Cami de redempció

A falta de projectes atractius, alguns actors de renom, amb una carrera llarga i consolidada han decidit posar-se darrera de la càmera. Casos com els de Robert Redford o Clint Eastwood avui en dia ja no són tant extranys. Un dels últims exemples és el de l'actor Tommy Lee Jones que debuta com a director a la gran pantalla amb Los Tres Entierros de Melquiades Estrada. Film que venia precedit per la seva bona acollida al Festival de Cannes on va recollir els premis a millor actor pel mateix Tommy Lee Jones i millor guió per Guillermo Arriaga.

La cinta comença quan el cos de Melquiades Estrada és trobat en mig del desert on ha estat enterrat de forma precipitada després del seu assassinat. Les autoritats no fan gaire per trobar el culpable. Qui si decidirà fer justícia serà Pete Perkins, capatàs d'un ranxo i millor amic de Melquiades, investigant la seva mort i obligant al seu assassí a dur el cos del seu amic a la seva població natal per donar-li sepultura.

Situada en un poble fronterer entre Estats Units i Mèxic el film és una mena de western modern, on s'hi barreja sentiments com el de l'amistat, la fidelitat, l'amor, la llibertat, la resignació i la redempció. Més enllà de l'acció, Los Tres Entierros de Melquiades Estrada és una pel.lícula de personatges. D'això en té gran part de culpa el seu guionista, Guillermos Arriaga. Escriptor mexicà , reconvertit a guionista es va donar a conèixer internacionalment primer pel guió de Amores Perros. Èxit que li va obrir les portes a Hollywood, on va signar el guió de 21 gramos. L'estructura de tots tres films és semblant, més en el cas de 21 gramos i Los Tres Entierros, ja que en la primera part del film convina els salts en el temps, mesclant passat i present. Constants flashbacks que ens van donant pistes i construint la personalitat de cadascun dels protagonistes del film. La segona part se centre en el viatge que Pete Perkins i Mike Norton faran , acompanyats pel cadàver de Melquiades Estrada , cap al poble natal de Melquiades per enterrar-lo. El títol del film fa referència als tres enterraments a que és objecte Melquiades. El primer en mig del desert, un cop és assassinat de forma involuntària per Mike Norton qui per amagar el seu greu error decideix amagar el cos. El segon quan les autoritats decideixen donar-li sepultura en el cementiri públic ja que per a ells és només un altre "espalda mojada". I el tercer és el que el seu amic Pete li ofereix, complint així la promesa que li fa a Melquiades.

Com he comentat un dels elements que fa del film un excel.lent fresc de les virtuts i misèries de la raça humana són els seus personatges. Tommy Lee Jones ens dibuixa una visió de nosaltres mateixos amb petites pinzellades representades per cada un dels protagonistes. En Pete Perkins, en pròpies paraules de Tommy Lee Jones, aspira a les mateixes coses que aspira un àngel: que la pau reini al món, que la humanitat faci el bé. Impressionant l'actuació de Jones encarnant Perkins. Un tipus inexpressiu, amb una mirada plena de tristor, però d'una gran humanitat. És un personatge que parla més amb l'expressió del seu rostre que amb qualsevol paraula. Melquiades Estrada, a qui dóna vida Julio César Cedillo, és el testimoni de tants i tants mexicans que creuen com poden la frontera per aconseguir una vida millor. És simplement un bon home, honest, fidel, que l'únic a que aspira és viure bé amb ell i amb els que l'envolten. El tercer en discòrdia és Mike Norton, interpretat per Barry Pepper, l'assassí de Melquiades. Agent de la policia fronterera, jove, racista, brutal, irresponsable veu com tot allò amb el que cimenta les seves creences, accions i reaccions es va esfondrant i canviant a mesura que avança en el seu personal viatge redemptor. El Mike Norton que comença el film no tindrà res a veure amb el que l'acaba. Perkins el segresta i l'obliga a acompanyar-lo per enterrar a Melquiades a Mèxic. Durant el seu viatge entrarà en contacte amb la gent i cultura que tant desprecia. Cosa que el farà canviar radicalment. La part femenina del film són dos personatges que podrien ser dues cares d'una mateixa moneda. Per un cantó hi ha la madura, veterana, experimentada i resignada Rachel a qui dóna vida l'actriu Melissa Leo. I per l'altre està l'atractiva, abnegada i finalment valenta Lou Ann Norton, interpretada per January Jones. Lou Ann Norton i el seu matrimoni amb Mike Norton, és l'arquetip de típica parella d'un ciutat americana. Són la parella popular de l'institut, ella capitana de l'equip d'animadores, la noia guapa i ell el noi rebel, ben plantat. Enamorats de molt joves, ella decideix deixar-ho tot, de renunciar als seus somnis per seguir el seu marit. En un moment del film sembla que el destí de Lou Ann serà el mateix que el de Rachel. Atrapada en un matrimoni sense futur, sense passió, en un poble de mala mort, trista, sense vida, i aguantant en un matrimoni simplement pel fet que és el millor que ha conegut. Lou Ann sembla destinada a acabar igual, però per sort per ella pren consciència de la seva situació i agafa el camí valent.

