Bogeria en les entranyes dels EEUU

De vegades el terme independent aplicat al món cinematogràfic s’utilitza de forma molt lleugera. Què s’entén per cineasta o cine independent ? Molts respondrien que tot aquell cinema que es produeix fora dels cercles de les grans Majors de Hollywood. Altres afirmarien que és aquell cinema que va contracorrent a les pautes marcades per la indústria. En moltes ocasions es defineix a un director o a una pel·lícula com a independent quan en realitat no ho és. Però queda cool, queda modern, i fins i tot i molt cínicament el terme independent de vegades s’associa a cinema de qualitat. Això del cine independent pot semblar un invent recent. Però de cineastes que s’han enfrontat amb tot el seu talent al gegant hollywoodià han existit sempre. Un dels exemples més clars és el de Samuel Fuller. L’escriptor-director-productor Fuller va rodar durant els anys 50 i 60 un seguit de films, amb una temàtica i personatges allunyats dels estereotips del Hollywood d’aquells anys. D’aquella època en destaca una pel·lícula del 1963, “Shock corridor” (“Corredor sin retorno”).

“Shock corridor” ens narra la història d’un periodista, John Barret, que en la seva ambició per fer-se amb el premi Pulitzer no dubte a fer-se passar per un malalt mental per poder entrar en un manicomi. El seu objectiu és poder resoldre el cas de l’assassinat d’un dels interns. El que havia de ser un treball de camp, per a glòria del propi Barret. Acaba esdevenint un viatge dramàtic cap el més profund de la bogeria humana. Samuel Fuller aconsegueix amb “Shock corridor” dirigir una demolidora metàfora de la societat nord-americana en plena guerra freda.
Fuller va aplicar tot el seu bagatge com a periodista de successos en la seva joventut, i com a soldat en primera línea de combat durant la Segona Guerra Mundial, al conjunt de la seva obra. Fou un malson per l’estricte sistema dels estudis de Hollywood, comportant-se com un veritable contrabandista. Els seus films estaven impregnats per la seva forta personalitat. Violents, viscerals, contundents, poderosos, emocionants eren el segell Fuller. “Shock corridor” no n’és una excepció. Emmarcat en l’àmbit dels passadissos d’una institució per a malalts mentals, Fuller descriu amb no poca subtilesa l’Amèrica postguerra mundial. Una Amèrica plena de pors, plena de prejudicis, plena de injustícies, plena d’hipocresia que l’estaven duent com al protagonista del seu film cap a la més absoluta de les bogeries.

Tres eren els aspectes que més preocupaven al societat nord-americana de principis dels 60 i sobretot en aquell any 1963. El primer era l’obsessió al Comunisme. El comitè d’activitats nord-americanes havia fet estralls en la industria cinematogràfica. Un comitè que inundà en la globalitat de la ciutadania americana un odi a tot allò que sonés a comunista o vermell. Aquest rebuig queda palès en el personatge de Stuart. Un jove sureny que buscant l’estimació paterna i del seu país decideix allistar-se i anar a la guerra de Corea. Allí és fet presoner i trobarà en el comunisme sentit a tot el buit que duia de casa. Però tot això se li girà en contra un cop aconsegueix tornar a casa. El repudi a que és objecte per tots aquells que ell creu dels seus el dur cap a la bogeria. Juntament amb a l’odi al comunisme, el segon gran tema a l’amèrica dels seixanta era la segregació racial. La comunitat de color reclamava els drets que li pertanyien com a ciutadans. Uns drets que li eren denegats pel sol fet de ser negres. L’efecte d’aquesta situació és el personatge de Trent. Paradigma del racisme latent en la comunitat del que mal anomenat “món lliure”. Trent és un negre que creu ser un tipus blanc, fundador del Ku Klux Klan. I finalment tenim el personatge del doctor Boden, gran científic que treballar en la proliferació de les armes nuclears. Un any 1963, on el món va estar a punt d’abocar-se a la Tercera Guerra Mundial. La por a la guerra nuclear era utilitzada pels polítics. Una por convertida en psicosi constant sobre una societat manipulada pel cúmuls de les seves debilitats.

Fuller desgrana una a una totes aquestes debilitats, per despullar-les de forma extrema. Scorsese apuntava arran del seu anàlisi de “Shock corridor” “que estava plena de material de primera plana: els infermers són conseqüència de la paranoia de la Guerra Freda i del racisme sureny. Tots els tipus de la bogeria americana estaven representants i la metàfora era transparent com el cristall, és a dir, segons Fuller, Amèrica s’havia convertit en un manicomi.” . I per si no n’hi hagués prou Fuller utilitza una cita d’Euripides com a sentència final de tot plegat “ A aquells que volen destruir, déu els torna bojos”.

