El final del trencaclosques

En moltes ocasions termes com comercial i qualitat no van gaire lligats quan a cinema ens referim. Per qualitat entenem films basat amb un guió ben escrit, ben estructurat, amb una bona història, que atrapi a l’espectador, que el mantingui enganxat a la pantalla. Amb uns personatges rics, que no ens avorreixin, que no sapiguem el final als cinc primers minuts del film. Uns actors que siguin creïbles en el seu paper, i que aconsegueixin transmetre l’essència no solament del guió sinó del treball del director. Doncs bé, totes aquestes premisses que semblen de vegades una utopia en l’actual panorama cinematogràfic, s’han retrobat en la darrere entrega de la trilogia de l’agent Jason Bourne. “The Bourne Ultimatum” és el capítol final de l’aventura que s’iniciava el 2002, on un assassí professional amnèsic, intenta per tots els mitjans saber qui és realment i qui són els responsables de la seva situació.

Per a la realització d’aquesta entrega final, repeteix el director britànic Paul Greengrass. Responsable de la segona pel·lícula de la saga “ The Bourne supremacy”, es torna a posar rere les càmeres per signar el final d’una trilogia que tot i basar-se en els arquetips de la literatura i cinema d’espies, aporta molts elements de caire modern que la fan diferent a la resta de les seves contemporànies.
En aquesta ocasió, Paul Greengrass ens narra el viatge definitiu de Bourne en la seva obsessiva recerca per esbrinar qui és realment. En les dues anteriors entregues descobreix que havia treballat pel govern i que segurament el nom de Jason Bourne no és la seva veritable identitat. A més viu en la seva pròpia pell com diverses agències governamentals entre elles la CIA no tenen miraments en aniquilar-lo. En aquesta espiral persecutòria Bourne deixa enrere una llista de morts, entre elles la de la seva companya sentimental. D’aquí que juntament amb les ganes de saber la veritat el mou un fort sentiment de venjança vers les persones que l’han convertit en el que és i que ara el volen mort.
Nascut de la mà del novel·lista Robert Ludlum, el sempre difícil trasllat de les pàgines a la pantalla ha estat feina del triplet de guionistes Tony Gilroy, responsable també de les dues entregues anteriors, Scott Z. Burns i George Nolfi. Cal dir que tots tres han creat un dels guions dins del gènere més aconseguits dels últims anys. Si això l’unim al treball excel·lent de Greengrass el resultat és una de les pel·lícules d’acció més brillants que recordi. Cada una de les peces que composen el film està situada i funciona com un rellotge suïs i això es nota en el resultat final. Quasi dues hores de trepidant acció, d’un no respirar i d’una tensió asfixiant. Escenes memorables com la de la estació de Waterloo a Londres, la persecució i baralla per les taulades de Tanger, o la torrencial persecució en cotxe pels carrers de New York en són una petita mostra d’aquesta monumental homenatge als films d’espies. Molt se l’ha comparat a Bourne amb l’espia cinematogràfic per antonomàsia, l’immortal James Bond. És inevitable les comparacions, però en definitiva Bourne i el treball de Greengrass i tot el seu equip en surt extraordinàriament ben parat. I aquest resultat final té molt a veure el gran treball que en fan cada un dels actors. Un desconegut Matt Damon, desconegut pel fet que sembla haver trobat el tipus de papers que li funcionen. Tipus callats, seriosos, de poques paraules, ja varen aguaitar aquest talen al film de Robert de Niro “El buen pastor” on composa una personatge no tant actiu com Bourne però si el d’una agent en els inicis de la CIA, i que també és un tipus reservat. Si al fet que el protagonista dóna la talla, li sumen que està envoltat per uns excel·lents secundaris com la sempre efectiva i contundent Joan Allen, el veterà Scott Glenn i el solvent David Strathairn tot encaixa a la perfecció i el resultat és immillorable.

Paul Greengrass ha sabut dotar al film d’un ritme que en moltes de les pel·lícules del gènere en manca. Però solament això, sinó que ho ha fet sense haver de recórrer a pirotècnics i grandiloqüents efectes especials que en moltes ocasions enterboleixen el film. Res de grans explosions, res de floritures tècniques. Greengrass en té prou amb rodar les escenes més mogudes càmera en mà. El que ens dóna la sensació a l’espectador d’estar participant de l’acció que se’ns narra. Un exemple clarificador és la baralla entre Bourne i l’assassí contractat per la CIA per carregar-se’l a Tànger. Els constants moviments de càmera fan que l’espectador s’involucri de tal manera que al final de l’escena acabi tant exhaust com el propi protagonista.

Però no d’acció viu solament “The Bourne ultimatum” sinó que un dels altres al·licients és la seva complexa trama argumental. Una trama que desemmascara la vessant més fosca i terrible d’una de les agències més opaques del món , la CIA. La realitat és que a aquestes altures del partit tampoc ens hauria de sorprendre el paper de l’agència d’espionatge nord-americana i com els seus tentacles abasten tot el món. Tot i així, Greengrass torna a fer mostra d’aquest esperit crític vers els governs que ja va posar sobre la taula amb el seu film “The bloody Sunday”.

