Viatge espiritual

Un nou any ha començat. Ens espera una llarga travessia de 365 ( aquest any 366 ) dies per endavant. I quina millor forma d’encarar-lo que embarcar-nos en el viatge que ens proposa el director Wes Anderson en la seva nova obra. “ The Darjeeling Limited” traduït com “El viaje a Darjeeling” és la nova mostra del creixent, enorme i sorprenent talent d’aquest jove director nord-americà.

“The Darjeeling Limited” ens narra la història de tres germans que duen més d’un any sense veure’s i parlant-se. Un d’ells, en Francis té un accident de moto del qual en surt viu de forma miraculosa. Això li fa replantejar-s’ho tot, i convida als seus altres dos germans, en Peter i Jack a un viatge de reconciliació a través de l’Índia. Un viatge que té com a destí secret un perdut convent a les muntanyes de l’Himalaya on hi viu la mare de tots tres. El que havia de ser un plàcid passatge es converteix en tota una aventura que marcarà la vida de tots tres germans.
“ The Darjeeling Limited” és una bonica demostració que en el desgastat cinema nordamericà encara hi queden personatges amb les idees clares, i sobretot amb el talent suficient per rodar pel·lícules allunyades de la mediocritat general. Aquesta nova proposta de Wes Anderson no s’allunya gaire de les que ens ha anat presentant en els seus anteriors treballs. Amb una aura de comèdia sense arribar a ser-ho del tot, i amb un transfons de drama sense caure en l’excés. És una barreja, un cocktail agitat en la seva ajustada mesura que compleix les expectatives que a cada nova pel·lícula se li exigeixen a Wes Anderson. I és que el fet d’anar aconseguint reconeixements a cada film que estrena comporta una enorme responsabilitat i pressió que el bo d’Anderson a anat superant. Probablement se li pugui criticar que tota la seva filmografia segueix un mateix patró i que en aquest aspecte no hagi innovat gaire des del seu debut. A pesar d’això el seu cinema continua sent una glopada d’aire fresc.
Un dels elements que diferencien Anderson de la resta de directors de la seva generació i de la resta de gran part de directors de Hollywood és que ha aconseguit crear-se una marca identificadora. Unes pautes que ha anat repetint i millorant a mesura que avançava la seva carrera. Des de la seva aplaudida obra “Academia Rushmore” fins a l’actualitat Anderson ha vestit el seu cinema d’unes costures molt particulars i personals. En el fons és difícil de qualificar amb un sol adjectiu el cinema de Wes Anderson. Comèdies, doncs si. Hi ha situacions còmiques però no són de rialla sonora sinó més bé de somriure simpàtic. Drames, doncs també. El ventall de personatges que ens dibuixa és una fauna de éssers humans amb profundes contradiccions, traumes i problemes. Aquest viatge a la localitat de Darjeeling és un exemple d’aquesta mena de comèdies agredolces on el seu director tan bé es mou.

Anderson explota de nou la dificultat de les relacions humanes en l’entorn familiar. En aquesta ocasió centre tot el seu interès en les figures dels tres germans i de retruc de la seva relació més que distant amb la seva mare. I no és la primera vagada que ho fa. Ja que els germans i la relació amb els seus pares era el centre de la acció de “The Royal Tenenbaums”. Tres germans que el temps i les experiències de la vida els han distanciat de manera aparentment definitiva. Però la seva estància a l’Índia els hi canviarà la vida. País exòtic, i místic com pocs captivarà les ànimes dels germans Whitman per fer realitat aquesta mena de recerca espiritual en que es converteix el seu viatge a Darjeeling. Juntament amb la presència dels germans Whitman, Anderson introdueix un parell de personatges no explícits però si implícits i que hi són molt presents al llarg del metratge. Un és el mitjà de transport que usen per desplaçar-se al llarg i ample del país, m’estic referint al tren. Els seus estrets passadissos, els seus minúsculs compartiments i sobretot la diversitat de personatges que l’habiten fan del tren un més dels protagonistes del film. I com a teló de fons a tots ells tenim un país tan enigmàtic com l’Índia. No ja per la seva amplitud geogràfica, ni tant sols per la seva enorme població sinó pel fet de ser un país on hi conviuen realitats culturals i religioses tant diverses que el fa especial. Tant que canviarà de forma radical les personalitats dels tres protagonistes.
Per reforçar aquesta mística Anderson utilitza com a fons musical en la banda sonora fragments de les músiques utilitzades pel que és considerat el gran director de la filmografia hindú, Satyajit Ray. Peces extretes de l’anomenada trilogia de la vida, de la qual en formaven part els films “Panther Panchali”, “Apajarito” i “Apus Sansar”. Autèntiques obres mestres que serveixen de radiografia magnífica d’una societat imbuïda d’una enorme espiritualitat que embargarà als protagonistes de Wes Anderson.

Per aquest darrer projecte Anderson ha tornat a comptar amb la col·laboració del seu grup d’amics, altre marca del seu cinema. El guió el signa el mateix Wes Anderson compartint mèrits amb Jason Schwartzaman que també interpreta a un dels germans Whitman, en concret l’escriptor, enamoradís i seductor Jack Whitman. Un Jason Schwartzman que va debutar com actor de la mà del mateix Anderson al film “Academia Rushmore” i que a “The Darjeeling Limited” ens demostra la seva maduresa com a intèrpret. Conformant el triumvirat de guionistes apareix un membre d’una de les sagues familiars de més pes i més respectades a la industria de Hollywood, en Roman Coppola. En aquesta ocasió Anderson no ha tingut el suport en la redacció del guió del seu íntim amic Owen Wilson. Però si que li ha ofert un dels tres papers protagonistes, concretament del ric, excèntric, maniàtic, i inductor del viatge per l’Índia Francis Whitman. I si Anderson, Schwartzman i Coppola formen el triumvirat de guionistes. El mateix Jason Shwartzman, Owen Wilson més l’oscaritzat Adrien Brody composen el d’actors protagonistes, en aquest cas el de l’insegur i cleptòman tercer germà Peter Whitman. Però la colla d’amics no es queda aquí, en un petit cameo no podia faltar l’actor fetitxe d’Anderson, en Bill Murray. I en el paper de la mare, una majestuosa Anjelica Huston que broda el seu paper en els pocs minuts que apareix en pantalla.

En definitiva, Wes Anderson us proposa una aventura deliciosa, màgica, espiritual, divertida i fresca. No dubteu ni un segon a comprar un bitllet ( no de la catastròfica xarxa de RENFE ) de tren per endinsar-vos en el imaginari univers. Si en pugeu, us asseguro que no tindreu ganes de baixar.

This is America

En certes ocasions hi hagut directors que aconsegueixen èxits demolidors amb els seus primers films. Films que en rares ocasions es converteixen en referents, en clàssics, en films de culte des del mateix moment de la seva estrena. Casos com els de Orson Welles amb “Ciutadà Kane” , Coppola i el seu “Padrí” o Tarantino i la seva opera prima “Reservoir dogs” i posteriorment amb “Pulp Fiction. A partir d’aquí molts com vulgarment es diu han mort d’èxit. O bé per què la indústria no els hi ha permès explotar el seu enorme talent, cas del citat Welles. O perquè al llarg d’una extensa carrera cinematogràfica és difícil mantenir la creativitat. Un cas que podríem incloure és el del director d’origen anglès Ridley Scott. Amb el seu primer film “Los duelistas” aconseguí el Premi del Jurat del festival de Cannes del 1977. Amb el seu segon llargmetratge canvià el gènere del thriller galàctic amb la claustrofòbica “Alien”. I la seva tercera obra no necessita més presentacions, “Blade runner”, de la qual ara se’n celebren els 25 anys de la seva estrena. A partir d’aquí doncs una carrera d’alts i baixos. Amb cintes de mèrit com “Thelma & Louise” o d’altres vomitives com “La teniente O’Neil”.

Semblava que el talent de Ridley Scott estava estancat, que ja no tornaríem a gaudir d’aquell fresc i innovador Scott de finals dels 70 i principis dels 80. Però vet aquí que ens arriba la que probablement sigui la seva millor obra des dels seus clàssics de ciència-ficció. “American gangster” combina de forma extraordinària gèneres com els de films de gàngsters, thrillers policíacs, tot en forma de crònica d’una època compulsa dels Estats Units com foren la de finals dels seixanta i principis dels 70 en plena efervescència de la guerra del Vietnam. No en va el film es base en la història real de l’anomenat Drug Lord, Frank Lucas. Un home fet a així mateix, i que passà de ser el xofer del padrí de Harlem Bumpy Johnson, per convertir-se a la seva mort en l’emperador del tràfic de droga de New York.

Pot ser sigui exagerat, però Scott ha aconseguit situar aquest “Amercian gangster” a l’alçada dels grans drames mafiosos de la història. I és que les referències a l’obra mestre i santa santorum dels films de gàngsters com és “El Padrí” són inevitables. Sobretot pel que fa a l’apel•lació que se’ns fa de la família. Frank Lucas, emulant l’organització dels clans italoamericans, estructurà el seu imperi com si fos una “família”. Es rodejà dels seus germans, cosins i es feu portar a tota la seva família des de la seva Carolina del nord natal a les planures de New York. A més, l’estil refinat, discret però a l’hora despietat, violent i sense concessions de Frank Lucas ens recorda al de Vito Corleone. Un home que com Lucas s’havia fet així mateix i que governava amb mà dura envoltat dels seus fills, i que si en aparença semblava un home afable i familiar la realitat n’era una de ben diferent.

Juntament amb el regust de film de gènere, Scott introdueix un element que el fa encara més atractiu, que és la història paral•lela a la de l’ascens i declivi de Frank Lucas. El contrapunt al criminal és el policia que es dedicarà a perseguir-lo. Richie Roberts serà l’encarregat de reunir proves i engarjolar al gran capo. Dos personatges contraposats, antagònics, d’orígens i vides totalment equidistants. Però que el destí farà que es creuin. Un Lucas ric, que base la seva riquesa en la corrupció, l’extorsió i la venta de droga. Per contra un Roberts honest, honrat, incorruptible cosa que el dur a enemistar-se amb gran part del departament de policia. Dos homes i un final, una lluita que es traspua en el duel entre els actors que els interpreten.
El terme que millor descriu “American gangster” és poderosa. És un film amb una força descomunal, intens, additiu, hipnòtic, trepidant, majestuós, en dues paraules obra mestre. Ridley aconsegueix per fi que cada peça casi a la perfecció creant una enorme obra d’art fílmica. Des del precís guió de Steven Zaillian, passant pel muntatge de Pietro Scalia, la música de Marc Streitenfeld i menció especial al disseny de producció de Arthur Max que aconsegueix traslladar-nos a les agitades avingudes del New York dels setanta.

