Alien

Aquesta setmana els cinemes Icaria celebren el seu 10è aniversari. I per celebrar-ho fan sessions gratuites de diverses pel·lícules. Així que aprofitant aquesta oferta, m’he decidit revisar un clàssic del terror de ciència-ficció. El 1979 el director Ridley Scott firmava el que possiblement sigui el film de terror espacial més mític de la història del cinema. I sens dubte des del dia de la seva estrena es va convertir en un clàssic, més enllà del cinema de ciència-ficció. Alien és per moltes raons una enorme pel·lícula i una de les obres bàsiques del seu creador.
Un es pot preguntar per què anar a veure un film que té més de 25 anys. Sobretot per dues raons primordials. La primera perquè no havia tingut l’oportunitat d’anar a veure-la al cinema. I un gran clàssic com aquest s’ha de veure’l en tot el seu esplendor a la gran pantalla. I la segona raó és poder-la disfrutar en V.O. cosa que avui en dia només és possible mitjançant el DVD. I cal dir que el resultat ha estat el que m’esperava. Una autèntica passada.

Quan un es qüestiona per què un film passa a ser de simple pel·lícula a convertir-se en clàssic, ha de tenir present unes quantes premisses. Crec que la més important és que a un clàssic el pas del temps sembla no afectar. Alien fou rodada exactament fa 27 anys, i en alguns passatges del film pot donar la sensació que estèticament o tècnicament no han aguantat gairebé el pas del temps. Simplement pel fet que fa 27 anys les limitacions tècniques eren les que eren. Però en essència el film de Ridley Scott encara manté la seva força, el seu magnetisme, la tensió, el misteri, el suspens, i de tant en tant un bon susto. I és que la història i el personatge que varen idear Dan O’Bannon i Ronald Shusett és avui en dia tot un referent en el món de la ciència-ficció. La història la coneix tothom, una nau comercial que retorna a la Terra , veu interromput el seu rumb per recepció d’una senyal desconeguda realitzada des d’una planeta desconegut. En la missió de reconeixement, un dels tripulants és atacat per un ésser estrany. Un ésser que es dedicarà a matar un per un a tots el membres de la tripulació.

Vista amb la perspectiva que dóna el pas del temps fer les següents consideracions. En primer terme dir que el film suposà el definitiu impuls d’una actriu de gran prestigi actualment. El 1979 Sigourney Weaver era una completa desconeguda. Però el paper de la mítica Tinent Ripley a Alien va mostrar una actriu tot terreny. Era el seu primer gran paper protagonista, i la gran repercussió del personatge, unida a les diverses seqüeles dels film feu que el personatge de Ripley el perseguís durant anys. En segon terme un dels grans encerts del film és la constant sensació claustrofòbica que viuen els personatges i que es transmet als espectadors. La sensació de no escapatòria. Un escenari fosc, tancat, tenebrós, de passadissos interminables, de canals laberíntics per on la bèstia es mou com vol i els pobres humans són com ratolinets esperant que el caçador els atrapi. La falta de grans efectes especials, es substitueix amb enorme talent per part de Scott. I és que sempre s’ha dit que la falta de mitjans aguditza l’enginy. Ridley Scott va utilitzar el mateix mètode que anys enrere va fer servir el gran Jacques Tourneur al seu film “La dona pantera”. On per augmentar el desassossec del personal va enviar en tot moment mostrar la bèstia. Va recórrer a les ombres, a la foscor per emfatitzar la sensació de terror dels seus personatges i de pas la del públic que anava a veure el film. Una cosa semblant va fer Ridley Scott, tot i que aquí si que acaba mostrant el monstre. Un recurs que fou imitat fins a la sacietat en posteriors films. I és que l’estètica d’Alien fou repetidament plagiada en films de terror ambientats a l’espai exterior, des d’aquell 1979 fins a dia d’avui.
Un tercer element és que al fet de considerar un film com a clàssic ha d’incloure una imatge, una escena que quedi en gravat en la memòria col·lectiva. I sense cap mena de dubte, l’escena de l’aparició de la bèstia sortint del pit de l’actor John Hurt és un hite dins del cine de ciència-ficció.

