Terror a la mar

Proposta interessant la que el director Hans Horn ens planteja en el seu darrer llargmetratge “A la deriva”, el títol original del qual és “Adfit”. Sis amics es reuneixen per celebrar l’aniversari d’uns d’elles en plena mar abord d’un gran iot. En plena travessia tots ells acaben llançant-se a l’aigua. El problema esclata quan s’adonen que no hi ha l’escala per pujar-hi. Aleshores comença una lluita contrarellotge per mirar de tornar a dalt el vaixell. I mentre dura la lluita per la supervivència, la tensió entre els sis components de l’aventura marina es fa cada cop més insuportable. Amb tràgic final inclòs.

És millor revelar gaire més del film, ja que és un film del tot auster. És a dir, sis personatges principals, un sol escenari, un iot i la immensitat de la mar. És l’home enfront l’adversitat. La tensió i el que fa del film interessant és veure com aquell grup de persones que han estat tant estúpides com per tirar-se a l’aigua des d’un iot sense tenir en compte com pujar després, poden resoldre aquest problema. També és interessant l’etern plantejament que s’ha fet en multitud de films i s’han escrit centenars de llibres al respecte, sobre l’instin de supervivència. En moments de crua adversitat l’home sempre tendeix a mostrar el pitjor d’ell mateix. I el film de Hans Horn n’és un bon exemple. Com una situació límit posa a prova la que sembla una amistat indestructible.

En aquest tipus de films no és gaire bo desvetllar res ni de la trama, ni dels personatges, ni per suposat del desenllaç. Per aquest motiu, solament animar a aquells que no tingueu res més a fer a la tornada de vacances. A anar al cinema a reflexionar sobre el plantejament de “A la deriva”. Ja que com assenyala el cartell promocional “Fins quan podràs resistir?”. O més enllà “Creus de el sentiment d’amistat és més fort que el teu instint de supervivència?”

Recordant el 11S

D’aquí pocs dies es commemora el cinquè aniversari d’un dels fets més terribles de la història de la humanitat. El 11S del 2001, els Estats Units patien un dels pitjors atacs terroristes de la seva història. Quatre avions foren segrestats en ple vol. Dos varen estavellar-se contra les torres bessones del World Trade Center de New York, un tercer “suposadament” es va estimbar contra el Pentàgon, mentre que el tercer , l’objectiu del qual presumiblement era el Capitol o la Casa Blanca, es va estavellar-se a mig camí, en un descampat.
Han passat cinc anys i avui encara aquelles imatges encara fan posar la pell de gallina. Han passat cinc anys i tot i que la ferida a les ments dels nord-americans possiblement no s’hagi tancat del tot, alguns cineastes han considerat que és moment per rememorar aquella tragèdia. A l’espera del film del sempre polèmic Oliver Stone, ens arriba l’última obra del director anglès Paul Greengrass. “United 93” relata en temps real, la història dels passatgers i la tripulació del vol 93 de la United Airlines en aquell negre 11S. Uns passatgers que varen revelar-se contra els seus segrestadors i van fer que l’avió en que viatjaven no aconseguís el seu objectiu.

Amb un estil semidocumental, Paul Greengrass ens mostra com varen ser aquells fatídics 90 minuts des de que els passatgers del United 93 varen arribar a l’aeroport fins al seu tràgic desenllaç. Paral·lelament, i és una de les parts més interessants del film, se’ns descriu com varen ser aquells 90 minuts a les diferents torres de control aeri. Com la tensió, el descontrol, el pànic, la desesperació, la por, la falta clara de resposta a una situació mai vista i totalment imprevisible. Al llarg del film hi ha varis moments sobrecollidors. Un és la creixent tensió que es va apoderant de la gent de terra, controladors aeris, gent de la central de control aeri de tot el país, la gent de l’aeroport de New York, i en els militars. Observar com aquella gent veuen els avions canviar de rumb, i de sobte desaparèixer de les seves pantalles. Per després comprovar com s’estimben sobre les Torres Bessones, impressiona. Aquells moments, de total indefensió i descontrol és que més impacta.

