L'edat de la foscor

Un dels més grans directors que ha donat mai el setè art va centrar dues de les seves pel·lícules més famoses a l’edat mitjana. Per ordre cronològic la primera fou El Setè segell (Det Sjunde Inseglet) del 1956 i la segona La Font de la donzella (Jungfrukällan) de 1959. Varen suposar la presentació en el marc internacional d’un fins aleshores semidesconegut director suec. La Palma d’Or del festival de Cannes que aconseguirà pel Setè Segell farà que el món conegui un dels mestres indiscutibles del cinema contemporani. No és cap altre que Ingmar Bergman. Haig de dir que ha estat un dels últims directors que m’han fet vibrar amb el cinema . Demostrant que el cinema pot ser el mitjà per descriure les passions i contradiccions de l’ésser humà tant o més vàlid que el de la literatura o la pintura. Amb ell i les seves obres , el cinema pren sentit tal com se’l concebeix , és a dir , com expressió artística. Bergman serà un dels pocs que fan del cinema un art.
Ubicada en l'edat mitjana i més concretament en plena època de l'expansió de la Peste negre al continent Europeu. Bergman va aprofitar aquest fons històric per dresciure alguns dels temes que marquen la seva llarga filmografia. M'estic referint a la religió, l'esglèsia, la mort...I és que la pesta fou aprofitada per l’Església per augmentar el seu domini sobre una població en la seva gran majoria analfabeta i sotmesa a tots el missatges que poguessin provenir de la parròquia.

Precisament aquest serà un dels temes en els quals Ingmar Bergman insistirà en alguns passatges de la pel·lícula. Així en un diàleg que mantenen els còmics que hauran d’actuar al poble, un d’ells diu : “Els cures s’aprofiten d’aquestes morts“. En un altre escena hi ha un suculent diàleg entre l’escuder Jöns i un pintor dins una petita església. En les frases entre ambdós personatges es desprèn el poder que tenia l’Església durant l’edat mitjana i els mitjans que utilitzava per conservar-lo. El pintor està pintant la dansa de la mort i li diu a Jöns que ho fa per recordar-li a la gent que anirà a morir. La finalitat de tot era fotre la por al cos al fidel. “ Una calavera ( imatge de la mort ) és més interessant que un despullat. Aleshores tindran por, pensaran i es refugiaran a les faldilles dels cures “. La resposta d’en Jöns no pot ser més significativa : “ els cures ¡ quina por ! “. És remarcable la figura del pintor i de les seves pintures a l’església perquè ens mostra una de les activitats més comunes per part de l’Església. Una activitat que consistia en la clara utilització i instrumentalització de l’art com en aquest cas la pintura , però també l’escultura o tot tipus d’arts plàstiques com un recurs no solament ornamental sinó de pedagogia cristiana. Com ja s‘ha esmentat la població era en la seva majoria analfabeta i no tenia accés als llibres. És per aquesta raó que les ensenyances de la bíblia i de les veritats del dogma cristià eren rebudes per la gent a través del panorama d’imatges que li oferia l’art sacre. A la fi tot quedava resumit en una gran catequesis cristiana que tots eren capaços de comprendre.

El paper de l’Església estarà constantment present al llarg de la pel·lícula. Però més que l’Església serà la religió , un tema que acompanyarà a Bergman de forma quasi obsessiva al llarg de la seva carrera com a director de cinema , l’epicentre de la pel·lícula. En el cas del Setè Segell la religió és tractada des de diversos punts de vista. D’una banda amb la presència dels màxims exponents de la religió catòlica , en aquest cas els cures. Ja hem comentat com la cúria eclesiàstica aprofitava les pors de la gent per mantenir la seva hegemonia. El cas de les pintures és només un petit exemple. Serà en l’escena de la processó on s’observarà de manera esgarrifant la por i la culpa predicada per l’Església. “ Déu ens ha castigat “. Fou la condemna més repetida no tant sols pels membres eclesiàstics sinó per la població en general per trobar una explicació a les desgràcies en forma de pesta que se li presentaven. La idea que la pesta negra hagués estat un càstig diví es va estendre de tal manera que per apaivagar la còlera divina es realitzaven processons i penitències públiques. La gent anava descalça , i es flagel·lava . Anaven amb grans ciris o encorbats pel pes de les creus que arrossegaven. Aquesta dantesca imatge és la que Ingmar Bergman plasmarà en una seqüència. Flagel·lats , tolits , penitents tots en una processó que semblava sortida del mateix infern. Tots els habitants del poble acaben agenollats pregant al Senyor i expiant les seves culpes per aconseguir el perdó. Mentre el cura els acusa d’haver provocat el mal degut a les seves vides plenes de vicis i pecats. El sentiment de culpa que infonia l’Església als fidels a través dels seus temors era un mètode per matenir-los obedients i extirpar-los del pensament qualsevol idea que pogués posar en dubte el poder de Déu i l’Església. La castració mental , intel·lectual i de la llibertat que amaga qualsevol tipus de religió és el missatge últim de tot aquest horror medieval. Centrarà més la seva crítica sobre la catòlica perquè era la que ha conegut de més a prop i perquè havia estat i segueix sent la religió dominant a la major part del continent europeu. La seva influència al llarg de la història és clarament negativa en moltíssims aspectes sobretot en el que fa referència al de la llibertat de l’individu. Ha intentat que l’home no pensés per ell mateix , que no innovés , que no es desenvolupés. Si per l’Església fos possiblement encara restaríem a l’edat mitjana.

