Martin is back

Es podrien utilitzar multitud d’adjectius per descriure la darrera obra de Martin Scorsese. Poderosa, trepidant, fosca, dura, realista, exuberant, angoixant, opressora, hipnòtica. Entre totes la millor definició que se’n pot fer és dir que és un film Scorsese en estat pur. I és que el mestre novaiorquès ha tornat als orígens per delectar-nos una vegada més amb el seu enorme talent. The Departed , traduït com Infiltrats, és un thriller que pels que som més que admiradors de Martin Scorsese feia temps que enyoràvem. Scorsese, tot i que no crec que hagi estat el cas ja que el talent és una cosa que no es perd, ha recuperat el pols, l’essència del cinema que més l’ha caracteritzat i del que més elogis i reconeixements ha rebut. Ha recuperat la seva senya d’identitat, amb un cinema centrat en gàngsters locals, reproduint amb minuciositat el món criminal que els envolta i com utilitzen tots els recursos al seu abast per mantenir la seva quota de poder. El crim, l’extorsió, la corrupció, la mentida són el pa de cada dia d’aquests personatges que com cap altre director ha sabut dibuixar Scorsese.

Infiltrats, és un film inspirat en un film hongkonguès titulat Infernal Affairs del director Wai Keung. Alguns diran que és un remake però en paraules del propi Scorsese “Infernal Affairs és un bon exemple de per què ens encanta el cine de Hong Kong, si bé Infiltrats no és un remake d’aquesta pel·lícula. Em vaig inspirar en Infernal Affairs per la naturalesa de la història i dels seus personatges.” Si bé el film de Scorsese es basa en la trama principal del film de Wai Keung, de la mà del guionista William Monahan i del toc Scorsese donen una volta més i aprofundeixen en la vida dels seus protagonistes. És sabut que en el cine de Hong Kong el que prima és l’estil per sobra del fons. En aquest cas Scorsese, sense perdre les senyes del seu propi estil, centre la seva mirada a mostrar-nos el procés d’esfondrament moral de cada un dels seus protagonistes. És un cas semblant al que va dur a terme amb un film anterior, El Cabo del miedo. Aleshores si que era més un remake d’un film dels anys seixanta, El cabo del terror. En aquella ocasió Scorsese ho va aprofitar per donar-li una volta de rosca més. Posant èmfasi en aspectes que en el film anterior no varen ser tractats com el cas de la tensió entre el matrimoni, i la forta sexualitat que radiava el personatge de la filla.

L’argument d’Infiltrats té com a punt de partida el fet que el Departament de policia de Massachussets i més concretament de la ciutat de Boston busca per tots els mitjans acabar amb el regnat del clan mafiós de Frank Costello. En el seu intent de desmantellar la seva organització, un departament especialitzat en operacions secretes recluta a un jove prometedor, Bill Costigan per què s’infiltri en l’organització de Costello . Mentre Costigan intenta guanyar-se la confiança de Costello, un altre jove policia, Collin Sullivan, puja ràpidament de categoria dins de la policia de l’Estat fins arribar a un lloc de responsabilitat a l’unitat d’Investigacions Especials. El que no saben en el seu departament és que mentre la policia té un infiltrat a l’organització de Costello. El popi Costello té el seu propi infiltrat en el departament de policia.

Scorsese canvia els carrers perillosos de la seva estimada New York, que tant bé coneix i que ha plasmat de forma meravellosa en films mítics com Malas Calles, Taxi Driver i Un dels nostres, pels carrers de la ciutat de Boston. Aquest canvi és fruit del guió que firma William Monahan que explica que va decidir ubicar la història a la ciutat de la costa est per què “ el projecte em va arribar en un moment de la meva vida que estava pensant en Boston , d’on jo vinc, i en al gent que havia perdut durant la meva pròpia vida, així que em va permetre explorar temes que m’eren molt personals.”. Aquest viatge implica també que si bé en anteriors films fos la màfia d’origen italià l’objecte de la mirada de Scorsese, en aquest cas és la màfia d’origen irlandès l’epicentre de l’acció. A pesar d’això, la naturalesa violenta de tots dos clans fa que Scorsese s’hagi mogut amb la desimboltura de sempre a l’hora de narrar-nos la seva vida quotidiana. Monahan i Scorsese teixeixen una història triangular entre els personatges de Bill Costigan, Collin Sullivan i Frank Costello. Un triangle en el qual els personatges de Costigan i Sullivan descriuen un desenvolupament vital aparentment paral·lel. Tots dos personatges s’han criat als carrers més desfavorits de Boston. Tots dos, per motius diferents ingressen a l’acadèmia de policia. I tots dos es veuran immersos en un joc envoltat per la mentida, i l’aparences que posarà en perill la seva vida. Una situació que els posarà a prova, duent-los al límit de la resistència psicològica. Com molt bé descriu el propi director “ és com si Billy i Collin estiguessin recorrent camins paral·lels...però al final els camins acaben per col.lisionar”. I em mig de tots està la figura de Costello. Una figura que bé a representar el mal absolut, despietat, desconfiat, i que com a gran capo no dubta a utilitzar el terror i la violència més atroç per mantenir el seu imperi.

