La pàgina més negre la història de l'home

D’entre tots els aconteixements i fets històrics que composen la història de la segona guerra mundial , és indiscutible que l’episodi més negre i que colpí la consciència i sensibilitat humana fou el dels camps de concentració i l’anomenat holocaust. Trist i terrible testimoni de fins a quin punt pot arribar a ser de terrorífic , aterrador , sanguinari i inhumà el propi ésser humà amb membres de la seva pròpia espècie. Quan l’ull de l’home descobrí les atrocitats que es varen dur a terme en els camps de la mort un sentiment de vergonya envaí les nostres ànimes. La pregunta era com l’home havia estat capaç de fer una cosa com aquella. La famosa frase de l’home és un llop per l’home es quedava curta quan s’observava l’espectacle de cossos amuntegats i espectres esquelètics arrossegant-se com a ànimes en pena. Les paraules no arribaven a descriure unes imatges tant esperpèntiques i d’aire fantasmagòric. Tot aquell horror nazi ha donat peu a gran quantitat d’estudis , llibres , documentals i com no de pel·lícules. En el cas de la filmografia referida a l’holocaust jueu i el procés d’extermini al qual foren objecte durant el règim nacionalsocialista. Es decantà més per mostrar-nos les persecucions de la que foren objecte que la veritable tragèdia que es gestà als camps de concentració. Quasi cinquanta anys després de la fi de la guerra sembla com si el conflicte ressorgí i hi hagués una inquietud per part de certs directors de recordar-nos que és el que passà durant els sis anys on el món va estar sotmès en la més absoluta de les negrors. De tots els projectes que varen veure la llum i passaren per les pantalles d’arreu del món la que més ressò va obtenir fou l’obra de l’anomenat rei mides del Hollywood modern. Especialista en cintes d’aventures , pel·lícules milionàries que atreuen les masses , de tant en tant ens regala una obra mestre recorrent al gènere dramàtic. Steven Spielberg sentia que tenia un deute amb els seus antepassats d’origen jueu. I quan es cregué preparat , madur en termes cinematogràfics , rodà la que personalment considero com una de les obres culminants sobre l’holocaust jueu durant la segona guerra mundial.

Basada en la novel·la de Thomas Kenfally, narra la història real d’un industrial alemany , membre del partit nazi , que salvà la vida de 1200 jueus empleant-los a la seva fàbrica de Cracòvia. La Lista de Schindler ( Schindler’s List ) del 1993 representa un punt d’inflexió no tants sols en la carrera del director nord-americà sinó en la filmografia que abarca el tema jueu. Coneixedor de la sensibilitat del públic , realitzà un film cru , real , sense concessions al sensacionalisme , no escatimant detalls del sadisme nazi que desenvoluparen en un dels camps de concentració tristament més famosos , Auschwitz. Spielberg acostumat a rodejar-se de grans estrelles per tirar endavant els seus projectes , en aquest es decantà per actors relativament desconeguts. Pel paper d’Oskar Schindler escollí un semidesconegut actor irlandès , Liam Neeson que rebré una nominació a millor actor pel seu treball. Un altre actor que fou candidat a l’estatueta però en la categoria d’actor de repartiment fou Ralph Fiennes per la seva interpretació del terrible oficial nazi Amon Goeth. Tots dos varen veure rellançada la seva carrera gràcies als seus papers i a la seva impecable interpretació. Altres actors que hi participaren foren Ben Kingsley com el comptable jueu d’ Oskar Schindler Itzhak Stern , Caroline Goodall com Emilie Schindler , Jonathan Sagalle com Poldek Pfeffenberg i Embeth Davidtz encarnant a Helen Hirsch. Produïda en un meravellós blanc i negre , amb fotografia de Janusz Kaminski , un dels habituals de Spielberg en les seves últimes pel·lícules. Amb el suport d’una de les grans bandes sonores de la dècada creada per un dels compositors capdals de la música per a cinema. Autor que ha marcat tota una època i que per més partitures que realitzi no deixa en cadascuna d’elles de sorprendre’ns. Aquí composa una autèntica obra mestra , John Williams es supera a si mateix canviant de registre . Allunyat de la força i contundència d’anteriors treballs com Star Wars o la trilogia d’Indiana Jones , crea una banda sonora tendre que toca la fibra amb temes que comptant amb la col·laboració del violinista Itzhak Perlman són del millor que mai s’hagi composat per una pel·lícula. Spielberg aconseguí arribar el cor dels espectadors i d’uns membres de l’acadèmia de Hollywood que li havien girat l’esquena anys abans amb una altra obra dramàtica , El Color púrpura , que de les onze candidatures no en recollí ni una. La Lista de Schcindler partia amb dotze nominacions a la cerimònia del 1993 de les quals en guanyà set ( millor pel·lícula , millor director , millor guió adaptat , millor fotografia , millor banda sonora , millor direcció artística , millor muntatge ).

