Set petits films, set petites històries, set petites joies, set petites mostres del enorme talent de set genis del setè art. Aki Kaurismäki, Víctor Erice, Werner Herzong, Jim Jarmusch, Wim Wenders, Spike Lee i Chen Kaige són els artífex de cada un dels segments d’aquest “Ten minutes older”.Cadascun amb el seu inconfusible estil evoca la seva particular reflexió sobre la natura humana.
El primer segment és el de Aki Kaurismäki, “dogs have no hell”, és una mostra més del cinema del director finés. Un home surt de la presó i decideix iniciar una nova vida a les plantes petrolieres de sibèria. Com és incapaç de marxar sol, d’enfrontar-se per si mateix aquest nou repte, vol que la seva núvia l’acompanyi. I per fer-ho li haurà de prometre amb ella que s’hi casarà. Cinema sobri, amb un punt de surrealisme senya del cinema de Kaurismäki.
El segon segment correspon a Víctor Erice, “LifeLine” és una nova oportunitat per disfrutar del cinema d’un dels grans directors espanyols de tots els temps, tot i la seva curta filmografia, els seus tres llargmetratges són tres obres mestres. Els seus 10 minuts són una al·legoria sobre la vida i el pas del temps . El silenci d’una petita casa en mig del camp es veu interrompuda pels crits d’una nadó. Sembla com si els crits del nadó no alteressin la tranquil·litat i la pausa quotidiana dels membres de la família. De sobte una taca vermella traspua sobre els llençols del llit del petit. La mare dorm, la mainadera segueix rentant la roba i un nen juga a dibuixar-se un rellotge imaginari al seu canell intentant dominar el temps. Finalment, els crits són atesos i el nen és curat. El film acaba amb una cançó de bressol asturiana on es diu que encara no és l’hora de nadó de marxa. Que encara no li toca. Tot amb una imatge de fons d’un diari de data del 28 de juny de 1940.
El tercer segment és del director alemany Werner Herzong. “Ten thousand years older, en un format més documental Herzong ens narra la història de la última tribu que havia viscut nòmada i sense tenir cap contacte amb la civilització moderna a l’allunyada selva tropical del Brasil. La topada entre aquesta tribu i el món modern va fer que es els membres de la tribu fessin en pocs anys un salt en el temps de quasi 10.000 anys. De passar a anar per la selva amb armes de pedra, a veure la televisió i viatjar per les grans ciutats. Molts varen morir per malalties com la varicel·la. I els seus descendents s’avergonyeixen de tenir antepassats “salvatges”, reneguen dels seus orígens i prefereixen parlar el portuguès.
El quart segment és obra de Jim Jarmusch. “Int.Trailer.night” ens narra els deu minuts que passa una actriu en el seu trailer durant la pausa d’un rodatge. Inclassificable, arriscat, independent. Sense cap mena de dubte és un resum del cine d’aquest outsider de la indústria cinematogràfica americana. Fora de tot circuit dels grans estudis, li dóna aquesta enorme llibertat creativa que fa de la seva filmografia una de les més interessants del panorama americà.
El cinquè segment el signa Wim Wenders. “Twelve miles to trona” és la història d’un home per salvar la seva vida. En mig del desert, del no res comença a notar els efectes de la droga que presumiblement s’ha pres. És una carrera cap a la vida, cap a l’hospital més pròxim. En la seva desesperada lluita contra el rellotge té la sort de topar-se amb una noia qui li salvarà la vida.
El sisè segment correspon a Spike Lee. “We wuz robbed” és la crònica, explicada pels seus protagonistes directes, dels deus minuts que varen marcar les eleccions a la presidència nord-americana en les quals va sortir guanyador George W. Bush en la seva ajustada victòria enfront Al Gore. El relat se centre en l’escàndol del recompte de vots que es va efectuar a l’estat de Florida, on el governador era el germà de Bush. Filmada amb un ritme trepidant és la crònica d’un robatori anunciat. De com, el poder d’uns pocs pot marcar el destí de la nació més poderosa del món.
Finalment està el segment de Chen Kaige, “100 flowers hidden deep” ens explica la història d’un vell que demana a uns membres d’una empresa de mudances que l’ajudin a traslladar les seves coses de la casa que té a les afores de la ciutat a la seva nova casa. El tema està en que quan arriben al lloc de destí, no hi ha res, solament un arbre. A mig camí entre la realitat i la bogeria els treballadors de la mudança fingeixen dur els mobles a la seva furgoneta. Però durant el viatge descobriran que les coses de vegades no són com un es pensa.
Cada un dels fragments és la mostra com en 10 minuts es poden dir, expressar i evocar moltes més emocions que el films que duren més de dues hores. Aquí radica realment el talent d’aquests set mestres. Condensar en 10 minuts, una idea, una visió, és la mostra més plausible del seu gran talent. De tots els films em quedo amb del Spike Lee. Sobretot pel fet de relatar una de les pàgines més fosques de la història recent dels Estats Units. Les eleccions de la denominada democràcia més gran del món, les va haver de dictar no el vot del poble sobirà, sino un tribunal. La sentència va donar com a guanyador el cowboy Bush. I tots sabem com ha anat la història des de llavors.