Infiltrats suposa pels amants del cine de Scorsese gaudir d’un Scorsese que no vèiem des de feia més d’una dècada. El seu immens prestigi, guanyat a base d’obres mestres, fa que Martin Scorsese sigui dels pocs autors de Hollywood que puguin dirigir els films que ell vol podent tenir el control i la llibertat final del resultat, cosa si més no inusual a la indústria nord-americana. Aquest aspecte ha fet que els últims anys s’hagi perdut en projectes amb aires de grans superproduccions que poden donar la sensació que estaven molt allunyades de l’essència del cinema scorsenià. Kundun, Gangs of New York o l’Aviador són els exemples d’obres que sense ser mals films, tot el contrari, no arribaven a l’alçada d’altres projectes anteriors. Amb aquest regrés a un món i uns personatges que coneix bé, amb el que sembla estar agust, còmode fa en el seu conjunt treure el millor de Scorsese. Feina quasi 11 anys de la seva última incursió en el món de l’hampa amb la crònica de la màfia a la ciutat de Las Vegas a Casino l’any 1995. I 16 anys de la seva obra culminant de la màfia dels suburbis de la ciutat de New York a la imponent Un del nostres. I vist el resultat final, l’espera ha valgut la pena. Afirmar si Infiltrats és millor que Casino o Un dels nostres és difícil. El que si es pot asseverar és que com a mínim hi està a l’alçada.

El fet que es consideri a Infiltrats un retrobament amb el Scorsese més visceral, no és solament un mèrit del seu director, que en el fons ho és. Sinó també és mèrit d’un equip amb el qual Scorsese s’ha sabut envoltar. A part de l’excel·lent guió de William Monahan, els altres dos pilars amb els que Scorsese posa els fonaments de la seva obra són el seu director de fotografia i la seva muntadora. Michael Ballhaus i Thelma Schonmaker respectivament són dos dels seus col·laboradors més veterans. Amb Michael Ballhaus porta més de vint anys treballant junts, des de After Hours seva és la fotografia de films com La última temptació de crist, Un dels nostres, L’edat de la Innocència, Gangs of New York i aquesta darrera Infiltrats. I si porta vint anys amb Ballhaus, amb Thelma Schonmaker en porta més de trenta. Des de Toro Salvaje, totes i cada un dels films de Scorsese porta la signatura en el seu muntatge de la Thelma. Ella, juntament amb Martin són els responsables finals que Infiltrats tingui un dels ritmes cinematogràfics més vertiginosos que recordi en molt de temps. Són dues hores i mitja que passen en un sospir. No hi ha temps per la respiració, no val a badar, no val parpellejar, qualsevol gest que impedeixi distreure la mirada de la pantalla pot fer que ens perdem un instant cabdal del film. És una cursa a tot velocitat, no hi ha temps pel descans. Des del segon u fins al darrer és una successió d’escenes plenes d’acció, de moments de tensió. Scorsese, tal i com ho feia el gran mestre Hitchcock, ens obliga a ser partícips de l’angoixa constant dels seus protagonistes. És un ritme que té similituds amb l’arrencada i final de Casino. I també amb la part final d’Un dels nostres. Si ja Thelma Schonmaker va aconseguir l’Oscar l’any 2005 per l’Aviador, no m’estranyaria que ho tornés a aconseguir pel seu prodigiós treball a Infiltrats.

Altre aspecte que Scorsese cuida i que moltes vegades passa desapercebut per la gran majoria del públic és la música. A Infiltrats torna a treballar amb el compositor Howard Shore, autor de la banda sonora del seu anterior film l’Aviador. Però el que més destaca i que és una marca d’identitat en els films de Scorsese és la seva magnífica selecció de temes musicals contemporanis. Rollings Stone, John Lennon, Beach Boys, Patsy cline, The Allman brothers band o Roy Buchanan entre d’altres formen part de la particular banda sonora que acompanya l’acció d’aquests infiltrats. Gran amant de la música de la seva època té un gust exquisit i un do per inserir temes que serveixen d’embolcall perfecte pel transcurs de la narració. Un do com el que tenia Kubrick, o el té actualment Woody Allen, Clint Eastwood i Tarantino per escollir el tema concret pel moment adequat.