Menció a part es mereixen els actors que intervenen, i per damunt de tots ells els dos gran protagonistes. Un immens Denzel Washington en la pell de Frank Lucas, i un colossal Russel Crowe com a Richie Roberts. Reticent a interpretar a un dolent com Lucas, Washington ens demostra altre vegada que és un actor amb majúscules. Pausat, però amb una mirada intensa, un home sense escrúpols i molt intel•ligent. Tant que fou capaç de vendre una droga més barata i més pura que la dels seus competidors, important-la directament de la font, és a dir, dels camps de Vietnam. I a més, introduint-la als Estats Units als fèretres dels soldats que tornaven a casa en una bossa. I si Washington borda el seu paper de capo mafiós, el que de veritat està superb és l’australià Russell Crowe. Actor fetitxe de Scott amb el qual ja ha treball en quatre films, explota aquesta doble vessant de pur “macho” i home compromès. Aquesta dualitat que tants bons resultats li ha reportat. Aquí ens dóna una nova mostra. Un tipus amb una vida personal desastrosa, però entregat a la seva feina. Que no defalleix, enfrontat no solament al crim organitzat sinó a la trama de corrupció que inundava les passadissos de les comissaries de New York d’aquells anys. Crowe ens demostra que realment és un senyor actor i que a l’igual que en el film surt guanyador del seu particular duel amb Denzel Washington.

Sense cap mena de dubte és el millor regal i una forma magnífica de posar el punt i final a aquest 2007. En un any on la màfia ha estat de moda, ja que Scorsese i els seus “Infiltrados” guanyà l’Oscar que tant se li havia resistit. I la gran epopeia de la família “Soprano” posa fi a sis temporades plenes d’èxits i erigida com una de les grans sinó la més gran sèrie de la història de la TV.

bla bla bla

Fa varies setmanes que la vaga dels guionistes dels Estats Units s’inicià. Una parada que està posant al descobert les misèries de la indústria. A més de ressaltar una de les figures més minyonejades, depreciades i poc valorades com és la del guionista. Fins a la vaga, el prestigi, la glòria, i al cap i a la fi els diners que finalment és el que compte se l’enduien o bé el director o en bona mesura els actors. El fet que els guionistes es plantessin per reclamar un bocí més de pastís ha ensenyat que els fonaments d’una pel·lícula sigui bona o no, aquí ja no entro, és una història i sobretot les paraules. Sense una història que explicar i uns diàlegs el cinema com a art no té gaire sentit.
Arran doncs d’aquesta aturada, molts han estat les mostres de suport al col·lectiu dels guionistes. Un dels més interessants ha estat la iniciativa que un grup d’actors han engegat via web. Així han creat una web : www.speechlesswithoutwriters.com on van penjant petits curts no més llargs d’un minut o com a molt d’un parell de minuts. Que els serveixen per denunciar la importància que té el guió i la persona que es dedica a escriure’ls. Denuncien que sense paraules ells no són res. D’entre el ventall de personatges del món cinematogràfic que han penjat ja el seu petit gra de sorra a favor de les reivindicacions dels guionistes ens troben a tot un Woody Allen. També tenim als sempre reivindicatius Tim Robbins, Susan Sarandon o Sean Penn.
Cal dir, que alguns dels curts són d’una originalitat exuberant. En destacaria el protagonitzat per Woody Allen on apareix assegut en una cadira en mig d’un saló, al costat d’una llar de foc. Amb aquella cara d’inexpressivitat típica d’en Woody, sostenint una petita tassa de te. Aleshores cada vegada que pren un glop s’escolten unes rialles enllaunades. Ni una sola paraula, ni un sol gest. Només l’absurditat de les rialles enllaunades per una acció d’allò més anodina. En molts d’altres apareix l’actor en una situació sense saber que dir, amb aquella cara de dir és que no m’han donat res per dir. És el cas dels curts d’en Tim Robbins, Edward Asner o Harvey Keitel. I en d’altres casos apareixen uns actors interpretant una escena però en comptes de paraules es dediquen a dir bla bla bla bla o a imitar el so d’un ànec. Són els curts de la Susan Sarandon i Chazz Palminteri, i de la parella de dones desesperades Eva Longoria i Nicollette Sheridan.
Des de d’aquest humil racó torno a oferir tot el meu suport als guionistes, esperant que aconsegueixin el reconeixement que es mereixen. I us deixo amb una mostra de l’enginy d’aquests curts speechless ( sense paraules).

Scorsese on Hitchcock

Molts han estat els directors de prestigi que en un moment o altre de la seva carrera han flirtejat amb el món de la publicitat. Fins i tot, hi ha directors que han fet el salt a la inversa, és a dir, que han aconseguit fer-se un petit espai en el panorama cinematogràfic provinents de l’univers publicitari. Aquest Nadal estem d’enhorabona, i és que els senyors de Freixenet han fet un pas endavant. Han deixat enrere les caduques i típiques bombolles nadalenques, i les forçades felicitacions en català de l’estrella de Hollywood de torn per posar-se en mans d’una estrella de debò. Un veritable geni, un mestre, un monstre tot i la seva curta estatura. Aquest Nadal Freixenet ha donat carta blanca a un dels grans de Hollywood perquè rodés el seu tradicional anunci. Després de moltes especulacions, finalment l’honor ha recaigut en la figura de Martin Scorsese. Del que dubto és si Martin Scorsese que tindrà l’honor d’haver rodat l’anunci de Freixenet o a l‘inrevés, que sigui Freixenet qui ha tingut l’honor que Martin Scorsese hagi acceptat dirigir l’anunci. Es miri per on es miri, el fet és que Scorsese s’ha proposat penetrar a les cases catalanes i espanyoles a través de la petita pantalla. I personalment crec que el resultat és una petita joia. Més enllà del fet que és una nova mostra de l’inesgotable i increïble talent de Scorsese, és que amb encert o no, ha optat per fer un sentit homenatge a un altre enorme talent i geni amb lletres majúscules del setè art, Sir Alfred Hitchcock.

Amb l’excusa d’haver trobat conservada tres pàgines i mitja de sembla ser un guió incomplert de Hitchcock. Scorsese decideix rodar-ho de la mateixa manera com ho hagués fet el mateix mestre britànic. El resultat final, doncs una autèntica meravella i pels que som enamorats del cine de Hitchcock una delícia pels cinc sentits. A més de proposar un joc a l’espectador per esbrinar les referències a la filmografia de Hitchcock que es troben al llarg de l’anunci. Per aquesta raó, proposo a tots aquells que passin per aquest blog que s’aturin ni que sigui els 9 minuts que dura l’obra de Scorsese per endevinar quins són els films que s’amaguen rere l’etiqueta de Freixenet, la mirada de Scorsese, i la figura de Hitchcock.

A continuació faig la meva proposta, estic obert a tot de suggeriments i rectificacions. A veure si entre tots traiem l’entrellat de “La clau reserva”.

Títols de crèdit : Con la Muerte en los Talones
La música : Tota és la partitura de Con la muerte en los talones. Només un incís al final amb els acords de l'escena del petó de Vertigo.
L’escenari i l’orquestra : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
Quan la càmera s’allunya del violinista : Innocència i joventut ( tot i que en aquella ocasió és el bateria )
L’escala puja el protagonista : Les escales del campanar de Vertigo
La llotja : El hombre que sabía demasiado, versió del 1956
La noia protagonista : És l’Eva Marie Saint de Con la muerte en los Talones
El dolent : Té la pinta de ser en James Mason de Con la muerte en los talones, tot i que també podria ser l’altre dolent del film encarnat per Martin Landau.
El mocador que dur el protagonista : Les inicials són R O T . Roger O. Thornhill, el personatge interpretat per Cary Grant a Con la muerte en los Talones.
El director d’orquestra : Podria ser el mateix Bernard Herrmann que també va interpretar el director a El Hombre que sabia demasiado. Tot i que Herrmann duia ulleres.
Escena quan trenca la bombeta : Podria ser de Encadenados.
L’intent d’assassinat : De la Soga
Quan el protagonista intenta salvar-lo : Vertigo
L’assassí penjat de la llotja i quan cau : Sabotaje del 1942 quan està penjat i cau de l’estàtua de la Llibertat.
L’home vell de les ulleres de l’altre llotja : És la representació del personatge interpretat per Leo G. Carroll a Con la muerte en los talones.
El fotògraf : Con la muerte en los talones.
El Flash de color vermell : Pot ser una referència a Marnie.
L’ampolla de Freixenet : Un homenatge a les ampolles de Encadenados.
El petó final : Con la muerte en los Talones.
L’escena final quan Scorsese comenta l’experiència : Primer tenim una clara referència a la Ventana Indiscreta. I després, no podien faltar els aspectants ocells de Los Pájaros.