Abans de finalitzar un petit apunt per un dels aspectes que en moltes ocasions passen desapercebuts i que en determinades ocasions són determinant en la composició final d’un film. M’estic referint a la seva banda sonora. A l’igual que en les dues anterior pel·lícules la música corra a càrrec del compositor John Powell. El seu treball per aquesta darrera entrega és digne de menció. Un film d’acció en moltes ocasions depèn de l’acompanyament que té de la música. En aquesta cas Powell ha sabut adequar-se i emmotllar-se al ritme que marcava Greengrass. Contundent, potent, superba, colpidora, però mai la música està per sobre de l’acció, sinó que compleix amb escreix la seva missió d’acompanyament perfecte.
En definitiva una proposta recomanable al cent per cent. Si el que voleu és gaudir de bon cinema, i estar enganxats a la butaca no ho dubteu ni un segon i seguiu a Jason Bourne en la seva particular odissea a la recerca de la veritat.

Les dones de Medem

10

Han hagut de passar 4 anys per què puguem gaudir de nou del personal univers del director basc Julio Medem, després del seu polèmic, i malauradament polititzat ( no per ell sinó per altres instàncies polítiques ) documental “La pelota Vasca”. La repercussió i linxament mediàtic a que fou sotmès des d’alguns sectors “conservadors” per anomenar-los d’alguna manera, el va sumir en una profunda depressió de la que feliçment n’ha ressorgit com diu ell “amb més força”. El resultat, és aquesta nova mostra del seu món oníric, poètic, metafòric, femení, combatiu, crític, una mescla que alguns han definit precisament com el títol del film, caòtic.

9

“Caótica Ana” ens narra la història d’una jova que viu amb el seu pare, amb un talent per a la pintura. Aquest talent és captat per una misteriosa marxant i mecenes que es dedica a reunir a joves de tot arreu, intentant potenciar el seu do, reunint-los en una mena de comuna on cada un dels seus membres treballa per a millorar i explotar les seves qualitats artístiques. Però Ana posseeix un altre do amagat, un do que viu en el més profund del seu subconscient. Un do que la turmenta i que floreix en cada una de les seves pintures. I és que dins d’Ana hi conviuen els esperits de diverses dones. A partir d’aquí Ana emprendrà un apassionant viatge, no solament per a descobrir qui són les dones que l’acompanyen, sinó també cap el fons de la seva pròpia persona. Una travessia que estarà plena de tristesa, violència i tragèdia.

8

Julio Medem s’ha anat forjant amb cada una de les seves pel·lícules una etiqueta de director intel·lectual, incomprès, difícil, de culte, el que l’ha convertit molt a pesar seu en un director de minories. El seus films no són obres destinades per a la gran majoria del públic. El seu món interior és tant ric que plasmar-ho a la gran pantalla de vegades no ha estat senzill. El cine de Medem de vegades és tant hermètic, com el seu director. Una persona que quan el sens parlar, amb aquesta parsimònia, parc en paraules, sembla no voler mostrar-se en públic, tímid, tancat, solitari. Salvant molt, moltíssim les distàncies el compararia amb un altre director amb una personal mirada com és el cas de David Lynch. Tots dos comparteixen el fet de fer un cinema evocador dels seus fantasmes més interns, d’imatges suggerents, i ple de poesia visual.

7

Un dels primers elements que em varen cridar l’atenció del film és la curiosa línea de continuïtat que té “Caòtica Ana” amb el seu anterior film de ficció, “Lucia y el sexo”. La pel·lícula protagonitzada per Paz Vega finalitzava a les paradisíaques platges de l’illa d’Eivissa. I el seu nou projecte té els seus inicis precisament als carrers de la meravellosa illa. Un punt de partida el dels meravellosos paisatges de l’illa eivissenca que té la seva culminació en terres nord-americanes, des del desert d’Arizona fins a la capital del “món” com és New York. En mig, i aprofitant les diferents vides que conviuen a l’interior d’Ana Medem situa el seu film en escenaris tant diversos com Madrid, o el desert del Sàhara. Tot una travessia global, per un film que en essència tracte temes globals i universals.

6

Dins d’aquest caòtic viatge hi conviuen diferents aspectes i temes que Medem ha volgut tractar amb més o menys encert, o amb més o menys profunditat. La primera de les conclusions que un n’extreu és que “Caòtica Ana” és un cant, un crit, una advertència a una de les grans i greus lacres que viu actualment la societat no solament espanyola sinó universal. Penosament dia rere dia, hem de veure a les notícies de TV, llegir als diaris o escoltar per ràdio els anomenats casos de violència de gènere. Medem denuncia de manera poètica però contundentment aquesta espiral terrorífica. Però Medem ens mostra que el que avui ens compungeix, són uns fets que han existit des de temps immemorials. La violència contra les dones existeix des de que l’home és home. I això ho denuncia mitjançant el do amagat que comentaven de la seva protagonista Ana. Ana és la portadora dels esperits de la vida de diverses dones que varen tenir un tràgic final. Totes elles tenen en comú tres elements, que eren dones, que eren joves i que varen morir de forma prematura de forma tràgica i violenta. Bé víctimes de la intolerància religiosa, racial, política, o simplement de la intolerància del gènere oposat. Ana és la figura de la lluita de la dona per lliurar-se de la històrica discriminació a la que han estat sotmeses.