I he deixat pel final el comentari respecte al repartiment de la pel·lícula. A Scorsese sempre se l’ha considerat un gran director no solament pel seu domini de la narració, i de la tècnica cinematogràfica. Sinó sobretot per ser un magnífic director d’actors. Per les seves mans han passat la flor i nata dels actors de Hollywood, i com li succeeix a Woody Allen els actors es moren per treballar amb ell. A Infiltrats ha aconseguit reunir un estratosfèric grup d’actors, i no solament això, sinó que a més tots i cadascun d’ells està esplendorosos en el seu paper. Leonardo Dicaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, Martin Sheen, Alec Baldwin, Ray Winstone i Vera Farmiga conformen l’elenc d’actors que amb la seva actuació posen la cirereta final al gran pastís que és Infiltrats. Leonardo Dicaprio dóna vida a Billy Costigan el jove policia que s’infiltrarà en l’organització de Frank Costello per mirar de reunir proves amb l’objectiu de detenir-lo. Matt Damon és Collin Sullivan, el seu contrapunt, el jove policia que ascendeix ràpidament en el departament però que treballa per Costello. Jack Nicholson és Frank Costello, capo mafiós, autèntica representació del mal. Mark Wahlberg és Digman que juntament amb el personatge que dóna vida Martin Sheen , el capità Queenan, són l’enllaç de Costigan amb el cos de policia. Sent els únics que coneixen la seva real identitat i autèntica missió. Del treball excel·lent de tots ells, vull destacar-ne dos per sobre de tots. Per un costat el del gran Jack Nicholson. Autèntic mite i monstre de la interpretació ens torna a regalar una autèntica classe magistral del que és ser un actor en majúscules. Per acceptar el paper de Costello, Nicholson va posar com a condició que creixés el seu paper al guió i pogués modificar els diàlegs. Només els grans tenen reservat aquest privilegi. I a fe que s’ho mereix perquè composa un autèntic dimoni. És dels últims actors que sols amb la seva presència ja es menja l’escena. No cal que digui res, només amb un gest en té prou per transmetre aquesta sensació de terror que envaeix el seu personatge. I donant-li la rèplica hi ha a un superb Leonardo Dicaprio. Tercera col·laboració consecutiva amb Martin Scorsese i no serà l’última. Dicaprio sembla haver arribat a la maduració com actor amb Scorsese. I Scorsese sembla haver trobat el relleu generacional del seu actor fetitxe, Robert de Niro, en el jove Leonardo. Scorsese ha aconseguit que Dicaprio anés esborrant de mica en mica els clixés d’actor guapo, d’ulls blaus per consagrar-lo com un gran actor. Finalment ha extret el talent i el potencial que duia dins Dicaprio. En resum, un guió poderós, un ritme trepidant, una música exuberant, uns actors extraordinaris, una ciutat, uns carrers perillosos, la màfia, la policia, corrupció, assassins, morts, violència . En definitiva Martin is back.

El laberint de la imaginació

Com de poderosa pot arribar a ser la imaginació. Ella sola és capaç de transportar-nos a móns plens d’éssers mitològics, fascinants, de vegades terrorífics. I és que una de les finalitats de la imaginació és fer-nos viatjar a llocs llunyans i fantàstics per mirar de fugir de la realitat que ens envolta. Una realitat que en masses ocasions, és una realitat crua, dura, molt propera al que podem pensar que és l’infern. Doncs aquesta és la premissa amb la que juga el director d’origen mexicà Guillermo del Toro en el seu film El laberinto del Fauno.

Director amb una carrera on el cinema fantàstic hi predomina, ens regala una altre delicatessen no tant sols per la vista sinó per a tots els sentits. En un panorama cinematogràfic, i és un comentari que ha anat repetint en alguns comentaris anteriors, on la originalitat no és que abundi. Un film com el de Guillermo del Toro és tota una raresa. Del Toro és un director que a l’igual que alguns dels seus compatriotes treballa a cavall entre Hollywood i el seu país. Després de l’experiència del Espinazo del Diablo, torna a Espanya per rodar El Laberinto del Fauno. I sembla que el fet de ser mexicà, país destinatari de molts dels exiliats per la guerra civil espanyola ( sense anar més lluny el grandíssim Luís Buñuel ), faci que els dos films que ha rodat a terres espanyoles tinguin com a teló de fons o bé la guerra civil, o la postguerra.

