La mirada de Kiarostami (I) L'amistat

Ara que estem en ple estiu, i en teoria tindrem temps lliure. Hi ha gent que es dedica a llegir, altres a viatjar i d’altres a no fer res de res . Doncs bé, un servidor aprofitarà aquests dies per veure tot un seguit de pel·lícules que per falta de temps no he tingut el plaer de visionar. I d’entre aquestes pel·lícules estan un conjunt de cinc films del director iranià Abbas Kiarostami, englobats en un cicle que la plataforma Digital + està fent. Al llarg d’aquesta setmana anirem veient una a una els cincs films que composen el cicle. Apuntar abans que res, que el cinema d’Abbas Kiarostami és pràcticament desconegut per mi. Ha estat un cinema que no m’ha cridat mai l’atenció. Però el bonic de qualsevol art, és tastar coses noves, no sempre conformar-se amb el un coneix. I el fet de disfrutar, o no, d’un cinema nou per a mi com és l’iranià, i d’una cinema tant personal com el de Kiarostami, és tot un repte. A més assenyalar que per fer-ho més interessant, visionaré cada un dels films per ordre cronològic. De tal manera que podré valorar l’evolució del se cinema.
El primer dels films programats és del 1987, “Khane-ye doust kodjast?” traduït al català vindria a ser “On és la casa del meu amic?”. El film ens narra la història d’un noi d’uns vuit anys que per equivocació s’endu el quadern d’escola d’un company de classe. Aleshores, perquè no li caigui la bronca del professor per haver-se oblidat el quadern i el pitjor de tot, no haver fet els deures. Decideix anar a tornar-li el quadern a casa seva, amb la salvatat que no sap on viu, només coneix el seu nom. Aquest és doncs el punt de partida d’aquesta aventura d’un petit noi a la recerca de la casa del seu company de classe. En aquesta aventura toparà amb diversos personatges, representatius de la societat rural iraniana de finals dels vuitanta.

Hi ha diversos elements a destacar del film, i que tenint certes referències del cinema que realitza Kiarostami en seran una constant al llarg de la seva filmografia. En primer terme la descripció del medi rural. Pobles comunicats no per grans carreteres asfaltades, sinó per camins de terra, i situats en mig de grans planures desertes. Altre element que serà constant, serà la utilització en molts del seus films, d’actors no professionals. En aquest cas, és espectacular l’actuació del noi protagonista. La seva mirada de preocupació, de responsabilitat vers el seu company és d’una tendresa que sembla no estigui assajada sinó que sigui totalment improvisada, que emani d’ell de forma natural. Una mirada que em recorda a la d’altres nens actors com per exemple l’Ana Torrent de l’Espírutu de la Colmena o Cría Cuervos, o la del noi del Ladrón de bicicletas. Una mirada pura, neta, que transmet més que un milió de paraules.

Aquest paral·lelisme enllaça amb el fet que el cinema de Kiarostami que es presenta en aquest film és un cinema marcat pel que es va donar a conèixer als anys 40 i 50 a Itàlia com a neorealisme. Un cinema amb pocs mitjans, un cinema que recorria a actors no professionals i que basava bona part dels seus arguments a retratar la dura vida de postguerra. Cinema de gent normal, de gent corrent vivint situacions corrents, en entorns corrents. I “On és la casa del meu amic” no és més que això. Però la màgia d’aquest tipus de cinema és que l’espectador acaba sent partícip de l’aventura del pobre noi. Acaba patint igual que ell pel fet que no acaba de trobar la casa del seu company, sabent les conseqüències que això li reportarà. És un film que versa sobre el sentiment de responsabilitat, i sobretot i per damunt t de tot versa sobre l’amistat.
La mirada que Kiarostami presenta en aquest film no dista gaire d’altres mestres del setè art. Mestres com Rossellini, De Sica, Buñuel en la seva etapa mexicana, i més recentment mirades com les del xinés Zhang Yimou. Tots ells tenen en comú el fet d’utilitzar la càmera per mostrar una realitat que està allà i que moltes vegades el cinema no vol mostrar, per què no és comercial.

