Com neix i es crea un mite

A Martin Scorsese se’l coneix essencialment per la seva llarga trajectòria cinematogràfica on abunden títols que formen part de la història recent del cinema, sent alguns d’ells autèntics clàssics com “Taxi Driver”, “Raging Bull” o “Goodfellas”. A Scorsese se l’associa indefectiblement amb films urbans, durs, violents, tot i de vegades ha tocat el drama i el misticisme de temes religiosos. Aquesta seria la seva cara més coneguda, però com a gran cineasta que és Scorsese també ha treballat altres estils cinematogràfics. No només ha dirigit pel·lícules, sinó que en la seva filmografia hi trobem diversos documentals. El Scorsese documentalista és tant o més bo que el Scorsese cineasta. Ja des dels seus inicis la vessant documental va estar molt present en els seus treballs. Participà en l’edició del documental sobre el concert de Woodstock l’any 1970. Més tard realitzà una llarga entrevista als seus pares en el documental Italianamerican on repassava la vida d’uns immigrants italians a la terra de les oportunitats, uns immigrants que no eren altres que la seva pròpia família. Posteriorment ha unit la seva passió pel cinema i el documental per realitzar diversos treballs de recuperació de la memòria històrica de filmografies com la Italiana al documental “Il Mio viaggo in Italia” o la nordamericana a “A personal Journey with Martin Scorsese Throught american Movies”. El bagatge de Scorsese com a documentalista és ampli i important. Un bagatge que s’ampliaria al ser l’escollit per dirigir-ne un sobre els primers anys de vida del que probablement sigui un dels autors més importants de la recent història contemporània de la música nordamericana. “No direction Home” és el documental definitiu sobre el període clau en la carrera de Robert Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan.
“No Direction Home”, pren el títol de la lletra d’una de les cançons més famoses, i cabdals en la vida professional de Dylan, “Like a Rolling Stone”. El documental ens relata la trajectòria de Dylan des del seu naixement allà pel 1941 en petit poble anomenat Duluth perdut en l’estat de Minnesota fins el seu esclat com a icona d’una generació i autèntic ídol de masses l’any 1966. El film acaba precisament cap el 1966, on Dylan ofereix un concert a la ciutat de Londres, sent aquell any punt d’inflexió en la carrera de Dylan al fer el pas definitiu de la música folk, a la música rock. Un pas que li reportarà multitud de crítiques i fins i tot l’animadversió d’alguns dels seus fans més acèrrims.
El documental s’ha nodrit de material inèdit, de gravacions fins ara mai vistes dels concerts que Dylan va efectuar sobretot durant la seva gira europea a mitjans dels seixanta. També compte amb nombroses entrevistes de bona part de la gent que d’una manera o altre, o bé va influir en la seva música, o bé van formar part en un moment o altre de la vida professional de Dylan. Tot amanit amb les pròpies reflexions del mateix Bob Dylan, sorgides de la llarga conversa que va mantenir el cantautor amb el seu agent Jeff Rossen.

