Després de l’experiència que m’ha suposat el visionat de la nova pel·lícula de David Lynch, tinc la sensació de ser un dels molts personatges sorgits de la ment del director nordamericà. Un personatge perdut, confós, atrapat en un món angoixós, fosc, violent, irreal, surreal. I és que David Lynch ha decidit d’una vegada per totes mostrar-se tal com és, de deixar-se anar, d’aprofitar tot el que li ofereix el cinema per plasmar seqüència a seqüència, pla a pla, fotograma a fotograma tot el seu ideari, totes les seves inquietuds, en definitiva el seu món interior, inconfusible i intransferiblement personal. Avui en dia, i amb la ressaca dels Oscars encara present, el fet d’encasellar a les persones que fan cinema o que realitzen qualsevol expressió artística és molt comú entre els entesos. Aquest és així, aquest és aixà, aquest fa un cinema comercial, aquest un cine protesta, un cine combatiu, un cine d’entreteniment, un cine d’acció, un cine violent, un cine de comèdia, un cine romàtic, i un llarg etc... Amb David Lynch totes aquestes etiquetes o unes altres són inservibles, no valen, perquè David Lynch ha aconseguit que el seu cinema es defineixi solament dient que és un film David Lynch. Amb això, està tot dit, no cal afegir res més, el gènere, la marca de la pel·lícula és David Lynch. Ha obtingut el que altres genis i mestres del mitjà van aconseguir, que el seu cinema es definís utilitzant el seu propi nom. Fellinià o Buñuelià són termes que ens permeten descriure sense entrar en més valoracions el cinema d’aquests dos grans monstres. Un veia un film de Fellini i sabia que era de Fellini. Un veia un film de Buñuel i sabia perfectament que era un film de Buñuel. Com en qualsevol representació artística hi ha genis que sobresurten, que destaquen per damunt de la mitjania que els envolta. Seran o no compresos, seran o no valorats per la resta de mortals. Però ells hi són, i a pesar dels comentaris que puguin vessar sobre ells, es mantenen fidels a si mateixos. Fent cas omís a les ingerències externes. Lynch és un d’aquest genis incompresos que ha decidit vomitar en les seves obres el seu impenetrable univers.
“Inland Empire” no és res més que el resultat de l’evolució del seu creador. Si s’intenta analitzar el film de forma individual, sense tenir en compte d’on prové i els seus antecedents doncs no s’aconseguirà. I per altre banda si s’intenta analitzar el film partint d’on prové i tenint en compte els seus precedents tampoc s’aconseguirà. Lynch ha emprés un viatge més enllà del que va realitzar en dos del seus films anteriors. Tant “Lost in Highway” com “Mulholland Dr.” eren l’aperitiu, eren les pistes, eren les molles de pa que deixava al camí per aquells que el volguessin seguir-lo en la travessia cap el seu món. Fins aquell moment els seus llargmetratges havien com a mínim mantingut una certa estructura dins dels cànons cinematogràfics. Si que és cert, que les atmosferes, els ambients, les situacions i els personatges eren diferents dels que fins aleshores s’havien vist. La qual cosa li va valer l’etiqueta de cinema d’autor. El zenit del seu reconeixement mundial va arribar curiosament no amb una pel·lícula sinó amb una sèrie de televisió. “Twin Peaks” va trencar motlles al món de la televisió, i més concretament en el gènere de les sèries. La gent va quedar frapada en l’intent de desentrellar el misteri de l’assassí de Laura Palmer, i també amb el dibuix que feia d’aquell microcosmos que era la ciutat de Twin Peaks. No sé ben bé perquè però aquell èxit va marcar un punt d’inflexió en la carrera de Lynch. A partir de llavors tota la seva obra posterior, a excepció de la meravellosa i poètica “ The Straight story”, ha estat un continu experiment que ha posat a prova l’espectador.
És difícil, quasi impossible fer una sinopsi de l’argument de “Inland Empire”. Tenim una actriu en hores baixes, la Nikki, que està a l’espera de rebre la notícia de si l’accepten per interpretar un paper que rellanci de nou la seva carrera. El paper és el de la Sue, una dona que enganya al seu marit. El film que roden resulta ser un remake d’un antic film polonès marcat per la tragèdia, ja que no va poder ser acabat perquè els seus dos protagonistes van aparèixer morts. En un moment del film els personatges de la Sue i de la Nikki es confonen, sense saber qui és qui. Entra en un món oníric, on la línea que separa la realitat del que no ho és es difumina. A partir d’aquí la Sue/Nikki a l’igual que l’espectador es veu abocat al món purament lynchià. Un món ple de girs inesperats, d’escenaris que respiren tensió i desassossec. D’accions i diàlegs en aparença inconnexos entre si. Personatges parlant polonès, reunió de prostitutes que es posen a xerrar i ballar, una noia que sembla estar segrestada en una habitació amb un televisor i que es passa l’estona veient una mena se sitcom on els protagonistes són una família de conills amb forma d’humans o humans en forma de conills. I en una mena de cercle infernal tot acaba on ha començat, és a dir, a la sala d’estar de la mansió de la Nikki.
