Viatge al.lucinant

En el món de la ciència-ficció hi ha un autor venerat, moltes de les obres del qual han estat adaptades al cinema. Philip K. Dick és un dels tòtems de la literatura de ciència-ficció del segle XX. La seva particular visió del futur i la seva personal imaginació que el va a dur a crear ambients, personatges i situacions al·lucinants, fan de les seves històries terreny abonat pel seu trasllat a la gran pantalla. Alguns del seus relats han esdevingut grans films del gènere. Només cal recordar Blade Runner, basada en la novel·la “¿ Somien els androides amb ovelles elèctriques?”, o Desafiament total basat en el relat “We Can remember it for you” i la més recent “Minority Report” basat en un relat curt del mateix títol. Ara s’ha estrenat l’última adaptació d’una obra de Philip K. Dick.

A Scanner Darkly fou escrita el 1977 i ha estat des dels seus inicis una de les novel·les més venudes del seu autor. El repte de portar-la al format cinematogràfic ha estat pel director Richard Linklater. Un repte que cal sumar-li al de rodar el film amb la tècnica de la rotoscòpia. Ho dit en altres paraules, rodar la pel·lícula amb actors de carn i ossos, per després en el procés de postproducció dibuixar amb ordinador sobre ells. Donant la sensació final d’estar veient un film d’animació quan en realitat no ho és.

A diferència de les més celebrades obres de Philip K. Dick, A Scanner Darkly no s’ambienta en un món futurista, sinó més aviat en un futur no gaire llunyà. Ens trobem al Comptat d’Orange, als Estats Units. El govern lluita contra el món de les drogues, entenent-la com si d’una guerra contra el terrorisme es tractés. L’objecte del govern és acabar la distribució i consum de la nova droga que està en voga entra la societat, l’anomenada substancia D. Una droga que acaba amb el cervell, destruint mica en mica la personalitat i imbuint a la persona que en consumeix en un món totalment imaginari, un món paral·lel fora de tota realitat que l’envolta. En aquesta guerra, el govern decideix infiltrar un dels seus agents en una cèl·lula que trafica amb aquest tipus de narcòtics. Bob Arctor haurà d’espiar als seus amics, però quans se li ordena que aprofundeixi en la seva recerca acaba immers en un món paranoic, on les dobles identitats i la percepció del que és real i del que no ho és es confonen de manera extrema.

Un element que fa de A Scanner Darkly un obra especial dins de la bibliografia del seu autor, és en el fet, que en gran mesura està basada en fets autobiogràfics del propi Philip K. Dick. En una època de la seva vida, Dick fou addicte a tot tipus de drogues al·lucinògenes i lisèrgiques. Una addicció que el portà a estar a les portes de la mort. Tant és així que el final de la novel·la, la dedica a tots aquells amics que van morir o van patir danys irreparables en viatges al·lucinògens. Tot i aquestes notes de caire autobiogràfic, també se’n desprèn altres elements característics de l’obra de Dick. Un món opressiu, un món que ataca a l’individu, un govern que intenta destruir la persona, privant-li de la seva llibertat individual. Un Estat controlador, un Gran Germà com el que profetitzar Orwell que pretén tenir sota tutela tots els aspectes de la societat. En aquest aspecte la tècnica de la rotoscòpia és ideal per traslladar aquest ambient de paranoia constant. La figura del personatge d’en Bob Arctor és la representació de la progressiva anulació de la individualitat a la que es veu sotmès. No només per l’efecte de la substancia D. Sinó també per la pressió amb la que ha de conviure pel fet d’estar vivint dues vides en un sòl cos. Mentre a comissaria es fa anomenar Fred i ha d’actuar i rendir comptes com a policia que és. Fora ha d’actuar com el que és, en Bob Arctor procurant fer bé la seva feina que no és cap altre que mirar de trair als seus companys. En aquest aspecte és revelador el detall del vestit que els agents en missió d’incògnit han de dur dins de les dependències policials, per evitar ser reconeguts, i que ningú conegui la seva veritable identitat. S’enfunden una mena de mono en el qual van apareixent diversos rostres, i que manipula el to de veu. Aquest efecte és una metàfora del que li acaba passant al protagonista, és a dir, al fer-se passar per tantes identitats diferents, acaba per perdre la seva pròpia.