Olimpia

A l’estiu l’oferta cinematogràfica no es que sigui molt suggerent. Per això no està de més passar una estona mirant les ofertes en DVD que hi ha actualment al mercat. De la multitud que hi ha, m’he fet amb una de molt interessant. M’estic referint al pack que ha sortit en el que s’inclouen les dues grans obres mestres de la que és possiblement una de les millors directores de la història del cinema. I probablement la millor directora de documentals i la que va marcar el camí, per la realització d’events amb grans masses de gent i d’events esportius.
La protagonista no és cap altre que la directora alemanya Leni Riefenstahl. Personatge polèmic, controvertit, i se’ns dubte marcat per la realització dels seus dos films documentals més famosos. Per un costat està “El Triomf de la voluntat”, obra realitzada el 1935 en la que es descriu el congrés del partit Nacionalsocialista (NSDAP) , els nazis, a la ciutat de Nuremberg. Tot un al·legat a la ideologia Nazi i per a més glòria del seu màxim exponent, Adolf Hitler. I per altre està la seva obra monumental sobre els jocs olímpics del 1936 disputats a Berlín. Olimpia és una obra de referència per a tots aquells que volen dedicar-se a la realització d’esdeveniments esportius. I veient el resultat final, està clar que moltes de les produccions esportives d’avui en dia encara beuen de la inspiració i talent de la Leni Riefenstahl.

Cal dir que si bé les olimpíades foren el 1936, Leni Riefenstahl va trigar quasi dos anys llargs a editar el film. Dos anys de revisió, selecció, edició i muntatge. Olimpia, es divideix en dues parts: La primera part rebre el títol de “Olympia - Fest der Völker” , La festa de les Nacions. Mentre que la segona part es titulà “Olympia - Fest der Schönheit”, O festival de la bellesa. El film és una descripció de les competicions esportives que es dugueren a terme durant les olimpíades, ressaltant el paper dels atletes més destacats en cada disciplina. La primera de les parts, està dedicada integrament a les competicions dutes a terme al recinte de l’estadi olímpic, és a dir, tot el conjunt de competicions d’atletisme. D’entre totes, destacar la que fa referència a la gran figura dels jocs de Berlín. Si hi ha un nom que va indissolublement associat als jocs de la capital alemanya, a part del d’Adolf Hitler, és el del corredor nord-americà Jesse Owens. No només per la seva gesta de guanyar 4 medalles d’or. Sinó pel simbolisme que representà una atleta de color erigit com a gran figura, i guanyant a la seu del règim nazi, racista de Hitler. Tirant per terra tota la ideologia de la supremacia de la raça ària. I aconseguint els seus èxits davant l’atenta i furiosa mirada del Fürer. Per altre banda la segona de les parts, està dedicada a la resta de disciplines esportives com la hípica, futbol, hoquei sobre herba, gimnàstica, les disciplines de vela, piragüisme, salts de trampolí i les proves del decatló entre d’altres.