Scorsese doncs, agafà tot aquell monumental material i dirigí una no menys que monumental obra sobre un pedaç de vida, d’un monumental artista. El repte era gran, difícil i complicat, no ja per l’enorme quantitat de material del que disposava. Sinó pel fet de resumir quasi 25 anys d’una vida força agitada, intentant donar veu i mostrar de la manera més fidedigne possible qui era i que representava la figura de Bob Dylan. El film fa un recorregut d’aquell noi nascut en mig de la planura nordamericana que un dia va decidir dedicar-se això de la música. El documental ens dibuixa un Dylan interessat per tot allò que li queia entre les mans. I sobretot i en un primer moment per la música més autènticament i genuïnament americana como era el country o el folk. En el folk va trobar el vehicle idoni per transmetre tot el seu pensament com a membre actiu d’una societat, la nordamericana de principis del seixanta que estava vivint un dels moments més convulsos de la seva història. Haig de reconèixer que tot i no ser un gran aficionat a la música de Dylan, el film t’enganxa, t’atrapa. Scorsese té la virtut d’anar entrellaçant de forma magistral el conjunt de material gràfic, sonor, les actuacions, les entrevistes dels testimonis de la vida de Dylan i els propis comentaris del protagonista. En cap moment es fa pesat sinó ven al contrari, tot i que la seva durada sumi en conjunt 207 minuts de metratge.
Hi ha varis elements interessantíssims arran de tot el que envolta la figura i el personatge de Bob Dylan. Un Dylan que pateix la seva primera gran transformació a la ciutat de New York, on creix com a artista en el cercle d’actuacions en diversos locals. El seu segon gran salt és el moment que decideix escriure i compondre les seves pròpies cançons. És a partir d’aquell instant quan la gran figura en que s’ha convertit avui en dia Dylan comença a aflorar. La profunditat dels seus missatges, posant el dit a la nafra d’una societat malalta, d’una societat injusta, d’una societat on a la joventut no si donava ni veu ni vot. El seu talent per escriure cançons va fer-lo sobresortir per damunt d’altres autors contemporanis a ell. Tot allò el va convertir, crec que molt a pesar seu, en un símbol de la rebel·lia dels seixanta. Unit en un determinat moment a la cantant Joan Baez van formar un tàndem d’allò més dispar. Dispar, perquè va arribar un punt que la consciència extremadament política de Joan Baez va topar amb la consciència extremadament apolítica de Dylan. I és que un, llegint les lletres de les seves cançons, pot arribar a la conclusió que Dylan era un fort activista polític. Res més lluny de la realitat. Dylan era, i és simplement un artista. No volia ser altre cosa que un cantant que composava les seves pròpies obres i les traslladava al públic. Dylan fou víctima del personatge que l’entorn mediàtic va a anar forjant i creant, allunyat del veritable interès de Dylan. Testimoni d’això són els fragments de les rodes de premsa a la que es veia sotmès. Preguntat-li una i altre vegada sobre si es considerava un cantant protesta, o quin tipus de missatge tenien les seves cançons, o que representava per la joventut americana,etc... Tot aquesta mena de circ que es va anar muntant al voltant de la seva figura va anar fent de Dylan un personatge esquerp amb les mitjans, fins arribar a un punt com el d’avui en dia que és pràcticament inaccessible als mitjans , sent molt estrany que concedeixi qualsevol tipus d’entrevista. D’aquí també, el valor que suposa un film com aquest.

Altre element que és digne de reflexió sobre Dylan, és com de cruel va ser tractat pels seus propis seguidors en el moment que va decidir deixar la guitarra acústica, la figura de cantautor i l’estil folk, per aferrar-se a la música rock. Traïdor, judes, mentider, foren alguns dels improperis que haver de suportar durant la gira del 1966. Dylan va saber sobreposar-se a tot allò. Es podria dir que Dylan va guanya a Dylan. És a dir, el Dylan persona, el Dylan artista, el Dylan que volia experimentar altres camins, el Dylan que volia progressar, el Dylan en constant progressió, va vèncer al Dylan que la gent volia seguir veient. Dylan va saber superar la imatge que la gent havia creat d’ell mateix. Va saber trencar les cadenes de l’encasellament.
Finalment una de les reflexions que personalment em faig al veure aquest documental i ser testimoni d’un dels moments de més efervescència creativa musicalment parlant, no ja dels Estats Units, sinó de la cultura occidental en general. És si figures com les que apareixen al film, com les del propi Bob Dylan, Joan Baez, Pete Seeger, Liam Clancy, John Cohen o Woody Guthire avui en dia tindrien l’èxit i la repercussió que varen tenir en aquell temps. En un món, i em centro en el de la música, dominat per les grans empreses discogràfiques. On el que predomina és la creació artificial de productes. On el que mana és la imatge, l’aparença, l’embolcall. En un món com aquest, ¿ Hagués existit un Bob Dylan ?. Si em permeteu la gosadia de respondre, diré que no. Per això la última reflexió que em faig, és que Bob Dylan dins del seu gran talent va tenir la fortuna de ser l’artista concret, en el moment adequat.