Un dels moments culminants del film és l'assalt al gueto de Varsòvia. Les escenes de pànic que es varen viure durant aquelles hores horribles i terrorífiques és un dels punts àlgids del film. Spielberg rodà el que hagués pogut ser aquella nit de maig del 1943 al gueto de Varsòvia. En ella podem observar els assassinats a sang freda perpetrats pels soldats alemanys fent anar les seves metralladores amb la impunitat que dóna el poder de les armes. Els crits en la nit , la llum del foc de les armes per les finestres , les corredisses per escapar i evitar l’inevitable. La matança s’allargà fins al matí següent on els nazis esperaven pacients que tots aquells que havien aconseguit amagar-se sortissin del seu amagatall per seguir amb la macabra missió. Un testimoni de tot aquell horror és un impressionat Oskar Schindler que sembla no donar crèdit al que està veient. Ni nens , ni dones són respectats , són jueus i han de desaparèixer del planeta per no contaminar la raça ària. Durant les seqüències de la matança , Spielberg deixa rastre del seu enorme talent com a director a l’obligar-nos a centrar la mirada en el cos d’una nena petita que corre pel gueto intentat fugir de la mort. Dic obligar-nos per què el seu abric de color vermell ressalta per sobre d’un paisatge en blanc i negre. La concessió que fa al color en aquesta escena té la seva raó de ser , la nena anònima és el símbol de l’atrocitat que allí s’estava produint. La nena recorre el gueto com si d’un fantasma es tractés ja que cap del presents sembla no adonar-se de la seva presència. Només l’espectador es percata d’ella , un cos diminut de color vermell cercant un lloc on refugiar-se. Un detall que podria haver passat desapercebut sinó fos pel fet que la nena de l’abric vermell torna aparèixer més endavant. Però ara ja no corre , ni fuig , només forma part del munt de cadàvers amuntegats que són cremats per uns nazis que després de veure com la guerra s’anava perdent havien decidit accelerar la solució final intentant no deixar testimoni dels seus actes. Schindler torna a ser testimoni dels fets i clava la seva mirada en aquell abric de color vermell recordant , com tots els espectadors , que pertany a la nena anònima del gueto de Varsòvia.

Deixant de banda els treballs forçats , al límit de la resistència humana , el més terrible era el despreci per la vida que tenien els nazis encarregats del camp. Les execucions sumàries estaven a l’ordre del dia , i les causes podien ser d’allò més insignificants. Significativa i esgarrifant és la imatge d’Amon Goeth assegut al balcó de la seva habitació al camp , armat amb un rifle i disparant a tot aquell que estigués descansant. Quan un reflexiona sobre els fets que allí es donaren pensa en la sort que varen tenir els supervivents del genocidi. I ja no contem quan a partir de la instauració de la solució final , molts d’aquests jueus foren enviats als camps d’extermini. Oskar Schindler decidí que havia de fer alguna cosa per salvar el màxim nombre de jueus de la mort que els esperava si seguien vivint en aquelles condicions. Aleshores és quan amb l’ajuda d’Itzhak Stern ( Ben Kingsley ) redacta la famosa llista que dona nom al film. Però per poder alliberar-los haurà de comprar la seva llibertat a Goeth. En el seu afany Oskar Schindler s’arruïnarà , perdent tota la fortuna que havia anat acumulant durant els primers anys de guerra. La xifra màxima serà la 1200 jueus que va aconseguir protegir de les urpes dels nazis. Va comprar una mà d’obra per a la fàbrica que tenia pensat instal·lar a Cracovia. Una fàbrica que en principi destinada a la fabricació d’armament per l’exèrcit , això si un armament defectuós . Durant el trasllat hi haurà un error burocràtic i els nens i les dones seran enviats a Auschwitz. Deportats en condicions infrahumanes en els trens de la mort , ells i nosaltres serem testimonis de l’horror en la seva màxima expressió. La seva arribada coincidirà amb l’etapa de ple apogeu de l’extermini. La selecció dels que encara eren aptes per treballar i els que no mostra tota la crueltat dels camps d’extermini. Cossos esquelètics formant llargues cues on els metges de la mort decidien si seguirien vius un dia més o si pel contrari passarien pels crematoris. Una enorme xemeneia i la cendra que en sortia era la terrible evidència del que allí estava passant. Unes xemeneies que juntament amb les càmares de gas foren els mètodes utilitzats pels nazis per fer efectiva la seva particular neteja racial. L’escena en la qual les dones són obligades a passar en una cambra plena de dutxes que finalment resulten ser dutxes de veritat és reveladora del permanent estat de pànic i terror en el que vivien tots aquells que varen passar per un camp d’extermini. Tement-se el pitjor , els crits de desesperació penetren fins el més profund de les nostres ànimes. Mentre elles varen sobreviure , d’altres no varen córrer la mateixa sort . L’aparició d’Oskar Schindler en les seves vides serà providencial . El seu calvari arribarà a la fi , ja no tindrien que preocupar-se més de trobar-se la mort en qualsevol racó del camp. A la fàbrica de Cracovia estaven lluny del terror . El film acaba amb la finalització de la guerra i els laments d’un desconsolat Schindler per no haver pogut salvar més vides. En signe d’agraïment li regalen un anell amb una inscripció en hebreu “ qui salva una vida , salva el món “. Després de l’alliberació a mans dels exèrcits soviètics començava un altre odissea pels jueus a la recerca d’un lloc on reconstruir la seva vida. El periple els durà a terra santa , i Israel es convertirà en el somni de tot jueu. Un país Israel que serà centre de tensió internacional fins a la seva definitiva constitució el 1948. Però això forma part d’una altre pàgina de la història.

Si hagués d’escollir una imatge que resumís totes les emocions i sentiments que em provoca La Lista de Schindler , em decanto per la mirada del nen que fugint dels nazis s’amaga als urinaris del camp, envoltat de pixats i merda. La mirada que dirigeix al cel a través del forat , és la mirada de la por. Por , paüra , temor , horror , terror són els sentiments que desprèn el gest i l’expressió d’uns ulls que torner a parlar per si sols. L’homenatge que Steven Spielberg fa als sis milions de jueus morts durant la segona guerra mundial , la major part d’ells en els camps d’extermini , són tota una advertència per les generacions futures. Coses com les que succeïren fa cinquanta anys no haurien de tornar-se a repetir . La pena és que segueixen succeint , la realitat és que l’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra. La falta de memòria històrica de la que alguns éssers humans fan gala em recorda una famosa dita que alhora de ser aclaridora té connotacions un xic apocalíptiques. “ Qui no fa cas a la història , està condemnat a repetir-la”.