La balada de Narayama

Avui en dia sembla que el cinema més innovador i que desperta l'admiració de public i crítics de mig món és el que prové de l'Àsia. La seva frescura, tant en temàtica com a nivell tècnic fa que sigui un cinema atractiu. Degut també sobretot a l'esgotament del poderós cinema americà i gran part del cinema europeu. Però aquesta atracció pel cinema asiàtic no és una cosa nova i dels nostres dies. Fou en la dècada dels 50 quan gràcies a la repercusió que varen tenir un grapat de directors japonesos que el cinema que es feia per aquelles latituds fou conegut arreu del món. Noms com els de Kurosawa, Ozu o Mizoguchi varen obrir les portes a nomes formes d'entrendre el setè art i de fer cinema. I gràcies a ells, i aquest interés pel cinema fet a orient, de mica en mica ens van arribant altres obres , d'altres directors que per desgràcia no varen tenir la repercusió merescuda en el seu temps. D'aquests films recentment he pogut descubrir-ne una petita joia. És un film del 1958, i que anys més tard fou objecte d'un remake a càrreg de Shohei Imamura el 1983 i que curiosament va guanyar la Palma d'or el festival de Cannes d'aquell mateix any 1983. Però de la que en vull parlar no és del remake del 1983 sinò de la original del 1958.

Dirigida per Keisuke Kinoshita, és la història d'una petita vila, dels seus habitants i una vella tradició. Una vila que es troba al peu de la muntanya del Narayama, i que segons una antiga tradició quan un dels seus habitants arriba a l'edat de 70 anys ha d'anar a morir al pic del Narayama. No només això sinò que havia de ser el fill primogènit qui acompanyés el seu pare o mare , carregant-lo sobre les seves espatlles fins a la muntanya i deixar-lo morir en pau. El film se centre en la figura d'una vella a les portes dels 70 anys i que frisa per pujar al Narayama i complir així amb la tradició. Però abans ha de trobar una nova dona pel seu fill i assegurar-se que el benestar de la seva família queda cobert. D'entre tots els elements que conflueixen en la realització del film hi ha concretament tres que m'agradaria resaltar.

En primer terme el film ens és presentat com si fos una obra de teatre tradicional japonés, el que es coneix com a Kabuki. S'inicia amb el cant d'un narrador que ens introdueix en la trama, i el salt d'una escena a una altre o el salt d'una acció a una altre es produeix mitjant un cant. Això fa que tant el muntatge com el pols narratiu del film distí molt del que en aquells anys podien estar acostumats la gran majoria de públic occidental. Fins i tot avui en dia, aquesta original manera de narrar no ha estat igualada i sembla reservada als films japonesos. A més, en aquest intent de dur el teatre kabuki al cinema és tal que no es dissimula els decorats pintants que serveixen de fons a l'acció. I hi ha moments del film que el pas d'un escenari a un altre es fa abaixant literalment una mena de telò de fons que serveix al director per situar-nos en un altre lloc en l'acció del film.

El segon aspecte que voldria remarcar és la fotografia amb la que està filmada. Realitzada en un portentós color, cal remarcar la meravellosa utilització que en fa el director de fotografia del color i la llum. Color com el vermell o el verd en són preponderants. Dos exemples són una escena dins la casa de la vella Orin amb el seu fill, i la resta de la família, suposadament a última hora de la tarda quan el sol s'està amagant. Un color vermell intents entra per les finestres i marca l'escena amb aquest potent color vermell d'últimes hores de la tarda, antesala del capvespre. I una altre exemple és durant l'escena a l'assalt a la família que es dedicava a robar als seus veïns, realitzada amb un color verd que inunda tota la pantalla . Els colors en tot el film són molt vius, i és un exemple més que els japonesos han sabut sempre jugar molt bé amb els colors i han sabut com ningú combilar-los al cinema per ressaltar la seva força. Cromàticament el film és un prodigi en aquest aspecte. Altres films, un parell de Kurosawa com Dodeskaden o RAN, i una altre film japonés com La Porta de L'infern són altres exemples d'aquesta especial sensibilitat cromàtica. Per altre banda, hi ha altres aspectes tècnics que no voldria passar per alt. Em refereixo a la tècnica que utilitza el director per enfatizar una escena concreta. Si deiem que el que es pretenia era portar el teatre kabuki al cinema, una de les tècniques del teatre per centrar l'atenció del públic en una dels seus personatges era apagar completament la llum de l'escenàri i centrar-la solament en el protagonista. Doncs bé, en Keisuke Kinoshita utilitza aquesta mateixa tècnica en un parell de moments del film.

Per últim voldria fer ressenya del que per a mi amaga la temàtica del film de Kinoshita. El film ens mostra , emmarcats en una típica vila agrícola japonesa que podriem ubicar durant el segle XIX o principis del XX, una interessant metàfora del que vivia el Japò de post guerra i durant la dècada dels 50. Dic això perquè la pel.lícula ens presenta a tres generacions d'una mateixa família. Tenim la patriarca, una dóna de prop 70 anys que ja ha viscut prou i que decideix segons la tradició marcada deixar-ho tot i anar a morir a prop dels deus al Narayama. Després tenim el fill d'aquesta, un abnegat agricultor, viudu i amb una família a qui alimentar. Que no està gens d'acord amb aquesta absurda tradició i que farà tot el possible per evitar que la seva mare acompleixi amb la tradició. I per últim el net, un jove que ha tot i no ser fill ha estat criat com a tal i que representa a la genració més jove i despreocupada. Totes tres generacions són un dibuix interessant del microcosmos social existent al Japó. Una generació cansada, vella, que ha hagut de patir dues guerres sagnants, una derrota humiliant i que a pesar del progrés i la occidentalització del país del sol naixent encara creu amb les tradicions ancestrals. I per damunt de tot està la tradició i si això significa anar a morir, doncs es fa tot el possible per no trencar amb el passat. A l'altre cantó tenim la generació desenganyada amb el passat. Una generació que ha vist que aquell passat no els ha dut res de bó. I per això intenta oposar-se-hi, a més de no voler que l'èsser a qui més estiva com és la seva mare mori. Però a pesar de la seva oposició acatarà la tradició i satisfarà l'últim desig de la seva mare. I finalment tenim el personatge del net que és la viva imatge de la juventud despreocupada, sense cap apreci ni repecte pels més grans. Que l'únic que el preocupa és viure bé, i si és acosta dels altres encara millor. Una generació que no ha viscut les penúries de la guerra, i que no està disposada a continuar amb la tradició. Aquestes tres visions d'una mateixa societat conviuen actualment en un país com el Japó, on tot i la ultramodernització tecnològica manté una tradicions milenàries que el fan un país de contrastos.