Guerra freda

El Tercer Home ( The Third Man ) del 1949 és el títol del film que té reservat un lloc d’honor en la història del cinema. Produïda per dos visionaris com foren Alexander Korda i David O. Selznick , El Tercer Home prengué com a base argumental la magnífica novel·la de mateix títol de l’escriptor anglès Graham Green . L’encarregat per dirigir aquesta excel·lent pel·lícula a cavall entre cine negre i el cinema polític fou Carol Reed. El guió el firmà el propi autor del llibre , Graham Green. Tres pesos pesants del món de l’interpretació donaren vida als tres protagonistes masculins. Joseph Cotten en el paper de Holly Martins , un discret escriptor de novel·les de cowboys que arriba a Viena cercant un amic que li ha ofert una feina. Trevor Howard encarnant Calloway , cap de la policia britànica que té entremans la tasca d’atrapar un delinqüent dedicat al contraban. I el gran Orson Wells que aquí dona vida a Harry Lime , un vividor , un supervivent nat que tira endavant gràcies al contraban aprofitant la falta de tot a la Viena de postguerra. El contrapès femení l’aporta l’actriu Alida Valli com l’amant de Harry Lime i que robarà el cor al personatge de Joseph Cotten. Contràriament al que es pugui pensar , el film de Carol Reed no és recordat ni per la presència d’aquests monstres cinematogràfics, ni per l’antològica escena a la sínia entre Cotten i Welles , res d’això. El que tothom recorda és la seva banda sonora , composada per l’inoblidable alhora que bellíssima música de zítara d’Anton Karas. Una sonata que serveix de presentació en uns preciosos títols de crèdit inicials.

El film s’inicia amb l’arribada de Holly Martins a l’estació de trens de Viena. Allí l’esperava un vell amic d’infància que li havia promès una feina. Quan es dirigeix al lloc on havien de trobar-se rep la notícia que el seu amic , Harry Lime és mort i que està sent enterrat al cementiri de Viena. Al preguntar quina ha estat la raó de la seva mort , l’informen que ha mort en un accident quan creuava el carrer. Les circumstàncies que envolten l’accident no són gaire clares i Holly Martins decideix investigar una mica més per esbrinar la veritat. A mesura que aprofundeix en el succés anirà descubrint la fosca personalitat d’en Harry . La clau per esclarir tot l’assumpte és trobar a un misteriós tercer home que ajudà a traslladar el cos d’en Harry. La insistència d’Holly Martins donarà finalment resultats positius per què en Harry Lime donarà la cara desvetllant el misteri de la seva falsa mort. És aleshores quan el cap de la policia britànica Calloway li proposarà a Holly que li doni un cop de mà per atrapar en Harry Lime que és acusat de contraban de penicil·lina adulterada. En principi és reticent , però quan observa els resultats que Harry ha provocat amb la seva venda no dubtarà. Si això se li afegeix que a canvi demana que l’Anna pugui fugir del país , escapant del setge soviètic , Holly no s’ho pensarà a l’hora de traicionar al seu amic. No obstant quan està en el cafè esperant que aparegués en Harry , l’Anna descobreix tot el pastís i en Harry aconsegueix fugir en primera instància. Es llavors quan comença la persecució que els durà a recórrer els túnels de les clavegueres de Viena. Sense escapatòria possible , Harry Lime trobarà el tràgic final que el destí li tenia reservat .

