Una oferta que no podras refusar

Possiblement una de les nissagues cinematogràfiques més famoses de la història sigui la de la família Corleone. Una trilogia de la qual la primera entrega es convertí en pel·lícula de culte des del mateix dia de la seva estrena . Mentre que la segona superà les expectatives i el llistó de la primera, trencant aquell tòpic que diu que segones parts mai foren bones. Els pares de la criatura , Francis Ford Coppola en la direcció i co-guionista i Mario Puzo com a guionista varen construir el que és el millor , més complert i exhaustiu retrat d’un clan mafiós . Totes i cadascuna de les obres que conformen la trilogia d’El Padrino (The Godfather ) van més enllà de ser simples pel·lícules de gàngsters. Amb tocs de tragèdia grega i drama shakespearià fan dels Padrinos no ja clàssics sinó obres mestres que tenen el seu lloc d’honor entre les millors pel·lícules de la història. Ideada en principi com la narració dels fets de la família Corleone , Coppola va aconseguir crear la crònica social de la màfia italo-americana i de retruc una metàfora del més profund de la cultura dels Estats Units.

El projecte nasqué de la mà del productor Robert Evans que comprà els drets de la novel·la que per aquells moments , principis del 1970 estava escrivint Mario Puzo. L’obra titulada El Padrino inspirada en la vida de dos gàngsters reals Vito Genovese i Joseph Profaci arribà ser un autèntic best-seller i el seu pas a la gran pantalla estava cantat. La Paramount que havia estat la productora que s’havia fet amb els drets seria l’encarregada de tirar endavant l’adaptació. Però tot el procés que es gestà fou llarg , costós i ple de dificultats. Com succeeix en la majoria de les situacions de la vida l’atzar i les casualitats varen tenir molt a veure amb el resultat final . La Paramount en una primera instància no va pensar en Francis Ford Coppola per dirigir el film. La renúncia dels altres candidats va fer que Coppola entrés en el joc. El que inicialment era una obra d’encàrrec , es convertiria en una obra personal on Coppola va poder desenvolupar tot el talent que duia dins. Un cop aconseguit el director i els guionistes , el pas següent era el de l’elecció dels actors. Coppola fent servir el seu paper de màxim responsable en la direcció va imposar a dos actors que ja havien treballat amb ell en projectes anteriors. Un era en James Cann que seria l’encarregat d’interpretar el paper del fill gran ( Sandino Corleone) i Robert Duvall en el paper del fidel advocat i fill adoptiu del Padrino Tom Hagen. Coppola també imposà a la seva germana Talia Shire com a la filla del Padrino ( Connie Corleone ). On començaren els problemes fou en l’elecció primer de Michael Corleone , el fill petit que finalment heretarà l’imperi. Molts foren els proposats des de Robert Redford , Warren Beatty o Jack Nicholson , però fou Coppola qui dipositaria la confiança en un jove actor com era Al Pacino. Més controvèrsia provocà l’elecció del protagonista principal. Finalment el mateix Coppola juntament amb Mario Puzo es decantaren per Marlon Brando. Resolts aquests primers problemes , per Coppola aquests no havien fet més que començar. A les constants pressions de la productora o enfrontaments amb l’equip tècnic i artístic s’uní pressions d’altres esferes. La mateixa Màfia a través de la Italian-American Civil Rights League posà les seves condicions per el bon transcurs de la producció. Una de les condicions fou que paraules com Màfia o Cosa Nostra fossin excloses del guió. Així aquests termes foren substituïts pel de Família. Tot i això el talent de Coppola es superposà aquest munt de contratemps fins el punt que La Paramount acceptà el muntatge final de quasi tres hores. Les peces que composaven l’enorme trencaclosques d’El Padrino van anar encaixant una a una fins a transformar-la en una màquina perfectament. El guió , el treball dels actors i de la magnífica direcció de Coppola s’hi ha d’afegir la magistral banda sonora. Nino Rota , habitual de Federico Fellini , va posar el seu mestratge al servei d’aquest clàssic. Si inoblidable és la interpretació de Marlon Brando encara ho és més la balada que obra el film ( The Godfather Waltz ) i que s’ha convertit en tot una senya d’identificació no tant sols d’El Padrino sinó de la trilogia sencera. El film fou tot un èxit l’any 1972 , no només en taquilla sinó que aconseguí tres oscars de l’Acadèmia (millor pel·lícula , millor actor per Marlon Brando , i millor guió adaptat per Francis Ford Coppola i Mario Puzo).

