Epopeia italiana

Un dels riscos que es corra a l’hora d’abordar un film que retrata un període històric, és el caure en el pamflet polític. Hi ha directors que des del seu escepticisme polític, mantenen una certa distància i es dediquen amb més o menys encert a mostrar els fets, intentant ser el més acurat amb els esdeveniments històrics. Aquest posicionament no seria el cas del director Bernardo Bertolucci que a mitjans dels anys setanta va firmar el seu sentit homenatge al Comunisme i de retruc fer un fresc del primer mig segle de la Itàlia del XX. De clara ideologia d’esquerres, Bertolucci dirigí “Novecento” l’any 1976, un monumental film que pretenia dibuixar-nos la Itàlia rural de principis del segle passat.

El film és un recorregut al voltant dels aproximadament primers 50 anys de la història del país transalpí. Tot s’inicia amb la mort d’un grans icones i mites de la cultura italiana com fou Verdi, que morí el gener del 1901. Aquell mateix dia neixen a l’hora dos nadons. L’un és el net del gran patriarca i terratinent de la família dels Berlinghieri, i l’altre d’origen humil és descendent dels treballadors de la finca dels Berlinghieri. A partir d’aquell instant les seves vides seran el punt d’unió en la travessia pel novecento Itàlia. Olmo Dalco i Alfredo Berlinghieri seran els espectadors privilegiats dels canvis que fustigaran la convulsa història italiana del segle XX.

Curiosament la gran distància social que els separava no fou obstacle perquè creixés una forta amistat entre ambdós xicots. Amistat que patirà una forta ruptura a mesura que s’anava crebantant la mateixa societat. Els dos gran protagonistes, Olmo i Alfredo són la metàfora de la lluita social que experimentà Itàlia durant aquell període de la seva història. Període marcat per tres grans esdeveniments. Per un cantó l’entrada en la Primera Guerra Mundial. Les conseqüències de la Gran Guerra fou un gran descontentament general. Les classes més desprotegides, siguin obrers o treballadors de la terra veien com els seus drets eren cada cop menys reconeguts. A més el ressò dels aconteixements que s’estaven produint a Rússia, augmentà la consciència social, creant tot un conjunt d’associacions que desembocaren en l’eclosió del partit comunista. Aquesta presa de consciència de les classes treballadores, sumat a la sensació d’abandó que patien gran part de la burgesia, i sobretot els grans terratinents per part del govern, davant la seva passivitat enfront aquest augment del poder del proletariat. Portà com a conseqüència l’ascens del feixisme que finalitzà amb l’arribada al poder de Mussolini. El naixement, desenvolupament i ascens del feixisme a Itàlia estarà representat en la figura d’Attila, que arropat amb la seva camisa negre és la imatge de la que probablement sigui la pàgina més fosca de l’extensa història italiana. Un Feixisme que té el seus declivi amb el tercer dels esdeveniments que posa punt i final al film com és l’entrada de les tropes aliades i el final de la Segona Guerra Mundial. Un final que dur al proletariat i a les forces d’esquerra a fer-se amb el govern, i la dissolució de les grans propietats i el finals dels patriarcats.

