Un viatge més enllà de la vida

Han estat més de dos anys llargs de silenci. Un silenci volgut, un silenci no imposat, un silenci dolgut, un silenci que s'ha fet immens. Un període en el qual a pesar de no passar-me per aquí a deixar les meves personals i intranferibles reflexions i sensacions de les pel.licules que anava vient, no ha significat que hagi aturat l'addicció per engollir cinta rera cinta. Probablement ens el contrari, possiblement en aquests dos anys hauré visionat molts més films que abans, però la diferencia és que no ho he compartit com era regla temps enrera. Que ha fet que m'hi hagi tornat a posar, doncs no ho sé. Segurament sigui la necessitat de compartir amb algú anònim, de ves a saber d'on i que potser, i dic potser pugui ser partícep dels meus comentaris. La veritat és un tema que ni abans quan vaig començar em preocupava, i ara que hi he retornat molt menys.

De ganes fa temps que en tenia, però sincerament no és que no trobés el moment, que sí. El cas sobretot estava en el fet d'escollir aquella pel.licula que m' hagués frapat de tal manera que m'espitgés a tornar a posar-me davant de la pantalla i el teclat. Per vomitar les impressions que m'havia produït el visionat de l'obra filmica. Aleshores fa exactament una setmana vaig decidir a anar al cinema. I després d'estar assegut quasi dues hores i mitja a la butaca, de finalitzar els crèdits, d'obrir-se les llums i abandonar la sala. De camí a casa em vaig dir, nano ha de ser aquesta. La gran qüestió és perquè he trigat tant de temps. Aquestes coses, com moltes d'altres no s'han de fer en calent. Aquella primera Impressió és la que compte es podria pensar, però internament vaig decidir que no. Que era una pel.licula que l'havia de mastegar, de madurar i reflexionar amb temps. Així doncs set dies després em trobo amb el desafiament i l'aventura de narrar-vos com em va quedar el cos després de veure "L'abre de la vida", "The tree of life", el darrer, de moment, film de Terrence Malick.
De Terrence Malick s'ha comentat de tot, però el fet que en quasi 40 anys de carrera un paio hagit realitzat solament cinc pel.licules comptant aquest darrera, crea un aura de misteri vers la seva persona. I per damunt de tot, cada presentació d'una nova obra sigui tot un esdeveniment. Aquesta vegada no n'ha estat una excepció. I per bé o per mal, "l'arbre de la vida" pugui ser considerda una de les pelis del 2011.
En venen el cap varis adjectius per definir l'obra de Malick, però el primer que em surt és el de difícil. Haig de reconèixer que no és una pel.licula convencional, que dista bastant del que un quan va al cine espera veure i gaudir. I aquí crec que és el primer error de la gent que ha anat al cine a veure el film. Sincerament no busqueu un film lineal, amb un inici, un desenvolupament i un final com els que ens tenen acostumats el 90% de les cintes actuals. Ojo, això no vol dir que no ho tingui, però com he mencionat abans no d'una forma convencional. Aquest descoloque que provoca en el personal, provoca que moltíssima gent l'ha vist la destripada per tot arreu. I és que la primera reacció d'algú a una cosa que l'ha deixat perplex i que probablement no ha paït de tot, és destrossar-la. A mi també m'ha passat amb altres aspectes de l'art. Qui no ha pensat mai que aquests quadres moderns són una enganyifa, i que per posar un exemple en Tàpies és un estafador. No ho entenc ergo és una merda. No. La cosa no és tant simple. Probablement aquest sigui un dels primers pecats dels que dol aquest film. El rebuig de la gent allò que no comprent, que no li quadra amb els esquemes als quals es mou normalment.


Crec que és una peli que no s'ha de veure, crec que s'ha de sentir. Petulant, pretenciós, pedant potser si, però és així com ho sento. Malick convida a l'espectador a un viatge. Una travessia per la vida, des dels seus inicis més llunyans ( i aquí entren les comentades imatges de l'espai, l'univers, el big bang, dinosaures...) fins al final amb una versió sui generis del que pot ser la mort. En mig d'aixo, el director ens narra la vida d'una família típica de l'amèrica de mitjans dels cinquanta en tres fases diferents:
La primera seria la vida de la família al complert, és a dir, pare, mare, i tres germans. Centrada sobretot amb la relació del fill gran vers el seu pare.
La segona és la vida d'aquesta mateixa família, en aquest cas solament del marit i la muller, vers a la terrible notícia de la mort d'un dels seus fills.Que tot i que no se'ns diu directament, sura i es deixa entreveure que ha mort abatut a la guerra del Vietnam.
I la tercera i final, és la vida del fill gran, que reavalua la relació que havia tingut i té actualment amb el seu pare. Que com queda palès en aquella primera fase no va ser gens fàcil.
Tres moments vitals que es van entrellaçant al llarg del film, i que Malick no ens presenta linialment.Va saltant d'un temps a un altre, la qual cosa provoca aquest primer desconcert. De tots tres, el més colpidor i de retruc cal dir el que té més pes és el primer. Veiem en aparença una idilica família, que de cara en fora tot és felicitat i rialles. Però que de portes endins és un altre cosa. Un home sever, serios, i de vegades violent vers als seus fills i a qui educa amb més que fermesa. Un home frustat, que va haver de renunciar a la seva gran passió que fou la música, per dedicar-se a treballar i tirar endevant la convencional família americana sorgida de la Segona Guerra Mundial. Una fustració que la paga amb els seus èssers més propers. Segurament, molta part del que Malick ens dibuixa siguin records autobiogràfics d'aquella Ottawa natal on el jove Terrence va créixer. El contrapès el posa la figura materna. Queda clar que els fills estan enamorats de la seva mare, i es refugien en ella en els moments de més tensió familiar.


Malick juga amb el muntatge d'aquest entremat espai-temporal per anar teixint el camí del que per ell és el sentit de la vida. Un camí pausat, un camí gens fàcil, un camí ple d'alegries, un camí ple de tristors, un camí en bons moments a recordar, un camí en malsons a arreconar, un camí amb actes i decisions per enorgullir-se, un camí amb paraules i fets per penedir-se. En definitiva, Malick no fa res més que donar-nos la seva versió particular i intransferible del que és la vida en lletres majúscules.
Fora de tot tema metafísic i d'interpretacions més o menys encertades, més o menys personals. No voldria passar per alt tres aspectes. Inicialment resaltar el treball dels actors. En primer terme a un desconegut, almenys per mi, Brad Pitt en el paper del pare. Desconegut, perquè fins ara l'hem vist en papers de bon jan. Rarament l'hem vist posant-se a la pell d'un paio amargat, dur, i que tot i els seus moments tendres, amarga la vida de dona i fills. Potser peca d'inexpressivitat, però ja era això el que Malick volia transmetre del personatge. Aquesta fredor que l'impedia apropar-se als seus fills. Posteriorment la sorpresa és l'actriu que encarna a la mare, la Jessica Chastain. El seu rostre traspua tendresa, calma, amor i dolor en la pèrdua final del fill. I finalment al gran damnificat del muntatge definitiu. Sean Pean dóna vida al fill gran en edat adulta. Un personatge que passa sense pena ni glòria, i que deambula pel film amb la senscio que no te rellevància en la trama argumental. Una sensació que també va tenir ell al visionar el resultat final, i que no es va mossegar la llengua en denunciar-ho.


Un altre aspecte és el de la música, ressenyar que la partitura original és un dels compositors més prolífics dels darrers anys, Alexandre Desplat. En aquesta ocasió composa una música que va en consonacia al ritme i la transcendecia del film. Molt de piano, gens d'estridencia, pausa, relax, i potencia i grandiosidat en els moments culminats. M'agrada Desplat i és un músic amb grans bandes sonores.
I finalment menció especial pel dissenyador dels efectes visuals del film. El mític i gran Douglas Trumbull que per qui no ho sàpiga va ser el responsable dels efectes d'un altre film incomprès en la seva època i que el pas del temps ha col.locat en el lloc que es mereix als altars d'aquest meravellós art que és el cinema. M'estic referint és clar a 2001:una odissea a l'espai.
I aquí ho deixò i que cadescu estregui les seves conclusions. Si us agarda bé, sinò penseu-hi i potser, i només dic potser la tornareu a veure amb uns altres ulls.

