This is America

En certes ocasions hi hagut directors que aconsegueixen èxits demolidors amb els seus primers films. Films que en rares ocasions es converteixen en referents, en clàssics, en films de culte des del mateix moment de la seva estrena. Casos com els de Orson Welles amb “Ciutadà Kane” , Coppola i el seu “Padrí” o Tarantino i la seva opera prima “Reservoir dogs” i posteriorment amb “Pulp Fiction. A partir d’aquí molts com vulgarment es diu han mort d’èxit. O bé per què la indústria no els hi ha permès explotar el seu enorme talent, cas del citat Welles. O perquè al llarg d’una extensa carrera cinematogràfica és difícil mantenir la creativitat. Un cas que podríem incloure és el del director d’origen anglès Ridley Scott. Amb el seu primer film “Los duelistas” aconseguí el Premi del Jurat del festival de Cannes del 1977. Amb el seu segon llargmetratge canvià el gènere del thriller galàctic amb la claustrofòbica “Alien”. I la seva tercera obra no necessita més presentacions, “Blade runner”, de la qual ara se’n celebren els 25 anys de la seva estrena. A partir d’aquí doncs una carrera d’alts i baixos. Amb cintes de mèrit com “Thelma & Louise” o d’altres vomitives com “La teniente O’Neil”.

Semblava que el talent de Ridley Scott estava estancat, que ja no tornaríem a gaudir d’aquell fresc i innovador Scott de finals dels 70 i principis dels 80. Però vet aquí que ens arriba la que probablement sigui la seva millor obra des dels seus clàssics de ciència-ficció. “American gangster” combina de forma extraordinària gèneres com els de films de gàngsters, thrillers policíacs, tot en forma de crònica d’una època compulsa dels Estats Units com foren la de finals dels seixanta i principis dels 70 en plena efervescència de la guerra del Vietnam. No en va el film es base en la història real de l’anomenat Drug Lord, Frank Lucas. Un home fet a així mateix, i que passà de ser el xofer del padrí de Harlem Bumpy Johnson, per convertir-se a la seva mort en l’emperador del tràfic de droga de New York.

Pot ser sigui exagerat, però Scott ha aconseguit situar aquest “Amercian gangster” a l’alçada dels grans drames mafiosos de la història. I és que les referències a l’obra mestre i santa santorum dels films de gàngsters com és “El Padrí” són inevitables. Sobretot pel que fa a l’apel•lació que se’ns fa de la família. Frank Lucas, emulant l’organització dels clans italoamericans, estructurà el seu imperi com si fos una “família”. Es rodejà dels seus germans, cosins i es feu portar a tota la seva família des de la seva Carolina del nord natal a les planures de New York. A més, l’estil refinat, discret però a l’hora despietat, violent i sense concessions de Frank Lucas ens recorda al de Vito Corleone. Un home que com Lucas s’havia fet així mateix i que governava amb mà dura envoltat dels seus fills, i que si en aparença semblava un home afable i familiar la realitat n’era una de ben diferent.

Juntament amb el regust de film de gènere, Scott introdueix un element que el fa encara més atractiu, que és la història paral•lela a la de l’ascens i declivi de Frank Lucas. El contrapunt al criminal és el policia que es dedicarà a perseguir-lo. Richie Roberts serà l’encarregat de reunir proves i engarjolar al gran capo. Dos personatges contraposats, antagònics, d’orígens i vides totalment equidistants. Però que el destí farà que es creuin. Un Lucas ric, que base la seva riquesa en la corrupció, l’extorsió i la venta de droga. Per contra un Roberts honest, honrat, incorruptible cosa que el dur a enemistar-se amb gran part del departament de policia. Dos homes i un final, una lluita que es traspua en el duel entre els actors que els interpreten.
El terme que millor descriu “American gangster” és poderosa. És un film amb una força descomunal, intens, additiu, hipnòtic, trepidant, majestuós, en dues paraules obra mestre. Ridley aconsegueix per fi que cada peça casi a la perfecció creant una enorme obra d’art fílmica. Des del precís guió de Steven Zaillian, passant pel muntatge de Pietro Scalia, la música de Marc Streitenfeld i menció especial al disseny de producció de Arthur Max que aconsegueix traslladar-nos a les agitades avingudes del New York dels setanta.