D’altra banda, si bé tota la trama dels membres de terra es recrea amb la major exactitud possible. I per donar més realisme hi ha membres de les torres de control, i dos militars que apareixen al film s’interpreten a ells mateixos. L’altra part de la història és una recreació-ficció del director, ja que solament la gent, els 40 passatgers, membres de la tripulació i els segrestadors saben el que va succeir en aquell vol 93 de la United Airlines. L’únic real són els missatges d’acomiadament dels diferents passatgers que preveient el final truquen a les seves famílies. El que més colpeix és no ja l’acció, sinó és intentar posar-nos en la pell dels diferents familiars que estiguin veient el film. Deu ser molt fort, veure com varen morir els teus éssers estimats, marit, muller, pare, mare, germà, germana ... Per donar més credibilitat al fet, el propi director va demanar una per una a les famílies el permís per fer el film, i els va demanar la seva col·laboració. Fins i tot a la web hi havia un apartat per mantenir constantment el contacte amb els familiars.Per moments un pot pensar que està veient una altre pel·lícula de segrestos aeris. Però la enorme diferència és que aquí no hi ha l’heroi musculat de torn que salva a tot el passatge. Sinó que aquí, són un grapat de gent anònima que en breus minuts decideixen fer alguna cosa i no esperar. I encara més, la infinita distància és que en el cas de “United 93” la història malaurada i terriblement és real.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un director d’origen Indi i de nom impronunciable que va tocar el cel amb un film sobre un nen que veia morts. Vet aquí que aquest director que respon al nom de M. Night Shyamalan, va seguir fent pel·lícules. Totes elles molt personals i amb un estil molt característic. Ara ha estrenat la seva nova proposta, “Lady in the Water” traduïda com “La jove de l’aigua”.
En una comunitat d’apartaments de la ciutat de Filadelfia, apareix un ésser d’un altre món, una “narf”, una mena de nimfa que viu a les profunditats de la piscina. Arriba amb la finalitat de posar-se en contacte amb els humans. Però al sortir de l’aigua queda atrapada en el món dels humans, ja que hi ha una bèstia que vol matar-la i no vol que torni al seu regne aquàtic. El vigilant de la finca, decideix ajudar-la. I en el seu intent acabarà involucrant a membres de la comunitat. Tenint tots ells papers principals en la resolució de la missió de la nimfa, de nom Story.
Comenta el seu director, que el film el va anar gestant mentre els hi explicava aquest mateix comte als seus fills. I és precisament aquesta aura de comte infantil que fa de “La jove de l’aigua” un film especial, fantàstic, màgic. És un film que cal anar a veure’l sense premisses anteriors. És asseure’s, apagar-se la llum del cinema i gaudir de l’espectacle visual i al·legòric que teixeix Shyamalan. Amb un ritme pausat, com solen ser els comtes per a nens, sembla com si el propi Shyamalan ens l’estigués explicant a cau d’orella, a la llum de la tauleta de nit, i nosaltres els espectadors estiguéssim estirats al llit tapats amb els llençols. És pura fantasia, no li demaneu realisme, és un comte, i com a tal hi ha situacions irreals. Com a comte que és recull tots els seus arquetips, hi ha l’heroïna que es troba en perill i d’una bellesa quasi hipnòtica, una amenaça en forma de terrible animal, un heroi que decideix ajudar-la i un grup de bon samaritans que li donaran suport. Un del gran encert del film és el treball dels seus actors. Meravellosa la jove Bryce Dallas Howard, en el paper de la jove Story, la nimfa. La seva mirada ja ens va captivar a l’anterior film de Shyamalan “El bosc”. Impressionant i solvent Paul Giamatti donant vida el trist encarregat de la finca que veu canviada la seva vida amb l’aparició de la nimfa. I juntament amb els dos, un elenc de gran secundaris, entre ells Jeffrey Wright, Bob Balaban, Cindy Cheung, Freddy Rodriguez i el propi Shyamalan que es reserva un paper secundari amb una mica més de presència que els seus anteriors films.

Podria entrar ara a exaltar la part tècnica del film. Però per a mi això, en aquest cas és secundari. El que realment cal destacar és l’enorme valentia de Shyamalan. Un tio que ha sabut mantenir-se fidel a una idea, a la forma, a una manera, a un estil de fer cinema. En un món fílmic ple de seqüeles o preqüeles de superherois del còmic, estúpides comèdies d’adolescents universitaris, refregits de cine de pirates extrets d’una atracció de parc temàtic, i de remakes inútils i sense solta ni volta. Algú que plantegi un xic d’imaginació, un xic d’esperança, una obra que ens faci sentir nens per una breu estona. Un nen embadalit davant l’avia quan aquesta li explica un comte perquè s’adormi.