Bertolucci davant de tant magna empresa ( més de 5 hores de metratge ), estructurà el film en dos actes. El primer abasta des de l’any 1901 iniciant-se amb el naixement dels dos protagonistes del film , Olmo i Alfredo. Per finalitzar amb l’adveniment del feixisme, i l’anomenada marxa sobre Roma que durà als camises negres del Duce Mussolini al poder el 1922. El segon dels actes cobrirà doncs des de la Itàlia feixista dels anys 20 fins el final de la guerra el 1945. Més enllà de les connotacions polítiques del film ,que les té. Novecento és un cant a Itàlia. Una Itàlia que en poc menys de 50 anys veu com el ferri sistema quasi feudal de les grans propietats que imperava en les zones rurals trontolla amb l’aparició d’idees que pregonen el socialisme. Que té com a reacció furibunda la promoció del feixisme, que malauradament s’estengué com una plaga per l’europa d’entreguerres. I que veu amb esperança un nou ressorgiment amb el final del règim, i la presa del poder per part de la gent del poble. La visió extremadament marxista del film pot fer-nos creure a priori que va en detriment de la qualitat final del resultat. Res més lluny de la realitat. Un dels grans encerts del director de Parma és el saber mantenir l’equilibri entre el missatge polític que transpira el film en cada una de les seves escenes, i l’exquisidesa a l’hora de rodar-la. No en va, Bertolucci va tenir el privilegi d’envoltar-se d’un extraordinari equip que no feu més que exaltar més si cabia l’obra final. Començant pel seu elenc d’actors. En els papers dels dos protagonistes, Bertolucci reuní a dos actors joves per aquells anys que ja eren tota una garantia. El paper d’Olmo Dalco, el jove i rebel obrer, recaigué en l’actor francès Gerard Depardieu. El seu aspecte robust, salvatge, quadrava perfectament amb el paper del lluitador i inconformista Olmo. Que s’enfrontarà i alçarà la veu contra les injustícies de la seva gent i sobremanera contra el camises negres feixistes. En l’altre cantó , l’Alfredo Berlinghieri, a qui dóna vida un atractiu, benplantat i refinat Robert de Niro. És la imatge de la burgesia benestant, privilegiada que viu de la feina dels altres i de les rendes que li dóna la seva posició social. Despreocupat i llibertí haurà de prendre partit quan s’haurà de fer càrrec de la finca familiar. Una posició que no li serà grata ja que haurà de lidiar no solament amb les protestes dels seus treballadors i el caldo de cultiu socialista. Sinó sobretot haurà d’evitar els excessos i impunitat amb la que els feixistes actuaven durant els anys del seus màxim apogeu. Finalment, com molts altres patrones serà jutjat per un tribunal popular, encapçalat pel seu gran amic d’infància i joventut Olmo Dalco. En d’altres papers secundaris ens trobem a Donald Sutherland, encarnant a Attila. Un Attila que és la viva imatge de l’ascens, triomf i declivi del feixisme. Attila que durant la primera guerra entra com administrador de la finca, mica en mica anirà agafant protagonisme. I davant la passivitat dels seus patrons, en especial en Alfredo, aglutinarà a un jove grup de burgesos per convertir-se en la branca dels camises negres en les terres dels Berlinghieri. La seva mirada penetrant, sàdica, visceral, obsessiva, ambiciosa és la descripció perfecte del que vingué a ser el feixisme, no solament a Itàlia sinó del feixisme regnant a Europa d’aquell període tumultuós. Pel que fa als personatges femenins, Dominique Sanda interpretà a Ada Fiastri, la que acabarà sent la muller d’Alfredo. Si el paper de Rober de Niro era la representació de la burgesia rural, el de la Dominique Sada era el de la urbana i moderna. Amant de la poesia, dels cotxes, i de les drogues com la cocaïna és el contrapunt en la figura d’Alfredo. Una urbanita que davant la solitud a la que es veurà abocada durant el seu matrimoni entaularà una forta amistat al Olmo Dalco. La qual cosa farà créixer en Alfredo un fort sentiment de gelosia vers en Olmo. Que no farà més que augmentar el distanciament amb el seu vell amic. Per altre banda tenim a Laura Betti, en el paper de la cosina d’Alfredo Berlinghieri, Regina. Si Donald Sutherland és la cara del feixisme, Laura Betti és la imatge de la Itàlia casada amb el feixisme. Ambiciosa, despòtica, no dubte ni un segon en apropar-se al poder dels feixistes per aconseguir el seu gran objectiu que no és cap altre que mantenir els seus privilegis. Una clara descripció d’aquella Itàlia que permeté l’ascens dels feixistes fins arribar al poder. Finalment en els papers de la vella Itàlia del segle XIX que donarà pas a les noves generacions tenim dos veterans d’autèntic luxe. El vell patrone dels Berlinghieri està interpretat pel grandiós Burt Lancaster. Superb, orgullós i magnànim, Lancaster està esplèndid donant vida l’ancià Alfredo Berlinghieri. Una supèrbia la seva, que no accepta el pas dels anys, ni l’arribada de la vellesa. I prefereix morir penjat entre les vaques, abans d’esperar com el seus cos es pansi com una flor. I l’altre cara és en Leo Dalco, patriarca dels Dalco que treballen des de fa generacions la finca dels Berlinghieri. El gran Sterling Hayden dóna vida al descregut Leo Dalco. Conscient dels seus orígens, veu amb escepticisme i incredulitat l’ascens del socialisme. Bonica és la pregunta que li fa al seu net Olmo, al veure com els amos es veuen obligats a treballar la terra davant la vaga dels pagesos. “Olmo!, serà això el socialisme ?”.
Si el repartiment era estel·lar, no menys ho eren els encarregats de la fotografia i de la música. Habitual col·laborador de Bertolucci , Vittorio Storaro feu gala del seu enorme talent. Amb una fotografia de tons càlids per remarcar el color de la terra del camp. Vermells, grocs i taronges marquen la fotografia al llarg del film. I si la fotografia estava en mans d’un geni, la música fou encarregada pel que amb tota seguretat sigui el gran mestre italià pel que fa a música pel cinema. Ennio Morricone composa de nou una magnífica partitura al servei de la gran epopeia que és Novecento.

Algú va descriure Novecento com la versió marxista d’Allò que el vent s’endugué. La forta càrrega ideològica en cap moment eclipsa la qualitat fílmica de l’obra de Bertolucci. Del que se’l pot acusar és de ser massa partidista, i ser massa condescendent amb el proletariat. Però del que estar clar, és que les grans víctimes d’aquella societat feudal, els grans damnificats de l’adveniment del feixisme, fou el poble. Un poble en la seva gran part que vivia en el camp. Una societat, la italiana de principis de segle XX eminentment rural i que fou patidora en primera persona dels terribles esdeveniments que patir el seu país. Unes veus, la de la gent que durant molt de temps havien estat silenciades. I que Bertolucci decideix, a través de la figura d’Olmo Dalco, i a la seva manera, donar-hi veu.

