Scorsese on Hitchcock

Molts han estat els directors de prestigi que en un moment o altre de la seva carrera han flirtejat amb el món de la publicitat. Fins i tot, hi ha directors que han fet el salt a la inversa, és a dir, que han aconseguit fer-se un petit espai en el panorama cinematogràfic provinents de l’univers publicitari. Aquest Nadal estem d’enhorabona, i és que els senyors de Freixenet han fet un pas endavant. Han deixat enrere les caduques i típiques bombolles nadalenques, i les forçades felicitacions en català de l’estrella de Hollywood de torn per posar-se en mans d’una estrella de debò. Un veritable geni, un mestre, un monstre tot i la seva curta estatura. Aquest Nadal Freixenet ha donat carta blanca a un dels grans de Hollywood perquè rodés el seu tradicional anunci. Després de moltes especulacions, finalment l’honor ha recaigut en la figura de Martin Scorsese. Del que dubto és si Martin Scorsese que tindrà l’honor d’haver rodat l’anunci de Freixenet o a l‘inrevés, que sigui Freixenet qui ha tingut l’honor que Martin Scorsese hagi acceptat dirigir l’anunci. Es miri per on es miri, el fet és que Scorsese s’ha proposat penetrar a les cases catalanes i espanyoles a través de la petita pantalla. I personalment crec que el resultat és una petita joia. Més enllà del fet que és una nova mostra de l’inesgotable i increïble talent de Scorsese, és que amb encert o no, ha optat per fer un sentit homenatge a un altre enorme talent i geni amb lletres majúscules del setè art, Sir Alfred Hitchcock.

Amb l’excusa d’haver trobat conservada tres pàgines i mitja de sembla ser un guió incomplert de Hitchcock. Scorsese decideix rodar-ho de la mateixa manera com ho hagués fet el mateix mestre britànic. El resultat final, doncs una autèntica meravella i pels que som enamorats del cine de Hitchcock una delícia pels cinc sentits. A més de proposar un joc a l’espectador per esbrinar les referències a la filmografia de Hitchcock que es troben al llarg de l’anunci. Per aquesta raó, proposo a tots aquells que passin per aquest blog que s’aturin ni que sigui els 9 minuts que dura l’obra de Scorsese per endevinar quins són els films que s’amaguen rere l’etiqueta de Freixenet, la mirada de Scorsese, i la figura de Hitchcock.

A continuació faig la meva proposta, estic obert a tot de suggeriments i rectificacions. A veure si entre tots traiem l’entrellat de “La clau reserva”.

Títols de crèdit : Con la Muerte en los Talones
La música : Tota és la partitura de Con la muerte en los talones. Només un incís al final amb els acords de l'escena del petó de Vertigo.
L’escenari i l’orquestra : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
Quan la càmera s’allunya del violinista : Innocència i joventut ( tot i que en aquella ocasió és el bateria )
L’escala puja el protagonista : Les escales del campanar de Vertigo
La llotja : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
La noia protagonista : És l’Eva Marie Saint de Con la muerte en los Talones
El dolent : Té la pinta de ser en James Mason de Con la muerte en los talones, tot i que també podria ser l’altre dolent del film encarnat per Martin Landau.
El mocador que dur el protagonista : Les inicials són R O T . Roger O. Thornhill, el personatge interpretat per Cary Grant a Con la muerte en los Talones.
El director d’orquestra : Podria ser el mateix Bernard Herrmann que també va interpretar el director a El Hombre que sabia demasiado. Tot i que Herrmann duia ulleres.
Escena quan trenca la bombeta : Podria ser de Encadenados.
L’intent d’assassinat : De la Soga
Quan el protagonista intenta salvar-lo : Vertigo
L’assassí penjat de la llotja i quan cau : Sabotaje del 1942 quan està penjat i cau de l’estàtua de la Llibertat.
L’home vell de les ulleres de l’altre llotja : És la representació del personatge interpretat per Leo G. Carroll a Con la muerte en los talones.
El fotògraf : Con la muerte en los talones.
El Flash de color vermell : Pot ser una referència a Marnie.
L’ampolla de Freixenet : Un homenatge a les ampolles de Encadenados.
El petó final : Con la muerte en los Talones.
L’escena final quan Scorsese comenta l’experiència : Primer tenim una clara referència a la Ventana Indiscreta. I després, no podien faltar els aspectants ocells de Los Pájaros.