Dos apunts abans d’acabar. El primer, és que gran part de la crítica especialitzada no només americana, sinó en general, la d’aquí també, posen a parir la cinta. Arran d’això atenció al paper d’un dels personatges que resultar ser un crític de cinema. Segurament la imatge que Shyamalan dibuixa dels crítics és una dolça venjança, i això als crítics molts d’ells instal·lats en l’autosuficiència i creient-se deus tenint el poder de decidir que és bo i que és dolent, nos els hi haurà agradat gaire.
I el segon punt, voldria tornar a acabar la ressenya amb unes paraules del propi Shyamalan que va estar a Barcelona presentant aquest mateix film. I que crec que són molt reveladores del paper que ara mateix juga en el panorama del cinema americà. Són unes paraules que ja vaig utilitzar en una ressenya anterior a raó d’un film de Kiarostami. “El que has de fer és mantenir el teu punt de vista”.

La mirada de Kiarostami (V) Passió per la vida

Després de rodar els tres films incloses en la trilogia de Koker, Kiarostami rodava el 1999 “El vent ens durà”, “Le vent nous empotrera”. Amb aquest film acaba el cicle de cinc films que la plataforma digital ha fet sobre el director iranià. I d’aquesta manera també acaba el meu recorregut en la introducció en la filmografia de kiarostami.

En aquesta ocasió el film gira al voltant de la visita de tres reporters a un poble perdut en mig de la muntanya d’una zona d’Iran. Un poble edificat a la roca d’una muntanya. Poble petit, amb cases fetes d’adob i de carrers petits, sinuosos i ben bé sembla un laberint. Els reporters apareixen al poble sense desvetllar el veritable propòsit de la seva visita. Tots els vilatans els confonen amb enginyers que venen a revisar el territori per fer algun tipus d’extracció geològica. Però en realitat, venen a realitzar un reportatge sobre el ritual funerari d’un membre de la comunitat. Allí hi ha una dona invàlida que està a punt de morir, però al llarg del metratge es va recuperant. I a mesura que millora l’estat de la dona, s’esvaeix la possibilitat de realitzar el reportatge.

En aquesta ocasió, el film es una mena de documental de la vida d’una comunitat rural d’aquest poble apartat de qualsevol tipus de civilització. Gent que viu del que conrea i cria. Lluny de l’estrès de la ciutat, lluny de les preocupacions de la ciutat, tot i que en té d’altres d’inquietuds. El contrapunt és la figura del que anomenen “enginyer”, home de ciutat que forma part del grup de reporters. Divertida són les escenes que protagonitza cada vegada que el truquen al telèfon mòbil. Com no hi ha cobertura, ha de dir-li al seu interlocutor que no pengi, ha d’anar a buscar el cotxe, i pujar el punt més alt de la planura per poder parlar.

Un dels elements que ens poden cridar més l’atenció del film, és el fet de que alguns dels personatges del film ni tant sols apareixen, només saben que existeixen perquè escoltem la seva veu. Passa amb els companys de l’”enginyer” que en cap moment del film apareixen. També tenim el cas del treballador que està cavant un túnel o trinxera. Només escoltem la seva veu, interessant la conversa que té sobre el fet de tenir o no tenir cap. I després tenim el cas de la noia que treballa munyint les vaques, que tot i a la seva probable bellesa, Kiarostami no ens deixa observar-la mantenint-la entre la penombra. A ella l’”enginyer” li recita el poema d’una escriptora iraniana que dóna títol al film.

És moment doncs de fer balanç. I el balanç cal dir que és positiu. A vegades tirar-se a la piscina i aventurar-se en noves formes de fer cinema és arriscat. De vegades encertes i d’altres la cagues. En aquest cas, personalment crec haver encertat. Si hagués de descriure el cinema de Kiarostami en una sola paraula, diria que arriscat. En un món cinematogràfic engolit per la maquinària de les majors americanes, de grans superproduccions i pressupostos multimilionaris i films sense substància. Un personatge que es dedica a fer films, petits, amb mínim mitjans. Uns films amb, de i sobre persones és del tot agraït. Un cine pausat, que no lent. Un plat que vas degustant de mica en mica, sense golafreria. Si s’hagués descriure el que s’anomena cinema d’autor, el cine d’Abbas Kiarostami en seria un bon exemple. Llegint el diari, trobo una frase que el director M. Night Shyamalan va dir en la seva presentació del seu film a Barcelona “el que has de fer és mantenir el teu punt de vista”. I a fe que Kiarostami ho fa en cada un de les seves pel.lícules.

