Amor amb el pas del temps

En la majoria de films hi ha finals que són del tot oberts. Que ens retraten un bocí de vida dels protagonistes. Sobretot és un element molt comú en films del gènere romàtic. Dos estranys que es troben, s’enamoren i se separen. I a l’espectador li que la sensació de voler saber-ne més d’ells, de voler saber com acaba en realitat la història, de voler saber que els hi depara el futur als personatges del film. Doncs bé, hi hagut directors que atenent a l’èxit, o no, de la pel·lícula decideixen recuperar la vida dels seus personatges anys després. Així ho feu el gran Ingmar Bergman amb la parella protagonista de “Secrets d’un matrimoni”. A qui els tornà ajuntar 30 anys més tard a la que de moment és la seva darrera obra “Saraband”. També fou el cas del director canadenc Denys Arcand que reuní al grup d’amics del “Declivi de l’imperi americà” 17 anys més tard a “Les invasions bàrbares”. I més recentment ha estat Kevin Smith qui recuperà les esbojarrades aventures dels protagonistes de Clerks amb 12 anys de diferència.

Tot això bé a raó del curiós exercici cinèfil que he realitzat. A mitjans dels 90 el director Richard Linklater va realitzar un film petit, que molt aviat es convertí en film de culte per un sector de la parròquia. Era un film sobre una parella, americà ell, francesa ella que durant un viatge per Europa topen en un vagó de tren i comencen a entaular una fluida conversa. Aleshores decideixen passar un dia a la ciutat de Viena. D’aquest espontani encontre neix una forta atracció que esdevé enamorament. Però les seves vides malauradament han de separar-se. I tot i que decideixen trobar-se a la mateixa estació de tren vienesa 6 mesos més tard. S’acomiaden sense saber si aquest retrobament es produirà. Aquest era l’argument de “Before Sunrise” , traduït com “Antes del amanecer”, film del 1995 i que comptava amb Ethan Hawke i Julie Delpy com a protagonistes. Doncs el seu director 9 anys després es decidí a rodar el retrobament de la parella i analitzar que ha estat de les seves vides en aquest període de temps. El resultat fou “Before Sunset”, “Antes del atardecer”. I he començat dient que he realitzat un curiós experiment, ja que d’una sola tacada m’he empassat les dues pel·lícules seguides, una darrera de l’altre.

En primer terme haig de confessar que la primera d’elles , “Before sunrise” em va captivar de mala manera. La vaig veure per televisió i tot i que a primera vista pot semblar el típic conyàs romàtic, té un no sé què que enganxa. El gran encert i on realment basa el seu èxit és en els àgils, fluids i intel·ligents diàlegs entre ambdós protagonistes. Són quasi hora i mitja de conversa entre dues persones desconegudes, de dues cultures diferents, i amb els meravellosos carrers de la ciutat de Viena de teló de fons de les seves passejades interminables. Temes com la vida, la mort, l’origen i destí de les ànimes, la relació amb els pares, la parella, l’amor, el desamor, el futur. Era un film que desmuntava per complert, i crec que aquí radica bona part del seu èxit, la imatge de la joventut que per aquells anys es va denominar de la generació X. Joves sense aparent consciència de res, joves que front la desesperança d’un futur incert i fosc passaven absolutament de tot. Joves en aparença sense una conversa interessant, d’aquí la seva absoluta indefinició, penjant-los la creu, i mai millor dit de la X. Era una mena de versió moderna del film de David Lean “Breu encontre”. El seu final ens deixava la porta oberta a tot un conjunt de conjetures sobre el futur del seu amor. ¿ Es tornaran a reunir tots dos ? ¿ Realment estaven enamorats i decidiran tornar-se a trobar ? ¿ Fou només un amor d’estiu o fou alguna cosa més ?. El seu director es guarà la resposta durant 9 anys ben llargs.

Em pensava que el pas del temps i la idealització que n’havia fet d’ella des del dia que la vaig veure podia fer que al tornar-la a visionar em donés de cap contra la paret, al pensar que durant un temps aquella pel·lícula m’havia arribat a agradar. Doncs res més lluny de la realitat. Tot i el pas dels anys, no ha perdut gens de la frescor que li recordava. La química entre els seus protagonistes continua vigent i el dibuix del procés d’enamorament entre ells segueix sent tant bell com aleshores.

El veritable desafiament vindria a l’afrontar el visionat de la seva continuació, “Before Sunset”. Han passat 9 anys, ell s’ha convertit en un reputat escriptor d’èxit que es desplaça a París a presentar el seu darrer llibre. Curiosament és un llibre en el que relata la història d’amor viscuda per dos joves que es troben en un tren a la ciutat de Viena. I és en aquesta presentació en una petita llibreria parisenca, on es produeix el desitjat retrobament. És un retrobament seré, sense retrets ja que del primer que ens n’assabentem és que aquell encontre pactat a l’estació de Viena no es produí. La qual cosa hagués pogut suposar una ferida tant profunda que hagués apagat de forma definitiva la flama del record d’aquella vetllada estiuenca. A partir d’aquell instant, el film continua amb els mateixos paràmetres que la seva antecessora. És a dir, dos persones, ara ja adultes, conversant sobre el que els hi ha deparat la vida en aquests 9 anys. Dels seus èxits, dels seus fracassos, i canviant els carrers de Viena pels de París. Del que un té la sensació és que aquests 9 anys han estat un breu parèntesi. I que tot i la distància geogràfica i que dóna el temps, encara hi ha alguna cosa que els uneix i que els ha impedit d’una manera o altre oblidar-se un de l’altre. Un altre dels aspectes que revela el film, és que de bé ha “envellit” Julie Delpy que segueix tant dolça com abans. I que malament en aparença ha tractat el temps a Ethan Hawke que està molt més prim. Tot i així els dos continuen estant esplèndids, transmetent-nos que a pesar de tot i de tothom estan fets l’un per l’altre. Cosa que de la mateixa manera que ens deixà en l’aire Linklater, ens ho torna a fer aquí. Deixant els nostres protagonistes prenent un té en un cèntric apartament de la ciutat de les llums. Ell assegut al sofà i ella imitant a Nina Simone.