Balanç cinèfil del 2008

Benvolguts amics i ben trobats, com podeu observar quasi fa un any de la meva darrera aparició pel blog. Com passa el temps !!! La qüestió és que aquest 2008 ha estat un any un xic convuls a nivell personal, la qual cosa feia que o bé per manca de temps, o bé per mandra o bé perquè la darrera cosa que volia era asseurem davant de la pantalla i del teclat i pica que pica per vomitar les sensacions i opinions dels films que havia estat visionant, no he donat senyal de vida en tot aquesta llarga etapa. La qual cosa no volia dir que em quedés a casa assegut al sofà sense fotre brot. O encara menys que la passió que recorre cada mil·límetre del meu cos m’impedís apropar-me cada cert temps a tancar-me en aquelles sales màgiques i fosques com la nit per gaudir i evadir-me del que m’envoltava baldament que fos per un curt període de temps. Per mirar doncs de posar-me al dia aquesta primera entrada del nou any 2009 la voldria dedicar a fer una mena de balanç del que ha estat el meu particular any cinèfil. No només pel que fa a la gran pantalla sinó també fent un petit apunt d’aquelles pel·lícules que tot i ser d’estrena en el passat 2008 les he vist tots ja sabem per quin mitjà, “no hace falta decir nada más”. Així doncs comencem per la travessia per l’oceà fílmic del 2008:

Drama sobre la culpa

Després d’aquell entranyable viatge de la mà de Wes Andersen m’endinsava en el que havia de ser el gran drama de l’any. El director anglès Joe Wright intentava fer un pas endavant després de la seva exitosa “Orgullo y prejucio”. I per fer-ho s’havia proposat dur a la gran pantalla la no menys exitosa novel·la de Ian McEwan “Atonement”, i traduïda aquí com “Expiació”. Per aconseguir quadrar el cercle de l’èxit escollia com a gran protagonista a la que havia estat la seva musa en el seu ja esmentat anterior treball “Orgullo y prejuicio”. Ella no era cap altre que Keira Knightley, xicota d’una bellesa radiant tot i que les seves faccions facials no siguin del tot estilitzades. Té una mirada seductora i una silueta que maleïdes comparacions l’han intentat fer-la posar al mateix nivell que la deliciosa i màgica Audrey Hepburn, tampoc ens passéssim. El paper protagonista requeia en el semidesconegut James McAvoy, i dic això perquè fins aleshores no havia protagonitzat cap film de rellevància. Tot i que la parella funciona i es creïble, i la passió que desprenen és atordidora, recordem l’escena clau ala biblioteca.. La qui de debò s’ha d’endur els elogis del respectable i qui centre el film i qui haurà de carregar amb la culpa i amb la posterior expiació final és l’actriu de només 13 anys Saoirse Ronan. Nena que fa un extraordinari treball digne de la que interpreta al seu personatge en la vellesa que no és cap altre que i posem-nos d’en peus Vanessa Redgrave.

A veure, mirada amb la distància del temps és una peli que realment està bé, d’una factura i una ambientació més que digne. La veritat és que el bo d’en Joe no en surt malparat, i quasi diria que supera la seva predecessora. A més ja està bé d’històries d’amor amb el típic happy end, reclamem des d’aquí un pessic de realisme i no tant ensucrament. Per finalitzar i capítol a part es mereix fer esment de la meravellosa i arriscada banda sonora Dario Marianelli. La seva composició inicial superposant el compàs de la música amb els tics compulsius de les velles màquines d’escriure és prodigiosa. Resultat d’això, l’únic Oscar que es va endur “Expiació” de les 7 nominacions a les que optava, fou precisament per Marianelli.

Somien els androides amb ovelles elèctriques ?

Aquell mateix gener arribava a les pantalles la versió remasteritzada d’una de les obres culminants del seu director, d’una de les obres de referència de la ciència ficció a la qual generacions i generacions de cinèfils malaltissos hem venerat, celebrant el seu 25 aniversari de la seva estrena. Si us dic paraules com unicorns o replicants, noms com Philip K. Dick, o personatges com Rick Deckard, Roy Batty, Rachel, Gaff o Pris. La resposta no pot ser cap altre que aquest prodigi del setè art com és “Blade Runner”.

Més del que s’ha escrit, opinat, elucubrat, debatit, copiat, plagiat, elogiat, homenatjat, i reverenciat no ho puc fer. Simplement diré que degut a la meva edat no vaig poder gaudir en el seu moment de veure-la en cinema. I tot i que l’havia engolit no sé quantes vegades per la televisió i quasi em sabia parts del guió paraula per paraula. Res es comparable a la grandesa de ,i no trobo el verb adequat per descriure tal experiència, visionar-la en cinema. Encara fa més MERAVELLOSA i ho poso en paraules majors perquè l’obra mestre de Ridley Scott s’ho mereix. Han passat 25 anys i a dia d’avui segueix desprenent una força i una atracció difícil d’igualar i ni tant sols de superar. Sempre he dit que quatre són les obres que canvien el concepte del cinema de ciència ficció i de les quals totes les que vingueren posteriorment n’han begut. És un llistat totalment subjectiu però qui digui que “2001 : una odissea del espai”, “Star Wars”, “Alien” i “Blade Runner” no van revolucionar la concepció, l’estètica, i el gènere en si de la ciència ficció al cinema és que s’enganya. Des del primer fotograma fins al darrer és cinema en estat de gràcia, pura màgia. Més enllà de l’extraordinari paper d’actors que al meu parer no han tornat mai a realitzar un treball tant exquisit com són els de Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos o el mateix Harrison Ford. M’agradaria fer un sentit homenatge als veritables responsables que “Blade Runner” hagi esdevingut no un clàssic sinó una obra immortal. La meva reverència i absoluta gratitud a : Jordan Cronenweth per la seva captivadora fotografia. Linda DeScenna, Leslie McCarthy-Frankenheimer, Thomas L. Roysden i Peg Cummings pels seus inimitables decorats, generadors d’una visió futurista mil vegades copiada i mai més superada. Vangelis per la seva moderna i seductora banda sonora. Ridley Scott que tot i la seva irregularitat al llarg de la seva dilatada carrera, va tocar el cel amb la seva millor ,i de llarg i a anys llum de la resta, pel·lícula. Hampton Fancher, David Webb Peoples, Roland Kibbee per haver estat capaços de plasmar en un grandiós guió el relat del geni. I per damunt de tots ells, i sense el qual aquesta delicatessen no hagués estat mai possible està en Philip K. Dick. Gràcies, gràcies i mil vegades gràcies a tots ells per imaginar, idear, construir i obrar aquest petit miracle cinèfil que dur per nom “Blade Runner”.

Així es construí Amèrica

De les noves generacions de directors nord-americans el nom de Paul Thomas Anderson és el que desprèn i atresora un talent més descomunal. El vaig descobrir en aquella radiografia pulcre i nostàlgica del món del porno als Estats Units dels setanta titulada “Boogie nights”. Posteriorment ens va meravellar amb aquella obra mestre coral on sense cap mena de dubte l’imprevisible Tom Cruise feia el paper de la seva vida a “Magnolia”. Al despertar en mi tal curiositat vaig recuperar la seva opera prima “Sidney”, i finalment ens va descol·locar amb la seva particular visió del que és una comèdia romàtica amb el film de títol impronunciable “Punch-drunk love”. I a partir d’aquí el silenci, un silenci de 5 llargs anys on va estar preparant la seva darrera monumental obra. “There will be blood” o com es va traduir “Pozos de ambición” no és altre cosa que un sagnant, realista i cru relat de com es fonamentà les grans fortunes americanes basades en l’expansió de l’explotació petrolera. Però més enllà d’això és una descripció crítica de quins són les arrels més profundes dels nord-americans. Una grandesa basada en conceptes com el treball, l’esforç, la constància, però també en la desmesurada ambició, l’avarícia, el crim, la mentida, la falsedat, i la religió.

Una poderosa pel·lícula que pla rere pla, seqüència rere seqüència traspua l’olor de les grans obres clàssiques i intemporals. El guió del mateix Anderson basat en una novel·la de Upton Sinclair és d’una força tremenda. El relat d’un temps i d’uns personatges que sense cap mena de dubte aportaren el seu gra de sorra i foren els pioners del que avui coneixem com la gran potència americana. Però tot això no hagués servit de res si Anderson no hagués pogut comptar amb un monstre de la interpretació. Un actor que selecciona les seves aparicions i no fa pelis per fer. Sinó que escull allò que li interessa. I quan ha aconseguit allò que busca s’aferra i s’entrega al 200%.

D’aquí se’n desprenen les seves extraordinaris treballs. I “There will be blood” no n’és una excepció, ja que Daniel Day-Lewis composa un dels personatges que tindrà un lloc en la història del cinema. Daniel Plainview és el prototip de l’home fet a si mateix, el gran ítem de la cultura del somni americà. Des de la misèria de les mines picant pedra fins al gran magnat podrint de diners. En el camí hi deixarà moltes coses, valors, sentiments i fins i tot l’amor d’un fill. Res comparat amb la satisfacció del poder i el diner. A pesar que el gran pes del film el suporta Day-Lewis, aquí i troba una digne rèplica en un jove que havien descobert interpretant el germà callat, introvertit de la simpàtica Miss Sunshine. Paul Dano dóna vida a un jove igual d’ambiciós que Daniel Plainview. Però mentre Plainview utilitza la seva fortuna, les seves dots de negociador, el personatge de Paul Dano utilitza una altre dels pilars d’Amèrica com és la religió. Crea la seva pròpia església per embadocar la pobre gent del seu poble, per fer-se ric a través de Déu, i dels seus negocis amb Plainview. Poder, religió, diner, petroli termes que van indissolublement lligats al creixement com a gran nació d’aquesta Nord-Amèrica bipolar.