Un quart element és el transfons de crítica política que molt subtil conté el film. Avui en dia on paraules com guerra biològica o armes de destrucció massiva estan presents als mitjans de comunicació. És interessant i temible veure com ja a l’any 1979 aquesta idea estava present. I és que el fosc i enigmàtic personatge de Ash , interpretat de forma magnífica per Ian Holm, representa la conspiració governamental per fer-se amb la que probablement segui l’arma biològica més terrible i mortífera de la història.

Un cinquè element és la música que va composar el malauradament desaparegut Jerry Goldsmith. Goldsmith és probablement i juntament amb el seu col·lega John Williams, els dos grans revolucionaris dins de la música per a cinema. Jerry Goldsmith va canviar la perspectiva de la música sobretot en el gèneres de terror o la ciència-ficció. La partitura d’Alien va marcar un camí a seguir per a posteriors films.
En resum, i per tot plegat Alien és un extraordinari film. Poden haver passat 27 anys, però estic segur que passaran 27 més i aquesta bestiola que neix d’un gran ou, que surt del pit dels humans, que es dedica a menjar-se’ls, i que té àcid per sang seguirà provocant-nos crits d’espant.

Univers David Lynch

Avui en dia no hi ha al panorama cinematogràfic mundial un director tant extrem com David Lynch. Utilitzo el terme extrem per definir la postura que cap a la seva obra desperta entre crítics, productors, gent relacionada amb el món del cine o simplement espectadors mundans com jo. És d’aquells artistes l’obra de la qual o t’apassiona fervorosament o et repugna de manera visceral. Amb David Lynch no crec que hi hagi terme mig. És un director que a diferència de molts altres col·legues seus, ha mantingut una coherència tremenda reflexada en tots els seus films des dels seus inicis fins al dia d’avui. A l’espera de la seva última pel·lícula, Inland Empire , recentment estrenada al Festival de Venècia on se li ha tributat un homenatge a la seva carrera, trobo interessant furgar en els orígens i en les obres menys conegudes d’aquest director nascut a l’estat de Montana ara fa tot just 60 anys.

Moltes d’aquestes petites joies són completament desconegudes pel gran públic. Només gràcies a la globalització d’Internet és possible arribar a visualitzar-les. Al llarg d’aquestes línees intentarem, tot i que ho trobo un xic pretensiós i arriscat per la meva part, desgranar el contingut dels primers curts de David Lynch, i d’obres més recents realitzades per televisió. De tal manera que analitzarem per ordre cronològic les següents obres : Six figures Getting Sick, The Alphabet, The Grandmother, The Amputee, The cowboy and the Frenchman, Industrial Symphony No 1 : The Dream of the Broken Hearted, Hotel Room, segment del film Lumière et compagnie, Dumbland, Darkened Room.

Six figures Getting Sick (1966)

Primer curt de la carrera de David Lynch. És un film animat on es van repetint de manera consecutiva i fins a sis vegades la mateixa escena, una i altre vegada. Caps i figures que representen sis persones que acaben vomitant sang. Tot amb una música de sirena de fons. I és que la traducció del títol vindria a ser “Sis figures posant-se malaltes”. En aquesta primera incursió de Lynch en el cinema hi veiem una primera constant que serà recurrent al llarg de tota la seva carrera. La malaltia, la sang, el patiment, el dolor, són elements intrínsecs en l’ésser humà i que Lynch explorarà i explotarà una i altre vegada. La fosca ment de Lynch començava a posar-se a treballar i a plasmar les seves més internes obsessions a la pantalla.