L’arquitecte d’aquesta faula futurista és en Richard Linklater, autor que ja va utilitzar aquesta mateix efecte al film Waking Life. Un dels seus plantejaments inicials fou intentar traslladar de la manera més fidel possible tots i cada un dels elements que es trobem plasmats a la novel·la original. No ha estat una tasca senzilla, però el resultat és una film original i amb un gran transfons que obra la porta a tota mena de reflexions. Acompanyant la figura del director, aquest ha aconseguit envoltar-se de un elenc notable d’actors. De tal manera que el paper protagonista l’encarna un actor, que sembla abonat a films amb arguments futuristes i móns paral·lels, m’estic referint a Keanu Reeves. Al seu costat un histriònic Robert Downey Jr., un excessiu Woody Harrelson, i a més una recuperada Winona Ryder.
En definitiva A Scanner Darkly és un experiment fílmic molt apetitós. Més enllà de l’efecte rotoscòpic, el film és una nova mostra de l’inesgotable talent de Philip K. Dick per inventar històries on els seus protagonistes lluiten no solament contra un ens superior que l’oprimeix. Sinó també contra el seu altre jo, contra una altre realitat, contra un món, en aquest cas el de les drogues, que com va visionar , per haver-ho viscut en pròpies carns, és un món que pot arribar a destruir-te de forma terrible sinó se’n controlen les dosis.

Crims a la ciutat del somins

Agafo un llibre sobre cinema i busco la definició que en fa del gènere de cinema negre. I em trobo que un tret característic eren els seus personatges. Gàngsters, policies, polítics corruptes, mafiosos, femmes fatales i detectius privats que vivien sempre al límit, i que es movien segons el seu codi moral, tot en un món violent, generalment dels baixos fons de la ciutat. Si a aquests personatges hi col·loquem un terrible, violent i truculent assassinat com a vèrtex a partir del qual gira tota l’acció, tenim com a resultat el nou film de Brian De Palma. The Black Dahlia, La Dàlia negre, és la nova proposta d’aquest director, abordant de ple tots els tòpics de l’anomena’t cine noir.

Los Angeles, anys 40. Hollywood comença a viure l’inici de la seva època daurada. Això atrau a multitud de joves aspirants a actius. Una crida al somni americà que en moltes ocasions acaba en tragèdia. A la cara frívola, alegre, de diversió, entreteniment del Hollywood que es veia a les pantalles, s’hi amagava una altre realitat molt més fosca. Crim, extorsió, prostitució, corrupció. Una de les víctimes fou la jove Elizabeth Short, de 22 anys que somiava en ser una gran estrella però que fou trobada el 15 de gener del 1947 brutalment assassinada. El seu cos fou trobat en un descampat completament nu, seccionada per la cintura, l’havien extret tots els òrgans vitals i sexuals, i l’hi havien tallat la boca d’orella a orella. La jove Betty Short era coneguda com la Dalia Negre, pel fet que sempre anava vestida de negre. Aquest escabrós cas, que succeí realment, serveix com a punt de partida del film de De Palma .