Al llarg del viatge al.legòric cap a la redempció que Perkins i Norton efectuen travessant la frontera, es van trobant tot un conjunt de personatges que són un reflex de la cultura d'una i altre banda del Rio Grande. D'entre tots ells, immens, meravellós, el del vell cec que viu sol en mig del no res, escoltant la ràdio mexicana sense entendre ni una sola paraula de castellà. Solament pel fet que li sona bé.

La veritat contra el poder

Buenas noches y buena suerte. Amb aquesta frase es despedia el periodista Edward R. Murrow del seu programa de denúncia "See it Now". El segon film com a director de George Clooney és un alegat en favor de la llibertat d'expressió i de l'obligació dels mitjans de comunicació, en aquest cas els periodistes, a no deixar-se intimidar pel poder polític.

La història gira al voltant de la croada que el periodista Edward R. Murrow i els seus companys del programa "See it Now" que s'emetia a la cadena CBS durant els anys 50, van dur a terme en contra del senador Joseph McCarthy i el seu comité d'activitats antiamericanes. Fins aleshores els mitjans i sobretot un d'incipient com era la televisió no s'havien atrevit a fer front al poder establert. En una època fosca on la por a l'enemic i a tot allò que sonava a comunista, pocs varen ser els valents que van qüestionar els mètodes que McCarthy i el seu comitè duien a terme per perseguir el perill roig. En plena caça de bruixes Murrow va voler dir prou i va obrir un camí on el compromís, l'integritat, la dignitat i per sobre de tot la veritat eran valors a defensar, costés el que costés. En una societat com l'americana en plens anys 50, el terretrèmol que va suposar aquest episodi va generar una nova forma de fer periodisme.

Clooney per tirar endevant aquest projecte arriscat, s'ha envoltat d'un grapat de grans actors que estant tots ells esplèndits. D'entre tots cal destacar David Strathaim que dóna vida a Murrow. Seriós, sec, aparentment inexpressiu, Strathaim està inconmensurable en el paper de Murrow. Un home treballador, sense péls a la llengua, capaç de pagar-se de la seva butxaca els diners que els patrocinadors no volen pagar per poder fer el seu programa. No és casualitat que sigui un dels cinc escollits en les nominacions a millor actor als Oscars del 2005. Juntament a David Strathaim, George Clooney es reserva el paper de Fred Friendly, la mà dreta, gran amic i company de Murrow. Jeff Daniels, Patricia Clarkson, Robert Downey Tr. i Frank Langella completen el repartiment. Amb gran criteri Clooney ha rodat el film en un impecable blanc i negre. Hi ha pel.lícules que no pots imaginar-te-les d'una altre forma, i aquesta és un bon exemple. Completant el cercle virtuós està la banda sonora a càrrec de la cantant Dianne Reeves que té un petit paper al film, ja que apareix com la cantant que està gravant els temes a l'estudi de la cadena. A ritme de jazz és una marevellosa banda sonora per una no menys que maravellosa pel.lícula.

El film s'inicia en l'homenatge que els colegues de professió li fan a Murrow. Aquest comença el seu discurs carregant contra tots aquells que s'han engreixat i que prefereixin mantenir el seu cul ben assegut a la poltrona. En comptes de moure's, de buscar la notícia, de qüestionar, de no conformar-se amb la versió oficial, de trobar l'altre punt de vista, d'escoltar totes les versions dels fets, de donar veu a aquells que normalment no la tenen. A partir d'aquí ens narra els fets que van dur a Murrow i al seu equip de colaboradors a enfrontar-se al senador McCarthy. El film ens mostra les pressions no solament de l'estament militar, del polític, sinò de la pròpia cadena i dels patrocinadors. D'entre totes les seqüències del film em quedo amb una on preparant el programa es veu en Murrow escrivint sol en la seva màquina d'escriure. Poc a poc, la càmara va enritirant-se per d'un primer pla de Murrow, ens va mostrant l'oficina on Murrow està completament sól, solament amb la companyia de Friendly. És la viva imatge de l'home contra el sistema. La lluita de l'individu , un individu que es troba sol enfront del momstre. Malauradament i a pesar que Murrow surt victoriós de la batalla amb McCarthy, perdrà la guerra. Fabulosa l'escena en la que el director de la cadena CBS interpretat per Frank Langella convoca a Murrow i Friendly al seu despatx per dir-li que li deixa fer cinc programes però que li canvia el seu dia i hora d'emissió. Del dimarts al vespre, en horari que avui en dia es diria prime-time, li passen als diumenges a la tarda. Coincidint amb el programa d'Ed Sullivan cosa que significava com marcar la data de denfunció del programa. El propi Murrow li diu al president que per què no el despedeix directament. A tot no té desperdici la part final que coincideix amb la part final del discurs de Murrow. En ella diu sense embuts que al contrari dels que els directius creuen la televisió no està només per entretenir. La televisió està per informar, per informar veraçment, per mostar als ciutadants la vida tal com és, per no deixar als que governen poder fer el que els hi dongui la gana, a evitar la manipulació amb crear ciutadants amb criteri. Si la televisió solament es dedica a entretenir acabarà sent el que és, una simple caixa plena de cables.

