El western de westerns

Una vegada vaig sentir dir a Clint Eastwood que si hi ha un gènere cinematogràfic genuí dels Estats Units és el del western. El western ha passat al llarg de la història del cinema per diverses etapes , unes de més esplendor que d’altres. Sense cap mena de dubte foren als anys quaranta i cinquanta els de màxim apogeu del western. De tots els directors que varen abordar el tema n’hi ha un que sobresurt per damunt de tots . Una vegada en una reunió dels pesos pesants de la indústria on hi eren reunits directius de les productores i directors de cinema , en mig de la discussió un d’ells es va aixecar i va declarar amb rotunditat : “ em dic John Ford i faig westerns “. Una frase que sintetitza tota una carrera cinematogràfica d’uns dels més grans de tota la història . Mai ningú ha sabut retratar amb tanta minucitat no tant sols els ambients d’aquella època , sinó la descripció dels seus personatges. El gran encert de John Ford i que va revolucionar el gènere fou el tractament dels personatges des d’una vessant més psicològica intentant esbrinar quins eren les motivacions que els duien a cometre les seves accions.

D'entre tots els westerns que Ford va dirigir, Centauros del desierto (The Searchers) del 1956 és el western de westerns i una referència no solament pel gènere sinó pel món del cinema. A Centauros del desierto trobem a un John Ford en estat pur . A La pasión de los fuertes Ford treballà amb un dels seus habituals i en el cas de Centauros del desierto ho va fer amb el seu alter ego a la pantalla. Si Ford era el John més famós al darrera de la càmara el més famós davant era l’altre gran John , John Wayne. El gènere del western no hagués estat el mateix sense la unió d’aquests dos monstres del cinema. Els noms i les carreres d’aquests dos talents van associats de manera inevitable. Tant és així que fou John Ford qui donà a Wayne la seva primera oportunitat com a protagonista a la mítica La Diligència. A partir d’aquells moments la seva trajectòria va transcórrer de manera quasi paral·lela. I és que John Ford va ser el director que millor rendiment va extreure d’un actor alt com un sant pau i inexpressiu com un bloc de gel.

Centauros del desierto s’inicia a l’estat de Texas l’any 1868 i gira al voltant de la història d’un oficial de l’exèrcit confederat que després d’acabar la guerra decideix retornar a casa. Allí l’espera la família del seu germà. És un soldat solitari que l’únic que vol és oblidar el passat i mirar endavant. El film comença amb un pla d’una porta que s’obra i el personatge del germà mirant cap a l’horitzó on veu la silueta d’un genet que s’acosta. El genet no és cap altre que l’Ethan Edwards, John Wayne , que set anys abans havia decidit deixar-ho tot per anar a combatir a les ordres dels exèrcits del General Lee. Però la realitat que en una seqüència de la pel·lícula es deixa entreveure és que l’Ethan fugia d’alguna cosa. I aquesta no era altre que el seu amor cap a la dona del seu germà. Una relació que molt subtilment observem quan una vegada instal·lat veiem en segon pla a la dona plegant l’abric de l’Ethan amb alguna cosa més que delicadesa. Les mirades entre ambdós són d’una complicitat mesclada amb un cert sentiment de culpabilitat i nostàlgia. La pau que Ethan cercava es veurà greument alterada per l’atac de la tribu índia del guerrer anomenat Cicatriu (Henry Brandon). La seqüència de l’atac és absolutament magistral que denota com de gran era John Ford. La família està a punt de sopar , el silenci en mig del desert és amenaçador , és com la calma abans de la turmenta. D’això se n’adona el germà i la seva dona. Serà quan la dona obliga a la seva filla a apagar la llum interior quan de seguida tots prenen consciència del que està a punt de passar. No cal dir ni una sola paraula , tots comprenen la situació. En cap moment és veu ni una sola imatge de l’atac , no cal mostrar al públic allò que ja s’imagina i intueix. L’assassinat atroç de la família del seu germà i el segrest de la petita de la casa per part de la tribu d’en Cicatriu portarà a l’Ethan a la recerca d’aquest i de la seva petita neboda. D’aquesta manera es convertiran en els cercadors , nom que dona títol al film The Searchers. A partir d’aquest moment el film esdevindrà la història d’una obsessió malaltissa d’un home solitari . L’Ethan es convertirà en una mena de Quixot cercant la seva Dulcinea. Però a diferència del personatge de Cervantes el motor de les accions de l’Ethan no són nobles sinó que seran l’odi més profund. Un odi obsessiu que sembla no tenir límits i que anirà en augment a mesura passin els anys . No hi ha descans per l’Ethan que seguirà la seva missió de dia , de nit , i ja sigui estiu o hivern. Com a contraposició a l’Ethan ens trobarem al personatge interpretat per en Jeffrey Hunter anomenat Martin Pawley, ell aportarà la serenitat i el seny que li manca a l’Ethan. De les quasi dues hores de metratge una de les seqüències amb les quals disfruto cada cop que la veig és aquella en la que el grup que ha sortit a buscar a la tribu d’en Cicatriu es troba en mig del desert i observaran com els indis els estan seguint. S’hi col·locaran dues fileres d’indis una a cada cantó del grup de l‘Ethan. Hi ha un pla frontal on observem la situació . És una seqüència que el mateix Hitchcock hagués pogut incloure en alguna de les seves pel·lícules per la tensió que es respira en cadascuna de les passes dels cavalls. La seqüència acaba amb una espectacular persecució pel desert on Ford demostra una vegada més el seu absolut domini del medi i de la camera per rodar escenes tant complicades com aquestes. Després de deu anys de recerca finalment l’Ethan aconsegueix trobar a la seva petita neboda Debbie convertida en una jove índia . El seu odi cap els indis ha crescut tant i s’ha fet tant irracional que té clar que aquella jove ja no és la petita Debbie sinó una simple índia i com a tal ha de morir. La mentalitat de l’Ethan vers els indis és la que dominava als Estats Units al llarg del XIX : “ l’indi bo és l’indi mort “. Per aquesta raó l’escena més emotiva de tot el film és quan després de l’atac al poblat indi d’en Cicatriu la jove interpretada per una joveníssima Natalie Wood aconsegueix escapar. L’Ethan la persegueix amb la clara intenció de acabar amb ella. En l’últim moment l’Ethan l’aixeca per damunt del seu cap , se la mira i en aquell instant el seu odi desapareix al comprendre que la seva missió ha arribat a la seva fi. Al dur-la de nou a casa el pla final és un altre exemple palpable del geni de Ford. Tots entren a casa , mentre ell s’ho mira des de fora i al girar-se , la porta que s’havia obert a l’inici ara es tanca. Aquell genet solitari ho torna a estar sense un rumb a seguir. La lletra de la cançó que tanca el film resumeix tota la seva essència . Diu així : “ Un home busca el seu cor i la seva ànima/ Va buscant per tot arreu la pau de l’esperit/ Sap que la trobarà. Però on , Déu meu ?, On Déu meu ?/ Cavalca , cavalca.” .