El laberinto del Fauno ens narra la història duna nena, Ofelia, que viatge amb la seva mare embarassada al mig d’un bosc de l’Espanya franquista. Allí l’espera al nou marit de la seva mare, un militar despietat i cruel que comanda un destacament encarregat de perseguir i exterminar els petits reductes de maquis que amagats a les muntanyes, es resisteixen i combaten al franquisme. Tot plegat amb la banal esperança de poder-los vèncer i fer fora al dictador del poder. La relació entre Ofelia i el Capità Vidal no és gens cordial. En aquesta situació Ofelia, topa en mig d’un laberint amb la figura d’un fauno. Una estranya criatura que li explica l’extraordinària història en la que ella és la reencarnació d’una princesa d’un món màgic. I per demostrar-ho haurà de passar tres proves, a qual d’elles més difícil. Proves que posaran a prova la fe i actitud de la jove Ofelia, en la seva aventura per demostrar que realment ella és la princesa.

La combinació i contraposició entre el món d’aquella Espanya de postguerra, amb un franquisme en plena etapa repressiva de qualsevol reducte de republicanisme. I el món fabulós en el que Ofelia es veurà immersa és prodigiosa. Ofelia, que té una dèria com és la de llegir contes de fades, intentarà fugir de tot allò que l’envolta creant-se un món paral·lel que la pugui transportar una realitat més acollidora.
Comentar que gran part del mèrit del film està, més enllà del treball de guió i direcció del propi Guillermo del Toro. En el magnífic treball de tots i cadascun dels actors del film. Superbiós i gegant en Sergi López en el paper de Capità Vidal. Personatge marcat terriblement per la figura paterna, i d’una crueltat extrema. Radiant i poderosa Maribel Verdú en el paper de Mercedes. Una Maribel Verdú que sona a tòpic però que com els bons vins sembla guanyar amb el pas del temps. Sabent escollir molt bé els seus personatges i dotant-los del caràcter i força que atresora tot el seu talent interpretatiu. Després tenim en papers una mica més secundaris a Ariadna Gil , en el paper de Carmen la mare d’Ofelia, i un Álex Ángulo que encarna el metge encarregat de cuidar de la salut dels membres de la contrada. Un personatge que acabarà simbolitzant la rebel·lió del poble enfront la barbàrie franquista. Ah, i no voldria oblidar a la gran protagonista del film, la nena Ivana Baquero que dóna vida a Ofelia i que si sap cuidar la seva carrera, doncs crec que té molt de futur en això del cine.

Amb tot Guillermo del Toro teixeix un viatge fantàstic al fons del nen que tots duem dins. Una infantesa que a diferència del que poguéssim pensar no és dolça i edulcorada sinó tot el contrari. Va una mica més lluny del mite d’Alícia en el país de les meravelles. Guillermo fa una revisió molt sui generis del mite creat per Lewis Carroll. A més, utilitza molt sàviament la figura omnipresent del laberint, per obligar al propi espectador a ser partícip del viatge d’Ofelia. Al final és el mateix espectador qui sembla ficat dins del laberint, seguint les indicacions del Fauno. Anhelant aconseguir arribar al món màgic per deixar enrere als patiments del món real. Una mica ve a ser tot plegat una gran metàfora sobre l’art cinematogràfic. Que no és altre cosa que l’art que a través de les imatges i les històries que allí s’hi representen, estimula la nostra imaginació. I durant l’estona que dura la projecció oblidem totes les penúries amb les quals em de conviure dia a dia.

Perquè t'estimo en 65 paraules

De vegades un cúmul de casualitats fan que un arribi a un estat de felicitat tant gran que té la sensació que no es tornarà a repetir mai més. Això mateix és el que li succeeix al protagonista del darrer film de Maria Ripoll. Tu vida en 65’ ha estat una grata, enorme, feliç, agradable, magnífica, meravellosa sorpresa. Haig d’entonar el mea culpa pel gran i greu prejudici que tinc vers l’actual cinema espanyol. No he estat mai un gran defensor del cine que es fa avui en dia a Espanya. Del passat en sóc un enamorat de directors com Buñuel, Bardem o Berlanga. I del cine més recent sempre he considerat que se salven tres grans noms: Almodóvar que tot i els seus detractors és un director dels anomenats d’autor, fent un cine personal reconegut i admirat més fora que dins. Després tenim a Amenábar que ha sabut fer un gir amb Mar adentro per treure’s l’etiqueta de director de films de por per demostrar tot el seu talent. I finalment a Julio Medem, que amb el seu cine enigmàtic, hipnòtic i de gran bellesa visual per mi és un dels grans.