5

I és que Medem té una sensibilitat molt particular vers el gènere femení. Si es repassa la seva filmografia ens adonarem que en totes les seves anterior pel·lícules el personatge femení té un paper cabdal. Cristina a “Vacas”, Lisa a “La ardilla roja”, Ángela y Mari a “Tierra”, Ana a “Los amantes del círculo polar”, Lucía a “Lucía y el sexo” y finalment de nou una Ana a “Caótica Ana”. El seu univers femení té la seva culminació aquí. Ana vindria ser un compendi de totes elles. Probablement les diverses anes que acompanyen a la protagonista siguin un pedaç de les heroïnes anteriors de Medem. Tendres, llestes, belles, seductores, sexys, angelicals, temptadores, matriarcals, turmentades, desorientades. Juntament a tot això el film és un sentit homenatge que Medem no solament fa a la dona, sinó que té la seva gènesi en la figura de la seva germana morta, Ana. D’ella pren el nom de la seva protagonista, i totes i cada una de les pintures que apareixen al film són obra de la seva germana desapareguda.

4

Altre del temes que Medem insereix en el seu film és la seva denúncia sobre la situació que viuen certes comunitats oprimides. En aquest cas posa el dit a la nafra sobre la situació que viuen els refugiats al Sàhara. On des de fa més de trenta anys viuen en camps de refugiats i desposseïts de tots drets pel govern Marroquí, qui els denega el dret a un referèndum. La situació de marginalitat i la violència a la que s’han vist sotmesos pel govern del Marroc és descrit a través del personatge Said. I també per una de les dones que viuen dins de l’Ana. Però la seva denúncia no s’atura en el tema dels refugiats del Sàhara, sinó que té temps per fer de nou en crit ven fort al “NO A LA GUERRA” que encara pateixen els ciutadans del Irak. Una denúncia que té la seva expressió en la meravellosa metàfora del colom i el falcó de l’inici del film i la seva recreació en una de les escenes finals de la pel·lícula.

3

Si una cosa ha caracteritzat a Medem, a part de fer obres amb un cuidat tractament tècnic predominant el seu joc i importància que dóna als colors, i la fotografia. També cal reconèixer-li el seu do per al descobriment de nous talents. Medem com ve sent una constant en els grans directors, a part de ser un extraordinari narrador d’històries, és un excepcional director d’actors. A ell li devem el fet de mostrar-nos en els que possiblement siguin els seus millors papers a l’angelical Emma Suarez, a la provocadora Silke, a la misteriosa Najwa Nimri i a la sensual Paz Vega. En el cas de “Caótica Ana” hem d’aplaudir la seva troballa en la figura de la jove Manuela Vellés. Aquesta jove estudiant afrontava el seu primer film, i a més de protagonista i suportant tot el pes d’un film de Medem. Sense cap mena de dubte és un dels al·licients del film. No solament pel seu gran treball, que personalment es mereix sense discussió el Goya a actriu revelació. Sinó per la seva càndida bellesa, i uns ulls que enamoren no solament la càmera sinó que traspassen la pantalla per captivar-nos de forma i manera irresistible. Juntament amb ella tenim a una veterana com Charlotte Rampling, i a una Bebe que de nou ens demostra que no només sap composar i cantar, sinó que té fusta d’actriu.

2

Dins d’aquest aparent caos que pugui semblar l’obra de Medem, aquest l’ha estructurat en 10 petits capítols. Capítols representants per un número, simbolitzant cada un d’ells una compte enrere. La compte enrere a la que es veu sotmesa Ana cada vegada que és hipnotitzada en l’afany per descobrir que és la que la turmenta de forma tant extrema. El fet de recórrer a la hipnosi és l’aspecte que més xirria del film. La importància que se li dóna trenca l’harmonia i coherència general del film, per mi això sobra. Podria haver buscat un altre recurs.

1

En síntesi els que som apassionats de l’univers Medem estem d’enhorabona pel seu exitós retorn. Segurament hi ha opinions per a tots els gustos, hi ha qui la destriparà, hi ha que la venerarà. El que no es pot negar és que Medem continua sent Medem. El seu cinema dur la firma d’un dels grans valors del carent de talent cinema espanyol. Solament certs personatges, entre ells Medem, a pesar de les crítiques que puguin ploure sobre ell, mantenen cert prestigi davant l’enorme mediocritat que regne. I després perquè diguin que el cinema espanyol està en crisi. Que la gent no vagi veure cine espanyol, no és per tema de quotes de pantalla, és per una terrorífica manca de qualitat. Cosa que no succeeix amb Julio Medem. Des d’aquí espero que com resa la cançó. “ no cambies nunca”, les que et seguim t’ho agrairem, i el cinema també.