De tots els personatges que intervenen al film n’hi ha un que no apareix als crèdits i que juntament amb els casos de John Wayne i Henry Fonda fou un clàssic en els westerns de John Ford. És un personatge mut però que la seva immensitat parla per a si sola. Mai cap altre director va saber jugar amb un paisatge concret com ho va fer Ford i Centauros del desierto n’és només un exemple d’una llarga i fructífera relació. M’estic referint a les planures i muntanyes del Monument Valley. Situat a la frontera dels estats d’Arizona i Utah , El Monument Valley fou l’espai natural que John Ford utilitzà per a situar la majoria de les seves pel·lícules de l’oest. Arribà un moment que El Monument Valley fou el signe d’identificació dels westerns de Ford. Per arribar aquest extrem és clar que la fotografia era vital en el seus films. Centauros del desierto a part de tenir una fotografia magnífica de Winton C. Hoch que ens transmet tota l’extensitat d’aquells paratges , un dels elements tècnics que més hi destaquen és el color. La utilització de la llum i el color en aquest film ratlla la perfecció i a l’igual que el Monument Valley hi juga un paper important. El contrast entre els colors càlids del desert on predominen els taronges i vermells amb els colors gèlids i foscos de l’hivern amb blaus i blancs és destacable. Així com la llum en els espais oberts i la foscor en els tancats. No és d’estranyar que es consideri a aquesta pel·lícula la seva obra mestra a nivell visual. El fet de treballar en ple desert no tots els seus col·laboradors veien en bons ulls el rodar en uns terrenys on les condicions de treball eren complicades. Un cop un d’ells es va atrevir a preguntar-li que podien rodar en mig del desert. Ford amb la seva supèrbia i ironia habitual va respondre que la cosa més impressionat de totes , una cara humana. I és que el cinema de Ford es caracteritzà per la utilització d’un llenguatge i un estil cinematogràfic senzill , sense cap tipus d’artificis tècnics. Fou un cinema directe centrat en l’acció i sobretot en uns personatges que són tractats des de la seva vessant més psicològica. Cercà les motivacions en el més profund dels seus protagonistes. I la descripció que es fa del personatge de l’Ethan reflexa aquesta manera de fer cinema. Fou un cinema de personatges per sobre del de situacions, d’aquí que a pesar de ser recordat com el mestre del gènere del western el seu reconeixement l’aconseguí amb els seus drames com Els raïms de la ira , Que verda era la meva vall , i L’Home tranquil.