Més que una pel.lícula de Romans

Stanley Kubrick va revolucionar el cinema de ciència-ficció amb 2001: una odiessa a l'espai. Però és que vuit anys abans va fer el mateix amb el gènere del Peplum, és a dir, els films de Romans. Un Kubrick que va acabar sent director d'aquesta pel.lícula èpica quasi per casualitat. Fou una producció plena de problemes des d'un començament.
En primer terme cal assenyalar que en principi el director escollit per Kirk Douglas , en el paper de productor executiu a part del seu paper com a protagonista principal posant cara i cos a Spartacus , va ser Anthony Mann . Director amb un gran prestigi en westerns però sembla ser que a Kirk Douglas no li va acabar de fer el pes al llarg de les poques setmanes que Mann es va fer càrrec de la direcció. Així que Kirk Douglas havia de cercar un nou director per a la seva superproducció i el va trobar en la figura de Stanley Kubrick . Un director que ja coneixia a l'haver treballat amb ell tres anys abans , en un altre obra mestre com era Senderos de Gloria . Kubrick va acceptar el seu oferiment i tot i les desavinences que van existir entre director i productor la pel·lícula es va poder estrenar el 1960 .

Un altre fet destacable del film és que el guió va anar a càrrec d’un dels guionistes més polèmics de Hollywood. Polèmics perquè havia format part de les anomenades llistes negres durant la caça de bruixes del senador McCarthy durant els anys 50. En aquell període negra de la història de Hollywood havia hagut de firmar molts guions amb pseudònim per evitar les represàlies i persecucions polítiques a que eren objecte els membres de la família del cinema. Sospitosos de formar part del partit comunista o de tenir simples idees d’esquerres o liberals que atemptés contra el conservadorisme que imperava als Estats Units durant la dècada dels 50. El guionista responia al nom de Dalton Trumbo que basant-se en una novel·la de Howard Fast va escriure alguna cosa més que una de romans. La música va córrer a càrrec d’un dels grans compositors de la dècada dels 60 com era Alex North. Els actors escollits per representar aquesta epopeia foren Kirk Douglas en el paper de Spartacus , Jean Simmons com Varinia l’amada de Spartacus , Tony Curtis com Antoninus el que es convertirà en gran amic de Spartacus , Laurence Oliver en le paper de Cras, Charles Laughton coma Grac , Peter Ustinov com Batisatus el regent del camp d’entrenament dels gladiadors i John Gavin en un paper significatiu del jove Cèsar. Un Cèsar que com s’observa a la pel·lícula al principi entrarà en contacte amb la vida política de mà de Grac , però al final es convertirà en el protegit de Cras que a l’ombra d’aquest anirà acumulant poder fins a esdevenir un dels homes forts de Roma fins el punt de formar part del primer triumvirat l’any 56 a.n.e. juntament amb Cras i Pompeu. Tot el que seguirà després forma part d’un altre història.

Spartacus utilitza el fet de la rebel·lió dels esclaus contra els seus amos , els patricis romans , per fer un cant a la llibertat. La lluita de Spartacus i tots els esclaus que el segueixen és la lluita per un dels drets fonamentals de l‘home com és el de la seva llibertat individual. I tot i que la història se situï en temps dels Romans , i que el sistema esclavista semblava superat . La veritat és que als Estats Units de 1960 encara hi havia zones on hi havia població que vivia en el més pur estil esclavista i que l’hi era negada qualsevol tipus de llibertat o dret fonamental. Faig referència a la situació en què vivien molts membres de la població de raça negra a pobles i ciutats del sud dels Estats Units. També i remetent-nos a l’autor del guió , Dalton Trumbo va voler reivindicar allò que li havia estat negat durant tants anys per un cert sector de Hollywood. Ressenyar que aquest tipus de pel·lícules amb un cert rerafons clarament polític de caire liberal o d’esquerres van fer de Kirk Douglas un dels marginats de Hollywood . A pesar de ser una de les grans estrelles , no va obtenir el mateix reconeixement dels membres de l’acadèmia dels Oscars. Tres cops fou nominat i en cap d’elles aconseguí l’estatueta . Ja no conto les vegades que ni tant sols fou nominat havent fet interpretacions memorables com en el cas de Spartacus. Redundant en el seu transfons polític i el seu missatge , és curiós la nacionalitat dels diversos protagonistes. I dic curiós per què mentre els esclaus són tots de nacionalitat nord-americana (Kirk Douglas , Tony Curtis , Jean Simmons). Els Romans són en la seva majoria de nacionalitat anglesa ( Laurence Oliver , Charles Laughton , Peter Ustinov). Un element que podria semblar del tot anecdòtic si no fos per què es volgués d’alguna manera fer referència al passat històric dels Estats Units que sent una colònia Anglesa van aconseguir la seva independència el 1776. Un fet que no deixa de tenir la seva gràcia.

