Neorrealisme de postguerra

Le penúries de postguerra que es vivia a tot europa, va fer que entre un grup de directors italians nasquè una nova manera de fer cinema. És el que es va donar a conèixer com a neorrealisme. Si Roberto Rossellini presentà aquesta nova forma de fer cinema i encetava el moviment neorrealiste , altres directors compatriotes seus varen seguir l’estela deixada per ell. Vittorio de Sica fou un d’ells , donant un pas més endavant per la consolidació del neorrealisme italià. Vinculat al cinema des de molt jovenet va trobar en el cine la forma d’expressar millor totes les preocupacions que duia dins. La seva relació amb Cesare Zavattini fou clau no solament per entendre el De Sica dels primers anys de postguerra sinó per la història i el prestigi internacional que aconseguí el cinema italià després de la guerra. Molts crítics i historiadors de cinema consideren a Roma , ciutat oberta la pionera pel que fa al neorrealisme. En canvi la gran obra mestra , el punt de referència que resumeix tota una manera d’entendre el cinema , és Lladre de bicicletes (Ladri di biciclette) rodada el 1948. Lladre de bicicletes neix d’un guió escrit per Cesare Zavattini el 1947, segons la novel·la de Luigi Bartoli. L’encarregat de dur-lo a la gran pantalla fou el seu gran amic Vittorio de Sica. La posada en marxa del projecte no fou gens fàcil , en paraules del propi De Sica “ Vaig passar mesos sense que ningú em volgués comprar el guió de Lladre de Bicicletes. Un dia , un productor americà ( David O’Selznik ) em va oferir milions, però amb una sola condició : que Cary Grant interpretés el paper de l’obrer. Em vaig negar, a pesar de tots els dòlars que tant desitjava”. Finalment Vittorio de Sica va haver de recórrer als seus propis medis rodant una pel·lícula que simbolitzà la seva línia de conducte :” Com autor de la cinta, el que m’interessa del cine actual és aquella exploració de l’home que permet la càmara, és anar a buscar com amb microscopi els éssers en la seva vida familiar”.

L’argument emmarcat en plena postguerra italiana , se centra en la figura d’un pare de família amb dos fills , Antonio Ricci , de quaranta anys , obrer en atur des de feia dos anys que troba una feina : enganxar anuncis. La condició per obtenir-la és tenir bicicleta. El problema que se li plantejarà és que la té empenyorada al Monte de Piedad. Ell i la seva dona Maria estant d’acord que necessiten els diners , havien de recuperar la bicicleta. Per desempenyorar-la donen a canvi roba , més concretament els llençols. Al dia següent , després d’haver deixat al seu fill de vuit anys Bruno al taller on treballa , comença a enganxar cartells per la ciutat. Mentre està enganxant-ne li roben la bicicleta. Antonio embogit denunciarà el robatori. La policia li aconsellarà que sigui ell mateix que la cerqui ja que les denúncies per robatoris de bicicletes són decenes cada dia. Així que Antonio com Bruno en posen a recórrer la ciutat. La desesperació d’Antonio augmenta a mesura que passen les hores i no troben cap rastre de la bicicleta. A l’aturar-se davant un estadi de futbol , Antonio no podrà resistir la temptació i robarà una bicicleta. L’han vist i és atrapat. La gent l’insultarà davant els plors del seu fill Bruno. Quan l’amo veu l’escena decideix no denunciar-lo. Antonio s’allunyarà pobre , trist i resignat a la seva sort.