Per si voleu participar aquí teniu l’anunci. Veieu-lo i gaudiu :

Made in Tarantino

El que diferencia un artista d’un altre, més enllà de la seva qualitat o el seu talent és el saber trobar un estil propi. Un estil que marqui distància respecte al dels seus contemporanis i que amb el temps faci de la seva figura i sobretot de la seva obra quelcom d’universal i intemporal. Hi hagut directors que al llarg de la seva filmografia s’han creat un món molt personal, una manera, un estil de fer cinema que els ha definit. I en comptades ocasions aquest estil ha derivat en termes que solen descriure una pel·lícula. Qui no ha fet servir mai termes com Fellinià, o no ha dit que és un film al més pur estil d’Hitchcock, o és tant confús i surrealista com una obra de Lynch. Hi ha casos on tant sols amb esmentar el nom del director serveix de síntesi per plasmar l’essència de la pel·lícula. Això mateix succeeix amb el darrer film de l’altre enfant terrible de la indústria cinematogràfica nord-americana , Quentin Tarantino. I dic l’altre perquè ja vaig fer servir aquest mateix terme per presentar la primera part d’aquest divertimento titulat Grindhouse. Els dos “germans” es van tornar a unir per perpetrar la seva particular, personal i sui generis homenatge als films de terror dels anys setanta. Mentre que als Estats Units es van estrenar com un de sol. Aquí varem haver d’esperar uns mesos entre una i l’altre. Primer es va estrenar Planet Terror, la part de Robert Rodriguez. I més tard ens ha arribat Death Proof, de Tarantino.
Tota aquesta introducció em serveix per afirmar que el millor comentari que es pot fer de Death Proof és que és una obra purament tarantiniana. Encunyant-li aquest terme en tindria prou, ja que Tarantino ha aconseguit allò que només està a l’abast dels escollits. Que el seu cognom no només s’utilitzi per descriure els seus films, sinó que s’utilitzi per descriure’n el dels altres col·legues de professió. Però en què consisteix la marca “Tarantino”, que fa del seu cinema tant especial, perquè els seus films són tant diferents a la resta, i què fa de Death Proof un compendi de tota la seva filmografia.

Si hi ha un element que és essència Tarantino és sense cap mena de dubte el guió. Més enllà del seu poder de narrativa, de conformar històries de vegades inverossímils, de la seva descomunal imaginació, enginy, de dibuixar uns personatge rics miris per on els miris, del seu do per mesclar diferents gèneres i que el resultat no perdi la seva força i sobretot no caure ni en el plagi ni en la parodia. Més enllà de tot això, la gran marca “Tarantino” són els diàlegs. Avui en dia, hi ha pocs directors, i sobretot guionistes ( ara que estan en vaga, un crit de suport cap ells i les seves reivindicacions ) que escriguin uns diàlegs tant poderosos com ho fa Tarantino. I és que Death Proof a diferència dels seus dos anteriors films, els dos volums de Kill Bill, és un film de molt de diàleg i relativament poca acció. En aquest aspecte si haguéssim de situar Death Proof la ubicaríem més a prop de Jackie Brown que Kill Bill o Reservoir dogs, sense obviar que tant a Kill Bill com a Reservoir Dogs hi ha diàleg inoblidables. Tal com afirma ell, l’èxit radica simplement en el fet que escriu com la gent parla, al menys la que ell freqüenta. Diàlegs àgils, frescos, amb humor, i sobretot a una velocitat endimoniada. Les rèpliques i contrarèpliques als comentaris d’uns i altres és pur Tarantino.

Posat els ciments l’altre gran aspecte de la marca “Tarantino” són els seus personatges. Al llarg de la seva filmografia el que més trobem serien tota una munió dels anomenats antiherois. Un aspecte és que fins a Kill Bill no existia la figura del vilà. Ni a Reservoir dogs, ni a Pulp Fiction ni a Jackie Brown hi ha ni bons ni dolents. El fet és que Tarantino no ha utilitzat mai aquesta distinció maniquea en els seus films. Tots poden ser bons o tots poden ser els dolents segons com se’ls miri. Si bé a Kill Bill , el dolent entre cometes és el despietat Bill, a Death Proof tenim el psicòpata Stuntman Mike. Un tipus dur, fosc, enigmàtic, atractiu, intel·ligent i per damunt de tot violent. Per altre banda, un element si més no curiós de Death Proof és el rotund protagonisme que té la dona. I dic curiós per què quan un parla de Tarantino i de la seva filmografia li venen al cap termes com violència, sang, insults, gàngsters, traficants d'armes, exconvictes, ionquis, tirotejos, orelles tallades, depravats sexuals, assassins professionals sense escrúpols. Termes tots aquests que podríem associar a films plens de testosterona i dirigits a un públic eminentment masculí, sense que això sigui un comentari masclista. Solament plasmo una realitat que hi ha al carrer. Però si això fos així, que ho és, és curiós denotar que tot i ser un cinema que es podria qualificar de masclista, gran part dels seus protagonistes són del gènere femení. I no són personatges secundaris o simples ornaments. A Pulp Fiction el personatge de Mia Wallace és primordial per entendre l’esdevenir d’una de les històries. A Jackie Brown ja el protagonisme absolut requeia en el personatge magistralment interpretat per Pam Grier. Que dir de Kill Bill on l’àngel exterminador prenia la dolça figura d’Uma Thurman en el paper de la núvia venjativa. I finalment a Death Proof l’únic personatge masculí rellevant és el més dolent de tots. Death Proof és la dona al poder, tant en el primer segment com en el segon. Els personatges femenins prenen una importància cabdal. Sobretot en la traca final on Tarantino demostra que la dona és pura dinamita. Per tot plegat Tarantino ens demostra que tot i escriure i dirigir films destinats a un públic majoritàriament masculí, sap descriure i dotar de tot el protagonisme a les dones.