The Alphabet (1968)

El segon projecte neix d’un malson de la neboda de la dona de David Lynch, Peggy Lynch. Com ell mateix explica, en un dels viatges a la casa dels pares de la seva dona. S'hi van trobar a la seva neboda que li explicà que hi havia una habitació fosca amb un llit on tenia un malson on estava ella recitant l’alfabet. Aquest és doncs el punt de partida de The Alphabet. El curt comença amb una introducció animada, en un estil semblant a l’utilitzat al seu anterior treball. Finalment apareix una nena cantant la típica sonata recitant l’alfabet. Si bé a Six figures Getting Sick plasmava aquesta obsessió per la malaltia i el dolor, a The Alphabet ens trobem amb una altre constant a la filmografia Lynchiana, el malson. El món dels somnis serà un recurs que Lynch utilitzarà de forma obsessiva. Uns somnis que li permetrà donar via lliure a la seva infinita imaginació. És el seu primer treball amb actors de carn i ossos. La qual cosa ens permet altre cop anotar una nova constant en films posteriors. La protagonista del curt, la nena ( interpretada per la seva dona Peggy) ens apareix amb el rostre totalment maquillat de clor blanc i ressaltant els llavis d’un color vermell intents. Aquest tipus d’imatge pàl·lida serà la representació de la mort, de la por, del terror. Pilars tots ells de la seva filmografia.

The Grandmother (1970)

Dos anys va trigar ha presentar el nou projecte, The Grandmother. Si ens els seus dos anteriors curts ja es deixava entreveure per a on anaven les obsessions de Lynch. The Grandmother és la confirmació i recull de tots els elements que conformaran la seva posterior filmografia. The Grandmother és la història d’un noi que és maltractat i no rep l’amor dels seus pares. Per compensar aquesta buidor decideix crear la figura de l’àvia. I ho fa plantant una llavor al llit d’on creix un arbre del qual brotarà l’àvia. Ella li donarà l’amor i comprensió que no rep dels pares.

Fosc, torbador, obsessiu, surrealista, enigmàtic, críptic, simbòlic, són els adjectius que millor el defineixen. A més de fons una música repetitiva que és el complement perfecte per descriure aquesta atmosfera. Torna a recorre al maquillatge pàl·lid, i a una animació inicial per presentar-nos l’acció. Juntament amb tot això, la primera seqüència del curt, amb el pare, la mare i el fill sorgint de la terra ens mostra d’una forma clarivident quins devien ser els referents de David Lynch. L’estètica i l’estil recorda de manera inevitable a les dues primeres obres del mestre del surrealisme cinematogràfic. M’estic referint a Luís Buñuel i al seu “El Perro Andaluz” i sobretot a “La edad de Oro”. Lynch és el digne successor del mestre aragonès. Ell com ningú ha dotat a totes i cadascuna de les seves obres d’un aire surrealista que li ha servit de vehicle per plasmar les seves obsessions més internes i profundes.

The Amputee (1974)

Poc abans de dirigir el seu primer llargmetratge The Eraserhead, David Lynch signa el seu següent curt. Un experiment rodat amb càmera de vídeo. The Amputee és un pla fix en el qual una dona amb les dues cames amputades, es troba asseguda i redactant una mena de carta on descriu les vivències i sensacions relacionades amb coneguts seus. I mentre ella reflexiona en veu alta i ho va escrivint en el seu quadren, apareix un infermer, curiosament interpretat pel mateix Lynch, que intenta primer rentar les ferides de les cames. Però al llarg de la seva intervenció veurà com la sang començarà a brotar de forma exagerada. Espantat, l’infermer marxa en busca d’ajuda, mentre la dona absorta en els seus pensaments i aliena a tot segueix redactant la carta.
Un dels elements a ressenyar del curt, és un humor negre del qual Lynch en farà gala en molts moments de les seves posterior obres. En un ambient, i situacions que no inviten al riure, Lynch insereix accions o escenes que serveix per deixar anar un petit somriure per desdramatitzar la realitat.

