La imaginació al poder

De vegades en cercles cinematogràfics, o simplement en les converses que es mantenen sobre cine amb amics o coneguts apareixen termes com rara, incompressible, estranya, singular, fantasmada, original o és una cinta de cine independent. Tots ells utilitzats per descriure les sensacions que traspua la visualització d’una certa pel·lícula. I és que a tot aquell film que s’aparta el més mínim de la línea que marquen els cànons se li penja tot un conjunt d’etiquetes que l’única cosa que fan és estereotipar, no solament al film en qüestió sinó a la persona que les hi posa. Aquest és el cas dels films del realitzador francès Michel Gondry. Iniciat en l’art visual del videoclip on es va convertir en tot un mestre, i sent possiblement el professional més reclamat i premiat del gènere, el 2002 va decidir fer el gran salt. I del que està clar és que Gondry lluny de canviar d’estil, ha decidit traslladar tot el seu talent i imaginatiu al cinema. El seu anterior film “Olvídate de mi”, marcava la pauta del seu cinema. Un cinema on no regeix la narració lineal, amb constants salts en el temps. On el present, passat i futur es van entremesclant creant una mena de trencaclosques que els protagonistes han d’anar muntant i el públic descobrint. I on sobretot termes com real, imaginació, il·lusió, fantasia perdent tot el seu significat per barrejar-se en una combinació quasi màgica per l’espectador.

Si “Olvídate de mi” era un fidel reflex de totes les premisses que descriuen el cinema de Gondry, en seu següent treball que acaba d’estrenar-se és un pas endavant i molt més arriscat. I dic arriscat per què la fusió entre realitat i fantasia és extrema. Una fusió que sinó s’entén com el que és, pot arribar a semblar un film infantil, pretensiós i anat un xic de l’olla. Però que si s’endinsa en el context, en la personalitat del protagonista és un cant a un element que s’ha anat perdent com és el de la imaginació. “La Ciencia del sueño” és la demostració palpable que el cinema és un art global que té el poder d’aglutinar tona mena d’art, i on el límit només es troba en la ment del creador que decideix plasmar el seu ideari a la pantalla.

L’argument del film és del més senzill i tòpic. Noi jove es muda a una gran ciutat, en aquest cas París, per estar a prop de la seva mare, a la que fa temps que no veu, després de la mort del seu pare. Allí coneix per casualitat a una veïna de la qual mica a mica acaba enamorant-se. Però que en el procés haurà de muntar-se tota una estratègia de seducció basada en il·lusió i imaginació. Un procés, el de seducció, que viu dos camins paral·lels, el que el protagonista viu dins el seu cap, pel d’escenes surrealistes i marcades pel desig que es converteixi en real. I és clar el camí real de l’amor no correspost de la veïna. En aquest viatge l’espectador arriba a un punt que ben bé no sap que és veritat i que és invenció. Si està passant realment o simplement és l’anhel del protagonista. Aquesta mescla de fantasia-realitat és el que fa del film una rara avis dins el panorama cinematogràfic. Com artista universal que és, el film també recull aquesta idea de món global interconnectat i on les fronteres cada vegada són més fines i inexistents. I és que si l’acció transcorre a París, el protagonista és d’origen mexicà, de mare francesa i per si fos prou s’expressa en anglès. De tal manera que el film va combinant amb tot naturalitat les tres llegues, el francès, castellà i anglès. A nivell tècnic Gondry fa servir elements que semblaven estar en desús i que només els veiem de tant en tant en videoclips ( una rèmora dels seus anteriors treballs ). Juga amb elements de cartró pedra, de plàstic, i animacions més pròpies de les fetes artesanalment fotograma a fotograma amb la tècnica del stop motion que les actuals realitzades per ordinador. Tot per dotar el film d’un aire a somni surrealista, de meravellosa fantasia.

Cartes des del Infern

Malauradament un fet tant horrible com la guerra ha servit de base argumental per la realització de múltiples pel·lícules. I dins del gèrene de cinema bèl·lic, possiblement la guerra més destructiva de la història de la humanitat com fou la Segona Guerra Mundial hagi estat l’esdeveniment històric que més vegades hagi estat dut a la gran pantalla. S’han produït centenars de films que tenien com a fons a soldats combatent en algun front esquitxat per la guerra ja fos a Europa, Àfrica o Àsia. O bé films que recreaven batalles reals com l’atac a Pearl Harbour, el desembarcament de Normadia, la batalla de Stalingrad, i un llarg etc. Un punt en comú és que en totes elles la narració dels fets es feia des d’un sol punt de vista. És a dir, que segons d’on era realitzat el film, se’ns explicava una part del que va succeir. Solament coneixíem una cara de la història, no se’ns explicava l’altre part. Com la indústria dominant ha estat la nord-americana doncs al llarg de la història només hem conegut la vessant americana de la lluita. I en comptades ocasions se’ns ha mostrat l’altre cara de la moneda explicada pels protagonistes de l’altre cantó. Però el que ja no és tant habitual dins del gènere és que un mateix director tingui la valentia d’afrontar el repte de descriure un mateix fet històric bèl·lic des dels dos punts de vista. Des del bàndol vencedor i des del bàndol dels vençuts. I encara és menys habitual que la nacionalitat d’aquest director sigui nord-americana. Però si aquest director ha arribat a un punt de maduresa no ja solament per edat, sinó professional i com artista que el fa estar per sobre del bé i del mal. I a més és un director que últimament, projecte que abasta, projecte que es converteix en una autèntica joia doncs el resultat final és un delit.