Com en els mítics films de cine negre, l’obra es basa en la novel·la d’un dels grans escriptors actuals del gènere. Si durant els anys 40 i 50 foren els Dashiell Hammet o Raymond Chandler la font d’inspiració del gran cinema negre d’aquells anys. Avui en dia, el testimoni l’ha pres, amb gran èxit l’escriptor James Ellroy. Una de les seves anteriors novel·les ja fou adaptada a la gran pantalla, fou l’extraordinària L.A. Confidential. En aquesta ocasió, La Dàlia Negre neix de la novel·la homònima del seu creador. Una obra que fou com una mena d’exercici d’exorcisme pel mateix Ellroy ja que relatava la violació i assassinat d’una jove, en unes circumstàncies molt semblants a les que varen envoltar la mort de la seva pròpia mare l’any 1958. Partint del cas real de la mort de la Dàlia Negre, primer Ellroy en la seva novel·la i després De Palma en el seu film, dibuixen una visió fosca del Hollywood dels 40 molt allunyada del glamour habitual.
Prenent les bases del cine negre més clàssic, tenim a dos joves detectius del departament de la policia de Los Angeles que es veuen immersos en la investigació del cas de la Dàlia Negre. Bucky Bleichert, i Lee Blanchard , a part de tenir en comú la seva professió, també comparteixen un mateix passat com a boxejadors. A més a tots dos els unirà l’amor cap a la mateixa dóna, una jove atractiva, Kay Lake. Les seves indagacions els porten als baixos fons de la ciutat. On abunden les prostitutes, bars de lesbianes, mafiosos poderosos, i magnats del cine porno. En aquest particular viatge, hi apareix la figura de la Madeleine Linscott, nena rica, filla d’un adinerat constructor que per mirar de fugir del seu decadent entorn familiar és una habitual dels ambients més decadents de la meca del cinema. Les històries de cada un dels personatges van entrelligant-se tenint tots els com a punt central la figura de la Betty Short.
Brian de Palma ha estat un director quelcom irregular. Un director que s’ha mogut sempre en el terreny del films de suspens ( molts en homenatge al seu admirat Hitchcock ), acció i de gàngsters. I que quan ha volgut abordar altre tipus de gèneres o històries el resultat no ha estat del tot satisfactori. Aquí, tenim certes pinzellades del seu talent a l’hora de narrar-nos una història enrevessada, de descriure’ns una atmosfera fosca, i uns personatges molts d’ells que amaguen un passat un tèrbol, tal i com demanen els cànons del cine negre. El fet de portar el més fidedignament la novel·la d’Ellroy a la pantalla, es barregin diverses trames paral·leles a la de la investigació de l’assassinat de la Elizabeth Short. Una mescla que pot en certs moments descol·locar a l’espectador que si hi està del tot atent i va retenint el nom de cada un dels personatges que van apareixen, pot acabar perdut en aquesta mena de trencaclosques en que de vegades es converteix el film de De Palma.

Punt i seguit és el treball dels actors. En el paper del jove protagonista, Brian de Palma recorre a un jove amb projecció. Josh Hartnett dóna vida a Bucky Bleichert, un jove agent de policia que aconsegueix l’ascens gràcies a les seves dots pugilístiques i sacrificant un parell de dents. Josh Harnett està correcte en la seva interpretació de l’agent Bucky. Transmetent-nos l’angoixa, a part de la que li suposa l’investigació del cas d’assassinat, en la que es veurà atrapat en un doble triangle amorós de tràgiques conseqüències. Doble ja que per un costat s’enamorarà de la parella del seu amic i company Blanchard, Kay Lake. I per altre banda es debatrà entre l’amor més romàntic vers la Kay, i la relació basada en el sexe i la passió que encarna el personatge de la Madeleine Linscott. Dos homes i una dóna, i un home i dues dones. El resultat, al més pur estil de tragèdia grega. La rèplica masculina la don l’actor Aaron Eckhart com a Lee Blanchard. Policia de prestigi al cos, el qual el cas de la Dàlia Negre l’obsessionarà, fins fer-li perdre la poca cordura que li resta. Els papers femenins del film recauen, per un costat al de l’actriu canadenca Mia Kirshner, que dóna vida a l’Elizabeth Short. Actriu que la veren descobrir en aquells sensuals balls eròtics al film Exòtica, del director Atom Egoyan. Actriu de mirada penetrant que guarda una gran semblança física a la verdadera Betty Short. Pels papers de femme fatals, De Palma aconsegueix els serveis de dues de les actrius més sol·licitades del moment. El paper de la rossa, tendre, melancòlica, vulnerable, recau en la figura de Scarlett Johansson. I el seu contrapunt, el de la morena, sensual, dura, enigmàtica, recau en l’oscaritzada Hillary Swank. Que després de guanyar un parell d’estatuetes, una fent de noi atrapat en un cos de noia, i després en una noia volent triomfar com a boxejadora. Veure-la ara fent d’autèntica femme fatal, traspuant sensualitat a cada pla se’ns fa si més no una mica estrany.