El carnisser dels Musicals

Quan un intenta descriure quin són les bases del gènere dels musicals en el cinema sempre té en ment i pren nota de l’època daurada amb aquella espectacularitat, llum, colors, alegria. La temàtica era sempre dolça, amb finals feliços i números que eren reflex d’aquesta xerinola a tuti ple. Però d’entre tots ells va néixer de la mà d’un dels grans de Broadway una interessant contraposició, un musical que li donava la volta al gènere sencer. Stephen Sondheim creava el fosc i venjatiu barber de Fleet Street. Èxit als escenaris era doncs carn per la seva versió cinematogràfica. Però qui era capaç de dur-la al cinema mantenint aquella truculenta ambientació del Londres vuitcentista, en un musical tacat de sang per tot arreu. Doncs qui millor que el també fosc i truculent Tim Burton. Quasi diria que Sweeney Todd i Tim Burton estaven condemnats a encreuar-se. Si hi havia un musical que només podia versionar Tim Burton, aquest no era cap altre que “Sweeney Todd: The Demon barber of Fleet Street”. Era un musical dissenyat a la mida del cinema marca Burton. I de debò que no ens va decebre o al menys a mi no en absolut.

Tornàvem a tenir i a gaudir d’un Tim Burton en estat de gràcia i d’un Tim Burton en estat pur. Es tenia la sensació que havia estat a gust, que havia gaudit realitzant-la, perquè la posada en escena és prodigiosa, els decorats aconseguits i les interpretacions dels seus protagonistes no donen la nota. Burton es va tornar a envoltar-se de la seva gent, i tornava a treballar amb el seu actor fetitxe. Johnny Depp tornava a donar el millor de si mateix a les ordres de Burton. Sense cap mena de dubte tots dos formen un extraordinari tàndem que es complementen de tal manera que Depp sembla una prolongació del mateix Burton. I no es pot dir el mateix de la seva dóna Helena Bonham Carter que potser el musical no és que sigui el seu estil. Tot i això és que vaig passar una tremenda estona entre afaitada i afaitada o millor dit entre degollació i degollació. De tal manera que Burton es tornava a apuntar un nou tanto en la seva peculiar i personalíssim filmografia. I ara a esperar amb delit la que ha de ser la nova volta de rosca a un clàssic com el “Alícia en el país de les meravelles”. Burton al poder.

El retorn del nostre aventurer predilecte

Si hi havia un film esperat en el 2008, un del retorns més anhelat per milions de seguidors aquest no era altre que el de Indy, més conegut com Indiana Jones. 20 anys van trigar el triumvirat responsable a posar-se d’acord per tirar endavant la nova aventura del doctor i arqueòleg més famós de la història del cinema. Lucas, Spielberg i Ford es tornaven a reunir per fer possible aquest “Indiana Jones : En el regna de la calavera de cristall”. La pregunta que molts es feren a la sortida del cine era sense cap mena de dubte “Ha valgut la pena trigar 20 anys?”. Uns hi estaran d’acord i d’altres segur que pensaran que el senyor Lucas sobretot es podia haver quedat a casa seva. Personalment no em vaig sortir decebut, fins i tot haig de dir que a estones m’ho vaig passar pipa. I és que Indiana Jones més enllà de ser un pur divertiment és un gènere cinematogràfic en si. Si el primer Indiana en la seva recerca de l’arca perduda va revitalitzar i canviar el gènere de cinema d’aventures. Aquest darrer Indiana encara respira aquella ingenuïtat, i és que hi ha escenes que són marca de la casa. El millor que se’n pot dir d’aquesta quarta part és que no traeix l’essència del que ha de ser un film d’Indiana. Després la cosa pot sortir millor o pitjor, pot ser més o menys creïble, però el millor elogi que se’n pot fer és que és una peli d’Indiana Jones.

Una altre de les incògnites era veure com se’n sortia Harrison Ford calçant-se de nou el mític barret, la bossa, i abillat amb el seu llegendari fuet. Doncs que voleu que us digui, en surt força bé. A més, que seria un Indiana sense les seves cabrioles amb el fuet i les seves caigudes i persecucions. Altre dels encerts és sense cap mena de dubte el dolent, en aquest cas la dolenta. Ja que en aquesta ocasió el Dr. Jones s’ha d’enfrontar a la malvada Coronel Dr. Irina Spalko. Us diria que és la millor dolenta de tota la saga, una inspirada Cate Blanchett que borda el seu paper de militar de l’exèrcit soviètic. Ja veieu, coses de l’edat i el temps, passem dels nazis als russos. Pot ser qui grinyola una mica és el jove acompanyant de Indiana, que i no destripo res a aquestes alçades resulta ser el seu fill. Shia LaBeouf intenta seguir els passes del seu pare cinematogràfic interpretant una mena d’estereotip de noi gamberro dels anys 50 amb les pintes del personatge que immortalitzà Brando a “Salvatge”. I per recuperar aquest aire de nostàlgia de retorn, la mare del noi no és cap altre que la partener del primer Indiana, la dura i alhora dolça Marion. Feia dècades que no veia a la Karen Allen que permeteu-me que us digui no ha perdut aquell encant de noia trapella. En definitiva, retorn que podia haver donat més de si pel temps que hem trigat a arribar, però que ho compensa no traint aquella essència fa especials els films D’Indiana Jones.

El millor cinema negre

De vegades es té la creença que els directors veterans tenen poques coses que aportar a certa edat. Però de tant en tant grans mestres s’encarreguen de desmentir-ho. Aquest fou el cas del venerat Sidney Lumet que signà la millor mostra de cinema negre de la temporada 2008. “Before the devil knows you’re dead” és una delícia pel paladar. Entre tanta mediocritat que ens arriba en massa de l’altre costat de l’Atlàntic, aquesta petita delicatessen és una bocanada d’aire fresc. Un guió sòlid, uns personatges extraordinaris i un final inesperat són les claus per aquesta obra mestre. Un muntatge amb constants flashbacks, per mostrar-nos la història des de diversos punts de vista recordant-nos a clàssics com “Atracament perfecte”. Lumet recupera les principals claus del cine negre, personatges atrapats que busquen una sortida, un aparent atracament perfecte i fàcil, es complica de tal manera que comportarà terribles conseqüències per tots els involucrats. En la pell dels dos germans tenim a un sempre correcte Ethan Hawk encarnant el noi bo però pelat de calers, i un cada cop més extraordinari i incommensurable Philip Seumour Hoffman com el germà ambiciós, exitós però que oculta una altre realitat.

Lumet ens dibuixa un exercici magistral del que ha de ser dirigir. Lumet a pesar del seus ja 84 anys recupera la joventut de films com Sérpico, Tarda de gossos o Network. Una obra indispensable i que tot i passar desapercebuda i de puntetes per la cartellera es mereix un lloc de privilegi en el ranking de millors pel·lícules de l’any.

La natura es rebel·la

Qualsevol nou film del director M. Night Shyamalan és un esdeveniment. Des de la seva eclosió amb “El Sexto sentido” i consolidació amb “El protegido” fins a les incompreses “El bosque” y sobretot “La joven del Agua” tothom espera que Shyamalan els sorprengui amb alguna cosa diferent. La darrera pel·lícula és una nova mostra de l’inesgotable talent de Shyamalan. “The Happening” o com es va estrenar “El incidente” és un film de terror que a diferència de molts del gènere no hi ha ni una sola escena que succeeixi de nit. Tot és al aire lliure, en camps i escenaris oberts, el que el fa encara més terrorífic. Sincerament feia temps que no patia tant en una butaca. “The happening” et genera una sensació de desassossec constant al llarg del metratge. I tot perquè el terror, la por, la amenaça, és un ésser invisible però alhora present en cada segon del film. Shyamalan ens planteja una natura esgotada de les atrocitats dels homes vers ella i decideix per un cop agafar-se la justícia per la seva mà i crea una mena de virus o ves a saber què o qui, que fa que els humans decideixin suïcidar-se sense motiu aparent. Colpidora és la primera gran escena del film on els cossos de multitud d’obrers van caient en massa des de la part més alta d’un edifici.

El millor sense discussió aquesta atmosfera quasi claustrofòbica amb la contradicció que per evitar de l’amenaça els humans han de fugir a camps oberts. El pitjor, doncs malauradament la parella protagonista que ni té química, ni són creïbles en cap moment. Mark Wahlberg i Zooey Deschanel estan freds, no transmeten, quasi diria que se’ls veu empanats. Possiblement era el que els demanava Shyamalan, uns paios superats per la situació. Tot i així, són el més oblidable d’un film interessant i que probablement hagi reconciliat al seu director amb tots aquells que el van maleir després de “La joven del Agua”. Ah!! Per cert, en aquest cas no hi ha final sorpresa, tot i que el que si hi ha és una severa advertència a tots plegats. Sobretot per aquells que s’entesten en negar el canvi climàtic. La natura a més de sabia pot arribar a ser tremendament venjativa.