El Padrino ( The Godfather ) s’inicia amb la cerimònia del casament de la Connie a finals dels anys quaranta. Els Estats Units sortien victoriosos de la Segona Guerra Mundial i Don Vito Corleone és capo d’una de les famílies mafioses més important de Nova York. A ell hi recorren la gent per demanar-li ajuda. La primera imatge del film és el d’un Vito Corleone assegut en el seu despatx com si d’un monarca es tractés , rascant-se la galta i amb aquella veu a mig camí entre ronca i afònica preguntant-se què pot fer-hi ell. Tant en la novel·la com el film se’ns dibuixa l’organització de Don Corleone com un autèntica monarquia on els súbdits demanen consell al seu rei perquè els lliuri de les seves penúries. El seu consell és format pels seus fills i homes de més confiança , Sonny Corleone i Tom Hagen. Ells són els homes forts del clan. La lluita pel poder entre les diferents famílies és latent . La tragèdia es desencadenarà quan Sollozo proposi a la família Corleone entrar en el negoci de les drogues i aquesta s’hi negui. En un intent de persuadir a Don Corleone aquest és objecte d’un atemptat a vigílies de Nadal. La guerra estava pràcticament servida en safata. Michael Corleone que fins aquells moments s’havia mantingut al marge dels negocis de la família decidirà participar-hi després del fustrat assassinat del seu pare. Michael donarà un pas i atravessarà un porta per la qual ja mai més en podrà tornar. Michael en venja del seu pare assassinant a Sollozo i al capità corrupte McClusky - interpretat per un veterà Sterling Hayden com a homenatge al cinema negre dels cinquanta del qual Hayden en fou un abanderat -. Les vendettas entre membres de les diverses famílies semblen no tenir final. Michael haurà de fugir a Sicília i serà Sonny qui es farà amb el comandament del clan Corleone. Però serà objecte d’una trampa i serà assassinat. La mort del seu germà precipitarà la tornada de Michael que després de la mort del seu pare per un atac de cor agafarà les regnes. Es casarà amb la seva núvia Kay ( Diane Keaton ) i dirigirà la venjança final contra tots els seus enemics. Tessio , Carlo el seu cunyat , i els altres caps de les bandes rivals seran eliminats al més pur estil mafiós. El viatge cap a un món sense retorn ha començat per Michael Corleone que esdevindrà el nou Padrino.

És difícil escollir entre aquesta o aquella escena , seqüència o imatge de la pel·lícula. Tota ella conforma un tot , un conjunt perfecte . Més enllà del seu valor artístic i cinematogràfic El Padrino és una obra que conté en si mateixa un valor simbòlic i metafòric. Pensada per Coppola com a metàfora d’Amèrica , el que es rodés a principis dels setanta fa d’ella una pel·lícula “que també representa l’ascens d’una nova generació en contra d’una altra : vella-nova Màfia , vella-nova Amèrica , vell-nou Hollywood”. Molts són els aspectes que fonamenten aquesta hipòtesi. El personatge de Vito Corleone és el representant d’aquella vella Màfia nascuda a la dècada dels vint , enriquida pel contraban de licor durant la llei seca i que al llarg dels trenta i quaranta va estendre els seus negocis a d’altres camps com el joc o les drogues. Aquella vella Màfia d’arrels italianes s’enfronta a cavall de la dècada dels cinquanta a la nova estirp de gàngsters. Són la segona generació , la primera nascuda i criada íntegrament als Estats Units. Els seus mètodes i ambicions són diferents a la dels seus predecessors. Vito Corleone en serà una víctima d’aquest canvi generacional del qual ni la Cosa Nostra en pot escapar. La seva oposició a entrar al pujant negoci dels narcòtics fa d’ell un destorb. El relleu vindrà de la mà d’en Michael , el fill petit. A l’igual que el seu pare entrarà al cercle del crim a través d’un assassinat. Heretarà una organització que tot i els seus esforços per convertir-la en legal és incapaç d’aconseguir-ho. I des del seu tron observarà com la sang , el terror i la violència només estan conduint al seu imperi a la destrucció i desintegració , a més de fer d’ell un ésser solitari. Aquest procés serà una de les bases argumentals d’El Padrino II. No obstant hi ha coses que perduren , paraules com honor, família , poder , venjança , mort , submissió , amistat , fidelitat formen part de la tradició d’una organització centenària que atravessà l’atlàntic per estendre’s pel nou continent.

L’èxit recollit per aquest primer Padrino va fer que la Paramount es posés a treballar en el rodatge de la segona entrega. Mario Puzo va començar a redactar el nou guió utilitzant els capítols de la novel·la que no havien estat incloses a la primera part. Coppola no volia deixar escapar l’ocasió tot i que amb anterioritat va rodar un projecte personal com fou el de La Conversación. El fet que El Padrino II nasqués amb l’etiqueta de superproducció no impedí que Coppola la construís com obra personal. Aquest element es palpa durant tot el metratge , amb un dibuix més aprofundit dels personatges , el seus ambients i circumstàncies.