Tot i això, el resultat és un film convincent i un retorn més que digna al vell gènere cinematogràfic que tantes obres mestres ha donat a aquest art. De Palma surt airós en aquest intent de recuperar una forma de fer cinema i un gènere clàssic com el del cine noir.

Hi ha futur sense nens ?

Moltes són actualment les veus que s’alcen per advertir que o ens conscienciem tots a nivell ecològic o al món li queden 4 dies comptats. S’està parlant molt sobre l’emissió excessiva de CO2 i l’augment del forat de la capa d’ozó, de la caça indiscriminada d’espècies animals en perill d’extensió, del canvi climàtic que porta a inundacions terribles a una part del planeta i sequera mortal a l’altre. En definitiva que mica en mica ens anem carregant l’anomenat planeta blau. Tot pensant que la raça humana és alguna cosa així com indestructible, i que sobreviurem al nostre entorn. Però el que les classes dirigents, que són al cap i a la fi les que poden donar un tomb a tot això, i també les que no ho són no s’han parat a pensar és què passaria si fos la mateixa raça humana la que estigués en veritable i real perill d’extinció. Doncs aquest el plantejament inicial del film del director d’origen mexicà Alfonso Cuarón. Hijos de los hombres, Children of men, neix de la novel·la de P.D. James on es dibuixa una humanitat a la vora de la desaparició.

Som a l’any 2027 i fa 18 anys que no neix ni un nen a la terra. La dona pateix una estranya infertilitat la qual cosa posa en perill el futur de la raça humana. A Anglaterra hi ha una obsessiva persecució a l’immigrant il·legal, la qual cosa crea un ambient d’estat policial. Aquesta extrema situació propicia l’existència de grups l’objectiu del qual és alliberar i dotar a tothom dels mateixos drets, utilitzant qualsevol mitjà per aconseguir-ho, fins i tot la violència més visceral. En mig d’aquest caos apareix en Theo, un paio que ha perdut tota esperança en l’home i que l’únic que el preocupa és intentar sobreviure dia rere dia. Però de cop i volta, sense voler-ho se li encomana la missió d’aconseguir uns papers per una jova que ha de ser enviada a la seu d’una enigmàtica organització humanitària. Una jova que resultar portar al damunt l’última esperança per la salvació.

Servint-se de la novel·la de P.D. James, Alfonso Cuarón realitza una extraordinària faula futurista sobre un món replet d’injustícies, i que o bé canvien les coses o no li espera un demà gaire prometedor. Children of men és una mena d’advertència del que ens pot passar en un futur pròxim. Tant és així que Cuarón situa l’acció en un temps no massa allunyat d’avui dia, segurament amb la intenció de fer-nos veure que això que ens relata no és una cosa que pugui succeir d’aquí centenars d’anys. Sinó que o vigilem o ho tenim a l’altre costat del carrer. Tot i així el propi Cuarón afirma que la seva no és una visió pessimista del futur, sinó una visió realista del present. Una visió en la que mescla varis temes. Per un costat el tema de l’extinció de la raça humana. Un fet que ens pot semblar del tot remot, però ja que cada dia apareixen noves i més mortíferes malalties. Per què no elucubrar sobre un efecte que fes que la dona deixés de ser fèrtil i no pogués procrear. Que passaria aleshores?. Curiosa és una de les conseqüències d’aquesta situació, doncs els membres més joves del planeta són tractats com estrelles mediàtiques, com a símbols de la darrera llum d’il·lusió d’una humanitat sumida en la desesperança. Un sentiment aquest que Cuarón plasma a la pantalla, pintant els carrers anglesos tenyits en un ambient fred, gris i plujós. Altre tema que Cuarón aborda al film és el de la immigració. Un assumpte que actualment està candent, i portada diària de mitjans escrits i televisius, el tracta de forma bastant apocalíptica. Anglaterra, que ve a ser un país que se sent orgullós de ser un país acollidor de tota classe de persones, de tota classe de races, de tota classe de religions. S’ha convertit, en aquest futur pròxim, en un Estat Policial on la repressió a l’immigrant agafa un caire de tracte inhumà. Veient les escenes de persones que parlen diferents idiomes recloses en gàbies com si fossi animals. O les escenes a l’arribada a la presó, ens recorden malauradament als terribles episodis viscuts a les presons de Guantánamo o a les de l’Iraq.