Utilitzant una de les pautes del neorrealisme De Sica va emprar actors no professionals. El paper d’Antonio Ricci l’interpretà Lamberto Maggiorani que era obrer dels establiments Brenta i que va haver de deixar de treballar durant els dos mesos que va durar el rodatge. Una cosa semblant succeí amb Enzo Staiola ( Bruno ) fill d’una família de pobres refugiats. Una hermosa anècdota és que tots dos , Maggiorani i Staiola , varen viure amb De Sica setmanes abans del rodatge i acabaren per considerar-se com pare i fill. Una relació que queda magníficament reflectida en l’escena final quan Lamberto Maggiorani , plorant , sent la mà del seu fill , tenint la sensació que era el seu propi fill qui estava prop d’ell. Lladre de bicicletes és un film dur que et deixa un gran malestar al cos . Es pot considerar una pel·lícula pessimista que roba a l’espectador totes les il·lusions que conté la vida. No obstant, la duresa radica en l’extrem realisme d’uns personatges i l’entorn social que els condiciona. La postguerra és un període marcat sobretot per la falta de tot , menjar i feina. No era gens fàcil sobreviure entre tanta penúria . A Antonio se li obre una porta a l’esperança amb la feina. És feliç , podrà intentar donar a la seva família un vida millor amb el sou que aconsegueixi. Tot es vindrà avall quan li sigui robada l’únic mitjà de subsistència que té , la bicicleta. El món per ell es tornarà a enfosquir , sense bicicleta no hi ha feina. La pel·lícula mostra la desesperada recerca d’una bicicleta que es converteix en el ressort dramàtic de la cinta desenvolupant un paper importantíssim. A De Sica li serveix per descriure la vida d’un temps aplicant la seva concepció del que havia de ser el cinema. Una concepció molt propera a la del seu col·lega Zavattini “ La meva idea obsessiva és ‘desnovel.litzar’ el cine. Voldria ensenyar als homes a veure la vida quotidiana , els aconteixements de tots els dies , amb la mateixa passió que senten quan llegeixen un llibre. Això em sembla que és el secret de la felicitat i del amor. El neorrealisme és la més considerable prova de paciència front als homes que el cinema pugui donar.” El gran objectiu final de tota aquesta actitud és explicar-nos una realitat humana , una realitat social contemporània. Davant d’aquesta actitud li corresponia una estètica determinada molt propera a la que Rossellini va plantejar alhora de realitzar Roma , ciutat oberta. Refús de tot el que sigui espectacle voluntàriament suscitat, refús del personatge, i partint de l’actor que es fa innecessari. La vida era l’únic espectacle i tots els instants ho són i formen part d’aquesta vida. Són tots aquests elements els que conformen l’essència del Lladre de bicicletes. És el relat de la vida d’un home , un home i la seva realitat quotidiana. Una realitat marcada i supeditada a l’escassetat que pateix un país que acaba de sortir d’una guerra .

La situació que li tocarà viure a Antonio Ricci té certes similituds a les viscudes per un altre personatge cinematogràfic John Sims que ja hem conegut quan parlàvem de Y el mundo marcha de King Vidor. Ambdós seran víctimes d’un entorn social que els coarta. Ambdós hauran de fer front tot sols als problemes que els afecten . I ambdós veuran com la multitud els donarà l’esquena. Tant John Sims com Antonio Ricci viuran un autèntic malson, assolint el punt culminat de la desgràcia humana. Ricci coneixerà l’experiència de l’aïllament, de la solitud en plena massa social. Només la companyia del seu petit Bruno el consolarà . Dues imatges valen per totes les explicacions que es puguin fer al respecte. Pare i fill asseguts a la borera del carrer , el petit Bruno fixa la seva mirada trista al rostre del seu pare. Un rostre que reflexa la crítica situació i la desesperació en la que està somergit. L’altre imatge és la del final en la que Bruno agafa la mà d’Antonio en senyal de solidaritat. Una solidaritat que no ha rebut de la societat i que si troba en la família.

El llenguatge cinematogràfic que Vittorio de Sica usà pel rodatge de Lladre de bicicletes va acord amb les premisses neorrealistes. La senzillesa evoca un estil quasi documental. La camera passa completament desapercebuda , no tenim la sensació d’estar veient una pel·lícula , sinó un bocí de vida. És la vida real elevada al màxim exponent. El diàleg és banal com la vida mateixa i com la vida, veritable. Finalment Lladre de bicicletes és l’interrogació fundamental de l’home vers la seva condició.