El cinema versus cinema

Moltes han estat les pel.l.ícules que s'han centrat en retrat del propi món del cinema. El propi món de Hollywood ha intentat en varies ocasions descriure's a si mateix relatant tot tipus d'històries relacionades o emmarcades a tot allò que envolta la producció cinematogràfica. Les visions han estat de molts tipus, algunes d'elles crítiques ferotges, sagnants i despiatades com en els casos de "El crepúsculo de los Dioses" de Billy Wilder o "Cautivos del mal" de Vincent Minnelli. Altres foren de caire més jocós com el que probablement sigui el millor musical de la història de cinema. El que es va pretendre amb aquest film fou fer un homenatge al cinema. Al cinema, a la música , a la dansa a tota expressió artística que ha tingut i que té cabuda en una pantalla de cinema. Aquest sentit homenatge és realitzà en el que cinquanta anys després de la seva estrena és considerada per molts com el més gran dels musicals cinematogràfics produïts fins els nostres dies. Codirigida per dos monstres absoluts dels musicals i que senzillament van revolucionar el concepte del musical pel cinema a la dècada dels cinquanta , aquest film és el cènit , el punt àlgid del musical per la gran pantalla. Producció de la Metro-Goldwyn-Mayer és sense cap mena de dubte el musical dels musicals, Cantant sota la pluja (Singin’ in the rain ) del 1952. El tàndem format per Gene Kelly i Stanley Donen va fer possible aquesta autèntica meravella ja no dic del musical sinó del cinema en general. Acompanyats per l’excel·lent partitura d’Arthur Freed i Nacio Herb Brown autors de les lletres de les cançons que donà nom el títol i Make’em laugh, a més de les coreografies de Betty Comden i Adolph Green varen crear algunes de les escenes més inoblidables de l’univers cinematogràfic. I si Gene Kelly està extraordinari no menys ho estant els seus dos companys de repartiment, un espectacular Donald O’Connor i una joveníssima Debbie Reynolds.

Ambientada en el pas del cinema mut al sonor, Cantant sota la pluja esdevé per si sola en tot un homenatge al cinema. Així doncs ens trobem cap l’any 1929 i el cinema mut està en el seu màxim esplendor . El personatge de Gene Kelly , Don Lockwood és una gran estrella , i la seva companya Lina Lamont , interpretada per Jean Hagen és tota una sensació. En el transcurs d’una festa , un dels directius avisa que una de les majors està preparant llançar una pel·lícula sonora, on la gent parla . Aquest fet trasbalsarà a tota la indústria cinematogràfica. El Cantor de Jazz serà sense dubte tota una revolució que va dur conseqüències clarament positives pel cinema però que pel contrari va suposar la ruïna a molts actors . Molts actors varen veure perillar la seva carrera al cinema pel sol fet d’haver de parlar, ja que si bé gesticular i actuar sense dir una sola paraula en sabien. Altre cosa era la veu, i molts degut als seus accents estrangers o a la nul·la dicció varen veure com el sonor ensorrava les seves vides com actors. És el cas del personatge de la Lina Lamont, que de gran estrella al cinema mut quan apareix el sonor i se l’ha d’escoltar és un dolor espantós per l’oïda. Els estudis on treballa Don Lockwood decideix posar-se al dia i fer una film sonor. Però es trobaran que la veu de la Lina Lamont és tot un obstacle. Al final troben la solució en el playback. Mentre la Lina Lamont posi la cara serà el personatge interpretat per la Debbie Reynolds , la Kathy Selden la que posarà la veu al darrera de les càmares.

Això que pot semblar una llicència de guió, fou molt habitual en els primers anys del cinema sonor. El cas de Cantant sota la pluja està basat en un cas real, d’una estrella del cinema mut que va haver de ser doblada perquè la seva veu no estava preparada pel cinema sonor. Tot i l’interès historiogràfic que té el film pel fet de descriure’ns un moment clau en la història del cinema com és el pas del mut al sonor. No n’hi ha dubte i no sorprenc a ningú si dic que el que fa d’aquest film una joia són els seus extraordinaris i fabulosos números musicals. Si en repassessin un per un , seria difícil escollir-ne algun. Així i tot n’hi ha alguns que seria un pecat no esmentar-los. Un dels que destacaria és el que es marca en Donald O’Connor en solitari a Make’Em Laugh. Quina força ! quin ritme , quina energia , són quasi tres minuts de no parar . Amunt , avall , a dalt a baix , aquí a allà . Uff un es cansa fins i tot de veure’l ballar d’aquesta manera. D’igual forma l’incita a posar-se a riure i ballar com ho fa ell, o al menys intentar-ho. Un altre número memorable és el Moses. Memorable primer per què neix a partir de les classes de dicció que els imparteixen als actors del cine mut. Unes classes que varen haver de prendre molts actors per reciclar-se i poder seguir les seves vides professionals . I per altre banda per què no he vist mai a ningú donar-li la rèplica a Gene Kelly com ho fa Donald O’Connor aquí. Si Gene Kelly és un prodigi de la natura a nivell de la dansa, amb una forma física envejable , en Donald O’Connor no es queda enrera. Veient-los, els peus van sols i més en el meu cas , donat el fet que la dansa és un altre de les meves passions. Un voldria travessar la pantalla i afegir-si .

D’entre tots , el més espectacular no solament per la seva qualitat a nivell de dansa, de coreografia, de posada en escena, de música, de lletra sinó pel seu valor iconogràfic. En més de cents anys de vida el cinema ha anat recollint tot un seguit d’imatges que mica en mica i amb el pas del temps han anat formant part de la història viva del cinema. I una d’aquestes imatges és sense cap mena de dubte la de Gene Kelly , paraigües en mà ballant en mig del carrer tot mullat metre cauen les gotes de pluja. Tothom reconeix la melodia, és el número musical per excel·lència, i per mi seria impossible intentar descriure’l amb paraules.

S’ha de veure, És la simbiosi perfecta entre el ball, la música i el cinema. El musical va viure la seva època daurada entre les anys trenta i cinquanta i Cantant sota la pluja és la perfecció. Mai , en temps posteriors ha estat capaç de superar la mestria de Stanley Donen per rodar un musical. I ja no parlem de la de Gene Kelly. Sé que el gènere del musical ha perdut el prestigi que va tenir i que avui en dia és un gènere cinematogràfic molt marginal. És una pena ja que és el gènere que traspua més optimisme en cada una de les seves escenes. Tot és alegria, somriures i goig. L’espectador gaudeix de veure gaudir , i és que la música espanta tots els mals. I és que no fa falta col·locar-se per oblidar-se de les penes o problemes que un pateix. Simplement fa falta una bona cançó i ganes de ballar. Deixa que la música flueixi, tanca els ulls i deixat dur. Si el cinema és capaç de fer-nos somiar , la música és capaç de transportar-nos a móns allunyats . I si personatges com Gene Kelly o Stanley Donen aconsegueixen fusionar-los en un sol format, la màgia està servida.