Aquesta reflexió final ens hauria de fer pensar en el que avui en dia és el món televisiu. Molts han vist en aquest film un parel.lisme entre la situació d'aquella amèrica dels 50 obsesionada per la por al roig, amb l'actual on el el govern ha aprofitat la por al terrorisme arran del 11-S per saltar-se un munt de llibertats. Però la reflexió crec que va més enllà del paper dels mitjans de comunicació i el poder. És més sobre el paper que ha de jugar la televisió avui en dia. Sent el mitjà més poderòs i de més repercusió mediàtica no solament ha de servir per entretenir. Aquesta concepció ha dut a qualificar-la com la caixa tonta, i no sense raó. Si a la Roma imperial els Cèsars donaven pa i circ al poble, i Marx qualificava la religió com l'opi del poble. La televisió d'avui en dia és una mescla de totes dues coses. En la nostra mà està el fet de que això no sigui així. No deixem que els que manen, els de dalt ens manipulin. Com deia la mare Joad a Els raïms de la ira de John Ford " Estem vius i seguim caminant, no poden acabar amb nosaltres ni aixafar-nos . Sortirem sempre endavant per què som la gent".

Valenta i necessària

Steven Spielberg ens ha regalat aquest 2005 una de les seves millors obres. Possiblement sigui la pel.lícula més valenta de tota la seva carrera cinematogràfica. A més de ser, juntament amb la Lista de Schindler el seu film més compromés políticament parlant. Si a la valentia li sumem el moment en que ha sortit a la llum, crucial en la relació entre israelins i palestins i en el procés de pau al pròxim orient, no està de més dir que és un film necessari.

El punt de partida de Munich és el segrest d'onze atletes israelians per part d'un comando de la organització terrorista palestina Septembre Negre durant les olimpiades del 1972, celebrades en aquesta ciutat alemanya. A partir d'aquí se'ns narra la resposta del govern israelià a la mort de tots els ostatges. El servei secret, el Mossad, juntament amb la cúpula militar i la primera ministra decideixen eliminar , un per un, els responsables d'haver organitzat i planejat l'acció a la villa olímpica de Munich. Cinc seran els homes escollits per dur a terme aquesta missió que els durà a viatjar per mig món per fer efectiu la llista d'assesinats seleccius. Plantejada com un thriller, Spielberg ho aprofita per anar més enllà. No vol quedar-se en la mera descripció dels esdeveniments posteriors a l'atemptat. Guió basat en el llibre Vengeance de l'escriptor George Jonas, Spielberg vol aprofundir en les raons que van dur a l'atemptat de Munich, i en la resposta del govern israelià. I de si aquesta política jueva de l'ull per l'ull és el camí idoni per aconseguir la pau entre ambdos pobles.

Pel que fa a la descripció del que varen ser els dies i les hores d'angoixa del segrest i del seu terrible desenllaç Spielberg ho resolt en un prodigi de montatge. Amb gran mestria se'ns va explicant els diversos passatges del que haurien estat aquells instants en diversos flashbacks al llarg del film. Flashback muts, perquè només ens mostra imatges, en cap moment sentim els atletes, ni els terroristes. Ens ofereix les pinzalles del que va succeir. Des de la inoblidable imatge que va donar la volta al món del terrorista sortint amb passamuntanyes pel balcó. Com el trist i lamentable desenllaç final on després d'un pèssima decisió del govern i les forces de seguretat alemanyes van perdre la vida tots els atletes, cinc terroristes, dos pilots d'helicopter i un policia. El responsable és en Michael Kahn, que no per casualitat ha estat nominat als Oscars de l'edició del 2005, i habitual col.laborador de Spielberg des dels anys 70.

