El poder dels llibres

Moltes han estat les novel.les que han estat posteriorment dutes a la gran pantalla. algunes amb encert, altres un autèntic nyap. D'aquest gènere literari, les anomenades novel.les històriques han estat base argumental per a molts guions cinematogràfics. El poder recrear un període històric sempre ha estat un atractiu pel cinema.És el cas de la propera pel.lícula.

El film és El Nom de la Rosa (The name of the rose) rodada el 1986 i que és la versió cinematogràfica del best-seller d’Umberco Eco del mateix nom publicat el 1980. L’encarregat de portar a la gran pantalla la complexa novel·la d’Eco fou el director Francés Jean-Jacques Annaud . El projecte no fou fàcil ja que al meu entendre era força complicat plasmar tots els continguts que es relaten a la novel·la. És per aquest fet que el director francés es va decantar possiblement pel camí que oferia més possibilitats cinematogràfiques. Va decidir encaminar la pel·lícula cap a la trama policial sobre la recerca d’un assassí que té atemorits a tots els habitants de l’abadia. Per resoldre aquests fets l’abad decideix reclamar els serveis d’una mena de Sherlock Holmes medieval de nom Frai Guillem de Baskerville ( curiosament és anglès ) que vindrà acompanyat per un jove aprenent Adso de Melk que serà el narrador en veu en off dels esdeveniments que s’hi succeiran. Els actors que varen donar vida els protagonistes de la novel·la foren Sean Connery com Frai Guillem de Baskerville i un jovenet Christian Slater com Adso de Melk. El vell bibliotecari cec Jorge de Borges fou interpretat per Feodor Challapim Jr. I un irreconeixible Ron Perlman serà el geperut i deforme Salvatore. Més endavant apareixerà F. Murray Abraham encarnant al venjatiu membre del Sant Ofici inquisitorial Bernardo Guy. La trama de caire detectivesca és un element quasi secundari dins al novel·la. És el recurs que va utilitzar Eco per mantenir l’interès del lector en una obra que conté molts més elements que els purament de misteri o de lladres i serenos. El mateix Umberco Eco ho evoca dient que el primer títol que havia pensat per la novel·la era l’Abadia del crim però el fet que aquest títol podia haver dut al lector a l’error de llegir el llibre solament per la trama policial va dur-lo a decidir de canviar-lo per un de més abstracte . Potser menys directe però si més suggestiu i suggeridor i que obria al lector a multiplicitat de lectures i interpretacions . Sens dubte que ho va aconseguir perquè parlant amb sinceritat , el títol té poc o res a veure amb el contingut i el missatge de caire filosòfic i moral que conté tant la novel·la com la pel·lícula , aquesta última menys explícita.

Hi ha algunes qüestions que analitzaré i que són importants perquè són matèries que ens ajuden a entendre millor un temps com és el de la baixa edat mitjana i un grup social com va ser el clero d’aquells anys. Per començar Frai Guillem de Baskerville presenta al jove Adso de Melk com el fill menor del baró de Melk. Aquesta era una pràctica molt habitual a l’edat mitjana, mentre que el primogènit seria l’encarregat d’heretar el títol nobiliari i les terres , el fill menor de la família normalment era confiat a l’estament clerical. Els objectius eren per un costat donar sortida i ocupació a un fill que es trobaria sense feina dins el cercle familiar i per altre donar la possibilitat a la família que amb sort un dels seus membres formés part de l’alt clergat i tingués una posició dins l’Església la qual cosa podia en alguns casos afavorir la família en la defensa dels seus interessos. Pel que fa referència als camperols, a la pel·lícula hi ha dos petites seqüències on podem veure la situació en què vivien els camperols que es trobaven sota del feudum d’una abadia. En una d’elles s’observa com els camperols fan cua per pagar a l’abadia el corresponent delme , és a dir , la dècima part de la collita. Normalment el delme es pagava en espècies com és el cas. Però més endavant aquest delme va convertir-se en un pagament en monedes. La sentència que dóna el clergue a la donació és “ el que es donat a la terra serà recompensat al Paradís”. Cínica oració molt característica de l’Església fins fa no gaires anys. En l’altre seqüència , mentre Frai Guillem i Adso estan intentant trobar proves fora de l’abadia , veuen com des d’una comporta es llençada les deixalles muntanya avall. Allí els més pobres es barallaran per trobar alguna cosa que dur-se a la boca. Significatiu i crític és el comentari que en fa Frai Guillem de Baskerville “ Aquestes són les donacions que fa l’Església als pobres “. Però la corrupció que podia existir dins els membres del clergat no acaba amb aquests minsos exemples. Un que defineix a bona part de l’estament eclesiàstic és el que fa referència al tracte que tenen els cuiners amb una noia del poble. Mentre els cuiners li ofereixen carn o pedaços sobrants d’animals aquests reben a canvi favors sexuals . Tot i el vot de castedat queda clar que molt pocs el complien. I un dels que no el complirà serà el mateix Adso de Melk que perdrà la castedat i la virginitat amb la noia de la qual mai en sabrà el nom. En alguns casos els favors sexuals que es pactaven no solament existien entre membres dels sexes oposats. Existia entre membres del mateix sexe, tractant-se d’una abadia de clergues tots ells homes és de suposar que les relacions eren de caire homosexual. Serà precisament per culpa d’aquest intercanvi carnal que per l’Església segueix sent contra natura la causa del suïcidi d’un dels copistes i l’origen de tots els mals que assolaran l’abadia.