Sang a l'Àfrica

Darrerament sembla com si una part de Hollywood hagués decidit posar els seus ulls al continent Africà. No per descriure’ns com fins ara els seus meravellosos paisatges, o per realitzar films plens de clixés sense substància. Sinó ens el contrari, films clarament de denúncia de la situació que al gran continent oblidat s’hi viu dia rere dia.
Una de les grans sagnies a la que Àfrica s’ha vist avocada ha estat el constant espoli dels seus recursos naturals. Una terra rica en minerals de tota classe, ha estat espectadora impotent davant la extrema ambició de l’home blanc del robatori a la que ha estat sotmesa. Un robatori que no només ha empobrit els seus habitants. Sinó que per dur a terme aquest robatori, a l’home blanc no li ha tremolat ni el pols ni la consciència en incentivar, instigar, preparar, i subvencionar tota una munió de conflictes bèl·lics als diferents països africans. El darrer film del director nordamericà Edward Zwick alça la veu sobre aquest fet, centrant-se en els terribles esdeveniments que varen ocórrer a Sierra Leona i més concretament sobre el tràfic de diamants. “Blood diamond” és el títol del film, i és el nom amb el que es coneixen els diamants tacats de sang. De sang de la gent que com a esclaus es veuen obligats a buscar-los i extreure’ls dels rius i mines africanes en països en conflicte. Un d’aquest països fou Sierra Leona que a mitjans dels noranta fou víctima d’una cruenta guerra civil entre faccions rebels i el govern. Tot no solament pel poder sinó sobretot pel control de les mines i els diners que reportava el contraban de diamants.

Zwick que en treballs anterior havia realitzat epopeies al servei de la gran estrella de hollywood, tal són els casos de “El último samurai” amb Tom Cruise o “Leyendas de pasión” amb Brad Pitt. A “Blood diamond” ens narra un altre tipus d’epopeia. Una història molt més real i crua. Una història de dolor, sofriment, traïcions, violència, tragèdia, injustícia que malauradament no apareixen als mitjans. Ja que avui en dia és més important el que succeeix allí on hi ha petroli, que el que passa a Àfrica. “Blood diamond” és en essència un film d’aventures, amb un bon ritme gràcies a les constants escenes d’acció. Una acció que ens mostren la terrorífica situació política i social en la que estava immersa Sierra Leona durant els anys dolorosos de guerra civil. En aquest aspecte cal agrair al director que no escatimés realisme a l’hora de tractar temes tant escabrosos com les de les constants matances per part de faccions armades de pobles sencers, de la situació dels refugiats, i en especial el tema dels nens de la guerra. Una situació tremendament esgarrifosa que no és exclusiva del continent negre, sinó de tot aquell país víctima d’un conflicte bèl·lic, en la seva gran mesura del tercer món.
Bona part del mèrit i el resultat del film recau en la seva estrella, Leonardo di Caprio. Com ja apuntava en el comentari realitzat arran del seu paper a “Infiltrados”, definitivament aquest xicot ha arribat a la maduresa com actor. Esplèndid en la seva interpretació del mercenari Danny Archer, un tipus fill d’Àfrica, que no té cap tipus d’escrúpols ni ideologia. L’únic que el mou és primer el seu instint de supervivència i en segon terme els diners. Una interpretació que li ha valgut una nominació a l’oscar. En definitiva aquell nen bonic de Titanic crec que ha mort en favor d’un gran actor que pot donar encara més de si, sempre i quan segueixi escollint i dirigint amb criteri la seva carrera. Els companys de repartiment de Di Caprio són per un costat l’actor de color Djimon Hounsou. Dóna vida a Solomon Vandy, un humil pescador qui és separat de la seva família per part de la guerrilla que l’obliga a treballar buscant diamants. I per això no fos prou descobrirà com el seu fill Dia es converteix en un més d’aquells nens de la guerra. Ell i Archer s’embarcaran en la recerca de la pedra a la qual gira tot el film i que tots dos busquen amb l’esperança que canvi el rumb de les seves existències. Finalment el contrapunt femení el posa Jennifer Connelly en el paper de la reportera americana Maddy Bowen. Possiblement el seu personatge sigui el testimoni del que allí està passant.

Ja que ni a la gent autòctona, ni protagonistes directes com el mercenari se’ls dóna mai veu, ella ha de ser el transmissor al món per colpir la consciència. Una consciència que si fem cas a la resposta de les grans potències i de les grans institucions internacionals, dóna la impressió que no els preocupa en excés. I és que com sentencia el propi Danny Archer “fa molt de temps que déu va marxar d’aquesta terra.”