Tot això bé arran del meu prejudici cap el cine espanyol. Possiblement després d’aquesta jornada, curiosament dia de la Hispanitat, aquesta concepció canviï. I és que la pel·lícula de Maria Ripoll no és que m’hagi agradat, que si que ho ha fet i molt. Sinó que m’ha frapat. Tu vida en 65’ ens explica com una confusió pot dur-nos per camins que mai hauríem esperat. Un diumenge com els altres, tres amics llegeixen al diari l’esquela d’un noi que probablement havia estat company seu a l’escola. Aleshores decideixen anar al seu enterrament. Allí descobreixen que no és ell, però un dels nois coneix a la germana del mort. Aquest encontre canviarà radicalment la vida dels dos personatges, teixint una història d’amistat, d’amor i de mort.

En moltes ocasions he sentit dir allò que el cine espanyol està en crisi. Que la gent no va a veure pel·lícules espanyoles. Veient Tu vida en 65’ un no entén a qué venen aquestes afirmacions. Una de les conclusions que he extret després de veure-la és que salvant les distàncies, a nivell de qualitat, d’originalitat, de frescura, de bon cinema. El cine espanyol no dista gaire del que passa al cine nordamericà, i m’explicaré. Tant allà com aquí crec que es dóna massa pes a les grans produccions. Els films amb molt de pressupost són les que més publicitat i renom aconsegueixen. Però posteriorment resulten ser uns films sense res aportar, mers productes de consum. Solament se salven els grans noms que gràcies a la seva llarga i meritosa trajectòria podent fer productes de gran pressupost sense perdre la qualitat final. Paral·lelament és en el cinema, anomenat independent, underground, fora del control dels grans estudis on trobem les obres de més talent. I això mateix és el que succeeix amb Tu vida en 65’. Un film petit, humil, que ens narra una història senzilla. Rere aquesta humilitat hi ha un film digne de ser reconegut com un dels grans films espanyols de l’any. Estic segur en que els Volver, Alatriste i Borgias aconseguiran moltes nominacions als premis Goya. Però de veritat cap d’elles, a excepció de l’Almodóvar, supera a la de Maria Ripoll.

Maria Ripoll aconsegueix la difícil tasca de combinar en un mateix film, el drama, la comèdia, el somriure, el plor, l’alegria i la tristesa. Tu vida en 65’ és un cant a l’amistat, a l’amor, a la mort i definitiva a tot allò que constitueix la vida.
I és que al mateix que li passa al protagonista, quan li ha d’escriure una carta expressant tot l’amor que sent a la xicota, de la qual se n’acaba d’enamorar. 65 paraules en són poques.

Canviar el nostre destí

¿ Podem llaurar-nos una vida millor ? ¿ Podem deslliurar-nos de l’entorn que ens envolta per aconseguir un futur més esperançador ? ¿ O simplement de vegades som tant covards que ens autoenganyem i decidim tirar pel camí més fàcil ? Aquestes són algunes de les qüestions que se’ns plantegen un cop finalitza el visionat de l’opera prima del director espanyol Daniel Sánchez Arévalo. AzulOscuroCasiNegro és un clar exemple que el cine espanyol encara té salvació. Ja que entre totes les mediocritats que donen mala fama al cine espanyol, hi ha petits exemples de gent amb talent que sense tants mitjans i amb poca publicitat ens regala cine de qualitat.

El títol del film és el color d’un vestit metàfora del que s’interposa entre el que cada un dels personatges són. I del que realment volen i desitgen o aparenten ser. AzulOscuroCasiNegro ens dibuixa un fresc de personatges als quals la vida no els ha tractat gairebé. Atrapats per diverses raons en un món que no els correspon. Atrapats en un carreró que sembla no tenir sortida. Però cada un d’ells intenta pels mitjans que sigui mirar de trobar la porta que els obri el camí cap el canvi, cap una vida més pròspera. Jorge és un jove amb aspiracions que veu com la seva vida dóna un tomb el dia que al seu pare li dóna un infart cerebral. I a més de fer-se càrrec d’ell, heretarà la seva feina en una porteria d’un gran edifici. Per fugir d’un destí que sembla inevitable decideix estudiar empresarials a distància. A més, Jorge té un germà a la presó. Un germà, Antonio que troba una núvia a la presó, la Paula que li proposa que la deixi embarassada per així deixar el mòdul de les presoneres, on és contínuament maltractada per altres recluses i anar al mòdul de maternitat. Per circumstàcies que no desvelaré Jorge, Antonio i Paula conformaran un curiós triangle. A tots ells se’ls uneix el millor amic de Jorge, Israel a qui se li presentarà un fort dilema vers la seva orientació sexual. I finalment tenim a Natalia que ve a ser el símbol de la vida a la que Jorge aspira.