Clint Eastwood de la mà de Steven Spielberg van decidir rodar un film que explicava la història d’una de les imatges que varen marcar la Segona Guerra Mundial. La fotografia dels soldats americans col·locant la bandera a l’illa d’Iwo Jima va ajudar a canviar el signe de la guerra. Mentre rodava “Banderas de nuestros padres”, a Eastwood va començar a interessar-li el fet de narrar l’altre visió de la matança. Perquè no dibuixar les motivacions, sentiments, reaccions dels “enemics” de la pàtria americana, es preguntava. Perquè no mostrar la valentia, sofriment dels milers de soldats japonesos que hi varen deixar la vida en una illa perduda en mig de l’oceà pacífic, es plantejava. D’aquí nasqué “Letters from Iwo Jima” o dit d’una altre manera, la batalla d’Iwo Jima vista a través de la mirada dels fills de l’imperi del sol naixent.

“Cartes des de Iwo Jima” cal veure-la com el resultat d’una gran obra dividia en dues parts que es complementen i que reflexionen sobre tot allò que envolta el terme GUERRA. Si bé “Banderas de nuestros padres”, la visió americana, reflexionava sobre el fals heroisme, la manipulació dels governs vers l’opinió pública, la difícil vida en el retorn a casa, les seqüeles bèl·liques dels combatents. “Cartes des de Iwo Jima”, la vessant japonesa, reflexiona sobre com de boja és la guerra, el sense sentit, i com una cultura i una posició nacionalista-patriòtica duta als extrems és absolutament nefasta i absurda. En aquest sentit les cartes d’Eastwood és una obra molt més universal, molt més global, molt més atemporal, que la seva predecessora. Amb aquest fet vull expressar que “Cartes des de Iwo Jima” s’entronca amb un conjunt d’obres mestres que prenent la descripció d’un fet bèl·lic, denunciava la irracionalitat que representa qualsevol guerra. Ara estic pensant amb films com “El gran desfile” de King Vidor, “Senderos de Gloria” de Stanley Kubrick, “La Creu de ferro” de Sam Peckinpak o “Apocalypse Now “ de Francis Ford Coppola. Totes elles van més enllà de la mera descripció d’un moment històric, o d’una batalla concreta. Traspassen la frontera, revelant amb tota cruesa i realisme que la guerra no té res de romàtic i bonic, tot el contrari, és el compendi de fins a quin punt d’horrible, ferotge, brutal, salvatge i sanguinari pot arribar a ser l’home.

La mà mestre de Clint Eastwood es torna a superar en aquesta autèntica delícia de film. Supera amb escreix “Banderas de nuestros padres”, pel fet sobretot de ser un film més rodó. És un film molt més pausat que l’anterior, més reflexiu, més detallista, en el que qualsevol petit detall té la seva importància en el desenvolupament del film. La base argumental són les cartes que els soldats japonesos escriuen a les seves famílies des de les fosques coves de l’illa d’Iwo Jima. I d’entre totes en destaquen les redactades pel general Tadamicho Kuribayshi qui fora l’encarregat de portar a terme la defensa de l’illa. Però curiosament, cap d’elles ens arriba a emocionar tant com la que un oficial japonès llegeix. Una carta d’un soldat americà que havien capturat i que havia mort. El que en ella s’expressa resumeix de forma sublim com d’universal és la raça humana, i per més que ens ho vulguin fer creure les fronteres, nacions o religions, tots els humans formen part d’un tot i no som tant diferents com alguns s’entesten a predicar.
En l’aspecte tècnic la fotografia torna estar a càrrec de Tom Stern que a l’igual que “Banderas de nuestros padres” pren un to cendrós que quadre amb el color de la terra de l’illa d’Iwo Jima. El guió basat en les cartes del general Kuribayashi, fou escrit per Paul Haggis que ja col·laborà amb Eastwood a “Million dollar baby”, i pel japonès Iris Yamashita. Un altre aspecte destacable del film és la seva banda sonora. Si bé en la majoria dels seus darrers films, fou el mateix Eastwood l’encarregat de composar la banda sonora. En aquest cas, és un altre Eastwood qui n’agafa les regnes. El seu fill Kyle Eastwood és qui posa música al film del seu pare. Una partitura sensible, gens estrident ni pomposa, molt habitual en films de caire bèl·lic. En aquest cas va molt acord amb la línea argumental del film. I pel que fa als actors, tots són d’origen japonès, com no podia ser d’altre manera. Destacant el paper de Ken Watanabe donant vida al general Tadamichi Kuribayashi, que tot i estar superb no s’ha vist recompensat amb una merescuda nominació als Oscars.
Un altre dels elements que remarquen la valentia d’Eastwood a l’abordar el projecte d’Iwo Jima és el fet que per exprés desig seu el film s’exhibeix només en versió original japonesa i subtitulada. Una experiència que fins al moment només s’havia atrevit a fer el polèmic Mel Gibson en els seus últims films “La passió de Crits” i “Apocalypto”. Amb tot “Cartes des de Iwo Jima” és una obra monumental, una nova obra mestre d’un Clint Eastwood que ja sense cap mena de dubte té un lloc d’honor entre els més grans d’aquesta meravella d’art que és el cinema.