Terror oriental

Des de fa un temps ençà gran part del cinema que prové de països asiàtics copa la selecció oficial de qualsevol festival internacional. I no només això, sinó que a més aconsegueix fer-se amb els premis més importants. En un moment com l’actual on la industria americana peca d’una falta d’originalitat i símptomes alarmants d’estar en decadència creativa. I pel que fa a l’europea no és capaç, no sense excepcions, d’aportar un aire fresc com ho havia pogut fer durant els anys 50, 60 i fins i tot als 70. Ara mateix la frescor ve d’orient. Un dels gèneres on el cinema asiàtic ha aconseguit revolucionar i dotar d’un nou impuls al mitjà , ha estat sense cap mena de dubte en el del terror. Tant és així que Hollywood s’ha dedicat a copiar i fer remakes de films procedents d’aquelles contrades. Una mostra del cinema de terror realitzat en el continent asiàtic és el film “Three...Extremes”. Pel·lícula que recupera la vella fórmula de film estructurat en capítols, cada un d’ells rodat per un director diferent. Aquí, té la particularitat que cada un dels directors és d’un origen diferent. I a més, cada un d’ells és un representant de les que probablement siguin avui en dia les tres grans meques del cinema asiàtic, Hong Kong, Corea del Sud i Japó.
El primer dels segments el signa el realitzador de Hong Kong, Fruit Chan i dur per títol “Dumplings”. En ell Fruit Chan fa una descarnada crítica al culte a la bellesa. Una dona madura es posa en mans d’una mena de curandera perquè li prepari uns plats que li faran ser més jove. El sorprenent i terrorífic del cas, és l’ingredient principal d’aquest suculent banquet. Tot i no estar convençuda en un primer moment, i posteriorment rebutjar-ho a l’esbrinar de que està fet el plat. El conseqüent descobriment que el sacrifici té els seus resultats. Farà que la desconfiança inicial es torni obsessió, fins el punt de deixar al final entreveure certa addicció. Ara que arran del programa (terrorífic si se’m permet la llicència) “Cambio Radical” de A3, ha tornat al primer pla el tema de les operacions d’estètica i aquest extrem culte per estar guapo o guapa o eternament jove costi el que costi. És interessant la metàfora final del film, ja que Chan ens adverteix que compte amb el que un desitja. Perquè no només es pot arribar a complir sinó que pot arribar a consumir-nos com a persones, convertint-nos en algú que realment no som. Esmentar que Fruit Chan degut el cert èxit del film, va aprofitar la base del seu curt per rodar el que és el seu darrer film, titulat de la mateixa forma en que ho és el segment “Dumpling”.

El segon dels segments correspon al director sudcoreà Chan-wook Park. “Cut” és el títol del fragment i ens narrar la terrible experiència a la que s’ha d’enfrontar un director de cinema quan es segrestat per un fanàtic actor que havia treballat com a extra en tots els seus films. Park recorre de nou a un ambient del tot claustrofòbic, i on sentiments com la venjança i revenja són el motor de la història. La veritat no sé que li succeeix aquest director però realment té certa fixació amb el tema de la venjança. Molt més crua, molt més explícita, molt més violenta, molt més aterridora que l’anterior fragment. Park ens mostra de la manera més colpidora i ferotge possible fins on és capaç de sucumbir l’ésser humà en els seus instints més bàsics, sobretot en pro de la supervivència.

El tercer i darrer segment recau en el director japonès Takashi Miike. “Box” és la història d’una novel·lista a la que un fet del passat la persegueix i turmenta en forma de malson. Miike, gran especialista en el gènere de terror, de la víscera i l’exageració afronta el seu segment des de la mesura. Una mesura disfressada d’una aureola tenebrosa, inquietant, de constant intranquil·litat. Com en una mena de trencaclosques, Miike va desgranant l’acció amb petites dosis, explicant-nos pas a pas l’origen del turment de la seva protagonista. Pares, filles, germanes, enveja, foc, morts, fantasmes, incest, tot amanit en un relat al més pur estil asiàtic i que tants bons resultats ha estat donant darrerament a les taquilles d’arreu del món.

En síntesi “Three Extrems” són tres exemples agrupats en un sol film de quina mena de cinema s’està fent a orient. Un cinema deslligat dels lligams morals, polítics o socials que imperen en cinemes com l’americà o europeu. Un cinema molt més lliure on les situacions i l’acció es porta fins a l’extrem. Però això no seria suficient sense les dosis de talent dels realitzadors que les perpetren.