Per si voleu participar aquí teniu l’anunci. Veieu-lo i gaudiu :

Made in Tarantino

El que diferencia un artista d’un altre, més enllà de la seva qualitat o el seu talent és el saber trobar un estil propi. Un estil que marqui distància respecte al dels seus contemporanis i que amb el temps faci de la seva figura i sobretot de la seva obra quelcom d’universal i intemporal. Hi hagut directors que al llarg de la seva filmografia s’han creat un món molt personal, una manera, un estil de fer cinema que els ha definit. I en comptades ocasions aquest estil ha derivat en termes que solen descriure una pel·lícula. Qui no ha fet servir mai termes com Fellinià, o no ha dit que és un film al més pur estil d’Hitchcock, o és tant confús i surrealista com una obra de Lynch. Hi ha casos on tant sols amb esmentar el nom del director serveix de síntesi per plasmar l’essència de la pel·lícula. Això mateix succeeix amb el darrer film de l’altre enfant terrible de la indústria cinematogràfica nord-americana , Quentin Tarantino. I dic l’altre perquè ja vaig fer servir aquest mateix terme per presentar la primera part d’aquest divertimento titulat Grindhouse. Els dos “germans” es van tornar a unir per perpetrar la seva particular, personal i sui generis homenatge als films de terror dels anys setanta. Mentre que als Estats Units es van estrenar com un de sol. Aquí varem haver d’esperar uns mesos entre una i l’altre. Primer es va estrenar Planet Terror, la part de Robert Rodriguez. I més tard ens ha arribat Death Proof, de Tarantino.
Tota aquesta introducció em serveix per afirmar que el millor comentari que es pot fer de Death Proof és que és una obra purament tarantiniana. Encunyant-li aquest terme en tindria prou, ja que Tarantino ha aconseguit allò que només està a l’abast dels escollits. Que el seu cognom no només s’utilitzi per descriure els seus films, sinó que s’utilitzi per descriure’n el dels altres col·legues de professió. Però en què consisteix la marca “Tarantino”, que fa del seu cinema tant especial, perquè els seus films són tant diferents a la resta, i què fa de Death Proof un compendi de tota la seva filmografia.

Si hi ha un element que és essència Tarantino és sense cap mena de dubte el guió. Més enllà del seu poder de narrativa, de conformar històries de vegades inverossímils, de la seva descomunal imaginació, enginy, de dibuixar uns personatge rics miris per on els miris, del seu do per mesclar diferents gèneres i que el resultat no perdi la seva força i sobretot no caure ni en el plagi ni en la parodia. Més enllà de tot això, la gran marca “Tarantino” són els diàlegs. Avui en dia, hi ha pocs directors, i sobretot guionistes ( ara que estan en vaga, un crit de suport cap ells i les seves reivindicacions ) que escriguin uns diàlegs tant poderosos com ho fa Tarantino. I és que Death Proof a diferència dels seus dos anteriors films, els dos volums de Kill Bill, és un film de molt de diàleg i relativament poca acció. En aquest aspecte si haguéssim de situar Death Proof la ubicaríem més a prop de Jackie Brown que Kill Bill o Reservoir dogs, sense obviar que tant a Kill Bill com a Reservoir Dogs hi ha diàleg inoblidables. Tal com afirma ell, l’èxit radica simplement en el fet que escriu com la gent parla, al menys la que ell freqüenta. Diàlegs àgils, frescos, amb humor, i sobretot a una velocitat endimoniada. Les rèpliques i contrarèpliques als comentaris d’uns i altres és pur Tarantino.

Posat els ciments l’altre gran aspecte de la marca “Tarantino” són els seus personatges. Al llarg de la seva filmografia el que més trobem serien tota una munió dels anomenats antiherois. Un aspecte és que fins a Kill Bill no existia la figura del vilà. Ni a Reservoir dogs, ni a Pulp Fiction ni a Jackie Brown hi ha ni bons ni dolents. El fet és que Tarantino no ha utilitzat mai aquesta distinció maniquea en els seus films. Tots poden ser bons o tots poden ser els dolents segons com se’ls miri. Si bé a Kill Bill , el dolent entre cometes és el despietat Bill, a Death Proof tenim el psicòpata Stuntman Mike. Un tipus dur, fosc, enigmàtic, atractiu, intel·ligent i per damunt de tot violent. Per altre banda, un element si més no curiós de Death Proof és el rotund protagonisme que té la dona. I dic curiós per què quan un parla de Tarantino i de la seva filmografia li venen al cap termes com violència, sang, insults, gàngsters, traficants d'armes, exconvictes, ionquis, tirotejos, orelles tallades, depravats sexuals, assassins professionals sense escrúpols. Termes tots aquests que podríem associar a films plens de testosterona i dirigits a un públic eminentment masculí, sense que això sigui un comentari masclista. Solament plasmo una realitat que hi ha al carrer. Però si això fos així, que ho és, és curiós denotar que tot i ser un cinema que es podria qualificar de masclista, gran part dels seus protagonistes són del gènere femení. I no són personatges secundaris o simples ornaments. A Pulp Fiction el personatge de Mia Wallace és primordial per entendre l’esdevenir d’una de les històries. A Jackie Brown ja el protagonisme absolut requeia en el personatge magistralment interpretat per Pam Grier. Que dir de Kill Bill on l’àngel exterminador prenia la dolça figura d’Uma Thurman en el paper de la núvia venjativa. I finalment a Death Proof l’únic personatge masculí rellevant és el més dolent de tots. Death Proof és la dona al poder, tant en el primer segment com en el segon. Els personatges femenins prenen una importància cabdal. Sobretot en la traca final on Tarantino demostra que la dona és pura dinamita. Per tot plegat Tarantino ens demostra que tot i escriure i dirigir films destinats a un públic majoritàriament masculí, sap descriure i dotar de tot el protagonisme a les dones.

Lligat al tema dels personatges, Tarantino no solament els sap crear sinó que a més és un excel·lent director d’actors. La qual cosa li permet que cada un dels actors que treballen amb ell, sàpiguen extreure el millor d’ells mateixos. Aquí la cinefília que dur al damunt Tarantino el porta en cada un dels seus films a regalar un personatge i una interpretació magistral a un actor o actriu oblidada. La seva reivindicació de les velles glòries és tal que ha estat capaç de rellançar de forma meteòrica una carrera com la John Travolta que segurament mai li estarà prou agraït. Pam Grier i Robert Foster tornaven a primera línea amb dos interpretacions impecables. I el vell Kung Fu, David Carradine retornava de forma esplendorosa a les grans pantalles. Ara Tarantino ha fet el mateix amb un altre veterà com és Kurt Russell, estrella dels films d’acció de principis dels 80 i icona de les pel·lícules de John Carpenter. A qui com en els altres casos li ofereix un paper fet a la seva mida i en el qual pot explotar les darreres gotes de talent que encara li resten.
Altre element que fa de Tarantino diferent a la resta és la seva capacitat per a reinventar els gèneres cinematogràfics. A l’igual que succeeix amb Martin Scorsese, Tarantino és una enciclopèdia amb cames. Aquest enorme bagatge fa que totes i cada una de les seves pel·lícules siguin el resultat de la perfecte mescla d’ingredients extrets de la filmoteca que té en el seu cervell. Cinema negre i de gàngsters a Reservoir Dogs i Pulp Fiction, el gènere del Blaxploitation a Jackie Brown, el spaguetti western a Kill Bill i ara a Death Proof ens mostra la seva sempre particular visió dels films de psicòpates i de persecucions automobilístiques. Actualment no hi ha ningú capaç d’agafar tantes referències, col·locar-les de forma tant explícita en els seus films, i aconseguir un toc personal i com assenyalava abans no caure mai en el plagi o parodia.
Finalment Tarantino amenitza cada un del seus plats amb un ingredient molt especial. La música dels seus films també s’ha convertit en una marca inconfusible. I és que no només dur una filmoteca, sinó que és una malalt de la música. I si abans apuntava que era un especialista en recuperar velles glòries, també ho és en recuperar vells temes musicals que segurament amenitzaven la seva agitada i inquieta joventut. Títols com els de Dave dee dozy Beaky Mick and titch, Hold Tight, o Down in Mexico de The Coasters, o el que serveix per tancar el film Chick Habit de April March són una petita mostra d’aquest altre talent Tarantinià.

Si us heu fixat he parlat de tot el món tarantino però molt poc de Death Proof. Solament us puc dir que si encara no l’he vista no us la deixeu perdre. Si sou fans de Tarantino, com jo, no us decebrà. I si no ho sou, això que us perdeu. Pels que ho sou, tres moments, tres pinzellades de l’univers Tarantinià.
Primer moment, el sensual vall que l’actriu Vanessa Ferlito li ofereix a Stuntman Mike amb música de The Coasters de fons. Enriua-te’n del mític de Kim Basinger.

Segon moment, la tremenda i explosiva forma que té el personatge de Kurt Rusell per carregar-se a les seves víctimes a la carretera en el seu cotxe a prova de mort ( death proof ).
Tercer moment, juntament amb la trepidant persecució en cotxe amb l’actriu Zoe Bell sobre el capó. El colofó final on la dona demostra al gènere masculí que amb elles no s’hi juga. I menys si són dones made in Tarantino.

El final del trencaclosques

En moltes ocasions termes com comercial i qualitat no van gaire lligats quan a cinema ens referim. Per qualitat entenem films basat amb un guió ben escrit, ben estructurat, amb una bona història, que atrapi a l’espectador, que el mantingui enganxat a la pantalla. Amb uns personatges rics, que no ens avorreixin, que no sapiguem el final als cinc primers minuts del film. Uns actors que siguin creïbles en el seu paper, i que aconsegueixin transmetre l’essència no solament del guió sinó del treball del director. Doncs bé, totes aquestes premisses que semblen de vegades una utopia en l’actual panorama cinematogràfic, s’han retrobat en la darrere entrega de la trilogia de l’agent Jason Bourne. “The Bourne Ultimatum” és el capítol final de l’aventura que s’iniciava el 2002, on un assassí professional amnèsic, intenta per tots els mitjans saber qui és realment i qui són els responsables de la seva situació.