Romanticisme futurista

Un cop finalitzada la que ell anomenava trilogia de la venjança, el director coreà Chan-wook Park ens sorprenia amb un canvi de registre i de gènere radical. “Sóc un cyborg” és un film tremendament difícil de catalogar i d’ubicar. Si, és una història d’amor entre un noi quelcom pertorbat, i una noia que es creu que és un cyborg. Tot dins un ambient més que pertorbador i estrany com són les dependències d’un centre psiquiàtric per malalts mentals. Però tot i ser una clàssica història d’amor entre dos personatges desubicats, a qui la societat i els familiars més propers han refusat i viuen en la més absoluta de les soledats. Aconsegueixen apaivagar i superar aquesta soledat conjuntament, el que conclou al seu voltant en un clàssic romanç que aconsegueix, com marquen els cànons, superar tota barrera coneguda o desconeguda. Però tot i seguir les pautes d’aquesta particular història d’amor, Park ho amenitza amb els seus habituals tocs d’humor, violència extrema i sortides de to. En definitiva Park ens regala una raresa i una mostra més que l’originalitat no està contraposada a la comercialitat. I que les idees més trencadores, arriscades, peculiars, singulars i innovadores continuen arribant-nos de l’orient i directors visionaris com Chan Wook-Park.

La foscor del Superheroi

Ja fa alguns mesos vaig fer un post on comparava dues visions antagòniques d’abordar un film sobre la figura d’un superheroi del còmic. En aquella ocasió feia la comparança entre el Superman de Bryan Singer i el Batman de Christopher Nolan. Aleshores preferia de totes totes la visió que Nolan adoptà per recuperar un personatge les darreres pel·lícules de la saga no havien estat gaire afortunades, primant l’espectacle, l’artifici per damunt del guió, del treball dels personatges i de la història. El Batman de Nolan era un home turmentat, violent, enigmàtic, cosa que ens recordava aquell ja llunyà Batman original de Tim Burton. Nolan recuperava aquella essència del personatge original, dotant-lo de les característiques de la seva pròpia collita i que l’han convertit en un director reputat i amb una filmografia recomanable i molt personal. Doncs bé, aquest any 2008 si bé era l’any del retorn d’Indiana Jones. També ho ha estat de l’heroi ratpenat. I si bé com dèiem el primer no havia aconseguit tenir un retorn del tot triomfal, tot el contrari amb Batman.

“Batman : The Dark Knight” és abans que res una grandiosa pel·lícula. Per damunt d’etiquetes i de gèneres, Nolan aconsegueix superar tots aquests clixés per composar una de les grans obres mestres de l’any. Probablement en comptades ocasions crítica i públic coincideixen a elevar i elogiar un film que a priori pot semblar un film més d’aventures i acció trepidant amb el superheroi de torn al capdavant enfrontat al supervilà. A pesar de tot això Nolan aconsegueix imposar el seu propi estil i fa un pas endavant respecte al seu anterior Batman. El títol de “El caballero oscuro” no és perquè si, i no és una referència gratuïta a la indumentària de l’heroi, ni al fet que solament surti de nit a netejar la ciutat de Gotham de malfactors. Res d’això, i és que aquest nou Batman és un personatge encara més fosc que els anteriors. Un paio la violència del qual ratllarà el permès, més que un heroi que es dediqui a servir i protegir és un tio embogit totalment per la venjança i pel seu duel amb el vilà que en aquest cas tornar a ser com en el primer film el Joker. Res amb ell ni en els seus comportaments ens indueixen a etiquetar-lo d’heroi, possiblement sigui aquest aspecte que tant bé explota Nolan el que més atrau del personatge.

Com en la versió anterior és un seriós Christian Bale qui es torna a enfundar la cuirassa i la capa negre per encarnar a Bruce Wayne i el seu alterego nocturn. Potser no tingui la planta de Val Kilmer, o l’atractiu de George Clooney, però del que no n’hi dubte que Bale és un digne successor de Keaton en el paper de Batman. Per enfrontar-se amb ell Nolan arriscava a escollir de nou al Joker després que tothom tingués en ment la inigualable caracterització del monstre Nicholson. Però sense cap mena de dubte del millor del film és el paper que el malaguanyat Heath Ledger fa d’un Joker aterridor. Sense tanta parafernàlia com la del Nicholson, amb un maquillatge cuidadosament imperfecte ressalta la seva faceta més canalla. És el bufó més criminal de la història i Heath i el seu Joker s’han guanyat més enllà dels futurs premis i reconeixement que aconsegueixi potsmortem, un lloc de privilegi entre els vilans més malèvols de la història del cinema.

El diable que salvà l’humanitat

Si en l’anterior film Christopher Nolan feia el seu segon Batman, el director d’origen mexicà Guillermo del Toro feia el mateix amb un altre heroi de còmic. “Hellboy II : The Golden army” era la continuació de les peripècies d’aquest heroi creat per Mike Mignola. En aquesta ocasió l’heroi vermell s’enfronta a la venjança d’un príncep d’una civilització ancestral que milers d’anys enrere va decidir viure a les profunditats i deixar la superfície als humans. Com aquests han traït el pacte, decideix rearmar a un mitològic exercit indestructible per arrasar la raça humana i fer-se de nou amb el tro.

Cal dir que en aquest segon Hellboy, a Guillermo del Toro se li permet de nou explotar la seva faceta més imaginativa envoltant-se com ja va sent habitual de una munió inabastable de monstres i criatures que solament poden provenir d’un imaginari tant desbordant com el de Guillermo del Toro.

A simple vista és un film ben distret i que no té res a envejar al primer Hellboy. Més espectacular, possiblement si. Ron Perlman torna a posar-se sota la pell d’aquest sarcàstic, xulesc, i sobrat heroi. La dolça Selma Blair també repeteix com l’estimada de l’heroi. El que si explora del Toro en aquesta segona entrega és la relació sentimental entre en Hellboy i la Liz. Mentre ell es contenta amb tenir-la al seu costat, ella vol un xic més, vol aquella terrible paraula que fa tremolar als homes quan la senten de veus de la seves parelles “compromís”. No desvetllarem el final però quan el senyor del Toro finalitzi la seva entrega del Hobbit, s’ensuma una tercera entrega, temps al temps.

La revolució al poder

Hi ha personatges, imatges, fotografies que passen la història. Hi ha mites que engoleixen i superen la realitat del personatge. Hi ha personatges a qui la seva llegenda ha perdurat per sobre de qualsevol altre consideració. Aquest és sense cap mena de dubte el cas d’un dels grans icones del segle XX. Ernesto “Che “ Guevara és un dels homes claus per moltes raons de la segona meitat del XX. Rius de tinta s’han invertit a mitificar o desmitificar aquest paradigma de la revolució i la lluita contra la tirania i en favor de la llibertat dels oprimits. Una figura de tal calibre era un presa massa apetitosa pel cinema. Fa una anys hi va haver un acostament al Che més jove, en aquella meravellosa “Diario de motocicletas” on es rememorava l’aventura que el Che i el seu amic van realitzar al recórrer l’amèrica llatina en motocicleta i on el Che més adolescent prenia consciència del canvi que necessitava aquell continent tant ric per alhora tant pobre. Doncs bé, ha hagut de venir un director nord-americà per fer la que ha de ser l’obra cinematogràfica definitiva del personatge del “Che”.

Steven Soderberg s’ha decidit endinsar-se a les entranyes del personatge, buscant mostrar l’home que hi havia rere el mite. Per motius comercials ha hagut de dividir la seva obra en dos films, el primer ens ha arribat a finals del 2008 amb el títol de “Che : el argentino” i és la crònica des de les seves primeres reunions i coincidència amb Fidel fins a la conquesta de l’Havana a principis del 1959, intercalant el seu discurs a les Nacions Unides anys més tard. És la crònica del guerriller que des dels seus amagatalls de la Sierra s’enfronten al dictador Batista. Tipus culte, preocupat més enllà del fet militar en el benestar de la gent, en preocupar-se que la cultura arribi a tothom i com a metge de professió que era que tothom sigui atès com es mereix. Però també és un tipus inflexible a qui no li tremola la mà a condemnar a dos homes per haver traït els fonaments de la revolució.

Un film, al menys aquesta primera entrega, realista, tant és així que està rodat integrament en castellà. Un fet que no ha estat impediment perquè l’actor que encarna el mite aconseguís un increïble mimetisme amb el personatge. Benicio del Toro és la viva imatge del Che. Si no fos perquè sabem que és una pel·lícula no distingiríem l’actor de l’home real. Sense cap mena de dubte Benicio del Toro avança en pas ferm cap el seu segon Oscar. I si no és així, solament serà pel fet que la imatge i tot el que representa el Che encara cou, sent una figura incòmode per a societat americana. Esperem doncs aquesta segona part, on se’ns narrarà el Che revolucionari. El Che del govern de Cuba, el Che que decideix expandir la revolució cubana arreu de l’amèrica llatina i al món, el Che que trobarà la mort a la selva Boliviana a mans de l’exèrcit.

Carta d’amor a Barcelona

Després del seu salt a Europa en films a Venècia, a París i recentment la seva trilogia Anglesa era d’esperar que el menut director jueu novaiorquès decidís passar-se per la nostre terra a rodar. Finalment l’utopia es convertí en realitat i Woody Allen aterrà en terres catalanes per dirigir el seu habitual film anual. Fou una pel·lícula envoltada des del primer minut de polèmica i molta expectació. Des del temps de rodatge en carrers i places barcelonines fins a la seva estrena la “Vicky Cristina Barcelona” d’Allen no crec que hagi deixat indiferent a ningú.