Recuperant un gran Peckinpah

Recentment ha aparegut en format DVD una nova versió del clàssic de Sam Peckinpah “Major Dundee”. En aquesta nova versió restaurada s’inclouen algunes escenes que en la versió original varen ser excloses. I és que “Major Dundee” és una altre malaurat exemple de la dictadura a la que es veien sotmesos alguns directors a l’estricta política d’estudis que imperava a Hollywood. A més a més de ser el gran film proscrit d’un dels directors més polèmics de la història de la cinematografia nord-americana. Gràcies al DVD els amants del cine de Peckinpah hem pogut tornar a gaudir, encara més, d’aquesta joia del gènere del western i obra cabdal per entendre la filmografia posterior del mateix director.
“Major Dundee” fou rodada el 1965 i ja des dels sues inicis la seva producció fou tota una aventura, tant per Peckinpah, com pels actors i sobretot pels seus productors. Retard en la data del rodatge, retalls en el pressupost inicial, disputes pels mètodes del director, i un llarg etcètera que acabà amb Peckinpah expulsat de la sala de muntatge, i un film finalitzat pel propi productor del film Jerry Bresler. Tot un desgavell que afectà i de quina manera al resultat final. Personatges que apareixien i desapareixen sense cap explicació, salts temporals, personatges poc definits, tot plegat per acabar sent un film confús. Han hagut de transcorre 40 anys per què com a mínim s’hagi posat una mica de sentit comú i s’hagi presentat una versió restaura que tot i que segur no era el film que Peckinpah havia pensat i somiat, s’acosta bastant a la seva idea original.
“Major Dundee” ens narra l’epopeia d’un comandant de l’exèrcit de la Unió en plena Guerra de Secessió, al qual decideix prendre’s la justícia pel seu compte i perseguir al cabdill d’un grup de guerrers Apaches de nom Sierra Charriba. Al no tenir prou soldats per formar el seu destacament, haurà de recórrer a presoners de l’exèrcit rebel del Sud, a criminals, i antics esclaus enrolats ara com a soldats de la Unió. Amb aquesta munió heterogènia d’homes el Major Dundee comença el seu peregrinatge per terres pròximes a la frontera de Mèxic en la seva incansable persecució de Sierra Charriba. Els problemes i conflictes entre els homes del regiment del Major Dundee es faran cada cop més palesos. Però a mesura que avancen el seu objectiu, aquestes diputes internes desapareixen per centrar-se en el seu destí final que no és cap altre que acabar al els indis dirigits per Sierra Charriba.

El generós pressupost del que disposà Peckinpah a l’inici del projecte, i el fet que els productors volien aconseguir un altre èxit com el de la superproducció “Lawrence d’Aràbia”. Va fer que el director comptés amb un extraordinari elenc d’actors en el seu repartiment. Encapçalats per Charlton Heston en el paper del Major Dundee, Richard Harris com al Capità rebel Ben Tyreen, Jim Hutton com al tinent Graham, James Coburn en la pell de l’explorador d’un sol braç Samuel Potts. El paper femení fou a càrrec de Senta Berger. I juntament amb tots ells, Peckinpah tingué el suport en papers secundaris d’actors que es varen convertir en habituals dels seus films. Tal és el cas de Ben Johnson, L.Q. Jones i sobretot el de Warren Oates.

La versió restaurada ens aporta després de 40 anys una visió més completa i en tota la seva dimensió i esplendor del clàssic de Peckinpah. Després del sorprenent èxit aconseguit pel seu primer llargmetratge “Duelo en la alta sierra” i que li permeté ser recomanat i l’escollit per dirigir “Major Dundee”. Aquesta havia de ser el film que definitivament el podria consagrar i catapultar-lo al selecte món de Hollywood. Però el que va obtenir per contra, és guanyar-se l’etiqueta de director difícil, combatiu, capritxós que el perseguí fins el final dels seus dies. Una etiqueta que només li va suposar tot un seguit d’entrebancs per poder tirar endavant qualsevol projectes posterior. D’igual manera que els seus films estiguessin envoltats per la polèmica per les seves constants lluites amb els productors. Tot i això, “Major Dundee” és un excel·lent exemple del que serà el cinema marca Peckinpah. Un cinema que a nivell argumental girarà sobretot al voltant del tema de l’amistat traïda. És a dir, en gran part de la seva filmografia la base serà l’enfrontament entre els seus dos protagonistes. Personatges que en un passat no gaire llunyà van establir certa relació amistosa. Relació que deguda a circumstàcies i situacions de la vida a la que els personatges han d’afrontar, acabarà per trencar-se. Esdevenint una lluita de personalitats, a més de tenir en el més profund d’ella un sentiment de revenja per la ferida oberta. En el cas de “Major Dundee”, tenim les figures del propi Amos Dundee i el de Ben Tyreen. Tots dos d’origen comú, tos dos instruïts en la mateix acadèmia militar, tots dos membres de l’exèrcit de la Unió. Una vida paral·lela que es veurà truncada per la difícil decisió que haurà de prendre Dundee i que reportarà a Tyreen a la presó i de pas el seu canvi d’exèrcit en plena Guerra Civil. Però vet aquí que la vida els torna a reunir per posar-los a prova. Aquesta premissa s’anirà repetint en els seus següents projectes. De tal manera tenim en Pike i Dutch a “Grupo Salvaje”, Pat Garrett i Billy the Kid a “Pat Garrett & Billy the Kid”, o Mike Locken i George Hansen a “Los aristócratas del Crimen”. Juntament amb l’amitat traïda, conceptes como honor, paraula, valor, principis, ambició, obsessió i venjança, dibuixen el llibre d’estil de Peckinpah.
Un altre element que fa del film una obra interessant, és un rerefons del que en aquells anys seixanta, data de la seva estrena, era la societat nordamericana. Dundee es veu obligat a conformar un destacament amb gent de molt diferent índole. Soldats de la Unió , amb un sergent d’origen mexicà, soldats rebels, soldats de raça negra de la Unió, lladres, predicadors, criminals reconvertits i rastrejadors indis. Un ventall prou representatiu del que era i és la societat americana, no ja del temps de la Guerra Civil, sinó de l’amèrica dels seixanta. Metàfora subliminal amb una escletxa per l’esperança, ja que en la batalla final tots lluiten com un sol exèrcit, com un sol grup oblidant la distància ideològica i cultural que els separen.

