Els raïms de la ira

El crac del 29 va sumir primer els Estats Units i posteriorment Europa en una de les crisis més greus del segle XX. Molt s’ha escrit i moltes han estat les pel·lícules que han volgut mostrar la desesperació en la que van caure milions de persones durant l’anomenada Gran depressió. Però cap com una més de les obres mestres de John Ford. Si ell mateix en una ocasió es va presentar com director de westerns , cal dir que els majors reconeixements i premis els va rebre amb els seus drames. Sense cap mena de dubte cap film mostra millor la situació de la gent que va patir el perdre tot allò que tenien i que varen haver de lluitar per recuperar una vida que la situació econòmica els hi havia pres. Una novel·la de John Steinbeck va servir de base argumental per crear una de les més grans i demolidores pel·lícules no ja de l’etapa de la Gran Depressió sinó de la història del cinema. Els raïms de la ira ( The Grapes of Wrath ) realitzada el 1940 és la millor radiografia que se n’ha fet mai del procés que va dur a milions de nord-americans a traslladar-se de les terres i llars en les que havien viscut durant generacions a la recerca d’una feina que els permetés sortir de la més absoluta de les misèries en les que havien caigut. La crisi que visqueren milers d’agricultors fou l’antesala del que posteriorment amb la caiguda de la borsa de Nova York el 1929 es conegué com la Gran Depressió.

Possiblement la conjuntura econòmica, política i social que visqué els Estats Units un cop acabada la Primera Guerra mundial no feia preveure tal situació . La guerra havia estat una benedicció pels agricultors americans que varen viure en l’abundància durant el conflicte. Un cop acabada la guerra, la crisi agrícola es va començar a fer latent. L’agricultura nord-americana produïa més del que la població podia consumir. Els ingressos dels agricultors varen sofrir una forta davallada. Això provocà que molts agricultors perdessin les seves terres a mans de les gran companyies i que l’atur es fes cada cop més present. Al perdre l’únic mitjà de subsistència que tenien , només els hi restava emigrar a d’altres terres on se’ls oferís un treball amb el qual poder posar els fonaments per un nou inici. Aquest fou l’explicació del gran èxode d’agricultors de les zones del mig-oest cap a terres de l’oest com podien ser Califòrnia. Aquest és doncs el punt de partida del film de John Ford. Una família que perd la terra i es veu obligada a marxar cap a Califòrnia a la recerca del paradís , de la terra promesa , de la feina somiada. Encara recent l’etapa més fosca de la història dels Estats Units durant el segle XX , John Ford va saber furgar en la ferida i no es va estar de miraments per mostrar la punyent situació que molts ciutadans van haver de patir des del 1929 fins l’arribada de Roosevelt al poder i la seva política de New Deal.

