Amor pel cinema

Quan un agafa els llibres d'història de cinema sempre apareixen pràcticament els mateixos noms i films. Però en més de cent anys d’existència de cinema hi ha hagut cabuda per altre gent que potser no era tan bona, que no tenia el talent o fins i tot que mai va tenir els recursos suficients per a mostrar-los al gran públic. Aquest fet no treia que tinguessin una devoció igual o més gran pel cinema que els que varen triomfar o els que han aconseguit escriure el seu nom en lletres d’or en la història del cinema. Són gent anònima que varen realitzar alguna pel·lícula que han deixat petjada i que per bé o per mal formen part de la història del cine. Un d’aquests personatges fou homenatjat per un dels directors més personals dels últims anys . Un director especialista en fer films que combinen un particular punt de vista, una estètica molt particular però que al mateix temps van unides a una enorme qualitat. És el cas de Tim Burton, director que va començar com a dibuixant de la Disney i que ha esdevingut un dels directors més respectats de Hollywood. Apassionat pels films de sèrie B, per tot allò que s’allunyés de la línia marcada pel Hollywood dels cinquanta i seixanta. Per la correcció i per la comercialitat que imperava, i que impera encara a Hollywood , va dirigir la seva mirada cap un personatge que es considerat el pitjor director de cinema de tots els temps. Ed Wood Jr. va ser un personatge que durant als anys cinquanta va realitzar les que la crítica considera les pel·lícules més desastroses de la història. Pel·lícules on cap dels elements que es valoren en un film, el guió, el treball dels actors, els efectes especials, decorats, etc... estaven a l’alçada mínima. Cal dir que jo he vist algun dels seus films i haig de reconèixer que no són gaire bones però com molt bé plasmarà Tim Burton al seu film , tenen la seva gràcia. Ed Wood del 1994 és un recorregut biogràfic per la figura d’Ed Wood Jr. i les peripècies que va haver de patir per dur a bon port alguna de les seves obres més representatives com Pla 9 de l’espai exterior , La núvia del monstre i Glen or Glenda.

Rodada en un impecable blanc i negre, Tim Burton va recórrer a un dels seus actors predilectes com és Johnny Deep que dóna vida a Ed Wood. Sara Jessica Parker o Patricia Arquette també formen part del repartiment. D’entre tots el que més destaca és un irreconeixible Martin Landau fent de Bela Lugosi , el Dràcula més famós de la història, en els últims anys de la seva vida. Esmentar que Martin Landau va rebre un Oscar al millor actor de repartiment per la seva impressionant recreació de Bela Lugosi. Un Bela Lugosi víctima de l’oblit de Hollywood. Un oblit com el que havia patit el personatge de la Norma Desmont . Un oblit que el va dur a caure en les drogues, causa final de la seva mort. La pel·lícula és tot un homenatge que Tim Burton ofereix no solament a la figura d’Ed Wood sinó al món del cinema. Es nota en cada una de les escenes que és un film fet amb molt d’amor i cura. És una reivindicació per a tots aquells que en un moment o altre han format part de la gran família del cinema. Tim Burton va voler donar veu als oblidats, no tots han estat Hitchcocks, Fords, Bergmans, Kubricks, Scorseses, Coppolas, etc... hi ha hagut d’altres i aquests altres els retrata de manera genial .

La pel·lícula se’ns descriu una de les etapes de la vida d’Ed Wood, etapa on va dirigir les que són considerades els seus films més emblemàtics. A més, etapa en la que va coincidir amb una vella glòria del cinema , recuperant-lo pel mateix. M’estic referint a Bela Lugosi que viuria els seus últims anys enganxat a les drogues, vell , desemparat amb l’única companyia amiga del també rebutjat Ed Wood. Ed Wood li oferirà a Lugosi els últims papers de la seva carrera cinematogràfica. Una de les marques del cinema de Tim Burton és la seva estima per personatges que són rebutjats per la societat pel sol fet de ser diferents. Eduardo Manostijeras, Jack de Pesadilla antes de navidad, i el mateix Ed Wood en són un exemple. Estava clar que ell mateix s’identificava amb aquests personatges. Ell mateix se sentia rebutjat, estrany, en un món que no l’entenia. Se sent un freak i els seus films tracten de la lluita per la integració d’aquests freaks. Tothom té el dret a ser un mateix , a reivindicar-se com a persona i a mostrar-se tal com és davant els altres. Si el que un és i el que un fa no agrada no és problema d’un mateix. És problema dels que l’envolten., i això ho té clar Tim Burton i ho tenia clar Ed Wood. Un Ed Wood al qual no l’importava qui sortís als seus films, no importava si la història tingués sentit o no, no importava si havia de substituir un personatge per un altre. No l’importava si en una escena apareixia un personatge de dia i al pla següent era de nit. No , res d’això l’amoïnava, el que ell desitjava per damunt de tot això era fer cinema. Volia fer una pel·lícula, volia dirigir, volia mostrar al món el seu particular talent. Per ell la resta era del tot secundari. La seva passió, el seu amor pel setè art era tant gran que fins i tot va acceptar convertir-se en baptista solament per aconseguir diners per poder acabar una de les seves pel·lícules. La finalitat justificava els mitjans. Res era més important que acabar la pel·lícula . Aquest és el missatge que Tim Burton ens vol transmetre al llarg del film. No importa si tens talent o no. No importa que comptis amb grans actors o no. El que de veritat importa és que tinguis passió pel que fas. Si realment t’agrada el que fas, si realment creus amb el que fas , si estimes el que fas, la resta queda en segon pla. En aquest sentit el film de Tim Burton és una meravella. És un cant al cinema, a la gent del cinema. A la gent que realment estima el cinema. És una reivindicació als Ed Woods que no tenen ni una línia en els llibres d’història però que pesi qui pesi en formen part d’ella.