Per altra banda la religió també és tractada a través de la imatge de dos dels protagonistes de la pel·lícula. L’un Antonius Blok , el cavaller que torna de les croades i que manté una partida d’escacs amb la Mort . I l’altre serà l’escuder Jöns que ha acompanyat al seu senyor durant els deu anys que han estat lluitant a Terra Santa contra els infidels. Tots dos personatges foren interpretats pels que seran actors fetitxe , talismà , o més representatius del cinema bergamanià dels anys cinquanta i seixanta. Max Von Sydow com Antonius Blok i Gunnar Björnstrand com a Jöns. Varen ser com una mena d’alter ego de Bergman com ho varen ser en el seu moment Paco Rabal i Fernando Rey per Buñuel o Cary Grant i James Stewart per Hitchcock. En la pel·lícula el personatge de Max Von Sydow , Antonius Blok seria l’encarnació d’algú que ha perdut la fe en Déu i en la vida però que abans d’abandonar el món dels vius necessita certes respostes al voltant de la figura de Déu. És per aquesta raó que quan a la platja se li presenta la Mort per endur-se’l li diu clarament : “ el meu cos si que està preparat , la meva ànima no “. Ell demanarà una mena de pròrroga plantejant-li de jugar una partida d’escacs. Partida que acabaria convertint-se el punt culminant i més recordat de la pel·lícula i meravellosa metàfora de la lluita de l’home enfront l’inevitable destí final que li espera. En l’interval de temps Antonius Blok buscarà aquelles respostes que en un moment o altre tot ésser humà s’ha fet en relació a la figura de Déu i la religió. Per dur a terme aquesta tasca no dubtarà fins i tot fer-ho tant a través del diable com de la mateixa Mort. En l’escena en què estant a punt de cremar a una noia acusada de bruixeria li pregunta si ha vist el diable. Per què segons Antonius Blok si algú coneix a Déu , aquest és el seu antagònic.

Seguint la línia del la pel·lícula Ingmar Bergman explorarà la por i l’angoixa dels seus personatges, en aquest cas serà el de la noia que cremaran acusada de bruixeria. En un altre constant en el cinema de Bergman la mirada de la noia sintetitza aquesta por de manera impecable. Tant Antonius Blok com Jöns ho expressen així quan l’observen en plena cremació. És tal la crueltat que un home tant bregat com en Jöns és incapaç de mirar tan horrorosa escena. Entretant com el personatge de Max Von Sydow no aconsegueix el que busca de la noia , ho intentarà amb la mateixa Mort. “ Tens alguns secrets ? “ “ No tinc cap secret “. Aquesta serà la sentència última de la Mort. Des de la primera vegada que vaig veure el film vaig considerar al personatge d’Antonius Blok com un dels primers ateus del cinema. Tota la pel·lícula és una reflexió en clau metafísica sobre tota la munió d’idees que he anat apuntant, Déu , la religió i la seva utilitat , les pors , l’home , la mort. “ De la nostra por hem de crear quelcom. I vàrem crear a Déu “. És una frase que Antonis Blok realitza en el transcurs d’una confessió que fa en una capella a la Mort sense ell saber-ho. Una seqüència que li serveix al director per presentar a la mort com el que és , mentidera i traïdora . Però que també resumeix com i per què es varen crear les religions. Quan l’home va tenir la necessitat de trobar explicació allò que no entenia i a fets que no podia explicar d’una manera racional , va recórrer a la religió per a fer-ho. Possiblement la por al que desconeixem és la base de tota forma religiosa. Inversament el personatge d’Antonius Blok simbolitza la eterna contradicció del que anomeno ateu creient. Aquell qui tot i no creure , arriba un punt de la seva existència en què busca respostes a les mateixes preguntes. I les busca en la figura d’aquell en qui diu no creure , d’aquí la contradicció. Carlos Fernández Cuenca ja va escriure l’any de la seva estrena el 1956 que El Setè Segell condemnava la inutilitat de l’ateisme. Un pot considerar-se ateu però quan al final de la seva vida intenta contestar a les tres grans preguntes: Qui som ? , D’on venim ? , Cap a on anem ? , les cerca en la figura d’aquell cos eteri comú en totes les religions , Déu. La pel·lícula constitueix en sí un viatge iniciàtic a la recerca de Déu i del per què de les religions, una cosa semblant a la que una dècada més tard farà Stanley Kubrick a 2001 : una odissea del espai en aquest cas intentant trobar la llavor de la vida .