Per a la realització d’aquesta entrega final, repeteix el director britànic Paul Greengrass. Responsable de la segona pel·lícula de la saga “ The Bourne supremacy”, es torna a posar rere les càmeres per signar el final d’una trilogia que tot i basar-se en els arquetips de la literatura i cinema d’espies, aporta molts elements de caire modern que la fan diferent a la resta de les seves contemporànies.
En aquesta ocasió, Paul Greengrass ens narra el viatge definitiu de Bourne en la seva obsessiva recerca per esbrinar qui és realment. En les dues anteriors entregues descobreix que havia treballat pel govern i que segurament el nom de Jason Bourne no és la seva veritable identitat. A més viu en la seva pròpia pell com diverses agències governamentals entre elles la CIA no tenen miraments en aniquilar-lo. En aquesta espiral persecutòria Bourne deixa enrere una llista de morts, entre elles la de la seva companya sentimental. D’aquí que juntament amb les ganes de saber la veritat el mou un fort sentiment de venjança vers les persones que l’han convertit en el que és i que ara el volen mort.
Nascut de la mà del novel·lista Robert Ludlum, el sempre difícil trasllat de les pàgines a la pantalla ha estat feina del triplet de guionistes Tony Gilroy, responsable també de les dues entregues anteriors, Scott Z. Burns i George Nolfi. Cal dir que tots tres han creat un dels guions dins del gènere més aconseguits dels últims anys. Si això l’unim al treball excel·lent de Greengrass el resultat és una de les pel·lícules d’acció més brillants que recordi. Cada una de les peces que composen el film està situada i funciona com un rellotge suïs i això es nota en el resultat final. Quasi dues hores de trepidant acció, d’un no respirar i d’una tensió asfixiant. Escenes memorables com la de la estació de Waterloo a Londres, la persecució i baralla per les taulades de Tanger, o la torrencial persecució en cotxe pels carrers de New York en són una petita mostra d’aquesta monumental homenatge als films d’espies. Molt se l’ha comparat a Bourne amb l’espia cinematogràfic per antonomàsia, l’immortal James Bond. És inevitable les comparacions, però en definitiva Bourne i el treball de Greengrass i tot el seu equip en surt extraordinàriament ben parat. I aquest resultat final té molt a veure el gran treball que en fan cada un dels actors. Un desconegut Matt Damon, desconegut pel fet que sembla haver trobat el tipus de papers que li funcionen. Tipus callats, seriosos, de poques paraules, ja varen aguaitar aquest talen al film de Robert de Niro “El buen pastor” on composa una personatge no tant actiu com Bourne però si el d’una agent en els inicis de la CIA, i que també és un tipus reservat. Si al fet que el protagonista dóna la talla, li sumen que està envoltat per uns excel·lents secundaris com la sempre efectiva i contundent Joan Allen, el veterà Scott Glenn i el solvent David Strathairn tot encaixa a la perfecció i el resultat és immillorable.

Paul Greengrass ha sabut dotar al film d’un ritme que en moltes de les pel·lícules del gènere en manca. Però solament això, sinó que ho ha fet sense haver de recórrer a pirotècnics i grandiloqüents efectes especials que en moltes ocasions enterboleixen el film. Res de grans explosions, res de floritures tècniques. Greengrass en té prou amb rodar les escenes més mogudes càmera en mà. El que ens dóna la sensació a l’espectador d’estar participant de l’acció que se’ns narra. Un exemple clarificador és la baralla entre Bourne i l’assassí contractat per la CIA per carregar-se’l a Tànger. Els constants moviments de càmera fan que l’espectador s’involucri de tal manera que al final de l’escena acabi tant exhaust com el propi protagonista.

Però no d’acció viu solament “The Bourne ultimatum” sinó que un dels altres al·licients és la seva complexa trama argumental. Una trama que desemmascara la vessant més fosca i terrible d’una de les agències més opaques del món , la CIA. La realitat és que a aquestes altures del partit tampoc ens hauria de sorprendre el paper de l’agència d’espionatge nord-americana i com els seus tentacles abasten tot el món. Tot i així, Greengrass torna a fer mostra d’aquest esperit crític vers els governs que ja va posar sobre la taula amb el seu film “The bloody Sunday”.

Abans de finalitzar un petit apunt per un dels aspectes que en moltes ocasions passen desapercebuts i que en determinades ocasions són determinant en la composició final d’un film. M’estic referint a la seva banda sonora. A l’igual que en les dues anterior pel·lícules la música corra a càrrec del compositor John Powell. El seu treball per aquesta darrera entrega és digne de menció. Un film d’acció en moltes ocasions depèn de l’acompanyament que té de la música. En aquesta cas Powell ha sabut adequar-se i emmotllar-se al ritme que marcava Greengrass. Contundent, potent, superba, colpidora, però mai la música està per sobre de l’acció, sinó que compleix amb escreix la seva missió d’acompanyament perfecte.
En definitiva una proposta recomanable al cent per cent. Si el que voleu és gaudir de bon cinema, i estar enganxats a la butaca no ho dubteu ni un segon i seguiu a Jason Bourne en la seva particular odissea a la recerca de la veritat.

Les dones de Medem

10

Han hagut de passar 4 anys per què puguem gaudir de nou del personal univers del director basc Julio Medem, després del seu polèmic, i malauradament polititzat ( no per ell sinó per altres instàncies polítiques ) documental “La pelota Vasca”. La repercussió i linxament mediàtic a que fou sotmès des d’alguns sectors “conservadors” per anomenar-los d’alguna manera, el va sumir en una profunda depressió de la que feliçment n’ha ressorgit com diu ell “amb més força”. El resultat, és aquesta nova mostra del seu món oníric, poètic, metafòric, femení, combatiu, crític, una mescla que alguns han definit precisament com el títol del film, caòtic.

9

“Caótica Ana” ens narra la història d’una jova que viu amb el seu pare, amb un talent per a la pintura. Aquest talent és captat per una misteriosa marxant i mecenes que es dedica a reunir a joves de tot arreu, intentant potenciar el seu do, reunint-los en una mena de comuna on cada un dels seus membres treballa per a millorar i explotar les seves qualitats artístiques. Però Ana posseeix un altre do amagat, un do que viu en el més profund del seu subconscient. Un do que la turmenta i que floreix en cada una de les seves pintures. I és que dins d’Ana hi conviuen els esperits de diverses dones. A partir d’aquí Ana emprendrà un apassionant viatge, no solament per a descobrir qui són les dones que l’acompanyen, sinó també cap el fons de la seva pròpia persona. Una travessia que estarà plena de tristesa, violència i tragèdia.

8

Julio Medem s’ha anat forjant amb cada una de les seves pel·lícules una etiqueta de director intel·lectual, incomprès, difícil, de culte, el que l’ha convertit molt a pesar seu en un director de minories. El seus films no són obres destinades per a la gran majoria del públic. El seu món interior és tant ric que plasmar-ho a la gran pantalla de vegades no ha estat senzill. El cine de Medem de vegades és tant hermètic, com el seu director. Una persona que quan el sens parlar, amb aquesta parsimònia, parc en paraules, sembla no voler mostrar-se en públic, tímid, tancat, solitari. Salvant molt, moltíssim les distàncies el compararia amb un altre director amb una personal mirada com és el cas de David Lynch. Tots dos comparteixen el fet de fer un cinema evocador dels seus fantasmes més interns, d’imatges suggerents, i ple de poesia visual.

7

Un dels primers elements que em varen cridar l’atenció del film és la curiosa línea de continuïtat que té “Caòtica Ana” amb el seu anterior film de ficció, “Lucia y el sexo”. La pel·lícula protagonitzada per Paz Vega finalitzava a les paradisíaques platges de l’illa d’Eivissa. I el seu nou projecte té els seus inicis precisament als carrers de la meravellosa illa. Un punt de partida el dels meravellosos paisatges de l’illa eivissenca que té la seva culminació en terres nord-americanes, des del desert d’Arizona fins a la capital del “món” com és New York. En mig, i aprofitant les diferents vides que conviuen a l’interior d’Ana Medem situa el seu film en escenaris tant diversos com Madrid, o el desert del Sàhara. Tot una travessia global, per un film que en essència tracte temes globals i universals.

6

Dins d’aquest caòtic viatge hi conviuen diferents aspectes i temes que Medem ha volgut tractar amb més o menys encert, o amb més o menys profunditat. La primera de les conclusions que un n’extreu és que “Caòtica Ana” és un cant, un crit, una advertència a una de les grans i greus lacres que viu actualment la societat no solament espanyola sinó universal. Penosament dia rere dia, hem de veure a les notícies de TV, llegir als diaris o escoltar per ràdio els anomenats casos de violència de gènere. Medem denuncia de manera poètica però contundentment aquesta espiral terrorífica. Però Medem ens mostra que el que avui ens compungeix, són uns fets que han existit des de temps immemorials. La violència contra les dones existeix des de que l’home és home. I això ho denuncia mitjançant el do amagat que comentaven de la seva protagonista Ana. Ana és la portadora dels esperits de la vida de diverses dones que varen tenir un tràgic final. Totes elles tenen en comú tres elements, que eren dones, que eren joves i que varen morir de forma prematura de forma tràgica i violenta. Bé víctimes de la intolerància religiosa, racial, política, o simplement de la intolerància del gènere oposat. Ana és la figura de la lluita de la dona per lliurar-se de la històrica discriminació a la que han estat sotmeses.

5

I és que Medem té una sensibilitat molt particular vers el gènere femení. Si es repassa la seva filmografia ens adonarem que en totes les seves anterior pel·lícules el personatge femení té un paper cabdal. Cristina a “Vacas”, Lisa a “La ardilla roja”, Ángela y Mari a “Tierra”, Ana a “Los amantes del círculo polar”, Lucía a “Lucía y el sexo” y finalment de nou una Ana a “Caótica Ana”. El seu univers femení té la seva culminació aquí. Ana vindria ser un compendi de totes elles. Probablement les diverses anes que acompanyen a la protagonista siguin un pedaç de les heroïnes anteriors de Medem. Tendres, llestes, belles, seductores, sexys, angelicals, temptadores, matriarcals, turmentades, desorientades. Juntament a tot això el film és un sentit homenatge que Medem no solament fa a la dona, sinó que té la seva gènesi en la figura de la seva germana morta, Ana. D’ella pren el nom de la seva protagonista, i totes i cada una de les pintures que apareixen al film són obra de la seva germana desapareguda.

4

Altre del temes que Medem insereix en el seu film és la seva denúncia sobre la situació que viuen certes comunitats oprimides. En aquest cas posa el dit a la nafra sobre la situació que viuen els refugiats al Sàhara. On des de fa més de trenta anys viuen en camps de refugiats i desposseïts de tots drets pel govern Marroquí, qui els denega el dret a un referèndum. La situació de marginalitat i la violència a la que s’han vist sotmesos pel govern del Marroc és descrit a través del personatge Said. I també per una de les dones que viuen dins de l’Ana. Però la seva denúncia no s’atura en el tema dels refugiats del Sàhara, sinó que té temps per fer de nou en crit ven fort al “NO A LA GUERRA” que encara pateixen els ciutadans del Irak. Una denúncia que té la seva expressió en la meravellosa metàfora del colom i el falcó de l’inici del film i la seva recreació en una de les escenes finals de la pel·lícula.