El film de Daniel Sánchez Arévalo furga en el drama quotidià dels seus personatges. Gent normal, gent corrent, gent que li demana a la vida, no una segona oportunitat, sinó simplement una oportunitat. Gent a qui la vida, i tirant de tòpic, no els ha regalat res. Tot el contrari, els ha posat en unes situacions gens agradables. De tal manera que han de ser forts i trobar la manera de deslliurar-se’n. Jorge veu la sortida estudiant una carrera i mirant d’aconseguir feina per deixar la porteria. Mentre la Paula vol tenir un fill per sentir-se una mica més viva, i per tenir una raig d’esperança que li faci més suportable la seva estada entre els barrots de la presó.

Recolzat en un sòlid guió, que dóna molt de pes als seus protagonistes. Uns protagonistes que estant esplèndidament interpretats per cada un dels actor als quals donen vida. Amb tot Daniel Sánchez com deia al principi aconsegueix posar un xic d’esperança vers el cine espanyol. Per què com a tot arreu de talent hi ha però cal una petit ajuda per fer-lo sortir de l’anonimat en el qual es troba. Gent que realment s’arrisqui a donar oportunitats a gent que se la mereix i no sempre destinar els diners als mateixos.

El vent que agita les conciències

Aquesta mateixa setmana apareixia una notícia en la que el govern britànic assegurava que el IRA renunciava definitivament a les armes per emprendre la via política. Grata notícia per un conflicte que dura ja fa més de 80 anys. I és que el conflicte irlandès ha donat molt de si, havent estat dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Cal dir que la gran majoria de vegades no absenta de polèmica. Precisament això és el que ha envoltat l’últim film que toca un tema tant delicat com el del naixement del IRA ( Exercit, Republicà d’Irlanda). I és curiós observar com ha hagut de ser un director anglès qui de nou posi el dit sobre la nafra sobre quins foren els orígens de l’aparició del IRA i com un poble tant pacífic com el irlandès decidís seguir la via de la violència, la via de les armes per aconseguir la desitjada llibertat. Seguint amb la seva coherència d’artista compromès, controvertit, valent, arriscat i polèmic el veterà director Ken Loach torna a posar potes avall el govern britànic amb la seva darrera i per cert premiada obra , El vent que agita la civada (The Wind That Shakes The Barley ).

En aquesta ocasió Loach ens narra com uns camperols de la Irlanda del 1920 decideixen unir-se i crear un exercit per fer front a la que ells consideren invasió de l’Imperi britànic sobre les seves terres. És la bíblica i eterna lluita entre un Goliat , Gran Bretanya, amb un exercit poderós i un David, Irlanda, país de camperols. Però que pren derroters dramàtics quan després de la firma del tractat de pau, una part de la població irlandesa decideix acceptar l’anomenat estat lliure però depenent de Londres. Un tractat que no serà acceptat per l’altre part que decidirà seguir amb la lluita armada per aconseguir la independència total, una part representada pel IRA.).

Ken Loach , abonat als temes que couen als seus compatriotes, descriu la seva visió de les causes que varen dur a l’aparició del IRA. A l’esclat d’un terrible conflicte que durà pràcticament uns 80 anys i que ha deixat milers de morts , amb episodis terribles d’atemptats indiscriminats contra població civil i militar , sumant-hi els excessos de les forces d’ocupació britàniques. La primera escena del film és un clar exemple d’això. En una pacífica casa situada en mig del camp de sobte apareixen un grup de militars anglesos, coneguts en aquells temps com els Black and Tans ( negres i caquis ) degut el color dels seus uniformes. Amb el poder que donen les armes, amenacen, humilien homes i dones donant com a resultat la mort d’un pobre noi a pals pel sol fet de respondre en irlandès. Un gota que feu vessar el vas de tants segles d’estar subjugats al gran Imperi Britànic. La mirada de Loach torna a ser directa, buscant el màxim de realisme. L’estil i la forma de narrar-ho recorden a anteriors treballs en que també rememorava un dels grans i greus conflictes del segle XX, com fou la guerra civil espanyola en la seva recordada Terra i Llibertat.).