El cocktail dissenyat per Cuarón, es veu amenitzat amb un bon ritme i amb trepidants escenes d’acció. A destacar les de la persecució en cotxe i sobretot les escenes de l’assalt al gueto on tenen reclosos als immigrants il·legals. Hi ha una pla seqüència on la càmera segueix al protagonista entre les runes, i em mig d’un mar de bales xiulant per tot arreu que és un prodigi de tècnica cinematogràfica.
Amb tot no voldria deixar-ho sense fer un petit incís sobre el treball dels actors que apareixen al film. Magnífiques les aparicions ens papers secundàries de la sempre estel·lar Julianne Moore, i de l’extraordinari Michael Caine. Però vull aturar-me en el treball de l’actor Clive Owen. Aquest actor anglès ha aconseguit de mica en mica fer-se un lloc en el panorama cinematogràfic. A base de solvents actuacions, és un actor a tenir en compte. Té una presència imponent, i en aquest cas interpreta de forma magistral la figura d’en Theo. Un tipus amb un passat combatiu però que un fet tràgic del passat l’ha marcat convertint-lo en un ésser reflex de la societat que l’envolta. Una societat egoista, egocèntrica, freda, distant que passa del que té al voltant i que només pensa en salvar el seu cul. Però el topar-se amb la jove Kee i la seva càrrega, fan ressorgir el Theo més vigorós, generós i abnegat amb la causa. Una imatge del que no tot està encara perdut, que encara hi ha un xic d’esperança. Si a un bon guió, li sumes una bona utilització de la tècnica, i a més uns magnífics actors el resultat és un excel·lent exercici de cinema entretingut però amb un clar i contundent missatge de transfons. És un clar exemple que de tant en tant la diversió, i l’acció no està renyida amb la reflexió.

La bareta màgica d'en Woody

Si hi ha actualment un director amb aires de mag, aquest és sense cap mena de dubte Woody Allen. No en el sentit més ampli del terme. No per fer films enigmàtics, plens d’efectes especials, on de vegades la tècnica està per damunt de l’argument. Si no en la seva vessant de prestidigitador, d’il·lusionista, capaç de treure’s de la txistera una gran pel·lícula com el qui treu conills, ocells o mocadors de clors. El seu talent, la seva imaginació, el seu repertori de gags i acudits sembla no tenir final. Pot arribar a donar la sensació que Allen fa una i altre vegada la mateixa pel·lícula any rere any. Cosa que als seus detractors no els hi discutiré. El que si queda clar és el fet que no para de reinventar-se i aportar elements nous que enriqueixen la seva més que nodrida filmografia. La seva darrera joia dur el títol de Scoop, terme anglès que s’utilitza per referir-se a obtenir una bona exclusiva a nivell periodístic. En el seu periple de rodatges per Europa, aquesta és la seva segona obra ubicada a la ciutat de Londres, la primera fou l’anterior Match Point. Un periple que el durà si les coses no es torcen a l’estiu del 2007 a la ciutat de Barcelona.