Esmentar que ambdues parts s’inicien amb una mena de pròleg. En la primera de les parts, fa una sentit homenatge a l’origen dels jocs. Des de la capital grega Atenes , fa el recorregut de la flama olímpica fins a l’arribada a l’estadi Olímpic de Berlín. Aquest pròleg, és una exaltació de la figura humana. En ella apareixen homes fornits, dones esveltes, tots ells nus. És la puresa i bellesa de la natura de l’home en la seva màxima expressió. Atletes corrent, llançant el disc o la javelina, tots com la natura els va dur al món. Els detractors diran que és una clara declaració d’intencions de glorificar la raça ària, fent el joc i justificant una de les bases del nazisme. I és que la sospita, sobretot de la realització del Triomf de la voluntat, la va perseguir tota la seva vida. Però més enllà dels probables missatges ideològics, el film té moltes altre qualitats. Sobretot a nivell tècnic. És un prodigi de realització tècnica. I a l’igual que li succeí durant la gravació del congrés de Nuremberg. Leni Riefenstahl va disposar de tots els mitjans tècnics i humans per captar fins el mínim detall durant els transcurs dels jocs.
Magnífica és la seva utilització de la càmera lenta en proves com la de triple salt de longitud que li donen un caire espectacular en cada un dels salts dels participants. Aquesta utilització de la càmera lenta, ajuda a emfatitzar l’esforç enorme que els diferents atletes fan per intentar no ja superar al contrincant sinó superar-se a ells mateixos per aconseguir la millor marca. En aquest objectiu per captar l’esforç i l’èpica que forma part de l’esperit olímpic, se’ns dubte que la Leni Riefenstahl va posar les bases del cinema documental modern. Indicar que a part dels esportistes, l’ull de la càmera de la Leni també intentà enregistrar la reacció dels espectadors. Curiós es veure a un Hitler exultant amb les victòries dels esportistes alemanys. I Curiós també és no veure’l amb les victòries dels contraris, sobretot amb les de Jesse Owens.
I finalment i seguint amb les curiositats, al ser un film del 1936 el seu valor històric com a dibuix d’un moment i una època clau en la història de l’europa moderna és incalculable. Veure com a evolucionat l’esport en aquests 70 anys, té la seva relativa gràcia. Sobretot en la disciplina del salt d’alçada. I comprovar que certes disciplines estan reservades per una elit, com en cas de la prova del pentatló, on solament hi participen oficials dels diferents exèrcits dels països participants. I és que el pentatló hi figuraven proves com les curses de cavall, tir amb pistola, natació o curses camp a través.
I no voldria acabar la ressenya sense fer esment a un fet que pot passar desapercebut per la majoria de la gent que vegi el film, però que malauradament és molt revelador de l’època en que transcorren els fets i molt descriptiu dels esdeveniments que tres anys més tard varen esclatar. En primer lloc observar que no hi ha ni un esportista de la llavors Unió Soviètica.

I després veure com durant la desfilada de les diferents delegacions durant l’acte inaugural dels jocs, deixant de banda que pràcticament tots marxen com si d’un acte militar es tractés. Més enllà d’aquest fet, es revelador observar com diversos països, al passar per la recta presidencial, fan la salutació feixista alçant el braç. Juntament amb tot el públic present, països com Itàlia, Canada i fins i tot França mostren amb orgull la seva connivència amb les idees feixistes d’un règim que organitzà uns jocs per a més glòria del partit, i d’una ideologia que va dur al món sencer a la més gran de les destruccions de la que ha estat testimoni la raça humana.

Dura realitat familiar

Davant de tant mediocritat actual al cinema és difícil trobar una oferta per anar al cine. Però si un sap on buscar, sap trobar. I aquest ha estat el cas de la petita joia que he tingut el plaer d’anar a veure. Quan un es para a revisar el panorama ple de cine sense substància, és d’un gratificant indescriptible el poder gaudir d’un cine de suggeriments, un cine que vol comunicar-te, un cine de personatges, un cine de matisos, un cine de veritats, un resum un cine de qualitat.
Amb l’amenaça de desaparèixer de la cartellera sense pena ni glòria, sense cap mena de dubte, i en la meva humil opinió és una de les millors pel·lícules de l’any. “Una història de Brooklyn” és aquella petita perla, aquella petita meravella que de tant en tant se’ns regala als amants del setè art. De la mà del director Noah Baumbach que també fa les funcions de guionista se’ns relata la història de la descomposició d’una aparent família idíl·lica quan els pares decideixen separar-se i aplicar la custodia compartida dels seus dos fills.