En síntesi, ens hem de congratular de la recuperació d’aquest gran clàssic. Un clàssic que va més enllà del gènere del western. Un clàssic del cine nordamericà, i una mostra irrefutable del gran talent d’aquell visionari que fou Sam Peckinpah.

Mostra de cine asiàtic

L’esclavatge de les distribuïdores i del monstre americà a les que es veu sotmès actualment el cinema, porta a casos tant aberrants pels amants del setè art com els següents. El fet que el mercat estigui dominat quasi de forma feudal pel cinema nord-americà i en petites dosis i casos excepcionals pel cinema espanyol o europeu. Fa que en moltes ocasions, espectadors com jo se’ns privi de gaudir de films que provenen d’altres cinematografies, sobretot de les provinents d’àsia. Però per sort o per desgràcia pel mitjà ( i després es queixen que la gent ha deixat d’anar al cinema, i prefereix el DVD o baixar-se-les per Internet ) hi ha films d’aquests països que directament han sortit en DVD, o fins i tot ni això. La qual cosa fa que ens haguem de buscar la vida per altres camins. Aquest ha estat el cas de dos films d’una parella de directors asiàtics de prestigi i que han acumulat premis en diversos festivals. Noms com el del xinès Zhang Yimou, o el coreà Chan-wook Park haurien de ser prou reclam per què alguna distribuïdora hagués tingut la valentia d’oferir-nos la possibilitat de veure les seves darreres obres en gran format.
Zhang Yimou és probablement un dels directors xinesos més coneguts fora de les seves fronteres i el que segurament ha acumulat més premis arreu del món. Films com “Sorgo rojo”, “La linterna roja”, “Vivir” i les més recents “Hero” o la “Casa de las dagas voladoras” han cimentat una carrera sòlida i de gran repercussió arreu on presenta les seves obres. Un director que al començament de la seva carrera es va especialitzar el films on descrivia la societat xinesa, sobretot en el seu àmbit rural i tradicional. A principis del 2000 després de rodar la celebrada Happy Times ( de la qual cal dir que no hi ha una edició el DVD pel nostre país ), i influït sobretot per l’èxit del film de Ang Lee “Tigre y dragón”. Zhang Yimou va donar un gir en la seva obra i va realitzar dos pel·lícules d’arts marcials com foren les ja esmentades “Hero” i “La casa de las dagas voladoras”. Films on primava l’espectacularitat de les escenes d’acció amb una coreografia cuidada fins el mínim detall, i amb una extraordinària i meravellosa fotografia on els jocs cromàtics eren quasi un més dels personatges. Exemple paradoxal fou el cas de “Hero” on cada personatge representava un dels colors primaris de l’art de Sant Martí. Ara està apunt d’estrenar-se, esperem, la seva darrera incursió en aquest estil de pel·lícules d’acció que dur per nom “Curse of the Golden Flowers”. Però entre unes i altres, Yimou va rodar el 2005 un film més intimista, una mena de retorn als orígens. El títol en xinés fou “Qian li zou dan qi”, en anglès es va traduir per “Riding alone for Thousands of miles” i en castellà quedà en “La búsqueda”, ja veieu, coses dels traductors. A falta del nostre coneixement del xinés ens refiem del títol anglès, i més si atenem a l’argument del film.

