El geni rus

Si el cinema és un invent francés dels germans Lumiere, i els americans van fer d'ell una gran indústria de l'entreteniment, un dels pares que varen fer del cine un art fou aquest director rus que posà les bases del cinema modern. Per Sergei Mikhajlovic Eisenstein “Amèrica no ha comprès el muntatge. Amèrica s’entesta en la narració, no redistribueix les imatges figuratives, simplement mostra allò que passa.” Aquestes noves idees les va aplicar en la seva primera pel·lícula l’any 1925. En ple règim Stalinista el cinema fou l’instrument utilitzat pel poder per estendre l’ideologia comunista. I d’aquest interès per representar els episodis més rellevants de la Revolució Russa sorgiren dos obres mestres del cinema mut. Totes dues del que és possiblement el més gran director que hagi donat el cinema rus. Per commemorar el vintè aniversari de la primera revolució russa , la de l’any 1905 , es va instar al director S.M. Eisenstein que fes un film evocant els moments de més transcendència. En un principi l’intenció d’Eisenstein era realitzar un film de major duració però posteriorment va considerar que la recreació del motí i la conseqüent rebel·lió en el Cuirassat Potemkin podia esdevenir en ella mateixa una bona pel·lícula.

El Cuirassat Potemkin (Bronenosez Potomkin ) representa un altre dels moments claus en la història del cinema. Amb tant sols 27 anys Eisenstein va introduir tot un seguit d’innovacions cabdals per entendre l’evolució del cinema. La gran aportació d’Eisenstein fou en l’aspecte del muntatge cinematogràfic. I El Cuirassat Potemkin és tot un prodigi de domini i utilització dels plans en el muntatge final. Els seus quasi 1300 plans en poc menys d’un hora de metratge són tot un hite i un dels moments més àlgids del cinema mut. El film s’estructura en cinc parts que narren els fets que es succeiran tant al cuirassat com al port d’Odessa. La primera amb el títol de Homes i cucs descriurà els motius del motí al cuirassat. En aquesta primera part Eisenstein fa èmfasi en les pèssimes condicions de vida dels mariners . Dos són les escenes a destacar , una la dels dormitoris on veiem l’aglomeració dins els vaixell i sobre tot l’escena de la carn podrida. El primer pla de la carn amb els cucs és d’un realisme extrem , que ens permet mesurar la penosa situació amb la que havien de conviure els mariners russos. “ Los prisioneros de los japoneses comen mejor “ clama un dels mariners a l’oficial encarregat del menjar. La segona part titulada Drama en el Golf Tendra reprodueix el motí a bord del cuirassat. La tercera correspon a El mort clama , en ella es descriu com el poble d’Odessa davant la injustícia que s’ha comès amb la mort d’un mariner per defensar el més bàsic , decideix alçar-se contra l’autoritat i el sistema autocràtic. Molt significatiu són els primers plans dels punys de la gent , amb aquest recurs Eisenstein aconsegueix transmetre al públic la ràbia que sentien aquella gent . La quarta és sense cap mena de dubte la més famosa i la que ha donat més a parlar , és la titulada L’Escala d’Odessa. És la representació de la manifestació de la població d’Odessa i la posterior repressió per part dels cosacs del tsar. Cal dir que en realitat mai es va produir els fets a l’escala d’Odessa , va ser decisió d’Eisenstein escenificar la manifestació a l’escala. Si existís una llista de les millors escenes de la història del cinema l’escales d’Odessa no hi faltarien. Essència del cinema d’Eisenstein queda plasmada en els a penes set minuts que dura l’escena. El muntatge dota a l’acció d’un ritme trepidant i angoixant. El constant canvi de plans per copsar les reaccions des de tots els punts de vista fou un recurs mai vist fins aleshores. El pla general ens permet observar amb tota la seva magnitud el caos produït per la fugida de la gent corrent escales avall. El tràveling lateral des d’un angle picat és absolutament magistral i aconsegueix d’aquesta forma accentuar la sensació de soledat, abandonament i por dels personatges. El seguiment que es fa té el poder de transportar-nos i fer-nos sentir com si fóssim nosaltres els qui estiguéssim baixant aquelles escales. L’horror queda palès en els personatges de la mare i el seu fill. Mentre tots dos baixen les escales corrent evitant els trets dels cosacs , el nen cau. En adonar-se, la mare veu el seu fill com és trepitjat per una massa que corre embogida. Els primers plans amb els que el director ens obsequia sintetitzen l’horror i la desesperació d’una mare que veu com mor el seu fill. Els personatges de la mare i el fill proporcionen a Eisenstein l’ocasió per dibuixar la crueltat amb la que els cosacs s’encrueliren amb la població. Per emfasitzar la deshumanització dels soldats el recurs que utilitzà fou la gravació únicament dels seus passos. Anònimes i implacables , les botes són la metàfora de la repressió del poder que no té miraments alhora de passar per sobre del poble. L’altre imatge més recordada del Cuirassat Potemkin i de l’escena de l’escala és el del cotxet baixant els esglaons. Imatge que ha estat reproduïda en altres films en forma d’homenatge al gran mestre. L’escena acaba amb un primer pla de la cara ensagnada i amb les ulleres trencades d’una dona a causa d’un cop de sabre d’un dels oficials cosacs. És la culminació d’una de les escenes tècnicament més meravelloses de tots els temps i la que millor ha reproduït la por, el terror , el pànic i la paor de la gent que pateix la cara més violenta i asquerosa del poder. L’última de les cinc part és La trobada amb l’escuadra on es descriu com la resta de la flota decideix unir-se a la revolta. Una revolta que malauradament no tindrà el final exitós que tindrà la del 1917 ja que fou desintegrada i els membres amotinats del Potemkin foren jutjats i executats pel govern del tsar Nicolau II aquell any 1905.