El plantejament d’aquest nou Padrino fou la narració temporal de l’abans i el després del primer. Finalment Coppola la va enfocar com “la juxtaposició del decliu d’una família amb l’ascensió d’aquesta mateixa família ; per mostrar com el jove Vito Corleone està construint-la fora d’Amèrica mentre el seu fill presideix la seva destrucció”. Aquesta estructura el permeté abraçar un període de temps molt més ampli , des del 1901 fins a finals dels cinquanta. Per aquesta nova aventura cinematogràfica tant la productora com el realitzador varen confiar amb el mateix equip de l’anterior pel·lícula. Com en el cas d’El Padrino Coppola va confiar en un jove Robert de Niro per encarnar al jove Vito Corleone. La resta del repartiment repetiren ; Al Pacino , Robert Duvall , Talia Shire , Diane Keaton i John Cazale. També s’incorporaren noms il·lustres com el cas de Lee Strasberg , director del famós Actors’ Studio , en el paper de Hyman Roth . El resultat no va poder ser més positiu. El Padrino II superà amb escreix el primer , símptoma d’això foren els seus sis oscars de l’any 1974 ( millor pel·lícula , millor director per Francis Ford Coppola , millor guió adaptat per Francis Ford Coppola i Mario Puzo , millor actor de repartiment per Robert de Niro, millor banda sonora per Nino Rota i Carmine Coppola i millor direcció artística per Dean Tavoularis , Angelo Graham i George Nelson ).

El film comença a Sicília , a l’any 1901 . El pare i el germà del nen Vito Andolini han esta assassinats pel cap de la màfia local , Don Ciccio. Per evitar una vendetta el nen es condemnat a mort. La seva fugida serà cap el nou món , a Nova York. Allí creixerà al barri de Little Italy centre de la vida dels milers d’immigrants italians que a principis de segle es varen instal·lar a Nova York. El 1917 Vito Corleone s’ha casat i treballa a una tenda de comestibles. En una sessió al teatre coneix a Fanucci , un extorsionador de la Mà Negra . Quan el seu veí , Clemenza , li encomana que li guardi un paquet ple d’armes entrarà en contacte amb el món del petit delicte al barri. Ràpidament Fanucci demanarà part del negoci d’en Vito i els seus companys. La discussió acabarà amb la mort de Fanucci de la mà de Vito Corleone que esdevindrà el nou Padrino de Little Italy. Ell i els seus socis munten una companyia d’exportació d’oli amb la qual s’enriquiran i l’alternaran amb l’augment de la seva organització criminal. L’últim episodi de Vito Corleone serà el de viatjar a la seva Sicília natal per tancar el cercle que va iniciar quan va haver de fugir de petit. Allí demana audiència a Don Ciccio , el qual matarà atravessant-lo amb un punyal. Paral·lelament a la vida del jove Corleone i alternant-la amb constants flash-backs , se’ns relata les accions del nou Padrino Michael Corleone en el seu objectiu per mantenir el seu poder i estendre’l a d’altres territoris. És l’any 1958 i mentre a Michael Corleone li demanen acabar amb els germans Rosatto i el financer jueu Hyman Roth , serà objecte d’un atemptat a la seva pròpia mansió. Michael farà negocis amb el mateix Roth per evitar una guerra . L’intenció és el control del hotels i casinos que l’organització de Roth i els Rosatto tenen a Cuba. En la ment de Michael només hi corre una paraula , venjança. El pla final de Michael Corleone serà l’eliminació de tot aquell que ha estat involucrat en el seu intent d’assassinat. I això inclourà el seu propi germà Fredo. Al final del film Michael Corleone dur endavant la seva sanguinària vendetta , ordenarà la mort d’en Hyman Roth , de Pentangeli que es suïcidarà a la presó , i del seu germà Fredo. Entremig un judici del senat , l’abandó de la Kay per concloure amb un Michael Corleone que restarà sol reflexiu i mirant a l’horitzó.

El muntatge final està estratègicament ordenat per què l’espectador sigui conscient del doble procés que apareix al film. Un doble procés antagònic en el fons però en la forma semblants. Tots dos romandran en l’assassinat , Fanucci , Don Ciccio , Hyman Roth , Pentangeli i Fredo. El destí que portarà serà totalment el contrari. Mentre Vito crea , Michael mata , mentre Vito consolida , Michael destrueix. Si el jove Vito ha de matar per fer-se un espai dins la multitud d’organitzacions mafioses que imperen a Nova York , Michael ha de fer-ho per mantenir un imperi que com el cas de l’Imperi Romà sembla haver-se-li escapat de les mans. L’atac d’altres organitzacions pel poder és ferotge cosa que conduirà a una resposta no menys ferotge de Michael. Si la família creada per Vito Corleone es basava en el diàleg i evitar la violència oferint ofertes que no poguessin refusar . Michael l’ha de mantenir a través de tot el contrari , sang i falta de pietat. La violència emprada per Michael provocarà la progressiva dilapidació de tot allò que l’envolta. El preu és la pèrdua de la seva pròpia família on una Kay cansada de ser esclosa i d’estar sota un obsessiu control decideix marxar. L’escena final amb un Michael Corleone al jardí , assegut , ve a ser com la calma després de la tempesta. Una calma que li proporciona l’oportunitat de pensar i reflexionar sobre els motius que l’han dut a aquesta tràgica situació. Aquella frase durant el casament de la seva germana Connie a El Padrino “La meva família és així , Kay , però jo no “ queda molt lluny. Al cap i a la fi el personatge de Michael Corleone a El Padrino II no és res més que el de l’home engolit per les circumstàncies que l’han condemnat a un infern del qual no en pot escapar.