Menció a part es mereixen els actors que intervenen, i per damunt de tots ells els dos gran protagonistes. Un immens Denzel Washington en la pell de Frank Lucas, i un colossal Russel Crowe com a Richie Roberts. Reticent a interpretar a un dolent com Lucas, Washington ens demostra altre vegada que és un actor amb majúscules. Pausat, però amb una mirada intensa, un home sense escrúpols i molt intel•ligent. Tant que fou capaç de vendre una droga més barata i més pura que la dels seus competidors, important-la directament de la font, és a dir, dels camps de Vietnam. I a més, introduint-la als Estats Units als fèretres dels soldats que tornaven a casa en una bossa. I si Washington borda el seu paper de capo mafiós, el que de veritat està superb és l’australià Russell Crowe. Actor fetitxe de Scott amb el qual ja ha treball en quatre films, explota aquesta doble vessant de pur “macho” i home compromès. Aquesta dualitat que tants bons resultats li ha reportat. Aquí ens dóna una nova mostra. Un tipus amb una vida personal desastrosa, però entregat a la seva feina. Que no defalleix, enfrontat no solament al crim organitzat sinó a la trama de corrupció que inundava les passadissos de les comissaries de New York d’aquells anys. Crowe ens demostra que realment és un senyor actor i que a l’igual que en el film surt guanyador del seu particular duel amb Denzel Washington.

Sense cap mena de dubte és el millor regal i una forma magnífica de posar el punt i final a aquest 2007. En un any on la màfia ha estat de moda, ja que Scorsese i els seus “Infiltrados” guanyà l’Oscar que tant se li havia resistit. I la gran epopeia de la família “Soprano” posa fi a sis temporades plenes d’èxits i erigida com una de les grans sinó la més gran sèrie de la història de la TV.

bla bla bla

Fa varies setmanes que la vaga dels guionistes dels Estats Units s’inicià. Una parada que està posant al descobert les misèries de la indústria. A més de ressaltar una de les figures més minyonejades, depreciades i poc valorades com és la del guionista. Fins a la vaga, el prestigi, la glòria, i al cap i a la fi els diners que finalment és el que compte se l’enduien o bé el director o en bona mesura els actors. El fet que els guionistes es plantessin per reclamar un bocí més de pastís ha ensenyat que els fonaments d’una pel·lícula sigui bona o no, aquí ja no entro, és una història i sobretot les paraules. Sense una història que explicar i uns diàlegs el cinema com a art no té gaire sentit.
Arran doncs d’aquesta aturada, molts han estat les mostres de suport al col·lectiu dels guionistes. Un dels més interessants ha estat la iniciativa que un grup d’actors han engegat via web. Així han creat una web : www.speechlesswithoutwriters.com on van penjant petits curts no més llargs d’un minut o com a molt d’un parell de minuts. Que els serveixen per denunciar la importància que té el guió i la persona que es dedica a escriure’ls. Denuncien que sense paraules ells no són res. D’entre el ventall de personatges del món cinematogràfic que han penjat ja el seu petit gra de sorra a favor de les reivindicacions dels guionistes ens troben a tot un Woody Allen. També tenim als sempre reivindicatius Tim Robbins, Susan Sarandon o Sean Penn.
Cal dir, que alguns dels curts són d’una originalitat exuberant. En destacaria el protagonitzat per Woody Allen on apareix assegut en una cadira en mig d’un saló, al costat d’una llar de foc. Amb aquella cara d’inexpressivitat típica d’en Woody, sostenint una petita tassa de te. Aleshores cada vegada que pren un glop s’escolten unes rialles enllaunades. Ni una sola paraula, ni un sol gest. Només l’absurditat de les rialles enllaunades per una acció d’allò més anodina. En molts d’altres apareix l’actor en una situació sense saber que dir, amb aquella cara de dir és que no m’han donat res per dir. És el cas dels curts d’en Tim Robbins, Edward Asner o Harvey Keitel. I en d’altres casos apareixen uns actors interpretant una escena però en comptes de paraules es dediquen a dir bla bla bla bla o a imitar el so d’un ànec. Són els curts de la Susan Sarandon i Chazz Palminteri, i de la parella de dones desesperades Eva Longoria i Nicollette Sheridan.
Des de d’aquest humil racó torno a oferir tot el meu suport als guionistes, esperant que aconsegueixin el reconeixement que es mereixen. I us deixo amb una mostra de l’enginy d’aquests curts speechless ( sense paraules).