The cowboy and the Frenchman (1988)

Després de rodar The Amputee, Lynch aconseguia fer realitat el seu somni de dirigir un llargmetratge. El primer fou The Eraserhead el 1977, tota una declaració d’intensions del que seria la figura i obra de Lynch. Li seguirien The Elephant man del 1980, Dune del 1984, i Blue Velvet del 1986. L’èxit de Blue Velvet va ser la consagració de Lynch com a gran director, i un director amb un món molt personal. Entre film i film, li van proposar un capítol d’una sèrie que s’estava fent a la televisió sobre la relació entre els Estats Units i França. Quan li van presentar el projecte, va decidir rodar-ne un en el que posés de relleu els tòpics de la societat nord-americana, i els tòpics dels francesos. D’aquí neix el capítol The Cowboy and the Frenchman que forma part de la sèrie Les Français vus par.

Era la seva primera incursió en el medi televisiu. No sé si fou pel caràcter del projecte, o per fugir dels seus últims films, el segment fuig un xic dels elements Lynchianians. En contrapartida Lynch presenta un gran sentit de l’humor. Un humor hilarant per destripar la imatge dels americans dibuixant-los com a uns cowboys mig ignorants i desconfiats vers l’estranger. I per contra presenta el francès com un tipus refinat i bigotet amb una maleta plena de formatge, cargols i figures de la Torre Eiffel.

Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted (1990)

Poc temps després de la realització d’una de les seves pel·lícules més recordades, Wild at Heart ( Corazón Salvaje) del 1990, Lynch i el compositor habitual Angelo Badalamenti van unir-se en la producció d’un nou experiment visual. Sempre obert a noves experiències, Lynch i Badalamenti crearen una mena de musical partint de la relació trencada entre els dos protagonistes de Wild at Heart. Tant és així que el musical comença amb la conversa entre Sailor Ripley i la seva promesa Lula Fortune. On ell decideix trencar la relació i dir-li adéu. Aleshores comença el somni del cor trencat. Traducció de l’obra : Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted. L’obra es desenvolupa en un escenari que resulta ser una mena de fàbrica, on apareix la cantant Julee Cruise interpretant les cançons, les lletres de les quals són obra de Lynch i música de Badalamenti.
Aquesta era la tercera col·laboració entre Lynch i Badalamenti, després de treballar a Blue Velvet i Wild at Heart. Lynch i Badalamenti és una d’aquelles societats perfectes que de tant en tant es donen al món del cine. Si no concebem un Hitchcock sense un Herrmann, o un Spielberg sense un Williams o un Kitano sense un Hisaishi, tampoc concebem un Lynch sense un Badalamenti. Director i compositor conformen un tot complementaris en el qual el director ha sabut trobar en el talent del compositor la peça última de la seva maquinària imaginativa. Aquest món fosc, torbador, surrealista, d’insomni de Lynch requeria d’una música igual de fosca i torbadora. I la va aconseguir el dia que va conèixer a Angelo Badalamenti. La seva col·laboració va comença ara fa 20 anys, el 1986 amb la banda sonora de Blue Velvet i des d’aquell dia no han parat mai de treballar junts. No hi ha projecte que presenti Lynch on no aparegui Badalamenti. Lynch sap el que vol i Badalamenti sap donar-li exactament el que precisa. En el cas de Industrial Symphony Nº 1, la música i els temes que s’interpreten seran una clara antesala del que aquell mateix any 1990 posarà en escena en una de les sèries de televisió de culte més importants de la història, Twin Peaks.

Un altre element que apareix en aquest experiment musical de Lynch s’encarna en la figura d’un dels seus actors fetitxe i que es convertirà en marca de la casa. M’estic referint a l’actor Michael J. Anderson que per qui no el recordi és aquell actor nan que el trobarem en els somnis de l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks fent de l’home d’una altre lloc.

