El final d'una època

Hi hagut directors que per la seva forma de treballar, pel seu estil, pels temes que abordaven als seus films foren autèntics proscrits sobretot a Hollywood. Un clar exemple és el següent protagosta. El seu estil directe, i de certa apologia de la violència feren d'ell un autèntic malson pels productors de Hollywood. La qual cosa li creà més d'un seriós problema a l'hora de rodar els seus films. D'entre totes les seves obres fou un western qui que marcà tot una època creant un estil tant particular que ha estat adoptat posteriorment per una munió de directors. Grup Salvatge (Wild bunch) rodada el 1969 és sense cap mena de dubte el títol que consagrà definitivament el seu director Sam Peckinpah. Encara que no serà la seva última pel·lícula Grup Salvatge és un dels millors testimonis del cinema que caracteritzaria a Sam Peckinpah. Des de l’estil , els personatges, l’argument i els temes són els típics de la carrera d’un director que com la majoria dels innovadors i visionaris de la indústria va veure com el seu art se’l rebutjava i maltractava des de les altres esferes de Hollywood. El fil argumental és un tòpic del cinema de Sam Peckinpah, el de l’amistat traicionada. En aquest cas tindrem a dos vells pistolers que anys enrera havien viscut multitud de situacions com a bandolers que eren. Però la vida dóna moltes voltes i ara tots dos es troben separats per la línia de la llei. En la majoria dels films de Peckinpah els seus protagonistes són exemples del que es coneix com antiherois. Personatges sense una moral clara , amb uns comportaments del tot egoistes , supervivents nats que tot i la seva actitud davant la vida conserven uns valors com el de la lleialtat , la justícia i la camaraderia. Per encarnar als dos antics amics que juguen papers diferents a la vida , l’un seguint fora de la justícia i l’altre convertit en caça recompenses. Sam Peckinpah va escollir dos actors veterans com William Holden i Robert Ryan. William Holden donaria vida a Pike i Robert Ryan a Thorton. El film s’inicia quan la banda d’en Pike intenta assaltar la càrrega de la companyia del ferrocarril. Allí l’està esperant en Thorton i els seus mercenaris a sou de la companyia ferroviària. En la fugida en Pike i els seus homes s’endinsaran a territori mexicà en plena revolució. Els homes de la banda d’en Pike foren interpretats per Ernest Borgine com a Dutch , Edmon O’Brien com a Sykes , Jaime Sánchez com a Angel i Ben Johnson i Warren Oates com els germans Tector Gorch i Lyle Gorch respectivament, aquest últim sent un habitual de les pel·lícules de Sam Peckinpah.

El film suposa tot un exercici d’estil per part de Sam Peckinpah. Un estil propi caracteritzat en gran mesura pel tractament de l’escenes on la violència hi és present. Un dels recursos pel qual és recordat Sam Peckinpah és en la utilització de la càmara lenta per emfasitzar l’acció. La càmara lenta dotava a les seqüències d’una espectacularitat alhora que s’intentava ressaltar l’atrocitat i l’horror d’una mort tant violenta. Adelantant-se a la moda gore fou dels primers on la sang podia arribar a esquitxar a l’espectador. Però el contrari que molts del seus imitadors no va buscar amb aquestes escenes el morbo ni l’exageració, tot el contrari. Fins aleshores els tiroteigs al cinema no reflectien la realitat sinó que es realitzaven d’una forma innocent i quasi heròica. Amb la irrupció de Peckinpah al panorama cinematogràfic això va canviar mostrant el veritable horror . Sentint les declaracions d’un director que deia que en tota escena de batalla hi ha una part d’aquest horror que comporta sempre la guerra però per altre banda hi ha també un part poètica no puc estar-me transportar-les al cinema de Peckinpah. L’escena final del tiroteig a la fortalesa d’en Mapache tot i la violència explícita té un cert to de poesia en les seves imatges. Sembla una dansa ritual on la càmara lenta ajuda a donar-nos aquesta sensació d’estar veient més que una batalla un ballet. El domini de l’espai i l’acció que tenia Peckinpah alhora de rodar aquestes escenes ha estat imitat per directors posteriors acusats de les mateixes coses que el seu predecessor. A Peckinpah se’l va acusar de fer apologia de la violència i moltes de les seves pel·lícules varen sofrir talls en el seu muntatge final i Grup Salvatge no n’és una excepció. A directors com Martin Scorsese i Quentin Tarantino també se’ls ha criticat per fer pel·lícules on la violència és presentada de manera massa explícita. La sort d’aquests últims és que no han sofert el maltractament que va sofrir Peckinpah per part d’una indústria de Hollywood massa conservadora on personatges com ell amb noves idees , nous plantejaments no tenien cabuda.

Però el cinema de Peckinpah no és solament el seu nou i innovador tractament de la violència, també i tenen presència uns personatges descrits de manera minuciosa on les seves contradiccions internes marquen el seu tarannà al llarg del film. Una de les constants en les seves pel·lícules és la contraposició de dos personatges que per circumstàncies de la vida han d’enfrontar-se. Així succeeix a Duelo en la Alta Sierra , a Pat Garret i Billy de Kid i a Grup Salvatge. El tema que centra aquests enfrontaments és sempre el ja mencionat de l’amistat traicionada. En el cas de Grup Salvatge tant Pike com Thorton havien estat socis en la seva vida fora de la llei. Però en Thorton serà arrestat mentre el seu suposat amic aconseguia fugir. Un cop surt de la presó en Thorton decideix venjar-se del seu antic company perseguint-lo. Al llarg del film podem observar la mútua admiració que senten l’un per l’altre . Amb tot el ressentiment i els mals records podran més que l’amistat que podien haver sentit anteriorment.