Per altre cantó les seqüències que recreen una de les activitats que es desarrollaven aquell temps en alguns monestirs o abadies és la còpia de llibres. Hi ha dos moments en què la investigació du a Frai Guillem i a Adso a l’Scriptorium.L’Scriptorium era el lloc on els escrivans , copistes i traductors, tots ells del clero , reproduïen tota mena de llibres de diversa procedència per a la seva biblioteca. Dos temes a destacar, per una banda el fet que els copistes fossin del clero ens assenyala que al llarg de l’edat mitjana els únics que posseïen el do de l’escriptura eren els membres de l‘estament eclesiàstic. I per altra banda és obvi que fins l’aparició de l’imprenta l’única manera que hi havia de realitzar còpies de llibres era fent-les a mà. Una dada curiosa , en alguns casos molts dels copistes no tenien ni d'idea del que ells mateixos copiaven , o bé per què no entenien la llengua en la qual estava escrit el llibre o simplement per què no li donaven la més mínima importància. No serà el cas del llibre que centrarà i serà la causa de tots els assassinats que es produeixen a l’abadia. El seu contingut serà considerat per l’assassí com perillós per la moral cristiana. El pecat que amaguen les pàgines és el provocar el riure. Es tracta del segon llibre de poètica d’Aristòtil dedicat a la comèdia. Jorge de Borges , recordem el vell bibliotecari cec , intentarà per tots els mitjans evitar que qualsevol pugui llegir el llibre prohibit d’Aristòtil ja sigui amagant-lo dins els laberíntics passadissos i cambres de la immensa biblioteca. O bé matant aquell que gosi empapar-se del seu contingut. El mètode que usarà per aconseguir el seu fi és enverinant les pàgines i així quan més llegeixi l’individu més ràpida serà la seva mort. La pregunta que un es fa i que el mateix Frai Guillem li formula a Jorge de Borges és el perquè és tant perillós l’obra d’Aristòtil sobre la comèdia. La resposta és clara i contundent : “ El riure mata la por, sense por no hi ha fe , i sense por al diable no hi ha Déu “.

Caldria afegir-hi dos comentaris més al respecte del poder que poden arribar a tenir certs llibres, l’un fa esment que els llibres creen idees i les idees poden provocar el dubte i el dubte és l’enemiga de la fe. L’altre és qui augmenta els seus coneixements també augmenta els seus pesars. Tota aquesta munió de comentaris i frases vertides sobre el contingut dels llibres recull el missatge final que resta tant a la pel·lícula com en la novel·la. Els llibres són el vehicle per excel·lència del saber. Des de l’aparició de l’escriptura en temps mesopotàmics aquesta ha servit per transmetre tota mena de coneixements. Avui en dia això ha quedat diluït amb la televisió i sobretot amb Internet. Fins aleshores el llibre havia tingut un paper preponderant com a transmissor d’idees de tota mena. Aquestes idees podien provocar en les persones el do més preciat del qual la natura ha dotat l’home que és pensar. En un moment on l’Església regia el seu poder a través de la por i la superstició , el seu gran enemic eren el pensar i les idees com es demostrarà el segle XVI amb la reforma protestant. El conjunt de tots aquests comentaris i pensaments personals crec que queden esplèndidament palesos en un parell de segons a la cara de Frai Guillem de Baskerville , un esplèndid com sempre Sean Connery. La mirada que desprèn quan em mig de l’incendi a la biblioteca se n’adona del que s’està perdent entre les flames és possiblement el millor moment del film. La tristesa dels seus ulls parlen per si sols, la crema dels llibres és la crema del saber i per un intel·lectual com ell , la crema del saber és com la crema de la vida. El llibre és saber, el saber és intel·ligència i la intel·ligència és la vida.