És un film petit en la forma però enorme en el fons. Film de curta durada, no arriba a l’hora i mitja de metratge, però d’una intensitat ferotge. Davant l’aparenta passivitat en el transcurs de l’acció, aquesta està plena de detalls que no han de ser passats per alt per l’espectador. Tot funciona com un rellotge suïs, tot encaixa a la perfecció. Des d’un guió poderós, cru, sense concessions, sense maniqueisme. Passant per una elecció i un treballant més que excel·lent dels protagonistes, en especial del dos que interpreten els fills de la parella. En aquest aspecte tenim a un solvent Jeff Daniels encarnant al pare, Bernard Berkman. Professor universitari, escriptor de renom en temps passat, intel·lectual que veu com el seu món es va desfent quan les seves novel·les no són publicades i ja no capten d’interès de cap editorial. I per contra ha de suportar com la carrera literària de la seva dona comença a despagar. La rèplica la rep d’una actriu que particularment m’encanta, és d’aquelles actrius que possiblement no es prodiga gaire, però paper que interpreta, paper que borda. Laura Linney està de nou esplèndida en la pell de la Joan Berkman. Mare i dona que davant l’èxit del seu marit i davant l’aventura de ser mare abandona la seva passió per l’escriptura. La qual recupera un cop veu que el seu matrimoni no va enlloc. Al llarg del film se’ns la presenta com una dona promíscua que ha tingut més d’una aventura. Però una dona que l’únic que busca és sentir-se estimada, sentir-se reconeguda, i ha d’anar a buscar aquest reconeixement fora de l’àmbit marital. Però els grans protagonistes són els personatges dels dos fills. Jesse Eisenberg dóna vida a Walt Berkman el fill gran de la família, i la gran sorpresa i el que en certes seqüències es menja literalment la pantalla és en Owen Kline com el fill petit Frank Berkman. No en va és fill d’un gran actor com és Kevin Kline. En papers secundaris ens trobem a un dels germans Baldwin, en concret William Baldwin que en aquesta ocasió interpreta al professo de tenis que acaba sent la parella de la Joan Berkman. I també apareix com a secundària de luxe l’Anna Paquin fent el paper de la Lili, jove alumna de Bernard Berkman i en pla de femme fatal. Un paper que recorda al que Juliette Lewis va interpretar al film de Woody allen “Marits i mullers”.

Noah Baumbach s’inspirà en la seva pròpia experiència durant el procés de divorci dels seus pares per realitzar el guió i la realització d’aquest film. En ell mostra com de dur és no ja per la parella, sinó sobretot pels fills que es veuen abocats a escollir entre els seus progenitors. Aquest trauma afecta de forma evident als dos fills, i de manera sagnant i realment tremenda al fill menor. L’escena on els pares comuniquen els fills que es divorcien i el personatge d’en Owen Kline no pot reprimir les llàgrimes quan se n’adona que el seu món es trenca definitivament. Però el pitjor està per venir. Els progenitors decideixen que la millor solució és la custòdia compartida, és a dir, el repartir-se els dies de la setmana. Això provocarà una inestabilitat que farà el petit Frank Berkman prengui un perillós camí cap a l’autodestrucció. Sense una figura paterna clara, i sense un referent d’autoritat i disciplina el noi comença un anar per una via perillosa. Primer passant-se per alt la figura del pare a qui ja no respecta. Això farà créixer en ell un sentiment de rebel·lió i de falta d’atenció. Però aquesta situació no solament afectarà al fill petit, ja que la nova situació també tocarà de prop al fill gran. En el procés de desmembració de la família, la situació més dura a la que s’enfrontaran els fills és l’haver d’escollir entre un i l’altre. I en aquest dilema, en un principi el petit pren part per la mare i el fill gran pel pare.

Un aspecte també a remarcar sobretot en el personatge del pare, el Bernard Berkman és el fet com la seva supèrbia intel·lectual li impedeix veure les coses tal com són. Aquest snobisme intel·lectual del qual en fa gala al llarg del film no li serveix de res a l’hora de mantenir unida una família i de fer feliç a la seva parella. Tan és així que no compren com la seva dona acabar amb un simple professor de tenir. I menys encara no pot entendre que el seu fill petit, en qui té dipositades moltes esperances, vulgui dedicar-se a una cosa tan vulgar com al tenis professional.
Amb tot és un film que no fa concessions a la galeria. És un drama amb tots els ets i uts. Cru com la vida mateixa. Un film sobre la família, sobre la vida en parella, sobre el divorci, i com pot arribar a ser de traumàtic pels fills. Film d’obligada visió per a tots aquells que viuen en parella. I sobretot per aquells que havent viscut en parella poden trobar-se en una situació semblant a la dels protagonistes. És a dir, en tràmits de separació i amb criatures pel mig.
Filament, una última reflexió. El títol original del film és “The Squid and the Whale” , Una cosa així com el calamar i la balena. El títol prové d’un record d’infantesa que el fill gran evoca a un dels psiquiatres de l’escola. Recorda com de petit anava amb la seva mare al museu d’història natural i allí hi havia una gran recreació de la lluita ferotge entre una balena i un calamar gegant. I és precisament aquesta imatge la última escena del film. Evocadora metàfora la de la lluita entre un calamar ( mascle ) i una balena (femella). Possiblement per la custodia dels seus fills ?