El laberint de Zodiac

El sisè film del director David Fincher aborda el cas real del serial killer anomenat Zodiac que va terroritzar la població de la costa propera a la ciutat de San Francisco. I que va mantenir en “jaque” a tota la societat nord-americana de les dècades del seixanta i setanta. El primer que cal tenir present al parlar del film de Fincher és que s’allunya de l’estereotip de films sobre assassins en sèrie. Això fa que un surti de la sala de cinema un xic descol·locat. En aquest aspecte Fincher torna a demostrar la seva mestria rodant un thriller sobri, pausat, angoixant i obsessiu. Trencant amb l’estil dels seus films anteriors on l’acció, la desmesura, i els efectes visuals eren marca de la casa. Fincher, en aquest cas, ha sabut reinventar-se a si mateix, fent un pas endavant en la seva filmografia dirigint el que possiblement sigui la seva pel·lícula més personal i rodona.
Fincher provenia del món del vídeo clip i de la publicitat. Tot va canviar aquell 1992 quan li van oferir rodar Alien 3. Una obra per molts menor, però que sempre he considerat un gran film i que a diferència de la segona part filmada per James “Titanic” Cameron. Recollia l’essència del primer Alien fent corre a la Tinent Ripley per aquells interminables passadissos de la mina, perseguida per l’amenaça quasi invisible de la bèstia alienígena. Posteriorment va dirigir la que és un dels thrillers més influents del 90, i que va marcar una nova manera d’afrontar els films sobre assassins. “Seven” era tot un exercici d’estil cinematogràfic a l’estela de la figura de l’assassí que destripava a les seves víctimes basant-se en els set pecats capitals. Li seguiren “The Game” on col·locava al bo de Michael Douglas com a protagonista d’una broma de càmera oculta de proporcions descomunals. El 1999 tornava a trencar motllos amb l’adaptació de la novel·la de Chuck Palahniuk, “El club de la lucha”. On donava un duríssim cop de puny al centre de la insaciable societat de consum. I finalment tancava a la bona de la Jodie Foster en la claustrofòbica “Panic Room”.

La tensió, la por, l’angoixa, els veure’s superat per una situació que no controla, la violència per la violència, eren detalls que brillaven en els seus anteriors treballs. Si d’algun film se’n pot fer alguna comparança és amb “Seven”. Però la comparació o similituds entre ambdós films acaba en el moment que són dos films que tenen com a un dels protagonistes un assassí en sèrie. Mentre que a “Seven” un dels cops d’efecte era veure les víctimes i l’extrema cruesa amb les que les havia tractat el personatge interpretat per Kevin Spacey. A Zodiac el plantejament és radicalment diferent. D’aquí el que probablement gran part de l’audiència quedi en cert aspecte decebuda amb la pel·lícula. El públic en general quan veu que hi ha un film que té com a principal reclam un assassí en sèrie, i a més és un cas real. El que espera veure a la gran pantalla són imatges dels crims, amb bona dosi de sang i si hi ha detalls morbosos doncs encara millor. Després també espera persecucions trepidants i polis guapos i llestos que acaben per fotre a la presó el dolent de torn. Doncs totes aquestes premisses, tant tòpiques entre bona part de l’audiència, queden completament esmicolades a Zodiac.
Zodiac és un film que es podria descriure com de calma tensa. Durant les quasi dues hores i mitja de metratge es respira una atmosfera enrarida, no estàs mai tranquil. És un sentiment de desassossec que embarga cada un dels plans del metratge. Però no és una intranquil·litat per veure quan actuarà l’assassí. Sinó que és una intranquil·litat per tot allò que envolta el propi assassí. Zodiac, o la persona que es feia dir Zodiac, i que es dedicava a enviar cartes als diaris vanagloriant-se dels seus terribles actes. I a més els desafiava enviant notes xifrades no és en realitat el gran centre de l’acció. Els veritables protagonistes del film són la gent que va estar involucrada en el cas i que d’una manera o altre varen formar part de la interminable persecució en la recerca de l’anònim criminal. Al gran encert de Fincher és mostrar-nos que més enllà de les veritables víctimes, les que Zodiac va matar a sang freda. Zodiac es va cobrar altres víctimes. Víctimes col·lateral, la vida de les quals es va veure alterada de tal manera per la seva figura que cap d’ells va a tornar a ser el que era abans de l’aparició de Zodiac.