3

Si una cosa ha caracteritzat a Medem, a part de fer obres amb un cuidat tractament tècnic predominant el seu joc i importància que dóna als colors, i la fotografia. També cal reconèixer-li el seu do per al descobriment de nous talents. Medem com ve sent una constant en els grans directors, a part de ser un extraordinari narrador d’històries, és un excepcional director d’actors. A ell li devem el fet de mostrar-nos en els que possiblement siguin els seus millors papers a l’angelical Emma Suarez, a la provocadora Silke, a la misteriosa Najwa Nimri i a la sensual Paz Vega. En el cas de “Caótica Ana” hem d’aplaudir la seva troballa en la figura de la jove Manuela Vellés. Aquesta jove estudiant afrontava el seu primer film, i a més de protagonista i suportant tot el pes d’un film de Medem. Sense cap mena de dubte és un dels al·licients del film. No solament pel seu gran treball, que personalment es mereix sense discussió el Goya a actriu revelació. Sinó per la seva càndida bellesa, i uns ulls que enamoren no solament la càmera sinó que traspassen la pantalla per captivar-nos de forma i manera irresistible. Juntament amb ella tenim a una veterana com Charlotte Rampling, i a una Bebe que de nou ens demostra que no només sap composar i cantar, sinó que té fusta d’actriu.

2

Dins d’aquest aparent caos que pugui semblar l’obra de Medem, aquest l’ha estructurat en 10 petits capítols. Capítols representants per un número, simbolitzant cada un d’ells una compte enrere. La compte enrere a la que es veu sotmesa Ana cada vegada que és hipnotitzada en l’afany per descobrir que és la que la turmenta de forma tant extrema. El fet de recórrer a la hipnosi és l’aspecte que més xirria del film. La importància que se li dóna trenca l’harmonia i coherència general del film, per mi això sobra. Podria haver buscat un altre recurs.

1

En síntesi els que som apassionats de l’univers Medem estem d’enhorabona pel seu exitós retorn. Segurament hi ha opinions per a tots els gustos, hi ha qui la destriparà, hi ha que la venerarà. El que no es pot negar és que Medem continua sent Medem. El seu cinema dur la firma d’un dels grans valors del carent de talent cinema espanyol. Solament certs personatges, entre ells Medem, a pesar de les crítiques que puguin ploure sobre ell, mantenen cert prestigi davant l’enorme mediocritat que regne. I després perquè diguin que el cinema espanyol està en crisi. Que la gent no vagi veure cine espanyol, no és per tema de quotes de pantalla, és per una terrorífica manca de qualitat. Cosa que no succeeix amb Julio Medem. Des d’aquí espero que com resa la cançó. “ no cambies nunca”, les que et seguim t’ho agrairem, i el cinema també.

Sessió doble d'acció

“Enfant Terrible” és un terme que en el món cinematogràfic s’aplica a aquells directors que fugen del sistema establert per les grans corporacions i de la mastodóntica i opressora indústria del cine i que es dediquen a fer el tipus de cinema que els hi agrada i que a més crea una munió de seguidors fidels. Un d’aquests Enfants Terribles és el director, guionista, productor i un munt de coses més Robert Rodriguez. Des del seu naixement cinematogràficament parlant, amb aquella meravella que es deia “El Mariachi” fins avui la carrera de Robert Rodriguez ha estat marcada sense cap mena de dubte pels projectes arriscats, per l’excés, la desmesura, l’espectacularitat i sobretot, sobretot per l’entreteniment. De la mà del seu “germà” Tarantino, l’altre gran enfant terrible, han ideat i perpetrat la seva darrera gamberrada. I és que tot i ser pensada i estrenada als Estats Units com a una única pel·lícula sota el títol de Grindhouse, aquí les hem de veure per separat, coses del marketing que hi farem. La primera de les parts que ens arriba és la dirigida per Robert Rodriguez i dur per títol “Planet Terror” sent la personalíssima visió i recreació de films sobre zombis.

La dupla Rodriguez-Tarantino són especialistes tan en innovar i crear una nova estètica i nou llenguatge cinematogràfic, com per recuperar gèneres que semblaven desterrats en l’oblit de la memòria col·lectiva, reinventant-los a la seva manera. El cas de Grindhouse i més concretament el de “Planet Terror” s’encamina més cap a la segona de les vessants. I és que Rodriguez ha volgut tributar el seu particular homenatge als films de sèrie B, quasi diria de sèrie Z, centrats en la figura dels zombis. I realment tant ell com Tarantino tenen un do especial. Tenen un sentit de l’espectacle, i de l’entreteniment aplicat al cinema que molt pocs directors tenen actualment. A un altre nivell i salvant molt però que molt les distàncies se’ls pugui comparar en aquest aspecte a personatges com els Spielberg i Lucas dels seus inicis als anys 70.

Aquesta nova proposta de Rodriguez recull tots els prototipus del gènere. Un poble allunyat de la civilització, una enigmàtica malaltia afecta als seus habitats a qui els comença a aparèixer unes sospitoses i asqueroses erupcions. Al mateix temps es converteixen el màquines àvides de sang, cruspint-se a tot aquell que es creua en el seu camí. Aleshores es van reunint un grup de personatges que lluitaran en la seva contra. Una metge que fuig del seu violent marit, també metge. Un misteriós conductor de grues que amaga un fosc passat. Un cuiner a la recerca de la recepta de carn perfecte. Un científic amb tèrboles relacions amb el govern. I una go-go a qui els zombis se li han menjat una cama. Tots conformen un escuadrò d’antiheoris molt típic no solament dels films de zombis, sinó de la filmografia de Robert Rodriguez. Que a més de lluitar contra l’amenaça dels zombis, hauran de fer front a l’escamot de soldats comandats per un militar de pinta seriosa i amb no gaires bones intencions.

Trobar un adjectiu per sintetitzar i descriure “Planet Terror” és una feina complicada. El que si tinc clar és que és un divertimento al més pur estil Rodriguez, i que ha gaudit tant realitzant-lo com n’he gaudit jo veient-lo. A pesar d’algunes escenes passades de voltes, i purament delirants ( menció espacial a la protagonitzada per Tarantino i el seu membre viril ) crec que tot forma part d’aquests jocs pirotècnics que és “Planet Terror”. L’acció és vigorosa, la tensió és perpètua, l’atmosfera és sinistre, no hi ha descans, no hi ha treva, és una muntanya russa on a l’espectador no li és permès distreure ni un segon la mirada de la pantalla. Rodriguez combina de forma magistral aquesta acció amb uns diàlegs àgils, escenes d’amor romàntiques, algunes altres pujades de to ( amb sorpresa per l’espectador ), i acudits col·locats en la seva justa mesura. Res sobra, i res falta. Tot quadre com un rellotge suïs, i és que com he comentat, Rodriguez a l’igual que el seu “germà” Tarantino té un do per realitzar aquest tipus de films.

Altre element que tenen en comú la dupla és el fet d’envoltar-se d’amics i fidels col·laboradors en els seus projectes. “Planet Terror” no n’ha estat una excepció, així tenim tipus com Bruce Willis, el mateix Tarantino o Marley Shelton. A més Rodriguez hi fica la família amb la presència del seu fill Rebel, i dues de les seves nebodes Elise i Electra Avellan interpretant un parell de psicòtiques cangurs. I a l’igual que Tarantino, també té bon ull per rellançar joves actors i en aquest cas curiosament tots tres provinents del món de la televisió. Navee Andews l’ex-soldat iraquià Sayid de “Perdidos”, Freddy Rodriguez de “A dos metros bajo tierra” i la Rose McGowan la seductora Paige de “Embrujadas”.

Anotar dos aspectes que em varen cridar l’atenció. En primer terme és l’entrada del film. Amb aquest esperit de recuperar aquells cinemes a l’aire lliure, “Planet Terror”, s’inicia amb el tràiler d’un film fictici, o no, titulat “Machete”. Pensem que pot ser un bon nou projecte idea per Rodriguez. I per altre, i és un punt que si algú me’l pogués resoldre n’estaria agraït. I és que no sé si era cosa del cinema, del rotllo que estava gastat, o era un efecte més volgut per Rodriguez però la cinta semblava treta del calaix dels records dels anys 70, ja que durant bona part del metratge només fan que sortir petites ratlles com de cinta desgastada pel pas del temps. Vull creure que és fet a propòsit. Tot i aquest misteri tècnic cal dir que és una de les propostes més refrescants d’aquest estiu. Que malauradament no podrem gaudir de forma completa fins que a finals d’agost s’estreni el segon segment, aquest “Death Proof” dirigit per Quentin Tarantino i que promet ser una nova volta de rosca d’aquests nens trapelles i entremaliats que tant ens fan gaudir i que ens demostren que encara hi ha gent amb gran talent a l’altre costat de l’oceà.

El conflicte dels Simpson

En aquesta dèria generalitzada, deguda en gran mesura per la manca d’imaginació alarmant de guionistes i productors de Hollywood, de transportar al cine qualsevol sèrie de televisió. El fet que la sèrie d’animació més llogava de la història no hagués encara sucumbit a la temptació era tota una sorpresa. Finalment, després de 20 anys en antena, i de varies propostes i intents frustrats, el seu creador Matt Groening, i la munió de productors, guionistes i directors que ha tingut la sèrie, encapçalat per James L. Brooks han donat el pas definitiu. Així, l’estiu del 2007 serà recordat entre altres coses a nivell cinematogràfic pel salt a la gran pantalla de la família més iconoclasta, irreverent, maldestre, entranyable i inclassificable, que no són altres que els Simpson.

