L'horrorrrr, l'hororrrr....

Coppola havia arrivat al cim amb el Padrí. Però la pel.lícula que el marcà definitivament no ja en l'aspecte de creador cinematogràfic sinò també en l'apecte més personal fou la seva visió de la guerra del Vietnam. Apocalypse Now és un film clau en la carrera del director italoamericà , així com la saga de El Padrino va atorgar-li prestigi i reconeixement no solament internacional sinó sobretot crèdit davant les grans productores de Hollywood. El projecte d’ Apocalypse Now va estar a punt d’acabar amb la carrera d’aquest extraordinari director. Fou una realització plena de problemes , obstacles i un procés d’elaboració llarg i costós. El rodatge s’allargà durant 238 dies i hagué d’esperar quasi quatre anys , abans que la pel·lícula s’estrenés al Festival de Cannes del 1979. L’enorme cost final va posar a la productora de Coppola Zoetrope a un pas de la ruïna . Una experiència tant traumàtica que fins i tot va fer trontollar el matrimoni Coppola. Però a pesar de tantes dificultats el resultat final no pot ser més satisfactori ja que Apocalypse Now és considerada com una de les millors i més realistes incursions al conflicte del Vietnam . I juntament amb les dues primeres parts de El Padrino són les seves tres grans obres mestres.

Apocalypse Now és l’adaptació d’una famosa novel·la de Joseph Conrad titulada El cor de les tenebres ( Heart of Darkness ). Abans que Francis Ford Coppola es fes definitivament amb les regnes del projecte , altres directors van posar els ulls en aquesta novel·la i en l’intent de traslladar-ho a la gran pantalla. El primer d’ells fou un dels més grans, Orson Welles que es disponia a debutar rera la càmara amb aquesta adaptació . Finalment no va poder tirar-ho endavant i es va volcar per la que posteriorment va ser la mítica Ciutadà Kane. L’obra de Conrad basada en un fet real d’un major britànic que embogia prop de les cataractes Stanley , narra el viatge que un capità anglès fa al Congo Belga a través d’un riu , a la recerca d’un agent d’una companyia de marfil que ha desaparegut en mig de la jungla. Després que Welles abandonés l’adaptació , no va ser fins a finals dels anys seixanta quan John Milius recuperà el text original per , entre el 1967 i 1969, tornar a actualitzar la trama col·locant l’acció durant la guerra del Vietnam. El guió de John Milius fou objecte de disputes estrictament professionals entre dos grans amics com són Francis Ford Coppola i George Lucas. Coppola va acabar per apropiar-se del projecte , rescrivint alguns passatges del guió , introduint-li canvis i noves escenes .

El primer problema amb el qual Coppola va haver d’enfrontar-se alhora de tirar endavant Apocalypse Now fou el rebuig de les grans productores a fer-se càrrec d’una pel·lícula que descrivia amb tota cruesa la guerra del Vietnam. Entre el 1968 i 1972 les Majors no estaven gaire disposades a posar grans quantitats de diners per financiar pel·lícules que poguessin augmentar la polèmica sobre la intervenció al sud-est asiàtic. A més el mateix exèrcit nord-americà va elaborar un informe molt negatiu de la imatge que donava al film amb constants referències al consum de drogues i massacres a civils. Cosa que va fer que es retirés tota col·laboració oficial . El següent dels obstacles se li presentà alhora de confeccionar el repartiment. A l’igual que li succeí durant el procés de selecció de El Padrino la llista d’actors escollits per interpretar els dos protagonistes , Willard i Kurtz , fou llarga i la llista de refusos també. Steve McQueen i Robert Redford – per motius familiars - , Al Pacino – per raons de salut - , James Caan – per discrepàncies salarials – i Jack Nicholson – per problemes d’agenda -. Decebut per tanta negativa , s’explica que emprenyat va agafar els Oscars aconseguits amb El Padrino i els va llançar per la finestra. Al final els papers principals recaigueren per Martin Sheen – substituint a Harvey Keitel l’actor escollit inicialment - com a Willard i Marlon Brando com a Kurtz. Un Marlon Brando que en benefici a l’amistat que l’unia amb Coppola va accedir a rebaixar el seu salari . A tots aquests inconvenients s’afegiren els de caire natural , huracans que varen destruir part dels decorats , els Coppola hospitalitzats per malnutrició i un inoportú atac de cor de Martin Sheen. Un cop finalitzat el rodatge sorgiren noves complicacions amb el muntatge al qual se li afegí veu en off escrita per Michael Herr , que curiosament anys més tard participaria en el guió d’un altre film sobre el Vietnam , La Chaqueta Metálica ( Full Metal Jacket, 1987 ).