Hotel Room (1993)

Twin Peaks suposà tota una revolució en el camp de les sèries de televisió. El seu impacte fou brutal convertint-se des del primer segon en una sèrie de culte. Paral·lelament al mitjà cinematogràfic Lynch ho ha compaginat amb el de la televisió. D’aquí parteixen diverses col·laboracions i entre elles és Hotel Room del 1993. També titulada David Lynch’s Hotel Room, és una mini sèrie que consta de tres episodis que transcorren en una mateixa habitació, d’un mateix hotel en tres èpoques diferents. Dels tres episodis, dos d’elles estan dirigits pel mateix Lynch, són els que duen per títol Tricks i Blackout. El tercer episodi el signa James Signorelli. Anotar que el guió dels dos episodis dirigits per Lynch estan escrits per Barry Gifford, el mateix que signarà els guions de Wild at Heart i Lost Highway, dos films de Lynch.
En aquest cas els dos segments que firma Lynch és una continuació de la descripció d’aquests ambients opressius i contradictoris que tant bé sap dibuixar. El primer “Trick” el situa a l’any 1969, un desconegut acompanya per una jova entren a l’habitació 603 de l’hotel. Poc després apareix un vell conegut del primer home, el qual comença a explicar cert passatge del passat d’aquest, relacionat amb la seva dona. Personatges estanys, amb un passat fosc, enigmàtic i que tenen un gran secret a amagar. Són premisses que Lynch explotarà en moltes de les seves obres. Tal és el cas del segment “Tricks”. Un dels punts destacats és el treball de per un costat un altre dels actors fetitxe de Lynch, en Harry Dean Staton el qual ha treballat en films com Wild at Heart, Twin Peaks: Fire walk with me, The Straight Story i la darrera Inland Empire . I Freddie Jones que va participar en films com The Elephant man, Wild at Heart o Dune.

El segon dels segments es titula “Blackout”. El centre a la mateixa habitació 603, i durant l’any 1936. Una parella comença a explicar-se les veritats en mig de l’apagada que sofreix l’hotel. Entre penombres i només a la llum de les espelmes, la dona intenta allunyar els seus fantasmes. Mentre ell, vol que la seva dona vegi un metge per mirar de curar-la ja que tot i el que li digui, creu que no hi toca gaire. Tornem a tenir un parell de personatges amb un passat no gaire clar, i en un ambient tant pertorbador com el d’una habitació d’un hotel a les foques.

Segment Lumière et compagnie (1995)

A raó del centenari aniversari del cinema com a art. Es va plantejar a 40 directors el desafiament de rodar en només 52 segons un curt, en la mateixes condicions que ho varen fer 100 anys enrere els germans Lumière els inventors d’aquest meravellós mitjà que és el cinema. Amb el mateix tipus de càmera i en les mateixes condicions tècniques aquests 40 directors havien de rodar un petit curt de 52 segons. Aquest experiment es va titular Lumière et compagnie. Un d’aquests 40 directors escollits fou David Lynch. Un director acostumbrat a rodar obres de quasi dues hores de durada, el fer un film de només 52 segons era tot un repte. El títol del segment fou Premonitions following an evil deed. I el resultat no pot ser més Lynchinià. Un mort, policia, tortures, homes estranys, i una sensació de desassossec per la premonició de la pèrdua d’una conegut són les pautes que plasma Lynch en menys d’un minut. I és que els grans mestres no els fa falta grans recursos tècnics per desplegar el seu enorme talent com a narradors d’històries i creadors d’atmosferes pròpies i personalíssimes. Que són un senyal d’identitat d’una manera d’entendre i fer cinema.