Es poden dir moltes coses de “Vicky Cristina Barcelona”, des de que el títol és si més no diferent a la resta de la seva filmografia. Que Allen sembla haver perdut aquella aura i que a excepció de “Match Point” les seves darreres obres no han estat a l’alçada del seu talent. Que és un publireportatge de la capital catalana. Alguns s’han afanyat a qualificar-la com la pitjor de la seva carrera. Home !! no exagerem, n’hi ha de pitjors. El que segons el meu humil parer és, “Vicky Cristina Barcelona” és una enorme, adorable, sentida i bonica carta d’amor a Barcelona. Com molt bé reflexa el títol, Barcelona és un personatge més del film. Més enllà del fet de venir aquí a treballar o fer turisme, Allen tenia clar que volia mostrar aquella Barcelona que ell coneix i de la qual es va enamorar. I aquest amor és patent en cada seqüència. Sempre sortiran els puristes de torn per dir que solament mostra la cara edulcorada de Barcelona, però és que Allen ha mostrat la cara més fosca de New York, o París, Venècia i Londres en alguna de les seves anterior pel·lícules ? Eh que no, doncs no vulguem ser més papistes que el Papa.

Sense ser de les seves millors pel·lícules, cal reconèixer-ho és una bona cinta. A més del fet de ser un film d’Allen que sempre això té tirada el seu triangle amorós de protagonistes doncs encara la feia més interessant. Sense desmerèixer el paper de Rebecca Hall, són la Johansson, la Pe i el Bardem que se’n duen la glòria. I és que fer un incís en el treball d’aquestes tres actors i en particular cal fer un punt i apart amb el paper de Penélope Cruz. Haig de confessar que mai ha estat una noia que hagi estat sant de la meva devoció. Tot i alabar papers com en les seves dues intervencions amb Almodóvar a “Todo sobre mi madre” i “Volver”. Però és que aquí està simplement extraordinària. Els seus duels amb Bardem són el millor del film. Chapeau per la Cruz a qui Allen li ha donat l’empenta definitiva per seguir els passos a Hollywood de la seva parella Javier Bardem. A tall de conclusió demanar que aquells que encara no l’hagin vista, i comprin o lloguin el DVD , si us plau mireu-la en versió original subtitulada. Més enllà que els doblatges són horribles. El poder sentir els duels i el canvi d’idioma entre Bardem, Penelope i la Johansson és un plaer impagable i fa que el film guanyi en tots els sentits.

L’espionatge de la mà del Coen

El llistó que s’havien posat els germans Coen després d’aconseguir-ho tot amb el seu anterior treball “No country for old men” era a priori una llosa. Però aquest parell són tota una caixa de sorpreses i passaren del relat sòrdid i cru a la comèdia més esbojarrada i surrealista. “Burn after reading” és una nova mostra que on millor es saben moure els Coen és en aquesta mena de comèdies amb personatges estúpids que viuen les aventures i situacions més inversemblants possibles. En aquest cas l’objectiu de la burla dels Coen és el món de l’espionatge i sobretot l’Agència Central d’Intel·ligència ( CIA ) qui no queda gairebé ben parada. Els personatges de la CIA que van passant pel film són més propis d’una altre agència, la TIA de Mortadelo i Filemon.

El prestigi que s’han anat guanyant els Coen els permet que pràcticament tots els actors vulguin treballar amb ells sigui quin sigui el paper a interpretar. Així tenim els dos grans sex symbols del moment , George Clooney i Brad Pitt, enriurant-se’n d’ells mateixos. Donant vida a dos paios a qui més patètic, patós i curt de gambals. Trepidant, absurda, simpàtica, tot un contrast i tots una mostra que els Coen els hi queda corda per estona i que els premis i adulacions que reben no minva l’amor i el compromís que tenen els Coen per cinema.

La Cosa Nostra al descobert

Acostumats a la visió quasi mítica que tenim de la Màfia gràcies sobretot a la que els americans i les pel·lícules de gàngsters ens han venut. És un regal impagable que des d’Europa es doni la corresponent rèplica, evocant la tremebunda realitat. I no podia ser des d’un altre lloc que des del bressol de la màfia, des de la mateixa Itàlia d’on provenís la descripció més realista i punyent de la Cosa Nostra. Segons de la zona d’itàlia d’on parlem aquesta Cosa Nostra rep diferents noms, i a la zona on se situa l’acció que és als barris més desfavorits de la ciutat de Nàpols, allí és coneguda com Camorra. Jugant amb aquesta denominació “Gomorra” és sense discussió la millor pel·lícula europea de l’any.

Al voltant de cinc relats des de cinc punts de la ciutat de Nàpols, fem un recorregut i ens endinsem en els inferns de la Camorra. Una Camorra que com un càncer es troba enquistada en la societat italiana i per a qui molts desheretats és la única sortida de la misèria que els envolta. Veiem sense artificis, sense mites, sense escarafalls de cap mena la crua realitat. Molts la defineixen com un cop de puny a l’estómac pel seu desbordant realisme. Però la Camorra és senzillament el que es mostra a “Gomorra”. Doga als carrers, nens que des de petits treballen pels capos locals, adolescents que per entrar al cercle passen proves de valor tant impactants com la que es mostra al film aguantant l’impacta d’un tret a boca de canó. O que els hi passa a qui decideixen anar pel seu compte, creient-se més valents i més intel·ligents que els veritables camorristes. La mort, la violència sobrevola els carrers d’aquesta “Gomorra” que tant impactats ens ha deixat.

Nova mostra de saviesa cinematogràfica

I tancàvem l’any amb la última perla del mestre Clint Eastwood. Definitivament Eastwood s’ha guanyat un lloc de prestigi entre els grans. Un tipus que és capaç de rescatar de l’oblit un terrible succés real d’una mare que veu com la incompetència de la policia és de tal calibre que per enterrar el seu fracàs és capaç d’enviar-la al manicomi. “Changeling”, aquí “El intercambio” és una extraordinària manera de dir adéu a un no menys que extraordinari any cinematogràfic. Si hi ha directors que amb els anys van notant l’esgotament i semblen no tenir la inspiració de temps passats. Amb Clint és a la inversa, cada any que passa i cada film que ens arriba d’ell no decau la qualitat. En aquesta ocasió final Eastwood com ja dèiem se serveix d’un cas real, d’una dona a qui desapareix el seu fill. La seva lluita sumada a la ineptitud de la policia farà que s’enfronti frontalment a la corrupció i ineficàcia de l’estament policial. Eastwood decidiria regalar el paper d’aquesta mare coratge, a una estupenda Anjelina Jolie. Qui demostra que més enllà d’una cara bonica, una mirada penetrant i brillant i uns llavis sumptuosos, és una gran actriu.

Amb aquest obra mestre de Clint Eastwood acomiadava l’any cinematogràfic. I fins aquí seria el meu repàs pels films que durant aquest llarg i tortuós 2008 he visionat a les sales de cinema. Però no voldria finalitzar aquest viatge sense fer esment a la que per mi és la millor i amb diferència pel·lícula de l’any. En el seu moment no vaig anar al cine a veure-la, però Internet em va donar l’opció de gaudir-ne al mateix temps que passava per les pantalles grans del país. M’estic referint al darrer prodigi de la factoria Pixar. Wall-E és una autèntica meravella, una delícia, una obra mestre de l’animació que hauria de lluitar cara a cara per endur-se tots els premis possibles. Amb un guió i una història simplement fabulosa. Uns personatges entranyables i uns homenatges a grans films de la història, Wall-E s’ha guanyat un lloc d’honor en el podi triomfal del 2008.

Ara ja no més toca dir adéu, tancar una etapa i obrir-ne una de nova. Desitjant que aquest 2009 sigui tant o més bo cinematogràficament parlant. I que ens deixem de crisis, guerres, morts, fam, canvis climàtics, polítics, i especuladors i gaudim del que més ens agrada que no és altre cosa que el cine en estat pur.

Viatge espiritual

Un nou any ha començat. Ens espera una llarga travessia de 365 ( aquest any 366 ) dies per endavant. I quina millor forma d’encarar-lo que embarcar-nos en el viatge que ens proposa el director Wes Anderson en la seva nova obra. “ The Darjeeling Limited” traduït com “El viaje a Darjeeling” és la nova mostra del creixent, enorme i sorprenent talent d’aquest jove director nord-americà.