La mirada de Kiarostami (IV) El sabor de la vida

Un home seriós, recorre els carrers d’una ciutat iraniana a la recerca d’un bon samarità que l’ajudi en el seu empeny d’acabar amb la seva vida. Solament demana que a l’alba del dia següent, vagi a un punt assenyalat em mig de la muntanya on hi ha un sot al costat d’un arbre. Que el cridi un parell de vegades. Si respon, que l’ajudi a sortir del sot. Si no que l’enterri allí mateix.

Amb aquest plantejament tant senzill, Kiarostami teixeix el que fins ara és, al meu humil parer i de tots els films que he anat veient, la seva millor obra. Es diu en ocasions que els grans mestres del setè art roden una i altre vegada la mateix pel·lícula. I si no quantes vegades hem vist al fals culpable perseguit als films del gran Hitchcock, o qui no ha sentit a dir que Woody Allen sempre fa la mateixa pel·lícula, parlant sempre del mateix, que si la vida, la mort, l’amor, la religió, el sexe, la vida en parella , etc... El cas de Kiarostami, com a gran descobriment d’aquest estiu no dista gaire d’aquests grans noms. Analitzant detingudament els quatre films del cicle, tots ells tenen multitud de punts comuns. Un mateix escenari, les desèrtiques planures d’un país com Iran. De la mateixa manera que gran part dels films d’Allen els ubica a la ciutat de New York. I és que un sap descriure amb més precisió allò que més i millor coneix. I per Kiarostami, el que millor coneix és la seva terra. Això li permet mostrar-nos com si d’un llibre de viatges es tractés retratar-nos un país, una zona, uns personatges, en definitiva una societat marcada per la desgràcia del terratrèmol, per la pobresa, pel seu afany de superació i de seguir endavant tot i les clares adversitats. En totes elles, els protagonistes realitzen una mena de viatge. En el qual varen trobant-se una gran varietat de personatges que ens van dotant de pinzellades amb les quals anem creant un gran quadro. Amb el que Kiarostami dibuixa un poble i una gent com la iraniana, però la gran virtut del cinema és que podrien ser gent de qualsevol punt del món, per què tot i la distància l’ésser humà és universal. El noi a la recerca de la casa del seu amic, el director i el seu fill buscant els nois de l’anterior film, el noi a la recerca de l’amor de la noia, i l’home buscant qui l’ajudi a ser enterrat són tots l’excusa que posa Kiarostami per mostrar el que de debò ens vol mostrar. L’home en el seu estat pur. Situacions, sentiments, reaccions per despullar l’ànima de l’ésser humà. Responsabilitat, amistat, esperança, lluita, amor, tossuderia, solidaritat, solitud , en definitiva amor per la vida.

El “Sabor de les cireres”,“Ta'm e guilass” és com el resum, el compendi de tot l’exposa’t en els seus anteriors films. El protagonista podria ser l’home vençut per les circumstàncies que l’envolten. Després de tanta destrucció, li és impossible emprendre de nou el vol. Aleshores decideix prendre el camí més fàcil, el de la mort, el del suïcidi. Però per acabar la feina necessita algú que l’enterri si és prou valent, o que el reculli si és prou covard. En el seu peregrinatge topa amb tres personatges ven diferents. Un jove soldat, tímid, poruc que davant de la tasca decideix fugir per cames. Un estudiant religiós, afganès d’origen que es troba a Iran per estudiar al seminari. Per raons religioses decideix no ajudar-lo a morir. I finalment topa amb un vell taxidermista, la filosofia vital del qual sembla que pot canviar el seu parer. La història que li explica durant el viatge és la que dóna títol al film. No la voldria desvetllar, solament apuntar que és tot un cant a la vida.