Si a Match Point, Allen es posava un xic més seriós del normal per relatar-nos la història d’un aprofitat i medrador social, en un film ple d’infidelitats, robatoris i assassinats. A Scoop recupera la seva cara més còmica. En aquesta ocasió ens relata l’aventura en la que es trobarà immersa una jova estudiant de periodisme americana que està de vacances a Londres. Una nit acudeix a un espectacle de màgica on un mag la fa pujar per què participi en un dels seus trucs. Mentre ella es troba tancada a la caixa xinesa, un espectre en forma de famós periodista li revela l’exclusiva de l’any. Que no és cap altre que el nom del famós assassí del Tarot que porta de corcó a tota la policia londinenca. A partir d’aquell instant la jova amb la col·laboració involuntària del mag es convertiran en improvisats detectius a la recerca de les proves per desemmascarar el sospitós assassí del Tarot. Però amb el que no comptarà la jova Sondra és el fet d’enamorar-se del màxim sospitós. Un jove, ric i atractiu , membre d’una aristocràtica família anglesa, de nom Peter Lyman.
Per aquesta nova comèdia envoltada d’aire de film de suspens, Woody Allen torna a repetir amb la protagonista del seu anterior projecte. Scarlett Johansson dóna vida a la jova Sondra Pransky que en el seu intent d’escalar en la seva professió s’embolica en la trama de l’assassí del Tarot. A diferència de Match Point, aquí Allen es reserva el paper del mag Sid Waterman, més conegut pel seu nom artístic, el gran Splendini. Paper fet a mida per ell, i que torna a ser un recopilatori dels personatges que ha anat interpretant tots aquests anys. Personatges porucs, maldestres, despistats, però amb un gran sentit de la fidelitat, amb gran cor i de tant en tant i xic valents. Juntament amb la parella protagonista tenim l’actor australià Hugh Jackman, més conegut per interpretar al personatge de Lobezno a la saga del X-men, encarna al jove Peter Lyman. Personatge el de Lyman que ens recorda al de Cary Grant a Sospecha, o el del tiet Charlie a La sombra de una duda, interpretat per Joseph Cotten. Personatges tots ells seductors, incapaços de fer mal a una mosca a primer cop de vista. Però que amaguen tots ells un costat fosc que, les figures femenines que li donen la rèplica intentaran desemmascarar.

Pel que fa a la figura de Scarlett Johansson, s’ha parlat molt després de la seva segona col·laboració amb Woody Allen que aquest ha trobat de nou una nova musa. Com ja ho varen ser amb anterioritat Diane Keaton, Mia Farrow o Dianne Wiest. La Johansson sembla haver-les agafat el relleu. En paraules del seu propi director “És com si et toqués la loteria. Simplement ho té tot. La vida ha estat generosa amb ella: és bella, sexy, molt llesta, divertida, ocurrent i bona companya de feina.”.En aquest aspecte haig de confessar que com li succeeix al petit director novaiorquès tinc un debilitat per Scarlett Johansson. I com jo, molts ens varem enamorar una mica d’aquella noia trista i abandonada a Lost in Translation. Això no treu que sigui una gran actriu, que veritablement ho és. Capaç de fer tota mena de papers en tota mena de registres. A Scoop, Allen li sap treure la seva vena més còmica.
Com apunto a l’inici molts dels seus detractors l’acusen de ser un director que es repeteix. Scoop els hi torna a posar en safata aquest argument, ja que els personatges de la Sondra i Splendini ens recorden terriblement als del matrimoni Lipton, del film Misteriós assassinat a Manhattan. Una parella del tot normal que per casualitat es converteixen en investigadors d’un crim. No és d’estranyar que Allen recuperi l’ànima de Misteriós assassinat a Manhattan, ja que ell mateix la considera un dels seus films favorits i l’oportunitat de nou de tornar a l’univers de les històries de misteri que tant li agradaven de jove. Altre element que Allen recupera és tot el relacionat amb la màgia. “odio la realitat. I per desgràcia, la realitat é l’únic lloc on podem aconseguir un bon filet per sopar”. Per fugir doncs d’aquesta realitat que tant l’amoïna, que millor que crear-se un món ple d’imaginació, fantasia i màgia.

Com gran amant del setè art, moltes de les escenes dels seus films són un homenatge als grans del cinema. Mai ha amagat la seva passió pels mestres europeus com Buñuel, Fellini i Bergman. Scoop no n’és una excepció. Estimable és la seva visió de la mort, la d’un vaixell viatjant cap a no res comandat per la icona de la mort amb la dalla. Una mort que ens recorda a la que Bergman representà en un dels films preferits d’Allen, El setè segell. I per a homenatges el que fa a la figura del mestre absolut del suspens, Hitchcock. Com el mateix Woody explica “ va fer tantes pel·lícules de misteri i vas utilitzar tants trucs que és impossible fer alguna cosa de suspens sense que d’alguna manera ens recordi amb ell”. I és que amb en Woody no solament ens assemblem amb l’alçada i les ulleres de pasta. Sinó que professem una quasi malaltissa passió pel cinema.