“Inland Empire” és sense cap mena de dubte el film més trencador, innovador i radical de Lynch. Té moltes similituds amb els citats films “Lost i Highway” i “Mulholland Dr.”. La més clara és que si a l’inici pot semblar un film convencional, amb una posada en escena, i protagonistes definits, i amb una acció i argument relativament clàssic. De cop i volta Lynch ho capgira tot per crear un nou film que no té res a veure, o si, amb el que havien estat veient fins el moment. Els seus protagonistes queden atrapats en la teranyina dissenyada per la ment retorçada del director de Montana. I de pas obliga a l’espectador a ser partícip d’aquesta experiència. Altre punt en comú, sobretot amb la seva predecessora “Mulholland Dr.” És que totes dues estan centrades en l’ambient hollywoodià. Totes dues tenen com a protagonistes o bé actrius (Nikki) o bé aspirants a actrius (Betty). Totes dues mostren un Hollywood molt, però que molt allunyat de la glamurositat que ens volen vendre. És un Hollywood superficial, negre, tenebrós, violent i on en els carrers hi conviuen de forma cínica l’esplendor de les estrelles representades a les rajoles, i la pobresa i misèria dels sense sostre. Possiblement per aquesta raó que avui en dia, un director tant reconegut com Lynch tingui enormes dificultats per finançar i fins i tot distribuir els seus films.
Aquestes dificultats i també pel fet de buscar i experimentar amb noves formes d’expressió artística, ha empès a Lynch a rodar el film en la seva totalitat amb càmera digital. El que encara li dóna un toc més de treball artesà, personal i allunyat del que s’està actualment realitzant a Hollywood. Tot plegat converteix a Lynch en un autèntic outsider, un fora de la llei. La llibertat comporta de vegades pagar aquesta mena de preu. Lynch no s’ha rendit als cants de sirena de la indústria. Fa el que fa, i ho fa com li rota fer-ho, sense lligams, sense talls, sense censura, sense imposicions. Per aquest treball s’ha envoltat d’antics i fidels col·laboradors. El paper protagonista recau en una extraordinària Laura Dern, amb qui ja havia treballat amb ell a “Blue Velvet” i “Wild at heart”. Qui a més d’interpretar els paper de la Sue/Nikki, és coproductora del film. Altre etern col·laborador és l’actor Harry Dean Stanton qui interpreta un petit paper. Altres actors són Jeremy Irons en el paper del director del film, i en Justin Theroux que repeteix experiència després de “Mulholland Dr.”. Qui no apareix en els crèdits és qui posa música habitualment a l’univers Lynchià. Si bé no tenim a Angelo Badalamenti, en aquesta ocasió Lynch utilitza fragments de l’obra del compositor polonès Kryzysztof Penderecki. Que s’ajusten tenebrosament a aquests ambients creats per la també ment tenebrosa de Lynch.
“Inland Empire” és doncs la darrera estació en l’obra de Lynch. Alguns l’han titllada d’excentricitat, d’inintel·ligible, inexplicable. Altres van més enllà i diuen que és una autèntica presa de pèl. Per altre banda hi ha qui la considera una autèntica obra mestre, innovadora, trencadora, provocadora. Personalment, i és un comentari del tot subjectiu, crec que el film és la coherència personificada. Coherència amb una obra, amb una manera de fer cinema allunyada del que entenem per cinema. La resta de gent creu que el cinema és un art on algú ens explica una història de forma i manera lineal. On tot ha d’estar ben col·locat perquè puguem extreure les nostres conclusions. Lynch ho veu diametralment a la inversa. Per ell el cinema és un sentiment, és una experiència sensorial, és el camí per abocar-hi tot el que dur dins. Ha deixat de creure en el cinema com un art enquistat en fórmules velles i caduques. Com a visionari que ha estat sempre, va un pas per endavant. Com si fos un pintor surrealista, la pel·lícula és com el seu llenç particular. Agafa el pinzell i comença a composar, a traçar línees, formes arribant a un quadre que miris com el miris no tens per on agafar-lo. Et quedes observant-lo hores i hores, i no saps perquè, però és un quadre que t’apassiona. No el comprens, no tens ni la més remota idea del què ens vol transmetre. I de vegades ni tan sols ho volem saber. Només tenim la percepció que estem davant d’una obra d’art grandiosa. Lynch i el seu cinema és això. Boig, potencialment. Embadocador, possiblement. Geni, probablement. Lynch és Lynch, i res més.