“The Darjeeling Limited” ens narra la història de tres germans que duen més d’un any sense veure’s i parlant-se. Un d’ells, en Francis té un accident de moto del qual en surt viu de forma miraculosa. Això li fa replantejar-s’ho tot, i convida als seus altres dos germans, en Peter i Jack a un viatge de reconciliació a través de l’Índia. Un viatge que té com a destí secret un perdut convent a les muntanyes de l’Himalaya on hi viu la mare de tots tres. El que havia de ser un plàcid passatge es converteix en tota una aventura que marcarà la vida de tots tres germans.
“ The Darjeeling Limited” és una bonica demostració que en el desgastat cinema nordamericà encara hi queden personatges amb les idees clares, i sobretot amb el talent suficient per rodar pel·lícules allunyades de la mediocritat general. Aquesta nova proposta de Wes Anderson no s’allunya gaire de les que ens ha anat presentant en els seus anteriors treballs. Amb una aura de comèdia sense arribar a ser-ho del tot, i amb un transfons de drama sense caure en l’excés. És una barreja, un cocktail agitat en la seva ajustada mesura que compleix les expectatives que a cada nova pel·lícula se li exigeixen a Wes Anderson. I és que el fet d’anar aconseguint reconeixements a cada film que estrena comporta una enorme responsabilitat i pressió que el bo d’Anderson a anat superant. Probablement se li pugui criticar que tota la seva filmografia segueix un mateix patró i que en aquest aspecte no hagi innovat gaire des del seu debut. A pesar d’això el seu cinema continua sent una glopada d’aire fresc.
Un dels elements que diferencien Anderson de la resta de directors de la seva generació i de la resta de gran part de directors de Hollywood és que ha aconseguit crear-se una marca identificadora. Unes pautes que ha anat repetint i millorant a mesura que avançava la seva carrera. Des de la seva aplaudida obra “Academia Rushmore” fins a l’actualitat Anderson ha vestit el seu cinema d’unes costures molt particulars i personals. En el fons és difícil de qualificar amb un sol adjectiu el cinema de Wes Anderson. Comèdies, doncs si. Hi ha situacions còmiques però no són de rialla sonora sinó més bé de somriure simpàtic. Drames, doncs també. El ventall de personatges que ens dibuixa és una fauna de éssers humans amb profundes contradiccions, traumes i problemes. Aquest viatge a la localitat de Darjeeling és un exemple d’aquesta mena de comèdies agredolces on el seu director tan bé es mou.

Anderson explota de nou la dificultat de les relacions humanes en l’entorn familiar. En aquesta ocasió centre tot el seu interès en les figures dels tres germans i de retruc de la seva relació més que distant amb la seva mare. I no és la primera vagada que ho fa. Ja que els germans i la relació amb els seus pares era el centre de la acció de “The Royal Tenenbaums”. Tres germans que el temps i les experiències de la vida els han distanciat de manera aparentment definitiva. Però la seva estància a l’Índia els hi canviarà la vida. País exòtic, i místic com pocs captivarà les ànimes dels germans Whitman per fer realitat aquesta mena de recerca espiritual en que es converteix el seu viatge a Darjeeling. Juntament amb la presència dels germans Whitman, Anderson introdueix un parell de personatges no explícits però si implícits i que hi són molt presents al llarg del metratge. Un és el mitjà de transport que usen per desplaçar-se al llarg i ample del país, m’estic referint al tren. Els seus estrets passadissos, els seus minúsculs compartiments i sobretot la diversitat de personatges que l’habiten fan del tren un més dels protagonistes del film. I com a teló de fons a tots ells tenim un país tan enigmàtic com l’Índia. No ja per la seva amplitud geogràfica, ni tant sols per la seva enorme població sinó pel fet de ser un país on hi conviuen realitats culturals i religioses tant diverses que el fa especial. Tant que canviarà de forma radical les personalitats dels tres protagonistes.
Per reforçar aquesta mística Anderson utilitza com a fons musical en la banda sonora fragments de les músiques utilitzades pel que és considerat el gran director de la filmografia hindú, Satyajit Ray. Peces extretes de l’anomenada trilogia de la vida, de la qual en formaven part els films “Panther Panchali”, “Apajarito” i “Apus Sansar”. Autèntiques obres mestres que serveixen de radiografia magnífica d’una societat imbuïda d’una enorme espiritualitat que embargarà als protagonistes de Wes Anderson.

Per aquest darrer projecte Anderson ha tornat a comptar amb la col·laboració del seu grup d’amics, altre marca del seu cinema. El guió el signa el mateix Wes Anderson compartint mèrits amb Jason Schwartzaman que també interpreta a un dels germans Whitman, en concret l’escriptor, enamoradís i seductor Jack Whitman. Un Jason Schwartzman que va debutar com actor de la mà del mateix Anderson al film “Academia Rushmore” i que a “The Darjeeling Limited” ens demostra la seva maduresa com a intèrpret. Conformant el triumvirat de guionistes apareix un membre d’una de les sagues familiars de més pes i més respectades a la industria de Hollywood, en Roman Coppola. En aquesta ocasió Anderson no ha tingut el suport en la redacció del guió del seu íntim amic Owen Wilson. Però si que li ha ofert un dels tres papers protagonistes, concretament del ric, excèntric, maniàtic, i inductor del viatge per l’Índia Francis Whitman. I si Anderson, Schwartzman i Coppola formen el triumvirat de guionistes. El mateix Jason Shwartzman, Owen Wilson més l’oscaritzat Adrien Brody composen el d’actors protagonistes, en aquest cas el de l’insegur i cleptòman tercer germà Peter Whitman. Però la colla d’amics no es queda aquí, en un petit cameo no podia faltar l’actor fetitxe d’Anderson, en Bill Murray. I en el paper de la mare, una majestuosa Anjelica Huston que broda el seu paper en els pocs minuts que apareix en pantalla.

En definitiva, Wes Anderson us proposa una aventura deliciosa, màgica, espiritual, divertida i fresca. No dubteu ni un segon a comprar un bitllet ( no de la catastròfica xarxa de RENFE ) de tren per endinsar-vos en el imaginari univers. Si en pugeu, us asseguro que no tindreu ganes de baixar.

This is America

En certes ocasions hi hagut directors que aconsegueixen èxits demolidors amb els seus primers films. Films que en rares ocasions es converteixen en referents, en clàssics, en films de culte des del mateix moment de la seva estrena. Casos com els de Orson Welles amb “Ciutadà Kane” , Coppola i el seu “Padrí” o Tarantino i la seva opera prima “Reservoir dogs” i posteriorment amb “Pulp Fiction. A partir d’aquí molts com vulgarment es diu han mort d’èxit. O bé per què la indústria no els hi ha permès explotar el seu enorme talent, cas del citat Welles. O perquè al llarg d’una extensa carrera cinematogràfica és difícil mantenir la creativitat. Un cas que podríem incloure és el del director d’origen anglès Ridley Scott. Amb el seu primer film “Los duelistas” aconseguí el Premi del Jurat del festival de Cannes del 1977. Amb el seu segon llargmetratge canvià el gènere del thriller galàctic amb la claustrofòbica “Alien”. I la seva tercera obra no necessita més presentacions, “Blade runner”, de la qual ara se’n celebren els 25 anys de la seva estrena. A partir d’aquí doncs una carrera d’alts i baixos. Amb cintes de mèrit com “Thelma & Louise” o d’altres vomitives com “La teniente O’Neil”.

Semblava que el talent de Ridley Scott estava estancat, que ja no tornaríem a gaudir d’aquell fresc i innovador Scott de finals dels 70 i principis dels 80. Però vet aquí que ens arriba la que probablement sigui la seva millor obra des dels seus clàssics de ciència-ficció. “American gangster” combina de forma extraordinària gèneres com els de films de gàngsters, thrillers policíacs, tot en forma de crònica d’una època compulsa dels Estats Units com foren la de finals dels seixanta i principis dels 70 en plena efervescència de la guerra del Vietnam. No en va el film es base en la història real de l’anomenat Drug Lord, Frank Lucas. Un home fet a així mateix, i que passà de ser el xofer del padrí de Harlem Bumpy Johnson, per convertir-se a la seva mort en l’emperador del tràfic de droga de New York.

Pot ser sigui exagerat, però Scott ha aconseguit situar aquest “Amercian gangster” a l’alçada dels grans drames mafiosos de la història. I és que les referències a l’obra mestre i santa santorum dels films de gàngsters com és “El Padrí” són inevitables. Sobretot pel que fa a l’apel•lació que se’ns fa de la família. Frank Lucas, emulant l’organització dels clans italoamericans, estructurà el seu imperi com si fos una “família”. Es rodejà dels seus germans, cosins i es feu portar a tota la seva família des de la seva Carolina del nord natal a les planures de New York. A més, l’estil refinat, discret però a l’hora despietat, violent i sense concessions de Frank Lucas ens recorda al de Vito Corleone. Un home que com Lucas s’havia fet així mateix i que governava amb mà dura envoltat dels seus fills, i que si en aparença semblava un home afable i familiar la realitat n’era una de ben diferent.

Juntament amb el regust de film de gènere, Scott introdueix un element que el fa encara més atractiu, que és la història paral•lela a la de l’ascens i declivi de Frank Lucas. El contrapunt al criminal és el policia que es dedicarà a perseguir-lo. Richie Roberts serà l’encarregat de reunir proves i engarjolar al gran capo. Dos personatges contraposats, antagònics, d’orígens i vides totalment equidistants. Però que el destí farà que es creuin. Un Lucas ric, que base la seva riquesa en la corrupció, l’extorsió i la venta de droga. Per contra un Roberts honest, honrat, incorruptible cosa que el dur a enemistar-se amb gran part del departament de policia. Dos homes i un final, una lluita que es traspua en el duel entre els actors que els interpreten.
El terme que millor descriu “American gangster” és poderosa. És un film amb una força descomunal, intens, additiu, hipnòtic, trepidant, majestuós, en dues paraules obra mestre. Ridley aconsegueix per fi que cada peça casi a la perfecció creant una enorme obra d’art fílmica. Des del precís guió de Steven Zaillian, passant pel muntatge de Pietro Scalia, la música de Marc Streitenfeld i menció especial al disseny de producció de Arthur Max que aconsegueix traslladar-nos a les agitades avingudes del New York dels setanta.