Més enllà de la seva postura de clara denúncia al govern britànic per la situació creada a Irlanda i que desembocaren en els terribles fets que tots coneixem. Un punt interessant del film és el dibuix de la fractura que es visqué en la societat irlandesa. Si bé en un principi gran part de la població s’enfrontà al gegant opressor anglès, el fet la signatura del Tractat anglo-irlandès del 1921 suposà l’enfrontament entre els mateixos irlandesos. Una fractura que Loach la representa en la figura de dos germans Teddy i Damian. L’un prenent partit per la via institucional a favor de l’Estat Lliure i l’altre per la via de la total independència postura promulgada pel IRA. El resultat, la guerra civil entre germans d’una mateix poble.
Sé que les comparacions en moltes ocasions són tremendament odioses i més en casos històrics, i a més si són fets històrics terribles que donen com a resultat la mort de centenars de milers de persones innocents. Però veient el film de Loach, un no pot deixar de reflexionar sobre uns esdeveniments que contínuament i malauradament veiem en tots els mitjans de comunicació. No vull posar noms, ni cognoms, només us dic a veure si us sona d’alguna cosa. Tenim un país que és envaït per un altre amb l’excusa de posar pau, ordre i instaurar una verdadera democràcia. El país ocupant ho fa per la força fent valer el seva enorme i poderosa maquinària militar. Però la seva ocupació crea un fort sentiment de resistència entre la població civil que es llança a una mena guerra de guerrilles contra les forces invasores. Però això no es tot, la instauració d’un govern tutelat pel govern invasor fa que es produeixi una forta divisió entre la societat del país ocupat. Una divisió social, política i sobretot religiosa que s’agreuja amb la guerra. I que acaba enfrontant gent del mateix país. En una escalda de la violència i l'horror que sembla no tenir final.
Us sona d’alguna cosa !!!

Nou pedaços de vida

Es pot resumir la vida d’una persona en menys de 15 minuts. Feina arriscada, però si ets fill d’un dels grans escriptors del segle XX com Gabriel Garcia Márquez, la feina pot resultar una mica més senzilla. Doncs precisament això és el que aconsegueix Rodrigo Garcia en el seu últim film , Nou Vides (Nine Lives). 9 dones, 9 relats, 9 situacions, 9 dilemes, 9 decisions, en definitiva 9 vides. 9 vides en aparença inconnexes de 9 dones en aparença diferents. Però en el fons amb dos forts lligams, el primer i el més clar és que totes elles formen part del sexe femení. I per l’altre, que en un moment donat la vida els posa a prova a totes elles en 9 situacions en les quals han de decidir per on volen que la seva vida flueixi.

Rodrigo Garcia enllaça de manera magistral 9 curts sobre un pedaç de vida de 9 dones. Una mare que tem la pèrdua de l’amor de la seva filla pel fet d’estar ella a la presó. Una futura mare que veu trontollar tot el seu entorn per la trobada fortuïta d’ull vell amor del passat. Una filla amb un greu trauma del passat que ho vol resoldre enfrontant-se amb el que considera el gran culpable, el seu pare. Una dona insatisfeta amb la seva parella i la vida en comú que duen. Una filla adolescent que decideix sacrificar el seu futur per dedicar-se a cuidar del seu pare minusvàlid. La ex-dona d’un home sord a qui la seva actual dona acaba de suïcidar-se es presenta al seu funeral amb l’esperança de recuperar el que en un temps va ser seu. Una dona madura es replanteja el futur del seu matrimoni tenint una aventura amb el tutor de la seva filla. Una dona aterrida pel futur que l’espera degut a l’operació en la qual li han d’extirpar un pit. I finalment una mare i una filla que passen el dia al cementiri al costat de la tomba d’un familiar.

Nou moments de la vida de nou persones explicats de manera condensada, precisa, contundent, amb intensitat, amb un dur realisme. No es pot descriure més en tant poc temps. En a penes 15 minuts per relat Rodrigo Garcia ens dibuixa d’una forma magnífica la vida passada i present dels seus personatges, a més de deixar obert el seu futur més pròxim. Amb poques paraules, amb uns diàlegs potents, amb uns gestos clarificadors i unes mirades descriptives en té prou per donar-nos tota la informació que ens cal sobre la vida de les seves nou protagonistes. Aquest exercici de concentració s’aconsegueix amb un treball de guió excepcional.

Però també compte el treball indescriptible de les seves actius. Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Amy Brenneman, Syssy Spacek, Kathy Baker, Dakota Fanning i Glenn Close estan absolutament enormes dotant als seus personatges de la intensitat emocional que el paper requereix. Amb tot i per dotar encara de més força als seus relats, Rodrigo Garcia va rodar cada un dels episodis amb un sol pla-seqüència. És a dir, traslladar la màgia i l’espontaneïtat del teatre al cinema. Això fa que la part tècnica del film també sigui remarcable. Ja que el seu treball és impecable. Tot plegat fa que la suma d’un guió extraordinari, unes actrius meravelloses, i el treball tècnic per part del director pulcre i sense estridències, el resultat sigui una experiència cinematogràfica gratificant i deliciosa.