L'acció doncs la centra en la missió dels cinc homes escollits pel govern. Cinc homes amb perfils i habilitats molt diferents. Tenim un especialista en falsificacions de tota classe de documents, un experimentat conductor, un meticulós dissenyador de joguines reconvertit en creador de qualsevol tipus d'artefacte explosiu, l'encarregat de netejar l'escena del crim i finalment el cap del grup, un jove membre del Mossad i heroi de la guerra dels Sis dies qui haurà d'abandonar la seva dona embarassada. Però en realitat Spielberg utilitza la descripció dels aconteixements posteriors a Munich per expressar-nos el seu veritable missatge. Un missatge de pau i de concòrdia. D'intentar arribar a l'arrel del conflicte per trobar-hi una definitiva solució. De trobar l'explicació del per què?. Del per què els palestins actuen com actuen. Quines són les seves reivindicacions, per què aquesta violència contra el poble israelià. En aquest aspecte la postura de Spielberg és tremendament valenta , ja que sent un director d'origen jueu, provablement el més fàcil hagués estat pendre partit pel cantó israelià i justificar d'alguna manera la violenta resposta del govern Hebreu. Però el que se'ns dibuixa al llarg de les quasi tres hores de metratge són dos cares de la mateixa moneda. Ni justifica i ni demonitza cap de les dues postures, simplement no en pren part. Es dedica al que sap fer millor, narrar-nos els fets amb enorme art i talent.

El film és tècnicament perfecte, com ja ens té acostumats en els seus últims treballs. Envoltat del seu equip habitual, el montatge corra a càrrec del ja citat Michael Kahn, la fotografia és de Janusz Kaminski i capítol i menció apart per la banda sonora del mestre John Williams. El compositor novaiorqués firma una autèntica joia. Partint d'una peça amb cant en hebreu, sap conjugar les peces fosques per les escenes de tensió amb aquelles peces delicades. I és que quan John Williams s'hi posa, s'hi posa, i tampoc per casualitat aquesta composició està nominada pels Oscars del 2005. Curiosament aquest ha estat un any prólífic ja que un dels seus competidors serà ell mateix per una altre meravella com és la banda sonora de Memories d'un Geisha.

Varies són les escenes i diàlegs que destacaria però en vull seleccionar-ne cinc de representatius. En primer lloc el discurs que fa el personatge de la primera ministra Golda Meir per a justificar l'operació clandestina destinada a assessinar impunement, saltant-se tota legalitat internacional, als pressumptes responsables d'haver preparat l'atemptat. En segon terme, un diàleg que entaulen el protagonista Avner Kauffman, interpretat per l'actor australià Eric Bana, amb un membre d'una facció d'un grup terrorista palestí. Sense saber que Avner és un agent israelià conversen sobre perquè lluiten i de si aquesta lluita té justificació. El palestí li diu que lluiten per tenir una llar. Que no els importa que sigui una terra deserta en mig del no res. Els que ells volen és tenir una llar on poder-hi fer creixar la seva família. I fins que això no s'aconsegueixi no hi haurà pau, encara que hagin de lluitar durant cent anys. En aquest mateix camí, és interessant un comentari que fa un dels components del grup durant una discusió. En el que deixa anar que l'estat d'Israel s'ha gestat a base de sang, sang no solament d'israelinas sinò també d'àrabs en les successives guerres que l'estat israelià s'ha vist enfrontat amb els seus veïns. I que degut això, no s'extrenyessin de la virulenta resposta a la que la població israeliana es veia sotmesa per part dels seus enemics. Però l'espiral d'assessinats a les que es veuien immersos acaba passant factura. Arribant a un punt que els dubtes de si el que estan fent és justificable. En aquest aspecte, és significatiu el diàleg que mantenen l'especialista en bombes, i l'Avner. Li diu que si el que estant fent és de bon jueu. Que el que estaven fent, no era el que li havien ensenyat a l'hora de ser un bon jueu. Que allò era contrari al missatge de pau entre els èssers humans que predica la religió jueva. Tot i compendre la seva postura, en Avner no la comparteix, i no la comparteix perquè ha acabat engolit per aquesta bogeria de l'ull per l'ull , i d'aquest crecle viciós que sembla no tenir-ne fi. Per finalitzar Spielberg ens llança una reflexió final . Una reflexió subtil però poderosa. En el pla final del film ens queda la ciutat de Nova York al fons amb les torres bessones en primer pla. Amb aquest detall premeditat, Spielberg ens llança el repte de respondre'ns que si s'hagués intentat trobar una solució molt abans a tot aquest conflicte. Si s'hagués intentat esbrinar el per què de tant d'odi, si 'hagués intentat compendre les motivacions per aquesta barbàrie moltes vegades incomprensible. La de vides innocents que s'haguessin salvat, i sobre tot ens pregunta si aquelles dues torres encara estarien formant part del skyline de Nova York.