Menció a part es mereixen els actors que intervenen, i per damunt de tots ells els dos gran protagonistes. Un immens Denzel Washington en la pell de Frank Lucas, i un colossal Russel Crowe com a Richie Roberts. Reticent a interpretar a un dolent com Lucas, Washington ens demostra altre vegada que és un actor amb majúscules. Pausat, però amb una mirada intensa, un home sense escrúpols i molt intel•ligent. Tant que fou capaç de vendre una droga més barata i més pura que la dels seus competidors, important-la directament de la font, és a dir, dels camps de Vietnam. I a més, introduint-la als Estats Units als fèretres dels soldats que tornaven a casa en una bossa. I si Washington borda el seu paper de capo mafiós, el que de veritat està superb és l’australià Russell Crowe. Actor fetitxe de Scott amb el qual ja ha treball en quatre films, explota aquesta doble vessant de pur “macho” i home compromès. Aquesta dualitat que tants bons resultats li ha reportat. Aquí ens dóna una nova mostra. Un tipus amb una vida personal desastrosa, però entregat a la seva feina. Que no defalleix, enfrontat no solament al crim organitzat sinó a la trama de corrupció que inundava les passadissos de les comissaries de New York d’aquells anys. Crowe ens demostra que realment és un senyor actor i que a l’igual que en el film surt guanyador del seu particular duel amb Denzel Washington.

Sense cap mena de dubte és el millor regal i una forma magnífica de posar el punt i final a aquest 2007. En un any on la màfia ha estat de moda, ja que Scorsese i els seus “Infiltrados” guanyà l’Oscar que tant se li havia resistit. I la gran epopeia de la família “Soprano” posa fi a sis temporades plenes d’èxits i erigida com una de les grans sinó la més gran sèrie de la història de la TV.

bla bla bla

Fa varies setmanes que la vaga dels guionistes dels Estats Units s’inicià. Una parada que està posant al descobert les misèries de la indústria. A més de ressaltar una de les figures més minyonejades, depreciades i poc valorades com és la del guionista. Fins a la vaga, el prestigi, la glòria, i al cap i a la fi els diners que finalment és el que compte se l’enduien o bé el director o en bona mesura els actors. El fet que els guionistes es plantessin per reclamar un bocí més de pastís ha ensenyat que els fonaments d’una pel·lícula sigui bona o no, aquí ja no entro, és una història i sobretot les paraules. Sense una història que explicar i uns diàlegs el cinema com a art no té gaire sentit.
Arran doncs d’aquesta aturada, molts han estat les mostres de suport al col·lectiu dels guionistes. Un dels més interessants ha estat la iniciativa que un grup d’actors han engegat via web. Així han creat una web : www.speechlesswithoutwriters.com on van penjant petits curts no més llargs d’un minut o com a molt d’un parell de minuts. Que els serveixen per denunciar la importància que té el guió i la persona que es dedica a escriure’ls. Denuncien que sense paraules ells no són res. D’entre el ventall de personatges del món cinematogràfic que han penjat ja el seu petit gra de sorra a favor de les reivindicacions dels guionistes ens troben a tot un Woody Allen. També tenim als sempre reivindicatius Tim Robbins, Susan Sarandon o Sean Penn.
Cal dir, que alguns dels curts són d’una originalitat exuberant. En destacaria el protagonitzat per Woody Allen on apareix assegut en una cadira en mig d’un saló, al costat d’una llar de foc. Amb aquella cara d’inexpressivitat típica d’en Woody, sostenint una petita tassa de te. Aleshores cada vegada que pren un glop s’escolten unes rialles enllaunades. Ni una sola paraula, ni un sol gest. Només l’absurditat de les rialles enllaunades per una acció d’allò més anodina. En molts d’altres apareix l’actor en una situació sense saber que dir, amb aquella cara de dir és que no m’han donat res per dir. És el cas dels curts d’en Tim Robbins, Edward Asner o Harvey Keitel. I en d’altres casos apareixen uns actors interpretant una escena però en comptes de paraules es dediquen a dir bla bla bla bla o a imitar el so d’un ànec. Són els curts de la Susan Sarandon i Chazz Palminteri, i de la parella de dones desesperades Eva Longoria i Nicollette Sheridan.
Des de d’aquest humil racó torno a oferir tot el meu suport als guionistes, esperant que aconsegueixin el reconeixement que es mereixen. I us deixo amb una mostra de l’enginy d’aquests curts speechless ( sense paraules).

Scorsese on Hitchcock

Molts han estat els directors de prestigi que en un moment o altre de la seva carrera han flirtejat amb el món de la publicitat. Fins i tot, hi ha directors que han fet el salt a la inversa, és a dir, que han aconseguit fer-se un petit espai en el panorama cinematogràfic provinents de l’univers publicitari. Aquest Nadal estem d’enhorabona, i és que els senyors de Freixenet han fet un pas endavant. Han deixat enrere les caduques i típiques bombolles nadalenques, i les forçades felicitacions en català de l’estrella de Hollywood de torn per posar-se en mans d’una estrella de debò. Un veritable geni, un mestre, un monstre tot i la seva curta estatura. Aquest Nadal Freixenet ha donat carta blanca a un dels grans de Hollywood perquè rodés el seu tradicional anunci. Després de moltes especulacions, finalment l’honor ha recaigut en la figura de Martin Scorsese. Del que dubto és si Martin Scorsese que tindrà l’honor d’haver rodat l’anunci de Freixenet o a l‘inrevés, que sigui Freixenet qui ha tingut l’honor que Martin Scorsese hagi acceptat dirigir l’anunci. Es miri per on es miri, el fet és que Scorsese s’ha proposat penetrar a les cases catalanes i espanyoles a través de la petita pantalla. I personalment crec que el resultat és una petita joia. Més enllà del fet que és una nova mostra de l’inesgotable i increïble talent de Scorsese, és que amb encert o no, ha optat per fer un sentit homenatge a un altre enorme talent i geni amb lletres majúscules del setè art, Sir Alfred Hitchcock.

Amb l’excusa d’haver trobat conservada tres pàgines i mitja de sembla ser un guió incomplert de Hitchcock. Scorsese decideix rodar-ho de la mateixa manera com ho hagués fet el mateix mestre britànic. El resultat final, doncs una autèntica meravella i pels que som enamorats del cine de Hitchcock una delícia pels cinc sentits. A més de proposar un joc a l’espectador per esbrinar les referències a la filmografia de Hitchcock que es troben al llarg de l’anunci. Per aquesta raó, proposo a tots aquells que passin per aquest blog que s’aturin ni que sigui els 9 minuts que dura l’obra de Scorsese per endevinar quins són els films que s’amaguen rere l’etiqueta de Freixenet, la mirada de Scorsese, i la figura de Hitchcock.

A continuació faig la meva proposta, estic obert a tot de suggeriments i rectificacions. A veure si entre tots traiem l’entrellat de “La clau reserva”.

Títols de crèdit : Con la Muerte en los Talones
La música : Tota és la partitura de Con la muerte en los talones. Només un incís al final amb els acords de l'escena del petó de Vertigo.
L’escenari i l’orquestra : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
Quan la càmera s’allunya del violinista : Innocència i joventut ( tot i que en aquella ocasió és el bateria )
L’escala puja el protagonista : Les escales del campanar de Vertigo
La llotja : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
La noia protagonista : És l’Eva Marie Saint de Con la muerte en los Talones
El dolent : Té la pinta de ser en James Mason de Con la muerte en los talones, tot i que també podria ser l’altre dolent del film encarnat per Martin Landau.
El mocador que dur el protagonista : Les inicials són R O T . Roger O. Thornhill, el personatge interpretat per Cary Grant a Con la muerte en los Talones.
El director d’orquestra : Podria ser el mateix Bernard Herrmann que també va interpretar el director a El Hombre que sabia demasiado. Tot i que Herrmann duia ulleres.
Escena quan trenca la bombeta : Podria ser de Encadenados.
L’intent d’assassinat : De la Soga
Quan el protagonista intenta salvar-lo : Vertigo
L’assassí penjat de la llotja i quan cau : Sabotaje del 1942 quan està penjat i cau de l’estàtua de la Llibertat.
L’home vell de les ulleres de l’altre llotja : És la representació del personatge interpretat per Leo G. Carroll a Con la muerte en los talones.
El fotògraf : Con la muerte en los talones.
El Flash de color vermell : Pot ser una referència a Marnie.
L’ampolla de Freixenet : Un homenatge a les ampolles de Encadenados.
El petó final : Con la muerte en los Talones.
L’escena final quan Scorsese comenta l’experiència : Primer tenim una clara referència a la Ventana Indiscreta. I després, no podien faltar els aspectants ocells de Los Pájaros.