Yimou ens narra la història d’un pare que dur molt de temps sense parlar-se amb el seu fill. Una greu malaltia d’aquest últim,fa que el pare es replantegi la seva relació i decideixi fer un darrer gest per poder-se reconciliar. Això el dur a terres xineses a la recerca d’un cantant d’òpera tradicional xinesa per filmar la seva representació de l’òpera titulada “Caminant mil milles en solitari”, precisament el títol que don nom el film i metàfora de les vivències del protagonista. El que no preveia és que el llarg viatge estarà ple de dificultats. Que alhora es convertiran en una mena de travessia cap a la redempció i reconciliació no ja amb el seu fill sinó amb el seu esperit interior.
Amb aquell estil seré, pausat de molts films asiàtics, Zhang Yimou ens fa partícips d’aquesta mena de road movie del seu protagonista. Aquest fet, li serveix al mateix temps per dibuixar-nos altre cop la societat actual xinesa que vull fora de les grans metròpolis. Altre cop Yimou posa el seu ull sobre la població rural xinesa, una societat que viu amb el mínim, però que tot i així és una gent amable, hospitalària, agraïda, i molt, molt solidària. Aquest element també li serveix a Yimou per contraposar-ho amb la presència del protagonista que és d’origen Japonès. L’etern enemic xinés, necessita la seva ajuda pels seus fins. Una societat eminentment metropolitana, que viu en grans ciutats, capitalista, competitiva i egoista, enfront a la gent senzilla dels pobles xinesos. Contrapès que té el seu punt d’inflexió en la relació que entaularà el protagonista amb el un nen xinés i que vindrà a ser l’acció que salvarà la seva ànima.

De nou Zhang Yimou ens mostra el seu talent per realitzar films senzills, austers, directes i commovedors. Un cert parèntesi entre tant salt increïble i espases volant. Segurament Yimou necessitava una mena de relax després de l’esgotadora experiència que li devia resultar els rodatges dels seus dos anteriors films. Experiències que no havien estat del tot negatives, vist el seu retorn al gènere. Tot i així, celebrem que Yimou ens regali de tant en tant aquestes petites joies, que malgrat la poca vista i respecte d’alguns directius, aliens al propi Yimou. Faci que en gaudim encara que sigui al sofà de casa.
I des del mateix sofà de casa, en un cas semblant al de Yimou, hem hagut de veure el final de la trilogia sobre la venjança del director coreà Chan-wook Park. Encetava la trilogia amb “Sympathy for Mr. Vengeance”, a la que seguiria la celebrada, aclamada i premiada “Oldboy”. I tancava el seu recorregut amb “Sympathy for lady Vengeance”. En aquest últim episodi Park no es desvia gaire del que ja va deixa entreveure a “Oldboy”. Un cinema dur, contundent, sense concessions, on la cruesa, la violència descarnada conviuen al certes dosi d’humor ( el mínim ).

De nou el film de Park ens explica la història d’un venjança planejada. Com en el cas d’”OldBoy”, en aquest cas la seva protagonista, li és arrabassada una part de la seva vida. Si bé en l’anterior film de Park el seu protagonista era segrestat i tancat durant 15 anys en una habitació d’hotel, a “Sympathy for Lady Vengeance” és una jove la que és enviada a la presó durant 14 anys per un delicte de segrest i assassinat d’un nen. Al sortir de la presó decideix venjar-se del veritable culpable dels crims i l’individu que amb el seu silenci la va condemnar a estar-s’hi tot aquell temps entre reixes. Una venjança que comença a gestar-se en el mateix instant en que entra a la presó. Allí entaularà amistat amb altres recluses. Una amistat que utilitzarà posteriorment per què l’ajudin a complir el seu objectiu. Per guanyar-se la seva amistat i respecte, les ajudarà a sobreviure al món carceller. Dins i amb pas del temps la protagonista començarà a endurir el seu caràcter, que li farà preparar-se per la seva missió posterior.

Vist en la seva totalitat , alguns la podrien acusar d’autèntica apologia de la venjança, de la llei de l’ull per l’ull. Però “Oldboy” també ho era , a més era una venjança per partida doble. Això, nos ens ha desviar del valor del film. Park segueix l’estela i el bon regust que va deixar amb la seva anterior obra. Tot i que possiblement no arribi al nivell de “Oldboy” , aquest nou film és una mostra més que actualment l’originalitat i la qualitat ve del món asiàtic. Tal i com succeïa a “Oldboy” el film transcorre a ritme d’òpera, cosa que ajuda la seva banda sonora. Una òpera amb un clar rerefons de tragèdia grega. I que com a bona tragèdia grega o obra shakeaspiriana acaba en un bany de sang.

Punt i apart mereix el paper de la seva protagonista, qui dur completament el pes del film. Yeong-ae Lee està esplèndida en el paper de la venjança. La seva mirada trista i profunda, però plena d’odi, ressentiment i rancúnia. Ella és, juntament amb el aquest sentiment primari de l’ésser humà com és la venjança, les dues veritables protagonistes del film de Park.