Apocalypse Now narra la història d’un oficial de l’exèrcit nord-americà anomenat Willard a qui se li encomanarà la missió de matar al coronel Kurtz , de qui se sospita que ha perdut la raó i es troba refugiat a la jungla. Per cercar l’amagatall d’en Kurtz haurà de remuntar el riu a bord d’una llanxa acompanyat d’una tripulació formada per quatre homes. Durant la seva travessia riu amunt es creuaran amb un campament on noies Playboy serveixen de diversió als soldats. Poc després seran atacats per un enemic invisible , i en un altre atac morirà Phillips , el comandant de la nau. Al dia següent la llanxa coincidirà amb desenes de canoes tripulades per natius que vigilen l’accés al temple que serveix de Quartell en Kurtz. Willard serà tancat en una gàbia de bambú. Kurtz decidirà alliberar a Willard i entaularan una conversa en la que Kurtz exposarà les seves raons sobre per què ha desertat , i quina és la seva postura vers la guerra. Willard acabarà per comprendre’l i mentre els natius practiquen el sacrifici d’un bou , ell matarà en Kurtz. Surtin del temple amb el cap de Kurtz a la mà aconsegueix marxar d’aquell indret infernal en mig de la jungla. Willard i Lance muntaran a la llanxa i iniciaran el retorn pel riu mentre s’escolten els helicòpters que llançaran una ràfega de bombes destruint per complert el temple on Kurtz havia creat el seu propi imperi.

Qui millor va definir el film fou el seu propi director durant la roda de premsa posterior a la projecció al festival de Cannes. “ El meu film no és una pel·lícula, no tracta sobre el Vietnam. És Vietnam. És tal com era allò , era una bogeria ...”. I és que si El Caçador se centrava més en el fet de retorn , el difícil i traumàtic retorn dels combatents , Coppola centrà la seva mirada en el mateix epicentre de la guerra. Una guerra absurda i cruel i que Coppola intentà descriure-la amb el màxim de realisme possible. Un realisme que és latent al llarg del film però que és presentat com un viatge oníric , lisèrgic , en forma de malson . Des de la primera escena on un Willard estirat al llit completament borratxo mira al sostre de la seva habitació on les hèlices del ventilador en fonen amb les dels helicòpters “ A totes hores crec que em despertaré de nou a la jungla “. I la música dels The Doors amb la seva cançó “ This is the end “ paradoxalment servint de pauta introductòria en aquest viatge a les mateixes entranyes de l’infern .

Una de les grans complicacions en les que l’equip de rodatge i naturalment el seu director Coppola es va trobar a mesura que avançava el film era la seva pròpia estructura narrativa. Estructurada per diferents blocs cada un d’ells semblava més allunyat de la realitat. Des de l’inici a l’habitació d’en Willard fins el temple en mig de la jungla d’en Kurtz. Passant pels episodis del viatge en llança riu amunt, topant-se en multitud de personatges els quals dóna la sensació que la guerra els ha fet perdre el contacte amb el món que els rodeja. Un clar exemple és el personatge que interpreta Robert Duvall. Un tinent coronel de l’exèrcit , que llueix un mocador groc i un barret el més pur estil cowboy amb l’emblema del sèptim de cavalleria. Apassionat del surf i que utilitzava la Cavalcada de les Walkiries de Richard Wagner com a fons musical durant els bombardeigs que efectuava sobre posicions enemigues. Esmentar que en un principi el propi Coppola era reticent a rodar l’escena dels helicòpters bombardejant amb la música de Wagner ja que intuïa que la pel·lícula a la llarga seria solament recordada per aquesta escena. Cal dir que no anava gaire desencaminat. Ja que si un pregunta a qualsevol sobre una imatge d’Apocalypse Now immediatament li ve al cap la Cavalcada de les Walkiries ressonant als altaveus dels helicòpters nord-americans.

A mesura que avança el film la sensació de desassossec que envaeix els personatges es fa cada cop més latent. L’únic que coneix la missió és en Willard, i tot i això no sap realment amb el que es trobarà un cop es trobi cara a cara amb el Kurtz. Poc a poc i mentre en Willard va estudiant l’historial d’en Kurtz va adonant-se que entre ell i en Kurtz no hi ha gaire diferència. Tots dos al cap i a la fi són uns assassins a sou del govern. Tots dos han estat testimonis de primera fila de l’horror que comporta una guerra, a més d’una guerra com la del Vietnam que arribà un moment en el que s’havia perdut tot sentit . Al final en Coppola presenta en Willard com l’alter ego del propi Kurtz. Dos cares d’una mateixa moneda, el mestre i l’alumne. Un mestre ja cansat de tot el que l’envolta i que no oposarà resistència enfront la missió de l’alumne. Finalment tota aquesta bogeria acaba amb el sacrifici d’en Kurtz i la culminació de la missió d’en Willard. Com si d’un ritual es tractés, la decapitació d’en Kurtz és el punt final del llarg trajecte cap l’epicentre de l’infern que en Willard havia iniciat en el moment que surt del llit amb els The Doors de fons. Al cap i a la fi en Willard no farà altre cosa que salvar Kurtz del sofriment que arrossega per estar envoltat constantment de “ l’horror, l’horror “. I tal com el film havia començat, el “This is the end” dels The Doors torna a sonar com a teló de fons de l’eliminació completa del santuari creat per en Kurtz.

Amb aquest film Coppola tornava a demostrar la seva mestria com a director. La seva valentia assumint tota mena de riscos. Riscos que li van suposar la seva enèsima fallida econòmica. Però per sobre de tot Apocalypse Now és una enorme pel·lícula , tant enorme com el seu director i un dels seus protagonistes ( Brando ). Una visió entre mística, onírica, surreal , però al mateix temps crua i despullada del que és no ja la guerra del Vietnam , paradigma de la bogeria que suposa una guerra , sinó de qualsevol guerra . Coppola va marcar el camí per posteriors films sobre el conflicte , els qual centraren la seva mirada crítica en com de deshumanitzadora pot arribar a ser una guerra.