Per si voleu participar aquí teniu l’anunci. Veieu-lo i gaudiu :

Made in Tarantino

El que diferencia un artista d’un altre, més enllà de la seva qualitat o el seu talent és el saber trobar un estil propi. Un estil que marqui distància respecte al dels seus contemporanis i que amb el temps faci de la seva figura i sobretot de la seva obra quelcom d’universal i intemporal. Hi hagut directors que al llarg de la seva filmografia s’han creat un món molt personal, una manera, un estil de fer cinema que els ha definit. I en comptades ocasions aquest estil ha derivat en termes que solen descriure una pel·lícula. Qui no ha fet servir mai termes com Fellinià, o no ha dit que és un film al més pur estil d’Hitchcock, o és tant confús i surrealista com una obra de Lynch. Hi ha casos on tant sols amb esmentar el nom del director serveix de síntesi per plasmar l’essència de la pel·lícula. Això mateix succeeix amb el darrer film de l’altre enfant terrible de la indústria cinematogràfica nord-americana , Quentin Tarantino. I dic l’altre perquè ja vaig fer servir aquest mateix terme per presentar la primera part d’aquest divertimento titulat Grindhouse. Els dos “germans” es van tornar a unir per perpetrar la seva particular, personal i sui generis homenatge als films de terror dels anys setanta. Mentre que als Estats Units es van estrenar com un de sol. Aquí varem haver d’esperar uns mesos entre una i l’altre. Primer es va estrenar Planet Terror, la part de Robert Rodriguez. I més tard ens ha arribat Death Proof, de Tarantino.
Tota aquesta introducció em serveix per afirmar que el millor comentari que es pot fer de Death Proof és que és una obra purament tarantiniana. Encunyant-li aquest terme en tindria prou, ja que Tarantino ha aconseguit allò que només està a l’abast dels escollits. Que el seu cognom no només s’utilitzi per descriure els seus films, sinó que s’utilitzi per descriure’n el dels altres col·legues de professió. Però en què consisteix la marca “Tarantino”, que fa del seu cinema tant especial, perquè els seus films són tant diferents a la resta, i què fa de Death Proof un compendi de tota la seva filmografia.

Si hi ha un element que és essència Tarantino és sense cap mena de dubte el guió. Més enllà del seu poder de narrativa, de conformar històries de vegades inverossímils, de la seva descomunal imaginació, enginy, de dibuixar uns personatge rics miris per on els miris, del seu do per mesclar diferents gèneres i que el resultat no perdi la seva força i sobretot no caure ni en el plagi ni en la parodia. Més enllà de tot això, la gran marca “Tarantino” són els diàlegs. Avui en dia, hi ha pocs directors, i sobretot guionistes ( ara que estan en vaga, un crit de suport cap ells i les seves reivindicacions ) que escriguin uns diàlegs tant poderosos com ho fa Tarantino. I és que Death Proof a diferència dels seus dos anteriors films, els dos volums de Kill Bill, és un film de molt de diàleg i relativament poca acció. En aquest aspecte si haguéssim de situar Death Proof la ubicaríem més a prop de Jackie Brown que Kill Bill o Reservoir dogs, sense obviar que tant a Kill Bill com a Reservoir Dogs hi ha diàleg inoblidables. Tal com afirma ell, l’èxit radica simplement en el fet que escriu com la gent parla, al menys la que ell freqüenta. Diàlegs àgils, frescos, amb humor, i sobretot a una velocitat endimoniada. Les rèpliques i contrarèpliques als comentaris d’uns i altres és pur Tarantino.

Posat els ciments l’altre gran aspecte de la marca “Tarantino” són els seus personatges. Al llarg de la seva filmografia el que més trobem serien tota una munió dels anomenats antiherois. Un aspecte és que fins a Kill Bill no existia la figura del vilà. Ni a Reservoir dogs, ni a Pulp Fiction ni a Jackie Brown hi ha ni bons ni dolents. El fet és que Tarantino no ha utilitzat mai aquesta distinció maniquea en els seus films. Tots poden ser bons o tots poden ser els dolents segons com se’ls miri. Si bé a Kill Bill , el dolent entre cometes és el despietat Bill, a Death Proof tenim el psicòpata Stuntman Mike. Un tipus dur, fosc, enigmàtic, atractiu, intel·ligent i per damunt de tot violent. Per altre banda, un element si més no curiós de Death Proof és el rotund protagonisme que té la dona. I dic curiós per què quan un parla de Tarantino i de la seva filmografia li venen al cap termes com violència, sang, insults, gàngsters, traficants d'armes, exconvictes, ionquis, tirotejos, orelles tallades, depravats sexuals, assassins professionals sense escrúpols. Termes tots aquests que podríem associar a films plens de testosterona i dirigits a un públic eminentment masculí, sense que això sigui un comentari masclista. Solament plasmo una realitat que hi ha al carrer. Però si això fos així, que ho és, és curiós denotar que tot i ser un cinema que es podria qualificar de masclista, gran part dels seus protagonistes són del gènere femení. I no són personatges secundaris o simples ornaments. A Pulp Fiction el personatge de Mia Wallace és primordial per entendre l’esdevenir d’una de les històries. A Jackie Brown ja el protagonisme absolut requeia en el personatge magistralment interpretat per Pam Grier. Que dir de Kill Bill on l’àngel exterminador prenia la dolça figura d’Uma Thurman en el paper de la núvia venjativa. I finalment a Death Proof l’únic personatge masculí rellevant és el més dolent de tots. Death Proof és la dona al poder, tant en el primer segment com en el segon. Els personatges femenins prenen una importància cabdal. Sobretot en la traca final on Tarantino demostra que la dona és pura dinamita. Per tot plegat Tarantino ens demostra que tot i escriure i dirigir films destinats a un públic majoritàriament masculí, sap descriure i dotar de tot el protagonisme a les dones.

Lligat al tema dels personatges, Tarantino no solament els sap crear sinó que a més és un excel·lent director d’actors. La qual cosa li permet que cada un dels actors que treballen amb ell, sàpiguen extreure el millor d’ells mateixos. Aquí la cinefília que dur al damunt Tarantino el porta en cada un dels seus films a regalar un personatge i una interpretació magistral a un actor o actriu oblidada. La seva reivindicació de les velles glòries és tal que ha estat capaç de rellançar de forma meteòrica una carrera com la John Travolta que segurament mai li estarà prou agraït. Pam Grier i Robert Foster tornaven a primera línea amb dos interpretacions impecables. I el vell Kung Fu, David Carradine retornava de forma esplendorosa a les grans pantalles. Ara Tarantino ha fet el mateix amb un altre veterà com és Kurt Russell, estrella dels films d’acció de principis dels 80 i icona de les pel·lícules de John Carpenter. A qui com en els altres casos li ofereix un paper fet a la seva mida i en el qual pot explotar les darreres gotes de talent que encara li resten.
Altre element que fa de Tarantino diferent a la resta és la seva capacitat per a reinventar els gèneres cinematogràfics. A l’igual que succeeix amb Martin Scorsese, Tarantino és una enciclopèdia amb cames. Aquest enorme bagatge fa que totes i cada una de les seves pel·lícules siguin el resultat de la perfecte mescla d’ingredients extrets de la filmoteca que té en el seu cervell. Cinema negre i de gàngsters a Reservoir Dogs i Pulp Fiction, el gènere del Blaxploitation a Jackie Brown, el spaguetti western a Kill Bill i ara a Death Proof ens mostra la seva sempre particular visió dels films de psicòpates i de persecucions automobilístiques. Actualment no hi ha ningú capaç d’agafar tantes referències, col·locar-les de forma tant explícita en els seus films, i aconseguir un toc personal i com assenyalava abans no caure mai en el plagi o parodia.
Finalment Tarantino amenitza cada un del seus plats amb un ingredient molt especial. La música dels seus films també s’ha convertit en una marca inconfusible. I és que no només dur una filmoteca, sinó que és una malalt de la música. I si abans apuntava que era un especialista en recuperar velles glòries, també ho és en recuperar vells temes musicals que segurament amenitzaven la seva agitada i inquieta joventut. Títols com els de Dave dee dozy Beaky Mick and titch, Hold Tight, o Down in Mexico de The Coasters, o el que serveix per tancar el film Chick Habit de April March són una petita mostra d’aquest altre talent Tarantinià.

Si us heu fixat he parlat de tot el món tarantino però molt poc de Death Proof. Solament us puc dir que si encara no l’he vista no us la deixeu perdre. Si sou fans de Tarantino, com jo, no us decebrà. I si no ho sou, això que us perdeu. Pels que ho sou, tres moments, tres pinzellades de l’univers Tarantinià.
Primer moment, el sensual vall que l’actriu Vanessa Ferlito li ofereix a Stuntman Mike amb música de The Coasters de fons. Enriua-te’n del mític de Kim Basinger.

Segon moment, la tremenda i explosiva forma que té el personatge de Kurt Rusell per carregar-se a les seves víctimes a la carretera en el seu cotxe a prova de mort ( death proof ).
Tercer moment, juntament amb la trepidant persecució en cotxe amb l’actriu Zoe Bell sobre el capó. El colofó final on la dona demostra al gènere masculí que amb elles no s’hi juga. I menys si són dones made in Tarantino.