Com s’assenyala en un paratge del film “La terra només dóna coses bones”. I una cosa bona és la vida. No hi ha res més bonic que la vida i ni res ni ningú pot arrabassar-nos aquest pensament. Simplement quan més negre ho veiem tot, quan més pessimista ens sentim, la solució és pensar en la coses boniques que probablement ens perdem si decidim fugir.

La mirada de Kiarostami (III) L'amor

La trilogia de Koker es tancava el 1994, dos anys després de rodar el seu anterior film. Si en el cas de “I la vida continua” apuntàvem que una de les seves característiques era el fet de fer cine dins del cine. Al seu nou film fa un pas més enllà. Si a “I la vida continua” el protagonista era un director de cinema, que amb la companyia del seu fill, anava a les terres de la vall de koker a la recerca dels dos protagonistes del film “On és la casa del meu amic?”. En aquest nou film, un dels protagonistes torna a ser un director de cinema, i el seu equip de rodatge. Abbas Kiarostami, utilitzarà el procés de rodatge de “I la vida continua” per situar l’acció del seu nou projecte, “A través de les oliveres”,“Zir e darakthan e zeyton”.

El film s’inicia amb el director de la pel·lícula, altre cop un personatge que suplanta la presència del director iranià, fent el càsting a la recerca d’una de les protagonistes d’una escena del film. A la introducció explica que es troben a la vall de koker, buscant actrius pel seu film, actrius que surten entre les noies d’una població que ha estat víctimes del gran terratrèmol. Partint d’aquesta premissa el film gira entorn a la vida de dos dels protagonistes del film “I la vida continua”, sent la parella de joves que expliquen que es varen casar just el dia després del terratrèmol. Concretament, l’escena que centra l’acció és quan el director estant en un poble durant el seu viatge, s’atura en una casa i d’aquesta baixa el jove marit explicant-li el perquè a pesar de les morts en la seva família decideixen casar-se.

En aquest cas, Kiarostami aprofita el fet per mostrar-nos el dificultós art de realitzar un film. I encara més dificultós fer-ho en les circumstàncies en les que ha de rodar. És a dir, amb pocs mitjans, i amb actors no del tot professionals. Ho aprofita per relatar-nos la peculiar història d’amor entre el xicot que fa del marit, i la noia que al film encarna la seva jova esposa. El noi, és un jove de la zona que treballant tota la vida a la construcció decideix deixar-ho tot per dedicar-se a la interpretació al món del cine. Per contra la noia fou veïna del noi. Arrant del terratrèmol, mor gran part de la seva família i ara viu amb la seva àvia. El noi està enamorat de la noia, i pretén que aquesta es casi amb ell per crear una família. Però es toparà amb la negativa tant de l’àvia com de la pròpia jove. Tot i les constants negatives el noi insistirà en el seu empeny d’enamorar i convèncer la noia per què accepti la seva proposta marital.

“A través de les oliveres” és una altre exemple del cine marca Kiarostami. La segona escena del film, és un arriscat pla fix posant la càmera dins el vehicle de la productora del film que viatge amb l’actor que encarnà el professor a “On és la casa del meu amic?, i rodant en pla subjectiu el viatge pels tortuosos camins de terra de la zona rural del koker. En aquesta escena Kiarostami ens torna a regalar un dibuix esplèndid del país on viu. Zones rurals, terra de ramaders i pastors, escoles improvisades en carpes a causa del terratrèmol. Gent que se sent orgullosa de viure al camp, i que tot i el progrés prefereix viure al camp. Exemple d’això és l’escena quan el director decideix recollir un grup de dones que venen del camp, i conversant amb elles descobreix que un cop havent perdut tot en el terratrèmol, havien anat a viure a una dels cases que s’havien construït a prop de l’autopista ( representació del progrés). Però no s’hi van acostumar i decideixen , tot i no tenir casa, tornen al camp on han viscut sempre elles i els seus avantpassats.

A l’igual que en films anteriors, més que de personatges diria de persones i les seves circumstàncies. Persones d’abstracció social baixa, persones que moltes d’elles ho han perdut tot i han perdut éssers estimats. Però persones que intenten mirar el futur amb optimisme. Persones com el protagonista que tot i la negativa no para en el seu intent de forma una família. Dur és el relat del propi noi sobre una de les raons que el porten a escollir a la noia per què sigui la seva dóna. Ens explica que és analfabet, que ha treballat de molt jove. I vol casar-se amb una noia que tingui estudis, que sigui culta. Solament pel fet que quan tinguin fills, algú de la família ajudi els seus fills a fer els deures, a preparar els exàmens. No vol formar una família on els dos pares siguin analfabets, una situació que semblava molt freqüent a zones rurals d’Iran. Vol el millor pels seus fills i això inclou intentar donar-li una bona educació. I si els dos són analfabets això no en serà possible.