L’altre personatge , el de Jöns l’escuder , personifica el creient que a conseqüència d’una experiència negativa ha quedat tant decebut que tractarà la religió amb despreci i indiferència. Una experiència no fou cap altre que les Croades a Terra Santa. La continuada presa de contacte directe amb l’horror i el sense sentit d’una guerra com aquella provocarà un canvi en la valoració i la necessitat de les Croades. El màxim exponent és en Jöns que al contrari del seu senyor , Antonius Blok , tot i haver perdut completament la seva fe el Déu no busca cap tipus de resposta de caire filosòfic. Els deu anys que ha lluitat en terres llunyanes passant segurament tot tipus de penúries haurien engendrat un sentiment de repulsa , fins i tot d’odi , contra els culpables de la seva situació. Té la sensació d’haver perdut bona part de la seva vida, de no haver aconseguit res, de no haver defensat cap tipus d’ideologia , de no haver servit per a cap missió divina. És la fustigació del soldat que se n’adona que l’han utilitzat pel benefici aliè. El desencant queda palès en les seves pròpies paraules : “ La nostra croada fou tan estúpida que només un idealista podria haver-la creat “. Segurament una cosa semblant a la que sent el propi Antonius Blok. Sent que ha mort , que ha arribat un moment en què la vida ja no té cap sentit i així s’expressa a l’escena quan la Mort es presenta a casa seva per endur-se’l no només amb ell sinó a tots els qui estan al seu voltant. La seva pròpia dona que l’ha estat esperant, en Jöns , la noia que l’acompanya, Plog el ferrer i la seva dona . Cap dels presents hi oposa cap tipus de resistència , ens el contrari hi ha una resignació total. La qual cosa ens mostra que de la mort ningú se’n pot escapar. Això si , se la pot enganyar com demostra el propi Antonius Blok en dos ocasions. La primera quan expressament li revela la tàctica utilitzada per guanyar-la als escacs. I la segona quan la distreu tirant les peces del tauler , distracció que aprofitaran la parella de còmics per fugir de la mortal ombra.

En contraposició als personatges de Antonius Blok i el seu escuder Jöns, tenim els còmics. Mentre Antonius Blok i Jöns evidencien el pessimisme i el cansament per viure , en Joff i la Mia són tot el contrari. Viuen de manera desenfadada , despreocupada i amb l’únic objectiu de seguir endavant amb la seva singladura com a còmics. Res els preocupa més que l’educació del seu fillet petit. La vitalitat contraposada a la fatalitat. Potser per aquesta raó seran els únics que se salvaran de la dalla de la Mort. Des de la seva carreta en Joff observarà a l’horitzó com la Mort condueix a la resta de personatges cap el seu destí fatal en un macabra dansa. La visió de la silueta de la Mort (Bengt Ekerot) seguida de les d’Antonius Blok, Jöns , Plog (Ake Fridell) i la seva dona Lisa (Inge Gill) ballant tots agafats de la mà és l’última imatge d’una magistral pel·lícula. En paraules del propi Bergman “En l’edat mitja, els homes vivien sota el terror de la pesta. Avui viuen sota el terror de la bomba atòmica. El Setè Segell és una al·legoria el tema de la qual és senzill : l’home, a la recerca de Déu , amb la mort com única certesa.".