De totes les escenes de Espartaco hi ha una que ressalta per sobre de totes, exceptuant l'escena de la famosa frase. M'estic referint a una escena que en el seu moment fou censurada i que anys més tard fou restaurada. Posem-nos en situació : tenim a Cras al bany del seu palau. Al seu costat, Antoninus ,el seu esclau. Durant els fregaments que Antoninus fa al cos del seu amo , aquest li va parlant de les seves preferències culinàries. Preferències que es divideixen entre cargols i ostres. La cosa quedaria aquí i passaria com un diàleg sense la més mínima importància si no fos pel doble sentit entre cargols i ostres i la seva orientació sexual. En un passatge del diàleg fa al·lusió a que tot i agradar-li les ostres també sent certa atracció i predilecció pels cargols. Si es veia i s’escoltava més enllà del que s’estava dient en aquell bany , clara era l’assimilació que Cras (Laurence Oliver) feia entre ostres com a metàfora femenina i els cargols com masculina , a un extranyat Antoninus (Tony Curtis).En una escena on dos homes apareixien l’un d’ells nu i l’altre fregant-li i acariciant el seu cos no és d’extranyar que les suposicions i sospites fossin clares. Això no va passar per alt a la censura que va manar tallar aquesta escena que ha tornat afortunadament a ser inclosa a la nova restauració que s’ha fet del film. La referència que es feia a la homosexualitat era un element massa transgressor per l’encara puritana societat nord-americana de principis dels seixanta. Aquest fet i aquesta escena ens haurien de fer reflexionar sobre el fet que en moltes ocasions per sota d’uns diàlegs que poden semblar-nos superflus pot amagar-se un missatge que va més enllà del que se’ns està dient. I és que en el cinema com en la literatura o en qualsevol mena d’expressió artística s’ha de fer una lectura més profunda i intentar llegir-hi entre línies. Per què en la majoria de vegades és més important el que no es diu i es deixa entreveure que el que es pugui expressar en unes quantes frases de diàleg. El mateix succeeix en l’escena possiblement més recordada de la pel·lícula.

Els esclaus han estat derrotats pels exèrcits de les legions de Cras. La derrota ha estat estrepitosa degut sobretot a la desigualtat de forces entre ambdós contrincants.El nombre de presoners que després de la derrota tornaran al seu estat original , és a dir , a ser esclaus és gran. Es troben tots encerclats i situats en una planura. Allí Cras els hi fa un oferiment, se’ls perdonarà la vida si identifiquen al líder dels esclaus de nom Spartacus. Si no és així , se’ls anirà eliminant d’un en un fins que apareixi Spartacus. Aleshores la càmara enfoca a un pensatiu Kirk Douglas que està disposat a donar la cara per tots aquells que l’han seguit i que per culpa de la seva utòpica idea de la llibertat ara es troben un altre cop en captivitat. Però justament quan s’alça per donar-se a conèixer , s’aixeca també el seu inseparable amic Antoninus cridant als quatre vents la mítica frase “ Jo sóc Spartacus “. En aquell precís instant , tots i cadascun dels esclaus s’alcen per cridar “ Jo sóc Spartacus “. En aquest emotiu moment d’extrema solidaritat entre els esclaus li és impossible a Spartacus no deixar anar una llàgrima. I és que aquestes tres paraules “ Jo sóc Spartacus “ engloben tota la significació que s’amaga al darrera del film. Amb aquesta simple frase tots els esclaus volen expressar per una banda el seu suport cap el seu líder, l’home que als ha dut encara que fos durant un curt període de temps a l’anhel més desitjat per ells com és el de la llibertat , el poder sentir-se lliures , el poder disposar de les seves vides com els hi plagui. I per això no hi ha prou diners en el món per poder-ho comprar. Per aquesta raó, l’única manera que troben per compensar l’esforç i el sacrifici del seu Spartacus és sacrificant-se per ell de la mateixa manera que ell ho fa fet per ells. Per altre banda els esclaus volen dir ben fort amb el “Jo sóc Spartacus” un “Jos sóc lliure”. La identificació entre Spartacus i llibertat és patent en les vegades que la frase ressona com un crit de guerra a la planura d’Itàlia. Mentre la ja comentada mirada d’odi de Cras és l’expressió de la impotència i de la resignació , a l’observar que tot i haver vençut a les persones no ha aconseguit el més important com era vèncer l’esperit pel qual lluitaven. Perquè a les persones se les pot eliminar físicament però als esperits i a les idees no. Aquestes perduren en el temps. Aquest fet fa que la frase , la pel·lícula perduri en la nostra memòria i ens commogui cada vegada que la veiem. No en fa res confessar que quan arriba l’escena se’n posa la pell de gallina i de vegades fins i tot en cau alguna llàgrima. Per a mi és difícil no emocionar-me en moments com aquests. Per totes aquestes consideracions i petits detalls , el film de Stanley Kubrick Spartacus és alguna cosa més que una simple pel·lícula de romans.