Així tenim els personatges de Robert Graysmith, del qual dos llibres seus al voltant de la figura de Zodiac foren la base del guió final. Robert Graysmith, interpretat per un sobri Jake Gyllenhaal, era un anònim caricaturista que de mica en mica es va veure atrapat en la teranyina de l’obsessió per atrapar al famós assassí. La seva malaltissa afició pels jocs de paraules, endevinalles i trencaclosques el dur a capficar-se a resoldre les notes de Zodiac. Una afició inicial que esdevé finalment obsessió, i que deteriora de forma fatal la seva vida personal. Altre víctima fou el redactor Paul Avery, a qui dóna vida un excel·lent Robert Downey Jr. Periodista de successos del diari Chronicle, acaba devorat per la figura de Zodiac a qui fins i tot amenaça. És acomiadat del diari, i que reclús a casa ofegat per la beguda i les drogues. I el tercer en discòrdia és el detectiu David Toschi que encarna Mark Ruffalo. Toschi serà un altre de les víctimes de Zodiac ja que tot i els seus esforços mai podrà engarjolar-lo. Fins i tot, serà acusat d’enviar cartes falses als diaris per mantenir viu el cas i seguir tenint certa popularitat i reconeixement. Tres caçadors que esdevenen caçats. Tres perseguidors que esdevenen atrapats. Tres Teseos que a diferència de l’heroi mitològic grec acaben engolits pel minotaure en el laberint que els mateixos han fabricat per mirar d’atrapar-lo.

La flor de l'exageració

El director d’origen xinés Zhang Yimou s’havia guanyat una gran reputació, fent allò que alguns anomenen cinema d’autor. Habitual en la gran majoria de grans festivals internacionals de cinema ha aconseguit alguns dels guardons més prestigiosos com el Lleó d’Or i de plata del festival de Venècia, L’Ós de plata del festival de Berlín, o el gran premi del jurat del festival de Cannes. La seva obra sempre s’havia caracteritzat per ser un cinema de personatges, un cinema on la història estava per damunt de qualsevol altre consideració. Un cinema personal, íntim, i on la gent, el paisatges i els costums de la societat xineses tenien un fort pes. Repassant la seva filmografia es pot arribar a fer una cuidada radiografia de la sempre hermètica, complexa i allunyada societat xinesa. “Sorgo Rojo”, “La història d’una dona xinesa” o “Vivir” en són tres gran exemples de l’enorme talent de Yimou. Però vet aquí que, i en gran mesura per l’èxit de films com “Tigre y Dragon”, Zhang Yimou va decidir fer un gir i provar amb un cinema radicalment oposat del que havia fet fins aleshores. Prenent com a base la tradició cinemàtica de les anomenades wuxia, es va embarcar en el rodatge de films d’arts marcials. Primer va ser “Hero”, posteriorment “La casa de las dagues voladores”, i ara tanca aquesta mena de trilogia amb “La Maledicció de la flor daurada” , “Man cheng jin dai huang jin jia”.

“La Maledicció de la flor daurada” ens narra la història de la família imperial xinesa de la antiga dinastia Tang. Pocs dies abans del Festival de Chong Yang, l’emperador decideix tornar a palau, acompanyat pel seu segon fill. Allí s’hi reuniran amb la resta de la família. La seva dona i emperadriu i els seus altres dos fills. De cara a l’exterior el luxe i l’exuberància mana en la imatge que es vol donar de la família imperial. Però de portes en dins, els secrets, les lluites, els odis, les enveges, els amors prohibits i les traïdories transpiren per cada una de les habitacions del gran temple imperial.

El film es basa en una obra de teatre dels anys 30, “ThurderStorm” de Cao Yu. Una obra en la que descrivia la desintegració d’una família adinerada d’industrials. Com molt bé assenyala el seu director “ tot i que “ThurderStorm” està ambientada als anys 30, tracta de temes com el poder, el mal, la cobdícia, temes que són aplicables en qualsevol segle, des de la dinastia Tang fins avui.”. Yimou decideix ubicar la seva història durant la dinastia Tang pel fet de ser una de les dinasties més opulentes de la història. El seu desmesurat amor pel luxe i els excessos, es fa palès en cada una de les seqüències i plans del film. No en va ha estat un dels films més cars de la història del cinema xinés i pel qual s’han construït els decorats més enormes i impressionants. El predomini de colors daurats és constant, des de la impossible armadura de l’emperador, fins als vestits i joies de la emperadriu. Tres dels elements més destacables del film són sense camp mena la seva direcció de producció amb un decorats impecables, on cal fer una menció especial als passadissos del palau caracteritzats per una cristalleria multicolor de gran bellesa visual. En segon terme un disseny de vestuari cuidat fins el mínim detall, i que li va valer una nominació en la darrera cerimònia dels Oscar. I finalment una fotografia realment espectacular. Res dels anteriors aspectes destacarien sense la feina de Zhao Xiaoding, on ens torna a demostrar que els xinesos i els orientals en general tenen un do especial pel tractament dels colors. La seva visió per combinar-los és única. El seu talent fa que el film sigui un espectacle visual que sincerament cap altre cinematografia és capaç d’igualar.