Dumbland (2002)

Com a bon cul de mal asseure que és, Lynch torna a experimentar amb un nou mitjà. En aquest cas el del còmic i Internet. Si ja havia treballat en el tema de l’animació en els seus primers curts, ara s’atreveix amb la realització d’una mena de tira còmica animada. Dumbland és un recull de 8 episodis d’aproximadament 5 minuts cadascun on es descriuen les reaccions d’un pare de família un pel violent i repulsiu. Reaccions vers diverses situacions quotidianes i vers els éssers més pròxims, ja sigui la seva dona, el seu fill, el metge o el veí. Realitzada en blanc i negre i en paraules del seu propi creador, Dumbland és : “És una crua, estúpida, violenta i absurda sèrie. I si és graciosa, és graciosa perquè veiem l’absurditat de tot plegat.”

Veient-la ens pot semblar alguns dels episodis una sèrie totalment passada de voltes. Però en l’exageració està la descripció d’una cura realitat. Que persones com les que apareixen a Dumbland, tot i que ens sembli impossible, campen i viuen més a prop del que ens pensem.

Rabbits (2002)

Internet li ha ofert a Lynch una plataforma idònia per presentar alguns dels seus últims projectes. Ja fou el cas de Dumbland i ho torna a ser en el cas de Rabbits. Una mini sèrie d’uns 8 capítols centrada en el devenir d’una singular família. I dic singular per dir alguna cosa, ja que els tres protagonistes són un pare, una mare i la filla vestits amb una indumentària de conill. Una càmera fixa, una habitació de menjador, un ambient molt Lynchinià i la música repetitiva i torbadora de Badalamenti dóna el toc Lynch aquest nou experiment. Diàlegs críptics, per moments que semblen no tenir connexió. Silencis angoixants i somriures enllaunats com el de les sèries de televisió creen un ambient que només pot crear una ment tant retorçada com la de Lynch. Què ens vol transmetre?, què vol expressar?, què vol plasmar?... això sincerament només crec que ho sàpiga el propi Lynch. Una sensació que es repeteix cada vegada que veu una obra del director nord-americà.

Darkened Room (2002)

Aquest últim curt ve a ser un compendi del món de Lynch. Rodat i disponible solament a Internet, Lynch ens presenta aquest cop una noia tancada en una habitació, en una habitació fosca, Darkened Room. El curt comença amb una noia de faccions orientals dient que té una amiga. Una amiga que veurem en mig d’una habitació, plorant i amb un semblant d’estar aterrida. Per què ? doncs no ho sabem. De cop apareix una tercera dona que li va recriminant el fet de per què ella es troba en aquesta situació. Però com ve sent habitual en Lynch, no ens dóna cap pista, cap indici que ens aclareixi el per què. Solament ens quedem amb la imatge d’aquesta pobre noia, amb els ulls plorosos i cara de por.

Darkened Room és un extraordinari resum de món de Lynch. Un món on els seus protagonistes sense saber ben bé ni perquè ni com acaben endinsats en un univers fosc, misteriós, perillós, tenebrós i angoixant. Tal són els casos de Jeffrey Beaumont a Blue Velvet, Sailor Ripley i Lula Fortune a Wild at Heart, l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks, Fred Madison i Renee Madison a Lots Highway, o Betty Elms i Rita a Mulholland Dr. Tots tenen en comú aquest viatge cap a lo desconegut, cap aquest món creat per la ment d’un visionari com és David Lynch. Un univers en el qual és difícil i complicat entrar-hi. Amb sinceritat he desistit de provar de comprendre’l. No és que no vulgui obrir la porta del seu ideari i gaudir del seu món. Però crec que hi ha tantes portes i tants camins que em dóna la sensació que la seva ment és una mena de laberint infinit on només ell sap el camí de sortida. I tot aquell que decideix endinsar-s’hi corra el perill de quedar-s’hi atrapat. D’aquí que un hagi decidit solament gaudir del seu art. Arran d’això sempre explico l’anècdota del dia que vaig anar a veure al cinema Lost Highway ( Carretera Partida). Un cop vaig haver sortit del cinema vaig tenir la sensació de no haver entès res de res del film. Però havent tingut la sensació al mateix temps d’haver vist una pel·lícula que era cinema en estat pur. I crec que al cap i a la fi David Lynch és això, cinema en estat pur.