El Tercer Home és una pel·lícula que deixant de banda la seva enorme qualitat cinematogràfica , destil·la una aura enigmàtica que ha acabat per convertint-la en un clàssic. És una afirmació basada en la suma de petits detalls i aspectes que van apareixent al llarg de la filmació. Hi ha molts elements que es conten quan s’etiqueta una pel·lícula dotant-la del títol de clàssic o d’obra mestra. Del que no en tinc cap dubte és que El Tercer Home els reuneix tots , si més no els que personalment considero més importants. Quants clàssics de la història del cinema són presents en la nostra memòria gràcies a la seva banda sonora. El tema de Tara d’Allò que el vent s’endugué de Max Steiner, o el tema de Lara del Doctor Zhivago de Maurice Jarre són segells d’identificació d’ambdós films. Aquí és la característica música de cítara d’Anton Karas present al llarg de la pel·lícula i que ha esdevingut com en els casos anteriors en tota una marca identificava. A banda de la música El Tercer Home destaca per altres aspectes. Un dels grans encerts del director i del guionista fou plantejar la pel·lícula seguint les pautes i recorrent als tòpics del més pur cinema negre. Un protagonista embolicat en una trama de caire detectivesca tractant de descobrir el misteri de la mort del seu amic. Un personatge fosc que a mesura que s’excava en el seu passat resulta ser un complert desconegut . Una noia enamorada del delinqüent que serà la causa del triangle amorós que s’encetarà entre el bo i el dolent. I no podia faltar el comissari de la policia que està disposat a utilitzar tots els mitjans possibles per atrapar al malfactor. Per després situar tots els personatges en un ambient perillós i conflictiu on la falta de moral està l’ordre del dia. L’ambient fou una ciutat de Viena on el mercat negre era l’única sortida per sobreviure . La nit i els secrets que tots els personatges de la pel·lícula semblen amagar fan que la trama vagi agafant força a mesura que avança el metratge. Aquests element aconsegueix que l’espectador quedi captivat a l’espera de la resolució de tot el misteri. Si a l’atmosfera si li afegeix la portentosa interpretació dels actors els resultat és una obra mestra com El Tercer Home. A pesar que Joseph Cotten , Trevor Howard i Alida Valli estan esplèndids , tots queden eclipsats per l’ombra del més gran , d’un dels genis indiscutibles del setè art. Orson Welles , nen prodigi , terrible enfant de la ràdio i del teatre , elogiat i repudiat a Hollywood , estimat i odiat , ens obsequia aquí una pinzellada de la seva genialitat en un dels seus millors treballs com actor encarnant el personatge més famós de la seva carrera, Harry Lime. L’entrada és tant espectacular com la seva mort. Sorgit de la foscor d’un portal en mig de la nit vienesa , apareix i desapareix com un espectre. La mort a les escales de les clavegueres , llançant una mirada de compassió al personatge de Cotten és una petita mostra del gegantí talent d’aquest revolucionari incomprès. Però si per alguna cosa és recordat el paper d’Orson Welles a El Tercer Home és per l’escena que comparteix amb Joseph Cotten a la sínia del parc de Viena. De la conversa entre els dos vells amics surten paraules en les que aflora tota la maldat encarnada per Harry Lime. També cal dir que en surten veritats com a punys i que mereixen una extensa reflexió sobre la naturalesa humana. André Bazín va escriure sobre el Harry Lime d’Orson Welles “ fascinant bandit , personificació del desbocat romanticisme de l’època, arcàngel de les clavegueres , contrabandista de la frontera del bé i del mal , monstre digne de ser amat , Harry Lime-Welles era aquesta vegada més que un personatge , un mite.” L’última de les frases que etziba Harry a un desconcertat Holly és una de les més lapidàries i punyents que he pogut escoltar en una pel·lícula . En resposta a la pregunta d’en Holly sobre els horribles actes i les terribles conseqüències que havia provocat el contraban de penicilina adulterada que havia estat fent en Harry , aquest li contesta : “L’Itàlia dels Borgia patí 30 anys de guerra , terror i mort. Però produí el Renaixement , Miguel Àngel i Leonardo da Vinci. Suïssa conegué la fraternitat i 500 anys de democràcia i pau . I qué produí ? El rellotge de cucut.”

Rera aquesta afirmació es desprèn una vergonyosa realitat. Harry Lime emparant-se en el fet que segons ell l’home ha creat les més grans meravelles en moments on regnava el caos més absolut i imperava el crim , aconsegueix l’excusa per deslliurar-se moralment dels seus actes. Podem estar d’acord o no amb l’actitud despreciable del personatge d’Orson Welles , pensant que és un individu sense escrúpols a la recerca del benefici propi sense tenir en compte els altres. Un egoisme que a ulls de l’espectador és repugnant , però que si es mira amb més profunditat , analitzant les circumstàncies i sobretot tenint com a punt de referència l’afirmació anterior sobre els Borgia i el Renaixement i Suïssa i el cucut. Veurem en Harry Lime el personatge que simbolitza l’hipocresia que regne en certs sectors de la societat i de la raça humana. Mentre Holly Martins és la integritat i l’honradesa , Harry Lime és tot el contrari. Potser tingui una imatge massa pessimista de l’home però la història ha demostrat que han estat en les èpoques de grans conflictes quan ésser humà ha experimentat l’etapes de major evolució a tot nivell. Els Romans exportaren la cultura llatina a base d’invasions i del seu poder militar , Napoleó expandí les idees de la revolució per tot Europa al mateix temps que els seus exèrcits dominaven el vell continent , i sense anar més lluny la carrera espacial i els avenços tecnològics més rellevants dels últims cinquanta anys s’han produït sota l’ombra de la Guerra Freda entre els Estats Units i l’URSS. El qual demostra que Harry Lime té bona part de raó al descobrir que la guerra ha estimulat l’home per activar la seva capacitat imaginativa en aspectes tant dispars com l’artístic , tecnològic , social o polític. I per més que ens pesi reconèixer-ho la guerra , el terror i la mort ha estat el motor de l’avenç de l’home. Cosa que no treu l’afirmació inversa , que la guerra en el mateix percentatge ha estat la causa de la destrucció , el retrocés i l’immobilisme que ha impossibilitat la creació d’un món millor . Un món on sempre hi haurà un Harry Lime que ens recordi que la natura humana ha estat creada per destruir tot allò que l’envolta , inclús els mateixos membres de la seva espècie.