“The Simpsons the movie” ha estat el següent esglaó en la llarga carrera de reconeixements a tot nivell, en premis i crítiques d’una de les sèries de televisió que ha revolucionat el medi. Els Simpsons que varen néixer de forma totalment espontània a la sala d’espera d’una productora de la imaginació de Matt Groening han esdevingut tot un fenomen arreu del món. Arran del seu tremebund èxit, era d’esperar que el cinema truqués a les portes dels Simpsons. Tot i això, ha estat un camí llarg i meditat pels seus creadors. En paraules d’uns dels responsables Al Jean “ Hem esperat 18 anys pe realitzar la pel·lícula perquè no vàrem voler fer-la per la sola raó que la poguéssim fer-la. Vàrem voler crear un argument que ens exigís les possibilitats que ens brinda una pel·lícula. “The Simpsons the movie” no són tres episodis de la sèrie posats un rera l’altre”. El resultat final, doncs puc dir que no m’ha decebut. I és que com succeeix quan una sèrie de televisió, un còmic, o un llibre és dut al cinema, la gran incògnita és la resposta dels seus fans més acèrrims. I puc afirmar sense cap mena de vergonya que sóc un obsés dels simpsons. Sóc dels que els segueix des de que la 2 de TVE els va estrenar. Una TVE que mai va saber trobar-li el lloc, ja que si bé era una sèrie de dibuixos, no era precisament per a nens. Aleshores va arribar A3 que l’està rendibilitzant i exprimint fins a les últimes conseqüències.

La base argumental de “The Simpsons” no s’allunya gaire del que podria ser un capítol més. Un Homer inconscient de les repercussions dels seus actes, en fa una de les seves. Una acció que posteriorment haurà de resoldre. En aquest cas sense fer cas a les advertències de no abocar residus al llac de Springfield condemna al seu poble a un desastre ecològic de terribles conseqüències pels seus veïns. La seva enèmissima ficada de pota no solament l’obligarà a tornar-se a guanyar-se l’afecta dels seus amics i veïns, sinó sobretot el respecte i estima de la resta de la seva família, Marge, Bart, Lisa i Maggie.
En la ment de Groening, un dels objectius del projecte era poder fer un film que pogués interessar de la mateixa manera als espectadors que són fidels seguidors de les desventures dels simpsons televisius, com dels que no ho són. Que el fet de conèixer tots i cada un dels personatges no fos un impediment per poder entendre la pel·lícula, les situacions i reaccions dels seus protagonistes. En aquest aspecte cal dir que Groening i companyia possiblement han encertat. Però precisament aquest sigui a la par un dels punts on, al meu parer flaqueja més la pel·lícula. Els protagonistes indiscutibles són els Simpons i això fa que alguns dels personatges secundaris que a la sèrie tenen un fort protagonisme quedin eclipsats. Ara estic pensant per exemple en el Sr. Burns, que ja que el film tracte el tema de l’ecologisme té un paper irrisori. També estic pensant en el bo de Moe, encara que té un parell de gags boníssims. Apu i el seu “badulaque”, Barnie l’inseparable company de birra d’en Homer, el director Skinner l’arxienemic d’en Bart són alguns dels personatges que practicament no tenen cabuda en el film. El que tinc clar que fora impossible fer cabre en 90 minuts a tots els personatges que han aparegut durant aquests 20 anys. Tot i que Groening té un sensacional detall al respecte en una de les escenes. A pesar de tot i el fet que cada membre de la família Simpson té el seu conflicte particular el film no se’n recent. Així tenim un Homer preocupat per salvar els seus per poder salvar-se a si mateix. Una Marge que intenta salvar un matrimoni que es va esquerdant per l’egoisme d’en Homer. Una Lisa enamorada i un Bart en plena crisi fraternal que el dur a preferir el “hola, holita” de Flanders al seu pare.

Una cosa queda clara, i és que la munió de guionistes comandats pel tòtem Groening ha volgut centrar el seu film en tres pilars. Per un costat la vessant més americana amb un cant a la família. És del tot sabut que la base de la societat nord-americana és aquesta obsessió pels valors familiars. I tot i que els Simpsons no siguin la família més exemplar, si que representen un estereotip molt pròxim i exagerat del que són la família tipus americana. El segon pilar, és la seva vessant més crítica, posant el dit a la nafra en el paper dels polítics. Molt s’ha criticat als Simpons que al llarg dels anys han anat perdent la seva mala llet, la seva puteria, la seva mala bava, que havien deixat de mossegar al poder establert. Que altres sèries que havien anat apareixen a l’estela dels Simpons com “Padre de Familia” o “American Dad” eren en l’aspecte de crítica social i política molt més dures que els Simpons. Possiblement sigui així, però sembla que el format cinematogràfic ha fet recuperar en gran mesura aquell esperit crític. De tal manera que tenim un president, ( amb una visió de futur un xic sinistre ) de nom arnold Swarzennegger amb poques llums i totalment manipulable pels seus assessors. Un assessor que és la viva imatge de la corrupció pel poder. I que etziba la frase més demolidora del film “Si, el poder me ha vuelto loco. Ya que cuando no tienes poder, nadie te hace caso”. Això em fa venir el cap a cert personatge amb bigoti, que des que va perdre el poder ha perdut més el cap del que ja l’havia perdut mentre mantenia aquest poder. I en tercer terme, l’altre pilar del film és la seva vessant més universal si se’n pot dir d’aquesta forma, amb la seva conscienciació i crida que fan els Simpsons al tema de l’ecologisme. En aquesta mena de “moda” que s’ha convertit avui en dia el fer-nos veure dels perills de la contaminació i del canvi climàtic, no ja solament són exvicepresidents, o actors que es llancen a realitzar documentals, sinó que són els propis Simpsons qui ens adverteixen de les horribles i tremendes conseqüències que esperen al nostre planeta si comencem a cuidar-lo.

Però on els Simpsons han marcat diferència han estat sense cap mena de dubte, i més enllà de les delirants situacions en les que els hem vist involucrats a cada un dels membres d’aquesta singular família, en els petits detalls i sobretot en uns diàlegs plens de segones intencions. El film en aquest aspecte no n’ha estat una excepció. Només dos petits exemples : fixeu-vos en qui és el president dels EEUU que dóna l’alternativa al ratolí de Rasca i Pica en el film que estan veient els Simpsons. I molta atenció a la frase que Bart escriu com a càstig, autèntica declaració d’intencions amb molta sorna per part de Groening i companyia.

En definitiva hi haurà gent que prefereixi els Simpsons de la tele. Que tot i no estar en contra de la pel·lícula potser no hagi cobert les expectatives creades a priori. Personalment entrava al cinema amb certs recels, i en vaig sortir satisfet. Probablement no sigui una obra mestre, i que hi hagi episodis que superin el film. Però el que no es pot negar que tot i haver passat 20 anys, aquesta carismàtica família de color groc no ha perdut la seva capacitat de fer-nos riure. Ahh!! per cert i a qui no li agradi i despotriqui, doncs com diria en Bart “ Multiplícate por cero”.

Adéu mestre

- ¿ Qui ets tu ?

- Sóc la Mort

Aquesta setmana, el dilluns 30 de juliol, finalment la mort ha aconseguit guanyar-li la partida d’escacs al director suec Ingmar Bergman. A l’edat de 89 anys ens deixava per sempre un dels grans, un mestre, un referent. Amb la seva mort, mora també un estil i una manera de fer cinema que malauradament s’ha perdut. I és que avui en dia, un cinema que obliga a l’espectador a pensar, a reflexionar, a qüestionar, que despulla la realitat cruel de l’ésser humà, les seves relacions afectives, les seves febleses, les seves pors, les seves contradiccions no té lloc a la cartellera. Bergman amb aquesta etiqueta de cineasta intel·lectual, va crear un munt d’obres mestres al llarg d’una filmografia extensa i densa.

Com molts altres el meu primer Bergman va ser la que probablement sigui la seva obra més internacional, “ Det Sjunde inseglet” , el “Séptimo sello” del 1956. Amb va impactar de tal manera que creà en mi la imperiosa necessitat de més films bergmanians. Posteriorment vingueren “El manantial de la doncella”, “Los comulgantes”, “Gritos y susurros”, “Fresas salvajes”. I gràcies a les edicions en DVD doncs he pogut visionar pràcticament la totalitat de la seva obra per cinema, films com “persona”, “de la vida de las marionetas”, “Secrets d’un matrimoni”, “L’hora del llop”, “Un verano con Monika”, “Fanny y Alexander” i la seva darrera obra pel cinema “Saraband”. Tot en el seu conjunt conformen una monumental filmografia d’un no menys que monumental artista. Director, escriptor, dramaturg , Ingmar Bergman va compaginar al llarg de la seva carrera, el cinema, el teatre, i la televisió.

Al final de la biografia d’una altre mestre del setè art, Akira Kurosawa sentenciava :
“ Haig de finalitzar aquí. Jo faig pel·lícules; les pel·lícules són el meu mèdium real. Crec que per saber el que va succeir després de “Rashomon”, el procediment més raonable seria buscar-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després. L’ésser humà és incapaç de parlar de sí mateix amb honestedat, però és molt més difícil eludir la veritat fingint ser un altre. Sovint aquesta postura revela molt sobre un mateix d’una manera molt directe. No hi ha res que digui més sobre un creador que el propi treball que realitza” .
Aquestes mateixes paraules les podem atribuir a Bergman. El seu cinema fou un reflex inequívoc de totes les dèries que l’atormentaven. La mort, la religió, la por, la culpa, la venjança, l’amor, el matrimoni, la comunicació, la incomunicació, la gelosia, la fidelitat foren les constants en la seva obra. Bergman sense cap mena de dubte fou el cineasta de l’esperit humà. Possiblement sigui el director que més i millor ha sabut descriure l’ànima de l’home amb un estil directe, en ocasions fred, fugint d’artificis tècnics, simplement l’home front les circumstàncies que l’envoltaven.
“Busqueu-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després”. Si fem cas a Kurosawa, podem esbrinar un mica més la difícil i hermètica personalitat del director suec. Del seu film més autobiogràfic “Fanny i Alexander” se’n desprèn el seu amor pel teatre, per les imatges en moviment. El fet de créixer sota l’estricte i opressora educació religiosa el marcà de manera molt profunda, i es veurà reflexat en multitud de films posteriors. Si hem de buscar Bergman a través dels seus personatges, no ens podem oblidar al grup d’actors que li varen servir d’alter ego a la gran pantalla. Ingmar Bergman es va envoltar d’actors que foren una senya d’identificació més del cinema que firmava. Max Von Sydow, Gunnar Björnstrand, Bibi Andersson, Victor Sjöström, Ingrid Thulin, Harriet Andersson o Erland Josephon en foren els més destacats.