Els nois de Clerks ataquen de nou

L’any 1994 un jove director de New Jersey acaparava premis arreu dels festivals de cine independent on anava. La seva opera prima fou tot una sorpresa. Un film fresc, divertit, irònic, amb diàlegs enginyosos, i amb un ventall de personatges d’allò més surrealistes. Aquell divertiment de joventut fou Clerks. Era la història de dos joves que treballaven, l’un en un petit supermercat i l’altre al videoclub del costat. I les seves relacions amb els diversos clients per allí passaven. Prenent-los el pèl ( com avui en dia fa el Dr. House ), i discutint amb ells de temes tant apassionants com si els treballadors de l’estrella de la mort de l’Imperi Contraataca eren o no autònoms.
Aquest film va donar a conèixer al seu director, Kevin Smith, que a partir d’aquell moment es convertia en referent dins la cinematografia independent nord-americana. Han passat 12 anys i Smith s’ha decidit a recuperar aquell grup de personatges. I el resultat és Clerks II. Com cada dia Dante va a treballar a la botiga, però aquell dia no serà el mateix, la botiga ha quedat totalment destruïda per un incendi. Això l’obligarà a ell i el seu amic inseparable Randal a buscar una nova feina. I no troben cap lloc millor que de dependents d’un restaurant de menjar ràpid. Així doncs tenim a Dante i a Randal despatxant a la fauna que passa cada dia per un típic fast food. Juntament amb ells , els acompanyen dos personatges secundaris, en Jay i Bob el silenciós. Secundaris que varen tenir el seu paper protagonista en un altre film anterior de Smith.

La base argumental d’aquest Clerks II en referència a l’anterior dista poc. Situacions, algunes d’elles totalment passades de voltes ( escena del regal d’acomiadament de Randal a Dante ) , cameos dels amics de Kevin Smith ( Ben Affleck, Jason Lee ), i elucubracions sobre pel·lícules d’actualitat ( genial el resum que fa Randal de la trilogia del Senyor dels Anells ). Tot conforma un cocktail que funciona, possiblement no tant bé com la primera part, però funciona.

En paraules del seu propi creador era una decisió arriscada recuperar a uns personatges que havien tingut un gran èxit. Però crec que el gran encert de Kevin Smith en aquesta segona entrega és situar aquests mateixos personatges doncs això, 12 anys més tard. 12 anys són molts i no és mateix tenir 21 anys que tenir-ne 33. Les aspiracions, els plans de futur, el que esperes de la vida, aquests tipus de plantejaments són d’una forma als 21 que als 33. La teoria diria que als 33 has de ser un tio madur, amb més seny, i que afrontes el dia a dia amb una altre visió de la vida. Aquesta teoria no casa amb el dibuix que fa Smith dels seus personatges. Segueixen sent tios que han trobat la fórmula màgica del treballar poc i disfrutar al màxim. Tot i sabent que es troben atrapats en una ciutat com New Jersey i amb una feina futur. Amb tot, Smith introdueix un element de conflicte ja que un d’ells, en Dante decideix deixar-ho tot i intentar començar una nova vida, casant-se amb una jove atractiva i anar-se’n a viure a Florida. Aquest fet, crearà un crisi profunda en l’amistat entre els dos protagonistes. Ja que tots dos s’adonen que l’edat adulta ja els ha arribat i això d’una manera o altre els espanta.

Unes pors que hauran d’afrontar junts, ja que un dels gran missatges finals del film és que per damunt de tot està l’amistat. I com molt bé resa la dita, qui té un amic té un tresor. I tenint això es pot anar fins a la fi del món. I això ho sap molt bé Kevin Smith, en Dante, en Randal i Jay i bob el silenciós.