Han estat més de dos anys llargs de silenci. Un silenci volgut, un silenci no imposat, un silenci dolgut, un silenci que s'ha fet immens. Un període en el qual a pesar de no passar-me per aquí a deixar les meves personals i intranferibles reflexions i sensacions de les pel.licules que anava vient, no ha significat que hagi aturat l'addicció per engollir cinta rera cinta. Probablement ens el contrari, possiblement en aquests dos anys hauré visionat molts més films que abans, però la diferencia és que no ho he compartit com era regla temps enrera. Que ha fet que m'hi hagi tornat a posar, doncs no ho sé. Segurament sigui la necessitat de compartir amb algú anònim, de ves a saber d'on i que potser, i dic potser pugui ser partícep dels meus comentaris. La veritat és un tema que ni abans quan vaig començar em preocupava, i ara que hi he retornat molt menys.
De ganes fa temps que en tenia, però sincerament no és que no trobés el moment, que sí. El cas sobretot estava en el fet d'escollir aquella pel.licula que m' hagués frapat de tal manera que m'espitgés a tornar a posar-me davant de la pantalla i el teclat. Per vomitar les impressions que m'havia produït el visionat de l'obra filmica. Aleshores fa exactament una setmana vaig decidir a anar al cinema. I després d'estar assegut quasi dues hores i mitja a la butaca, de finalitzar els crèdits, d'obrir-se les llums i abandonar la sala. De camí a casa em vaig dir, nano ha de ser aquesta. La gran qüestió és perquè he trigat tant de temps. Aquestes coses, com moltes d'altres no s'han de fer en calent. Aquella primera Impressió és la que compte es podria pensar, però internament vaig decidir que no. Que era una pel.licula que l'havia de mastegar, de madurar i reflexionar amb temps. Així doncs set dies després em trobo amb el desafiament i l'aventura de narrar-vos com em va quedar el cos després de veure "L'abre de la vida", "The tree of life", el darrer, de moment, film de Terrence Malick.
De Terrence Malick s'ha comentat de tot, però el fet que en quasi 40 anys de carrera un paio hagit realitzat solament cinc pel.licules comptant aquest darrera, crea un aura de misteri vers la seva persona. I per damunt de tot, cada presentació d'una nova obra sigui tot un esdeveniment. Aquesta vegada no n'ha estat una excepció. I per bé o per mal, "l'arbre de la vida" pugui ser considerda una de les pelis del 2011.
En venen el cap varis adjectius per definir l'obra de Malick, però el primer que em surt és el de difícil. Haig de reconèixer que no és una pel.licula convencional, que dista bastant del que un quan va al cine espera veure i gaudir. I aquí crec que és el primer error de la gent que ha anat al cine a veure el film. Sincerament no busqueu un film lineal, amb un inici, un desenvolupament i un final com els que ens tenen acostumats el 90% de les cintes actuals. Ojo, això no vol dir que no ho tingui, però com he mencionat abans no d'una forma convencional. Aquest descoloque que provoca en el personal, provoca que moltíssima gent l'ha vist la destripada per tot arreu. I és que la primera reacció d'algú a una cosa que l'ha deixat perplex i que probablement no ha paït de tot, és destrossar-la. A mi també m'ha passat amb altres aspectes de l'art. Qui no ha pensat mai que aquests quadres moderns són una enganyifa, i que per posar un exemple en Tàpies és un estafador. No ho entenc ergo és una merda. No. La cosa no és tant simple. Probablement aquest sigui un dels primers pecats dels que dol aquest film. El rebuig de la gent allò que no comprent, que no li quadra amb els esquemes als quals es mou normalment.
Crec que és una peli que no s'ha de veure, crec que s'ha de sentir. Petulant, pretenciós, pedant potser si, però és així com ho sento. Malick convida a l'espectador a un viatge. Una travessia per la vida, des dels seus inicis més llunyans ( i aquí entren les comentades imatges de l'espai, l'univers, el big bang, dinosaures...) fins al final amb una versió sui generis del que pot ser la mort. En mig d'aixo, el director ens narra la vida d'una família típica de l'amèrica de mitjans dels cinquanta en tres fases diferents:
La primera seria la vida de la família al complert, és a dir, pare, mare, i tres germans. Centrada sobretot amb la relació del fill gran vers el seu pare.
La segona és la vida d'aquesta mateixa família, en aquest cas solament del marit i la muller, vers a la terrible notícia de la mort d'un dels seus fills.Que tot i que no se'ns diu directament, sura i es deixa entreveure que ha mort abatut a la guerra del Vietnam.
I la tercera i final, és la vida del fill gran, que reavalua la relació que havia tingut i té actualment amb el seu pare. Que com queda palès en aquella primera fase no va ser gens fàcil.