Tot i la seva irreparable pèrdua, com es diuen en aquests casos, sempre ens quedarà la seva obra. Descansi en pau mestre.

Requiem per un èxit

Aquest cap de setmana, a falta de propostes que m’interessessin, he decidit seure’m al sofà de casa i realitzar un entretingut experiment que de tant en tant faig. Tal experiment consta d’empassar-me un parell o tres pel·lícules del mateix director, amb l’objectiu de veure quines diferències es plasmen en cada una d’elles, i el possible procés d’evolució del director. Doncs bé, aquesta vegada la víctima ha estat el realitzador nord-americà Darren Aronofsky. I els dos films que me cascat són “Requiem for a dream” i “The Fountain”. Com a introducció esmentar que el correcte hagués estat veure els films en ordre cronològic, és a dir, primer “Requiem for a dream” i posteriorment “The Fountain”. Però malauradament no ha estat així. Tot i això, i pel cas que ens ocupa es pot aplicar aquella propietat matemàtica que diu que “l’ordre dels factors no altera el producte”. Apuntar que per rematar la feina em podia haver atrevit amb el seu tercer film “Pi” que resulta ser el seu primer llargmetratge, però no he pogut aconseguir-la. Així doncs m’haig de conformar amb les seves dues següents obres.
Darren Aronofsky és d’aquelles rara avis que de tant en tant apareixen en el panorama fílmic. Des de l’estrena del seu esmentat primer film “Pi” es va convertir i li varen penjar l’etiqueta de director de culte. I és que només cal escriure i dirigir un film estrany, innovador, amb múltiples lectures, amb poca publicitat inicial i que acaba convertint-se en un fenomen, per designar-la pel·lícula de culte i de retruc al seu creador també. Això mateix és el que li va succeir a Aronofsky amb “Pi” el 1998. El més fumut de ser considerat un autor de culte, solament amb una pel·lícula, és que et creen una pressió per la qual els teus següents treballs han d’estar a l’alçada del primer. I si no és d’aquesta manera, doncs només fan que caure pals per tot arreu. El talent de Aronofsky va suportar la pressió, i dos anys més tard, el 2000 va realitzar “Requiem for a dream”. El gran èxit aconseguit va ratificar l’etiqueta de director de culte, d’autor personal i va engrandir la figura d’aquest jove director, desintegrant la imatge de jove promesa per ubicar-lo en l’altar de joves directors independents.

“Requiem for a dream” és una extraordinària radiografia de com de perillós i destructiu és el món de les addiccions. Aronofsky ens narra la història per un cantó de la Sara Goldfarb, tendre anciana, viuda, que viu sola en un petit apartament de Brooklyn amb l’única companyia de les seves veïnes i de la seva vella televisió. Enganxada a un programa concurs, la seva vida donarà un tomb radical el dia que rep una trucada de l’emissora de televisió anunciant-li que ha estat seleccionada per participar com a concursant del seu programa preferit. És aleshores quan decideix perdre pes per poder enfundar-se en el seu vestit predilecte, per així lluir les seves millors gales davant les càmeres. Com les velles dietes no surten efecte, escull el camí de les pastilles que li son receptades per un metge de dubtosa reputació. Aquí començarà el calvari de la Sara. Una Sara que té un fill, en Harry. Penjat a tot tipus de drogues, vol muntar el seu propi negoci de venta i distribució de droga juntament amb el seu col·lega Tyrone. En la seva nova empresa rebrà el suport de la seva núvia Marion que està igualment pillada a la heroïna. L’aventura de tots tres té un inici prometedor que mica en mica anirà convertint-se un terrible descens als inferns.
Hi ha una dita que pregona que cal anar en compte amb el que un desitja ja que pot arribar-se a convertir en realitat. I n’hi ha una altre que sentència que somiar és gratis. Tots i cada un dels personatges creats per Aranofsky tenen el seu propi somni. Anhelen canviar, fugir de la seva anodina existència per llaurar-se una nova realitat. La Sara vol aparèixer a la tele. En Harry vol guanyar pasta per compensar a la seva mare i ajudar a la Marion en el seu somni. En Tyrone vol viure a lo gran, deixant de ser un pringat. I la Marion vol independitzar-se dels seus pares, tenint la seva pròpia botiga de roba. Tots quatre tenen un somni, tots quatre busquen convertir en realitat aquest somni. Però l’obsessió per aconseguir aquest somni els anirà destruint poc a poc. El rerefons del film d’Aronofsky no és una reflexió sobre els desitjos no complerts, o els somnis trencats. “Requiem for a dream” és un advertiment tremendament cruel i directe sobre com de devastadores poden ser les addiccions. Addictes a la droga, addictes al sexe, addictes a les pastilles, addictes al règim, o addictes a la tele. Tota addicció és nociva si no se’n sap controlar els efectes.
Per aquest collage bona part del mèrit recau en el treball dels actors. Especialment remarcar el paper del protagonista, en Jared Leto que dóna vida en Harry Goldfard. Sorprenent és la interpretació de la dolça i angelical Jennifer Connelly. Amb aquells impressionants ulls blaus no recordava un personatge tant dur en la seva filmografia. Veure-la tant demacrada, tant desesperada, arrossegant-se per una papelina, demostra que quan s’ho proposa i selecciona bé, pot adreçar la seva irregular carrera. I sobretot desfer-se de la imatge de immaculada esposa com la que va interpretar a “Una mente maravillosa”, i amb la qual va aconseguir l’oscar ( encara em faig creus ) . Però qui de debò està enorme, qui de debò està immensa, qui de debò es menja cada una dels plans, qui de debò és l’autèntica protagonista, i per qui de debò mereix veure el film és per la lliçó d’interpretació que imparteix Ellen Burstyn.

Més enllà del guió, i l’excel·lent dibuix dels seus protagonistes, el gran poder del film són les seves imatges. Aronofsky en un prodigiós treball de muntatge manté un ritme frenètic al llarg de la projecció. Recursos com la pantalla dividida en dos, per emfatitzar els dos punts de vista dels personatge en una mateixa escena. Els constants flashos cada vegada que un dels personatges es col·loca, bé esnifant bé punxant-se. Els primers plans de les pupiles dilatades. La càmera hiperàpida a l’estil de videoclip. No hi ha descans, no hi ha fre, tot és un no parar, accelera, accelera al màxim, prem a fons fins a la meta, fins el final, fins a tocar amb els dits el somni de cadascú. En certs moments ens recorda a la part final de “Uno de los nuestros” quan el personatge de Ray Liotta posat fins a les selles recorre la ciutat a tot drap amb l’alè de la poli al darrera. La reflexió matemàtica i l’obsessió de “Pi”, donen pas a l’addicció i velocitat de “Requiem for a dream”.
Posteriorment al reconeixent unànime del film, Aronofsky trigà ni més ni menys que sis anys a estrenar la seva nova proposta. Una proposta que com en el cas de “Pi” ha deixat descol·locat a tota la parròquia, tant a crítics com a públic en general. I és que “The Fountain” o “La fuente de la vida” com s’ha estrenat a Espanya, s’acosta més a la paranoia conceptual de “Pi” que a la visió realista de “Requiem for a dream”.

Tres moments històrics, tres escenaris radicalment diferents, però amb els mateixos dos personatges protagonistes, i amb el mateix objectiu. “The Fountain” és un cant a la vida, a la lluita eterna de l’home per aconseguir guanyar la partida a la mort, és un crit a l’amor indestructible, perdurable i immortal. En tots tres casos, tenim al personatge masculí (Tomás,Tommy,Tom Creo) que es troba davant el desafiament de trobar el remei per poder salvar a la seva estimada (La reina Isabel,Izzi Creo).

Aronofsky situa l’acció global del seu film en els tres estadis temporals, és a dir, el passat, el present i el futur. El temps passat l’ubica en plena campanya de conquesta espanyola de les terres americanes al segle XVI. El guerrer Tomás li és encarregada la missió de trobar l’arbre de la vida eterna per poder ajudar així la reina Isabel a fer front a l’augment de poder del gran Inquisidor. El temps present és protagonitzat pel doctor Tom Creo, que està invertint tots els seus esforços, energies i recursos per trobar la cura al tumor que pateix la seva dona Izzi. I el en temps futur, hi ha en Tommy que a bord d’una mena de nau espacial, o bombolla estranya que simbolitza una mena d’estrella, viatge a través de l’espai sideral fins a la fi de l’univerns en l’intent de fer reviure la figura de la Izzi. Totes tres històries es van barrejant i saltant d’un costat a un altre, creant una sensació final que tot i ser tres escenaris espaciotemporals diversos ens estan explicant la mateixa història. Els relats del passat i del present fins a cert punt tenen certa lògica argumental i de narració. Però on de debò sembla perdre tot oremus és la del futur. Tant paranoica, tant visionaria, tant profunda, tant poètica, tant mística, com incomprensible, sorprenent, xocant o insòlita.