Lligat al tema dels personatges, Tarantino no solament els sap crear sinó que a més és un excel·lent director d’actors. La qual cosa li permet que cada un dels actors que treballen amb ell, sàpiguen extreure el millor d’ells mateixos. Aquí la cinefília que dur al damunt Tarantino el porta en cada un dels seus films a regalar un personatge i una interpretació magistral a un actor o actriu oblidada. La seva reivindicació de les velles glòries és tal que ha estat capaç de rellançar de forma meteòrica una carrera com la John Travolta que segurament mai li estarà prou agraït. Pam Grier i Robert Foster tornaven a primera línea amb dos interpretacions impecables. I el vell Kung Fu, David Carradine retornava de forma esplendorosa a les grans pantalles. Ara Tarantino ha fet el mateix amb un altre veterà com és Kurt Russell, estrella dels films d’acció de principis dels 80 i icona de les pel·lícules de John Carpenter. A qui com en els altres casos li ofereix un paper fet a la seva mida i en el qual pot explotar les darreres gotes de talent que encara li resten.
Altre element que fa de Tarantino diferent a la resta és la seva capacitat per a reinventar els gèneres cinematogràfics. A l’igual que succeeix amb Martin Scorsese, Tarantino és una enciclopèdia amb cames. Aquest enorme bagatge fa que totes i cada una de les seves pel·lícules siguin el resultat de la perfecte mescla d’ingredients extrets de la filmoteca que té en el seu cervell. Cinema negre i de gàngsters a Reservoir Dogs i Pulp Fiction, el gènere del Blaxploitation a Jackie Brown, el spaguetti western a Kill Bill i ara a Death Proof ens mostra la seva sempre particular visió dels films de psicòpates i de persecucions automobilístiques. Actualment no hi ha ningú capaç d’agafar tantes referències, col·locar-les de forma tant explícita en els seus films, i aconseguir un toc personal i com assenyalava abans no caure mai en el plagi o parodia.
Finalment Tarantino amenitza cada un del seus plats amb un ingredient molt especial. La música dels seus films també s’ha convertit en una marca inconfusible. I és que no només dur una filmoteca, sinó que és una malalt de la música. I si abans apuntava que era un especialista en recuperar velles glòries, també ho és en recuperar vells temes musicals que segurament amenitzaven la seva agitada i inquieta joventut. Títols com els de Dave dee dozy Beaky Mick and titch, Hold Tight, o Down in Mexico de The Coasters, o el que serveix per tancar el film Chick Habit de April March són una petita mostra d’aquest altre talent Tarantinià.

Si us heu fixat he parlat de tot el món tarantino però molt poc de Death Proof. Solament us puc dir que si encara no l’he vista no us la deixeu perdre. Si sou fans de Tarantino, com jo, no us decebrà. I si no ho sou, això que us perdeu. Pels que ho sou, tres moments, tres pinzellades de l’univers Tarantinià.
Primer moment, el sensual vall que l’actriu Vanessa Ferlito li ofereix a Stuntman Mike amb música de The Coasters de fons. Enriua-te’n del mític de Kim Basinger.

Segon moment, la tremenda i explosiva forma que té el personatge de Kurt Rusell per carregar-se a les seves víctimes a la carretera en el seu cotxe a prova de mort ( death proof ).
Tercer moment, juntament amb la trepidant persecució en cotxe amb l’actriu Zoe Bell sobre el capó. El colofó final on la dona demostra al gènere masculí que amb elles no s’hi juga. I menys si són dones made in Tarantino.