Kiarostami posa de nou el seu ull sobre una tremenda realitat social de zones del seu país. Es serveix del cine per descriure’ns una situació que va més enllà del país d’orient. Una situació que ens la trobaríem a molts llocs d’arreu del món, on la falta de recursos fa que els homes i dones intentin viure com poden.

La mirada de Kiarostami (II) L'esperança

El 1990 la vall de Koker, situada al nord d’Irán va sofrir un terrible terratrèmol. Aquest és el punt de partida del següent film d’Abbas Kiarostami. Dos anys més tard, el 1992 , Kiarostami roda el que es considera la segona part de l’anomenada Trilogia del Koker. El títol del film és tota una declaració d’intencions si es té en compte el que se’ns narra. A “Zendegi va digar hich” que en la seva traducció seria “I la vida continua”, Kiarostami ens torna embarcar a l’espectador en una mena d’aventura o viatge iniciàtic per les terres més afectades pel terrible sisme. En aquest cas, és un pare ( no per casualitat director de cinema de professió) i el seu fill que damunt del seu vehicle decideixen anar cap a la vall del Koker per esbrinar que s’ha fet de dos nois que havien estat protagonistes del seu anterior film “On és la cas del meu amic?”. D’aquesta manera tant subtil, Kiarostami utilitza el seu protagonista com el seu alter ego al film. Durant el viatge fins a Koker, para i fill mantindran un interessant conversa, sobre aspectes de la mort i de la vida. I com a bon film de viatges, durant al trajecte els dos protagonistes s’aniran trobant tota mena de personatges que ens donaran no solament a ells , sinó a l’espectador tota una lliçó d’esperança vers l’adversitat.

El film reuneix totes les pautes que caracteritzen els films de Kiarostami. Pausa, ritme vital de les coses, plànols del paisatge, ens col·loca la càmera amb la intenció de semblar que no hi sigui. En aquest aspecte és genial, com en una escena, en mig d’un gran embussament en una carretera anant cap a Koker. La càmera es posiciona en el punt de vista subjectiu del conductor per la finestra del seu vehicle. És a dir, obliga a l’espectador a veure el mateix que està veient el conductor des del cotxe. Altre pauta que caracteritzarà els seus següents films és el fet de posar el cine dins el cine. Enllaça el seu anterior film, amb aquest fent que l’objectiu del protagonista sigui el trobar dos nois que varen participar en el seu anterior film. Fins i tot apareix un personatge fent d'ell mateix i relatant com va ser la seva presència al film "On és la casa del meu amic?" encarnant a un dels vells que hi surten.

Alguns crítics defineixen aquest film com una gran entrevista. Pel fet que el guió es a base de preguntes i respostes entre els seus protagonistes. Entre pare i fill, entre el personatge del pare i els diferents habitants que varen trobant-se pel camí, i fins i tot entre el nen i una dóna al poble de koker. Tot amb la finalitat de mostrar-nos com de sorprenent i meravellós pot arribar a ser en ocasions l’home. Fins i tot davant la més terrible de les adversitats, treu forces per seguir endavant. Si “ On és la casa del meu amic” era un film que versava sobre la responsabilitat i sobretot sobre l’amistat. “ I la vida continua” és un film que versa sobre la solidaritat, sobre la resignació, sobre l’esperança. És un cant a la vida, entre tant misèria, mort i destrucció, la gent pren la decisió de tirar endavant. Fins i tot hi ha exemples sorprenents com el del noi i la seva promesa que tot i perdre mitja família, tiets, cosins, decideixen casar-se i emprendre l’aventura d’una vida en parella. O impacten el fet de la fredor i naturalitat amb la que alguns dels personatges relaten la mort de familiars molt pròxims com pares, mares, o germans. Per ells la mort sembla una cosa natural. O més aviat és la idea que ja no s’hi pot fer res. I el que cal ara és mirar endavant, ja que a pesar de la tragèdia que els hi ha tocat viure, la vida continua per a tots.