Tres moments vitals que es van entrellaçant al llarg del film, i que Malick no ens presenta linialment.Va saltant d'un temps a un altre, la qual cosa provoca aquest primer desconcert. De tots tres, el més colpidor i de retruc cal dir el que té més pes és el primer. Veiem en aparença una idilica família, que de cara en fora tot és felicitat i rialles. Però que de portes endins és un altre cosa. Un home sever, serios, i de vegades violent vers als seus fills i a qui educa amb més que fermesa. Un home frustat, que va haver de renunciar a la seva gran passió que fou la música, per dedicar-se a treballar i tirar endevant la convencional família americana sorgida de la Segona Guerra Mundial. Una fustració que la paga amb els seus èssers més propers. Segurament, molta part del que Malick ens dibuixa siguin records autobiogràfics d'aquella Ottawa natal on el jove Terrence va créixer. El contrapès el posa la figura materna. Queda clar que els fills estan enamorats de la seva mare, i es refugien en ella en els moments de més tensió familiar.
Malick juga amb el muntatge d'aquest entremat espai-temporal per anar teixint el camí del que per ell és el sentit de la vida. Un camí pausat, un camí gens fàcil, un camí ple d'alegries, un camí ple de tristors, un camí en bons moments a recordar, un camí en malsons a arreconar, un camí amb actes i decisions per enorgullir-se, un camí amb paraules i fets per penedir-se. En definitiva, Malick no fa res més que donar-nos la seva versió particular i intransferible del que és la vida en lletres majúscules.
Fora de tot tema metafísic i d'interpretacions més o menys encertades, més o menys personals. No voldria passar per alt tres aspectes. Inicialment resaltar el treball dels actors. En primer terme a un desconegut, almenys per mi, Brad Pitt en el paper del pare. Desconegut, perquè fins ara l'hem vist en papers de bon jan. Rarament l'hem vist posant-se a la pell d'un paio amargat, dur, i que tot i els seus moments tendres, amarga la vida de dona i fills. Potser peca d'inexpressivitat, però ja era això el que Malick volia transmetre del personatge. Aquesta fredor que l'impedia apropar-se als seus fills. Posteriorment la sorpresa és l'actriu que encarna a la mare, la Jessica Chastain. El seu rostre traspua tendresa, calma, amor i dolor en la pèrdua final del fill. I finalment al gran damnificat del muntatge definitiu. Sean Pean dóna vida al fill gran en edat adulta. Un personatge que passa sense pena ni glòria, i que deambula pel film amb la senscio que no te rellevància en la trama argumental. Una sensació que també va tenir ell al visionar el resultat final, i que no es va mossegar la llengua en denunciar-ho.
Un altre aspecte és el de la música, ressenyar que la partitura original és un dels compositors més prolífics dels darrers anys, Alexandre Desplat. En aquesta ocasió composa una música que va en consonacia al ritme i la transcendecia del film. Molt de piano, gens d'estridencia, pausa, relax, i potencia i grandiosidat en els moments culminats. M'agrada Desplat i és un músic amb grans bandes sonores.
I finalment menció especial pel dissenyador dels efectes visuals del film. El mític i gran Douglas Trumbull que per qui no ho sàpiga va ser el responsable dels efectes d'un altre film incomprès en la seva època i que el pas del temps ha col.locat en el lloc que es mereix als altars d'aquest meravellós art que és el cinema. M'estic referint és clar a 2001:una odissea a l'espai.
I aquí ho deixò i que cadescu estregui les seves conclusions. Si us agarda bé, sinò penseu-hi i potser, i només dic potser la tornareu a veure amb uns altres ulls.
De Terrence Malick s'ha comentat de tot, però el fet que en quasi 40 anys de carrera un paio hagit realitzat solament cinc pel.licules comptant aquest darrera, crea un aura de misteri vers la seva persona. I per damunt de tot, cada presentació d'una nova obra sigui tot un esdeveniment. Aquesta vegada no n'ha estat una excepció. I per bé o per mal, "l'arbre de la vida" pugui ser considerda una de les pelis del 2011.
En venen el cap varis adjectius per definir l'obra de Malick, però el primer que em surt és el de difícil. Haig de reconèixer que no és una pel.licula convencional, que dista bastant del que un quan va al cine espera veure i gaudir. I aquí crec que és el primer error de la gent que ha anat al cine a veure el film. Sincerament no busqueu un film lineal, amb un inici, un desenvolupament i un final com els que ens tenen acostumats el 90% de les cintes actuals. Ojo, això no vol dir que no ho tingui, però com he mencionat abans no d'una forma convencional. Aquest descoloque que provoca en el personal, provoca que moltíssima gent l'ha vist la destripada per tot arreu. I és que la primera reacció d'algú a una cosa que l'ha deixat perplex i que probablement no ha paït de tot, és destrossar-la. A mi també m'ha passat amb altres aspectes de l'art. Qui no ha pensat mai que aquests quadres moderns són una enganyifa, i que per posar un exemple en Tàpies és un estafador. No ho entenc ergo és una merda. No. La cosa no és tant simple. Probablement aquest sigui un dels primers pecats dels que dol aquest film. El rebuig de la gent allò que no comprent, que no li quadra amb els esquemes als quals es mou normalment.