Altre dels elements positius del film és el treball dels seus actors principals. El pes del film recau sense cap mena de dubte amb la que anys enrere havia estat la musa i parella sentimental del directori xinés. La seva última col·laboració havia estat el 1995 a la “Joia de Shangai”. Han hagut doncs de passar quasi 12 anys per què la parella Zhang Yimou i Gong Li es tornessin a reunir, i el resultat no ha pogut ser més satisfactori. Gong Li a part de ser la més internacional de les actrius xineses, és una de les de més talent. Ella sola aguanta el film sent la flor que fa brillar el jardí dirigit per Yimou. Aquí dóna vida a la turmentada Emperadriu. Una dóna sola i atrapada en la immensitat del Palau Imperial. Una dona que viu un amor quasi incestuós amb el primer fill de l’emperador, nascut de seva anterior muller. I una dona que davant de les maquinacions i menyspreu del seu marit decideix prendre’s la seva particular venjança. Una dona forta i compendi dels anteriors personatges que havia interpretat a les ordres de Yimou. El personatge de Gong Li no dista gaire de la Qiu Ju de “Una història d’una dona xinesa”, o la de les protagonistes de “La linterna Roja”, “Ju Dou” o “Vivir”. Dones en aparença fràgils, però que amaguen una terrible força interior que els hi dona la energia suficient per fer front a les adversitats davant les quals han de lluitar.

La rèplica la rebrà d’una altre dels actors, en aquest cas de Hong Kong, també dels més internacionals. La seva carrega creix a l’emparament del cinema d’acció de Hong Kong i sobretot de la mà del director John Woo. Després d’una desigual experiència internacional a Hollywood, el paper que el converteix en icona de l’eclosió de films d’arts marcials és del mestre a “Tigre y Dragon”. En aquest cas, Yimou fa amb l’actor Chow Yun Fat, el que Sergio Leone va fer amb Henry Fonda a “Hasta que llegó su hora”, sempre salvant molt les distàncies. Em refereixo al fet que tant Leone com Yimou varen trencar la imatge que fins aleshores havien tingut els seus respectius protagonistes. Una imatge d’home íntegre, d’home d’honor, de bona persona, incapaç de fer mal a ningú. Tant en el cas de Fonda com el de Yun Fat no havien interpretat a cap vilà. Els seus personatges sempre havien estat els herois o si més no, no havien estat mai els dolents de la pel·lícula. Yimou decideix dinamitar aquesta imatge, i dotar a Chow Yun Fat de l’oportunitat de interpretar un paper diametralment oposat als que havia realitzat fins al moment. Yun Fat dóna vida a l’emperador, un ésser tremendament ambiciós. Un tipus dur, despòtic, fred, calculador, prepotent, que regna els seus dominis i a la seva família amb mà de ferro. Un home que creu haver eliminat un secret del passat i aquí no li tremola el pols a l’ordenar anar enverinant a la seva actual esposa poc a poc. Chow Yun Fat està correcta en aquest nou posat de personatge encarnació del mal i per aquí el més important per ell és el poder.
La resta del repartiment són una munió d’actors secundaris que serveixen de comparsa per a la representació final de l’obra de Yimou. Una obra un tot i ha estat venuda com una cita d’arts marcials, les escenes d’acció estan escollides en compte gotes, i no són el recurs principal del film. No és el cas de “Hero”, en aquest cas Yimou dóna més importància a la història que ens pretén narrar. En aquest aspecte cal dir que és una mescla un xic fallida del cinema dels seus primers treballs on la trama i els personatges duien el pes, i el cinema merament comercial d’arts marcials de les seves darreres filmacions. Ni són tant profunds i dramàtics com els primers, ni espectaculars com els segons. Es queda en una mena de mig camí de tot arreu. Tot i això és un film entretingut i interessant. Un film que beu de les tragèdies del teatre clàssic grec, i de fortes reminiscències i de final purament Shakespirià.