Cop de puny a Amèrica

Fa algun temps vaig veure el monumental documental en clau d’homenatge que el director Martin Scorsese va dedicar a la història del cinema nord-americà. El documental estava estructurat en capítols. I un d’ells resava així : “El director com iconoclasta”. En aquell moment no tenia ni idea que volia dir allò d’iconoclasta. I és clar, quan un no sap una cosa doncs pren dues decisions. Seguir en la ignorància, o agafar un diccionari i esbrinar quin significat té el terme. Aleshores, vaig prendre el segon camí, agafant un diccionari i llegint la definició d’iconoclasta: “ Iconoclasta és una persona que s’oposa a la veneració d’imatges i ídols. També s’utilitza per referir-se a aquella persona que va a contracorrent i el comportament del qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a la autoritat de mestres dins d’aquesta. Sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.” . Aquesta introducció al terme iconoclasta em serveix de manera perfecta per definir la figura d’un dels directors de cinema nord-americans més controvertits i polèmics del moment. M’estic referint al inclassificable Todd Solondz.

I és que cada nou film de Solondz és una mostra més que a pesar de la pressió dels grans estudis a Hollywood, encara hi ha personatges que resisteixen. Sent capaços de mostrar l’altre cara d’Amèrica. Palindromos, que així és om es titula la última aventura cinematogràfica d’aquest autèntic guerrer, és una nova demostració del seu esperit combatiu i crític. Seguint l’estela d’anteriors treballs com Benvinguts a la casa de nines, o la celebrada i premiada Happiness, Solondz torna a obrir en canal amb un afilat bisturí la societat nord-americana. En aquesta ocasió ens narra les peripècies d’una jove de nom Aviva, d’aquí el títol del film. Ja que Aviva és un palíndrom , és a dir, una paraula que es llegeix igual cap endavant com enrere.

Aviva és una noia faltada d’afecta que per omplir aquest buit vol tenir un fill. Aleshores queda embarassada molt joveneta, la qual cosa no fa gens de gràcia als seus pares que intentaran per tots els mitjans impedir-ho. Tant és així que la sotmeten a una operació d’avortament, la qual no acaba de sortir del tot bé. En aquestes, Aviva decideix fugir de casa i emprendre una aventura que la durà a recórrer i conèixer la cara d’una societat cínica, hipòcrita i intolerant.
Un dels grans encerts dels film, i que pot descol·locar a l’espectador és que per cada un dels segments del film en el que es narra un fet relacionat amb la protagonista. Solondz decideix que l’interpreti una actriu diferent. És a dir, que el personatge d’Aviva, pren la forma d’una noia d’uns 4 ó 5 anys negre al principi, després pren la forma d’una jove regordeta, passant per una noia prima pèl-roja amb el cabell llis, una joveneta amb el cabell curt, una adolescent negre amb un greu problema de sobrepès i fins i tot la d’una no tant jove i un xic demacrada que en un deliciós cameo interpreta l’actriu Jenifer Jason Leigh. Amb aquest recurs Solondz ens pretén advertir que els successos que descriu poden passar-li a qualsevol persona, que no depèn de l’aspecte físic que un pugui tenir.

En aquest recorregut, que va més enllà de l’amèrica profunda, Solondz torna a incidir amb personatges que ja va tractar a Happiness com és el cas de la pedofília. Però de tots els moments del film , el més destacat és el de la casa de Mama Sunshine. Una recreació, amb aire a homenatge al film Freaks del seu quasi homònim Tod Browning. Tot plegat li serveix a Solondz per donar un contundent cop de puny al centre de l’estómac a l’acomodada societat nord-americana. Els prejudicis, la religió, la doble moral, l’exclusió social, la hipocresia són alguns dels termes que Solondz té clar que estan enquistats a la idealitzada Amèrica de les oportunitats, la democràcia i la infinita llibertat. Aquesta visió extremadament crítica dels seus semblants fa que la figura de Todd Solondz no sigui gaire ben rebuda dins de les seves fronteres. I de vegades tampoc ben entesa i apreciada fora d’elles. La qual cosa fa que Solondz sigui en realitat un supervivent en una jungla com és la indústria del cine americà, on el que compte i ven no és furgar en lo més podrit d’una societat malalta i que requereix de personatges com Solondz per fer obrir els ulls i les consciències.