Crec que és una peli que no s'ha de veure, crec que s'ha de sentir. Petulant, pretenciós, pedant potser si, però és així com ho sento. Malick convida a l'espectador a un viatge. Una travessia per la vida, des dels seus inicis més llunyans ( i aquí entren les comentades imatges de l'espai, l'univers, el big bang, dinosaures...) fins al final amb una versió sui generis del que pot ser la mort. En mig d'aixo, el director ens narra la vida d'una família típica de l'amèrica de mitjans dels cinquanta en tres fases diferents:
La primera seria la vida de la família al complert, és a dir, pare, mare, i tres germans. Centrada sobretot amb la relació del fill gran vers el seu pare.
La segona és la vida d'aquesta mateixa família, en aquest cas solament del marit i la muller, vers a la terrible notícia de la mort d'un dels seus fills.Que tot i que no se'ns diu directament, sura i es deixa entreveure que ha mort abatut a la guerra del Vietnam.
I la tercera i final, és la vida del fill gran, que reavalua la relació que havia tingut i té actualment amb el seu pare. Que com queda palès en aquella primera fase no va ser gens fàcil.
Tres moments vitals que es van entrellaçant al llarg del film, i que Malick no ens presenta linialment.Va saltant d'un temps a un altre, la qual cosa provoca aquest primer desconcert. De tots tres, el més colpidor i de retruc cal dir el que té més pes és el primer. Veiem en aparença una idilica família, que de cara en fora tot és felicitat i rialles. Però que de portes endins és un altre cosa. Un home sever, serios, i de vegades violent vers als seus fills i a qui educa amb més que fermesa. Un home frustat, que va haver de renunciar a la seva gran passió que fou la música, per dedicar-se a treballar i tirar endevant la convencional família americana sorgida de la Segona Guerra Mundial. Una fustració que la paga amb els seus èssers més propers. Segurament, molta part del que Malick ens dibuixa siguin records autobiogràfics d'aquella Ottawa natal on el jove Terrence va créixer. El contrapès el posa la figura materna. Queda clar que els fills estan enamorats de la seva mare, i es refugien en ella en els moments de més tensió familiar.
Malick juga amb el muntatge d'aquest entremat espai-temporal per anar teixint el camí del que per ell és el sentit de la vida. Un camí pausat, un camí gens fàcil, un camí ple d'alegries, un camí ple de tristors, un camí en bons moments a recordar, un camí en malsons a arreconar, un camí amb actes i decisions per enorgullir-se, un camí amb paraules i fets per penedir-se. En definitiva, Malick no fa res més que donar-nos la seva versió particular i intransferible del que és la vida en lletres majúscules.
Fora de tot tema metafísic i d'interpretacions més o menys encertades, més o menys personals. No voldria passar per alt tres aspectes. Inicialment resaltar el treball dels actors. En primer terme a un desconegut, almenys per mi, Brad Pitt en el paper del pare. Desconegut, perquè fins ara l'hem vist en papers de bon jan. Rarament l'hem vist posant-se a la pell d'un paio amargat, dur, i que tot i els seus moments tendres, amarga la vida de dona i fills. Potser peca d'inexpressivitat, però ja era això el que Malick volia transmetre del personatge. Aquesta fredor que l'impedia apropar-se als seus fills. Posteriorment la sorpresa és l'actriu que encarna a la mare, la Jessica Chastain. El seu rostre traspua tendresa, calma, amor i dolor en la pèrdua final del fill. I finalment al gran damnificat del muntatge definitiu. Sean Pean dóna vida al fill gran en edat adulta. Un personatge que passa sense pena ni glòria, i que deambula pel film amb la senscio que no te rellevància en la trama argumental. Una sensació que també va tenir ell al visionar el resultat final, i que no es va mossegar la llengua en denunciar-ho.
Un altre aspecte és el de la música, ressenyar que la partitura original és un dels compositors més prolífics dels darrers anys, Alexandre Desplat. En aquesta ocasió composa una música que va en consonacia al ritme i la transcendecia del film. Molt de piano, gens d'estridencia, pausa, relax, i potencia i grandiosidat en els moments culminats. M'agrada Desplat i és un músic amb grans bandes sonores.
I finalment menció especial pel dissenyador dels efectes visuals del film. El mític i gran Douglas Trumbull que per qui no ho sàpiga va ser el responsable dels efectes d'un altre film incomprès en la seva època i que el pas del temps ha col.locat en el lloc que es mereix als altars d'aquest meravellós art que és el cinema. M'estic referint és clar a 2001:una odissea a l'espai.
I aquí ho deixò i que cadescu estregui les seves conclusions. Si us agarda bé, sinò penseu-hi i potser, i només dic potser la tornareu a veure amb uns altres ulls.