Per proporcionar-nos la sensació de una única història explicada a través del temps, Aronofsky donà el paper dels tres personatges masculins i femenins als mateixos actors. Així el cada cop més sol·licitat Hugh Jackman interpreta en Tomás el conqueridor, en Tom Creo el metge, i en Tommy l’astronauta. I La Rachel Weisz s’enfunda en la pell de la Reina Isabel i en la de la Izzi. Hugh Jackman està creixent com a actor, i si la seva elecció per interpretar un personatge tant mític i amb tants seguidors com Lobezno a la saga dels X-Men semblava a priori una aposta arriscada. El temps i els seus posteriors treballs han demostrat que Bryan Singer no anava gens equivocat amb el talent d’en Jackman. Si fos així, no hagués encadenat interpretacions amb Woody Allen, o amb Christopher Nolan. L’altre cara és la tendre Rachel Weisz que ens està acostumant a papers de dona vital que per circumstàncies acaba per palmar-la, provocant una reacció airada de la seva respectiva parella, sigui el bo de Ralph Fiennes o d’en Hugh Jackman. Fer un petit esment a una actriu que repeteix amb Aronofsky en un escarit paper com a supervisora del doctor Creo. L’extraordinària Ellen Burstyn després de la seva monumental composició de la Sara Goldfard a “Requiem for a dream” interpreta a la doctora Lillian Guzetti que intenta posar seny davant l’evident desmoronament psíquic, mental i físic d’en Tom Creo.
En definitiva una aposta arriscada d’un Darren Aronofsky que va decidir no seguir l’estil aplaudit de “Requiem for a dream” per llançar-se a una obra massa personal i a qui molts els hi ha semblat un pas enrere en la prometedora carrera d’en Aronofsky. Personalment tot hi haver passat un parell de dies després d’haver-la vist, encara és el moment que l’hagi de pair. Sincerament, me va subjugar i encantar molt més “Requiem” que no pas “The Fountain”. Possiblement perquè requereixi un esforç més de comprensió i reflexió. Probablement, no ho sé amb certesa. Potser esperi un dies, per tornar-me a seure al sofà i intentar esbrinar que diantre em vol explicar en Aronofsky.

Reaccions humanes

Quan arriben les calors de l’estiu i s’apropen les vacances a, l’igual que succeeix amb les dates nadalenques, la cartellera s’inunda de les típiques i inevitables superproduccions yakees. Avui en dia, les sales estan plenes d’homes aranyes, pirates solcant els mars del carib, i per si no hi hagués prou ara els recuperats robots transformables. Entre tanta mediocritat, i efectes especials de tant en tant es cola una petita joia que la única manera que duri a la cartellera més de dues setmanes seguides és que la publicitat boca orella faci el seu efecte. Un exemple del que comento és la darrera obra d’un dels directors de més renom a la seva terra, Austràlia. Ray Lawrence va aconseguir bones crítiques amb la seva anterior pel·lícula, “Lantana”, i ara ens arriba la seva última proposta “Jindabyne”.

Basada en un relat de l’escriptor Raymond Carver “Tanta aigua tan a prop de casa” ens narra la història de 4 amics que decideixen passar un cap de setmana pescant. Quan arriben al seu lloc de destí, topen amb el cadàver d’una jove en mig del riu. Aleshores en comptes de trucar a la policia, decideixen lligar el cos a un arbre i seguir amb la seva jornada de pesca. A l’arribar a casa, sense ser conscients d’haver fet res malament, es troben amb la incomprensió de les seves dones, del rebuig de la opinió pública i de l’odi de la comunitat aborigen ja que la noia morta és d’aquesta raça. Els conflictes latents en les respectives parelles afloren de forma visceral arran d’aquest incident que està a punt de destruir les plàcides vides dels deus protagonistes.

Tot i que la història de Carver ja havia estat duta anteriorment al cinema en un dels fragments del film coral “Vides encreuades” de Robert Altman, Ray Lawrence el dota d’una càrrega dramàtica molt més dura, introduint altres elements no presents en el film d’Altman. Com són la fractura matrimonial, i sobretot el tema racial descrivint-nos el problema latent a la aparent i manyaga societat australiana entre els aborígens i els de raça blanca. En essència “Jindabyne” és un film on la història i els seus personatges són els que duen les regnes i el pes de la tragèdia. Un film on se’ns descriu amb cruesa la naturalesa humana. En primer terme la més fosca i terrible, ja que el film s’inicia veient la cara de l’assassí i mostrant-nos el resultat del seu atroç acte. Per altre, tenim la passivitat, la incomprensible desatenció, la increïble insensibilitat dels quatre pescadors que sabent que hi ha una morta en el riu, no se’ls acut altre cosa que lligar-la i seguir gaudint com si res del seu esport. Posteriorment tenim la compressió, el rebuig, el sentiment de culpa de les parelles front el terrible acte dels seus marits. I finalment tenim l’eterna lluita i enfrontament entre races, incapaces de conviure en pau. Tot plegat es barreja amb mestria en aquest intens drama.

Gran part del mèrit del film de Ray Lawrence recau sense cap mena de dubte en el treball dels seus protagonistes. El pes de la història recau en gran mesura en la figura dels personatges que interpreten al matrimoni Kane. Stewart Kane és una bella glòria dels ral·lis que ara es veu relegat a regentar un petit taller en mig d’un poblet en mig de la immensitat de les planures australianes. I ella és la Claire Kane, dóna fràgil bolcada en cos i ànima en el seu fill. Però el fet d’abandonar la seva família durant quasi un any i mig després del naixement del seu fill, obre una ferida i una esquerda en el seu matrimoni que sembla no haver supurat del tot. Una tensió, que amb el pas del temps sembla haver-se cicatritzat però que el cas del cos al riu reobre amb virulència. Tenint clar la forta càrrega emocional, i l’excel·lent treball de la resta del repartiment, s’ha de fer un punt i a part al referir-nos a la feina dels dos actors protagonistes. Gabriel Byrne a qui dóna vida a Stewart Kane demostra altre vegada que és un gran actor. Byrne recrea amb magnificència el retrat de l’home atrapat en una vida anodina, que viu del records del passat, enamorat de la seva dóna i pressionat per una mare possessiva. És com una mena de bomba de rellotgeria, a qui el fet d’anar a pescar i estar amb contacte amb la natura serveix com a escapament per tanta pressió. Però qui de debò és l’ànima del film, és l’actriu Laura Linney. Cal dir que aquesta immensa actriu torna a estar superba en el paper de la Claire Kane. La seva mirada, la seva expressivitat, la seva contundent duresa, la seva eterna lluita contra si mateixa, la seva determinació, fa de la seva composició una delícia per els sentits. És sense cap mena de dubte una ACTRIU amb majúscules i la seva interpretació a “Jindabyne” n’és de nou un grandiós exemple.
Així doncs, la suma dels elements fa que “Jindabyne” m’hagi reconciliat amb el bon cinema. És un film que en té assegut a la cadira amb el cor encongit, gaudint segon a segon, pla rere pla, no tan sols del trement relat, sinó de les accions i reaccions dels seus protagonistes. Amb la bellesa dels boscos i planures inabastables australianes com a teló de fons i testimoni mut de tot el que allí s’hi esdevé.

Takeshi versus Takeshi

A la vida de tot creador artístic arriba a un punt on s’interroga cap a on ha de dirigir la seva carrera. En el camp del cinema, alguns directors han optat per realitzar films en clau autobiogràfica per mostrar al món com de difícil és ser un cineasta admirat i reconegut per tothom, o com pot arribar a minar i destruir la personalitat pròpia tot el que envolta el procés creatiu cinematogràfic. Dos grans exemples són per un cantó el film “Vuit i mig” de Fellini on de la mà del seu alter ego Matroianni descrivia tot el seu ideari, tot el seu món interior i es qüestionava sobre l’ofici de director i es despullava metafòricament davant l’espectador. I per altre, encara més descarnat fou el film “All that jazz” on el director i coreògraf Bob Fosse no tenia cap mena de mania a representar-se com un tipus enganxat a les drogues, faldiller però entregat a la seva passió que no era cap altre que la dansa. A mig camí entre tots dos trobem la pel·lícula del director japonès Takeshi Kitano “Takeshis’”.

Artista multidisciplinari va iniciar la seva carrera com a còmic, passant posteriorment per la televisió fins fer el salt definitiu al cine. La marca Kitano es caracteritzà per films violents, plens de escenes d’acció, on policies i yakuzes omplien cada un dels plans. Més endavant, a mesura que madurava com autor va intercalar altres experiències com comèdies familiars a “El verano de Kikujiro”, drames demolidors a “Dolls” o estranys musicals de samurais a “Zatoichi”. No sabem ben bé perquè, però sembla que tots aquests reconeixements, distincions i premis a la seva trajectòria ha arribat per cansar-li. I ha decidit donar-hi a tot plegat un tomb radical. El resultat és aquest desconcertant retrat sobre si mateix, sobre el seu cinema i sobre tota la seva obra anterior. En paraules del seu propi creador, el film és el somni dins un altre somni del seu protagonista. Un protagonisme que per més enrevessament està compartit pel mateix Kitano que encarna a dos personatges enfrontats. A un cantó del mirall encarna al reputat i exitós actor Beat Kitano, i de l’altre dóna vida a Kitano, un humil caixer de supermercat la màxima aspiració del qual és convertir-se en actor.

El film és un compendi de l’obra kitaniana fins el dia actual. Tant és així que la resta del repartiment està composat per la gran majoria d’actors que l’han acompanyat en els seus films anteriors. Susumu Terajima, Tetsu Watanabe o Kayoko Kishimoto en són una representació. “Takeshis’” és una experiència onírica, desbordant, metafòrica, poètica, delirant, surrealista i experimental. Un film solament recomanable pels fans més acèrrims de Kitano, i per a qui ha seguit de prop la seva filmografia. Ja que si no és així, la pel·lícula ja sent un xic incomprensible de per si, pot esdevenir per l’espectador no immers en l’univers personal de Kitano un autèntic suduko irresoluble. Si la intenció de Kitano era trencar amb tot el que havia fet fins ara per reprendre i replantejar-se el seu futur com a director cinematogràfic, doncs queda clar que “Takeshis’” és un magnífic punt i a part. En ella no té cap problema a parodiar-se de forma insolent en la figura que més l’ha marcat, és a dir, de dur i violent yakuza. L’escena a la platja on el personatge de Beat Kitano dispara sense descans sobre un grup de policies, i sobre la resta del repartiment que s’abalancen sobre ell és el veritable punt d’inflexió del film.

Què és el que realment pretén Kitano amb aquesta cinta ? Cap a on vol dirigir els seus pròxims films ? De debò vol trencar amb la imatge i l’estil que més èxit comercial l’hi ha donat ? O simplement ens ha volgut transmetre el seu propi desconcert artístic ?. Totes les respostes crec que les trobarem en el seu següent film d’aquest enigmàtic, genial i inexpressiu japonès.