Orgia de sang a les Termòpiles

Frank Miller és un escriptor de còmics de gran prestigi i reputació als Estats Units. Moltes de les seves obres ha servit de base argumental per a projectes cinematogràfics. Exemples d’això són “Batman: Year One” amb el qual Christopher Nolan s’inspirà per la seva versió de l’heroi ratpenat a “Batman Begins”, o “Elektra:Assassin”. L’èxit li vingué després de l’acurada versió de la famosa tira còmica “Sin City” que el mateix Frank Miller co-dirigí amb Robert Rodriguez, i de la qual per cert ja es preparen la segona i tercera part. Però abans que arribin a les pantalles de tot el món, tenim el darrer exemple de simbiosi entre formats tant dispars com cinema, còmic, videoclip i videojoc. “300” és la visió de Frank Miller d’un dels episodis mítics en la història de l’antiga Grècia. En ella se’ns narra la lluita totalment desigual entre els 300 guerrers del Rei espartà Leònides i el descomunal exercit de l’emperador Perse Xerxes a les Termòpiles.

L’encarregat de dur “300” a la gran pantalla ha estat un jove realitzador que va fer el salt del món del videoclip i la publicitat per llançar-se als braços del germà gran. Zack Snyder compleix amb escreix la missió de plasmar cada detall de la novel·la gràfica de Miller. En aquest aspecte ha seguit l’estela deixada per Rodriguez, és a dir, intentar ser el màxim de respectuós sobre l’obra original. Per a fer-ho s’han valgut de las darreres innovacions digitals i sobretot una molt cuidada fotografia a càrrec de Larry Fong. Tot plegat per regalar a l’espectador una enorme experiència visual.
De vegades no ens gens fàcil transformar els dibuixos i vinyetes , en imatges i personatges de carn i ossos. La força i contundència que poden contenir les seqüències del còmic perden l’esperit inicial en que varen ser concebudes al portar-les al cinema. No és el cas de “300”, on Zack Snyder aconsegueix un admirable resultat. Si es té l’oportunitat de poder visionar el còmic en el qual es base el film, s’observa clarament que Snyder ha fet una extraordinària feina. Si deixem de banda la rigorositat històrica dels fets que se’n descriuen, que és del tot dubtosa i escandalosament exagerada en certs aspectes, “300” s’ha la prendre com un producte enfocat al divertiment i el pur entreteniment. Si es planteja el seu visionat amb aquestes dues premisses de segur que no us decebrà. Tot qualla a la perfecció. És un film amb un trepidant ritme, aconseguit per les constants escenes de batalles que es van succeint una rere l’altre sense descans, ni pausa.
Precisament han estat les escenes on es relaten els enfrontaments entre els virils i valents tres-cents espartans de Leònides i les tropes de Xerxes, les que han generat més polèmica al voltant del film. Una polèmica que com ve sent una constant ha estat la millor campanya publicitària possible. Zack Snyder no s’ha estat de res a l’hora de rodar amb tota crueltat la batalla de les Termòpiles. Sang a dojo, i membres humans volant a tort i a dret, caps, braços, cames, una autèntica classe d’anatomia volant. Tot utilitzant el recurs, que anys enrere va posar en pràctica un mestre de la violència com Peckinpah, com el de la càmera lenta. Element aquest que ens pot semblar un xic passat de voltes, però que no ens ha d’estranyar gaire i personalment crec que no dista gaire de la realitat. Ja que si avui en dia veiem dia rere dia com de crua pot arribar a ser la guerra. Per un moment imaginem que havia de ser en aquells temps on les armes eren llances, fletxes i espases i la lluita era cos a cos. Que s’hagi exagerat més de la compte amb objectius comercials, probablement. Però que això nos ens dugui a l’error que temps enrere l’home era més noble en la batalla. La guerra ha estat sempre la guerra , ara i fan 2500 anys.

Per últim fer esment a l’altre polèmica que ha suscitat el film de Snyder. Part de la classe dirigent d’Iran ha posat el crit al cel per la imatge que es dóna dels perses en aquesta pel·lícula. Éssers despietats, quasi inhumans que arrasaven amb tot el que es trobaven pel davant. Amb un emperador, Xerxes, que se’l pinta més a prop de la imatge d’una drag Queen que la d’un guerrer d’aquella època. On la violència, el sexe i la luxúria anaven agafades de la mà, en la insaciable ambició de l’emperador Persa en el seu camí per crear l’Imperi més gran mai vist fins aleshores. Personalment crec que la imatge que pugui transmetre el film dels perses no és el que veritablement els ha molestat. El que de debò els ha molestat és que la gent pugui associar els actes de l’exèrcit Persa en el seu afany conqueridor i imperialista amb que actualment desprèn el gran enemic i dimoni com són els Estats Units. En un moment polític tant delicat com l’actual, un film on es relata la lluita fins a les últimes conseqüències d’un petit poble per mantenir la seva independència i llibertat, enfront d’un enorme i gegantí força estrangera. Val per a moltes reflexions i comparacions. I segurament als iranians no els deu fer molta gràcia que els comparin amb els americans. Però la realitat és que si fem ciència ficció històrica, així és.