Des del primer pla del film , fins a l’última de les frases que emanen de la boca d’una impressionant Jane Darwell , que per cert va guanyar el guardó a la millor actriu secundària aquell any per aquest film als Oscars , transmeten un realisme que solament John Ford ha sabut donar a les imatges. Un jove Henry Fonda acabat de sortir de la presó s’encamina a casa seva sense saber que ja no té casa. Pel camí anirà descobrint el que li espera. Cases buides, terres desertes , màquines que arrasen amb tot i gent humil i treballadora que es veu obligada a marxar per la força. Sensacional l’escena en la que un vell amic al qual li han pres les terres explica el que ha passat. Com les màquines s’ho han endut tot , hi ha una superposició dels rodets del tractors , el tractors i la terra que mostren aquesta sensació de rodet que s’ho endú tot per davant. Les màquines han amaçonat tot allò que han trobat pel seu camí , no han deixat res. No més aclaridora és la imatge un cop la màquina passa per damunt de la casa , la càmara mira cap el terra on les ombres dels pobres agricultors es troben situades just on veiem les petjades deixades per la màquina. La sensació que dóna i que John Ford va voler transmetre és que la màquina els ha atropellat. Que ha passat per damunt d’ells sense contemplacions. Acabant en uns segons allò que anys han trigat a construir. Ford com a cineasta nascut del cinema mut a l’igual que altres mestres com Hitchcock o Dreyer , dóna gran importància als gestos , a les mirades , als comportaments , més enllà del de les paraules. Tendre és l’escena en que la mare , ha d’anar seleccionant aquells records que ha d’endur-se i cremar la resta. Unes fotografies , figures de premis , i sobretot el d’unes arracades que amb tota seguretat havien passat de generació en generació de mare a filla i que ara se n’havia de despendre’s. Aquella mirada nostàlgica cap el mirall posant-se les arracades diuen més que mil paraules. Tota l’esperança que els hi resta aquella pobra gent es troba resumida en un tros de paper en el que es demana mà d’obra . Un tros de paper és l’única sortida que els hi queda , i s’agafaran a ell com a únic camí per fugir del mal tràngol que la vida els hi estava fent passar. Res ni ningú aconseguirà prendre’ls-hi la mica d’esperança que els hi queda. Ni tant sols l’advertència que els hi farà un home durant el trajecte. “ Tot és mentida , segurament aquest mateix paper l’hauran llegit milers d’homes com vostès buscant el mateix , feina. Però no hi ha feina per tothom.” Tot i així no tenen res a perdre , per què ja ho han perdut tot.

L’arribada a la terra promesa no podrà ser més desoladora . L’entrada del camió atravessant els carrers improvisats del campament on hi viuen milers de persones que com ells han fugit de la pobresa buscant un raig d’esperança. Tot és pura misèria, homes , dones , nens tots amb la mirada perduda , vençuts i sense un futur clar. La fam és present a cada metre del campament , els nens s’apilen davant l’olla de la mare Joad a la recerca d’un xic de menjar que dur-se a la boca. Tot plegat respira un aire de desesperació , reflex del que s’estava vivint a gran part del territori americà. I en temps de crisi sempre hi ha qui se n’aprofita i aquests seran els grans magnats. Amos de la terra que comerciaran amb la desesperació d’aquesta pobra gent per enriquir-se , oferint feines a sous miserables. Davant aquesta injustícia , fins i tot l’autoritat hi farà la vista grossa ja que segurament formaven part del mateix entramat de corrupció generalitzada. El personatge d’en Henry Fonda , en Tom Joad en serà una de les víctimes. Haurà de fugir degut al fet que colpejarà a un guàrdia que estava a punt de disparar sobre un home que havia aixecat la veu davant el xantatge al que es veien sotmesos , obligats a acceptar uns treballs miserables amb sou pírrics. Seguint amb la seva travessia , arriben a un nou campament on les comoditats i la situació que s’hi vivia , és a dir , sense vigilants armats i sense ningú que se n’aprofités d’ells pareixia que podia ser el principi del final del malson. Tot i les comoditats , el més important encara manca , la feina. Tot plegat farà que els membres de la família Joad hagin de tornar a carregar el camió i unir forces per emprendre un nou viatge buscant la feina que els permeti d’una vegada per totes deixar enrera el calvari que la vida els ha imposat.

Com en la gran majoria dels films d’en John Ford tot i no existir un happy end definit , si que vol deixar aquest horitzó d’esperança pel conjunt dels seus personatges. Meravellosa l’última frase de la mare Joad damunt el camió “ Estem vius i seguim caminant, no poden acabar amb nosaltres ni aixafar-nos . sortirem sempre endavant per què som la gent.” Sortirem endavant per què som la gent , la gent , el poder sempre està del costat de la gent. Ni polítics , ni situacions econòmiques adverses han pogut amb la gent que amb la seva empenta , tenacitat i constància han aconseguit moltes de les millores que hem heretat nosaltres avui en dia. Aquest és el missatge final que la mare Joad i el propi Ford ens volen transmetre. Tots units , fen força uns amb els altres com una gran pinya conforma un gran martell capaç d’enderrocar el mur més alt i més dur. Seguint amb tòpics , “el poble unit mai serà vençut “.