L'amor impossible

La següent pel·lícula és un excel·lent retrat d’un estracte social de les classes més ben estants de la costa est dels Estats Units a les darreries del XIX. El seu director acostumat a moure’s en ambients més durs , plens de mafiosos , criminals i pertorbats de tota mena va escollir un escenari que a priori semblava més reposat. Un món on en aparença no passa mai res pot resultar un autèntic infern si es furga en el seu interior. Aquesta és la premissa amb la qual Martin Scorsese va rodar L’Edat de la Innocència ( The age of innocence) el 1992. Per dur a la gran pantalla la novel·la d’Edith Wharton del mateix títol, premiada amb un premi Pulitzer , com venia sent una constant en els seus films va triar pels papers principals tres actors de primeríssima fila. Daniel Day-Lewis seria Newland Archer l’home atrapat entre dues dones que representen móns diametralment oposats. Les protagonistes foren Winona Ryder com a May Welland , l’esposa abnegada i viva imatge de la ingenuïtat i innocència i Michelle Pfeiffer com a la Condesa Olenska , l’amant i dona independent en la que és possiblement la seva millor interpretació . Si una cosa té Martin Scorsese és ser un magnífic director d’actors dels quals en sap treure el màxim rendiment i n’explota tot el seu potencial. També és un cinèfil empedreït cosa que queda palesa en aquest film amb la utilització de recursos tècnics que es feien servir en temps del cinema mut. Per emfasitzar quelcom que apareix a la pantalla en una determinada escena , el director ho enfosquia tot a excepció del que volia ressaltar. Scorsese utilitza la mateixa tècnica en diversos moments de la pel·lícula. Ressalta fragments d’una carta , o parts del cos com la mirada o les mans. Tècnica que permet al director dirigir l’atenció del públic en aspectes que en moltes ocasions passen per alt. El domini que té de la càmara és tant gran que li permet rodar de manera magnífica els plans de les parelles ballant els valsos de Strauss. Si a la tècnica i al treball dels actors s’hi afegeix una història d’amors impossibles , una posada en escena impecable , una banda sonora composada pel gran Elmer Bernstein tot sota la batuta de Scorsese el resultat final és una autèntica obra mestra del director novayorkés.

Per aquest canvi d’estil que representava L’Edat de la Innocència en la carrera de Martin Scorsese no va voler allunyar-se d’una de les coses que millor coneix i més estima, la ciutat de New York. L’acció doncs transcórrer a la ciutat de l’est dels Estats Units en la dècada del 1870. Scorsese analitzarà i descriurà fins el mínim detall l’estil de vida d’aquesta aristocràcia americana. No solament excavarà en el més profund del seu comportament sinó que també dirigirà la seva mirada cap a la seva manera de vestir , els menjars , i que feien en el seu temps d’oci. En aquest aspecte és admirable la primera escena de la pel·lícula a l’òpera on un dels personatges fa una ràpida mirada al pati de butaques amb els seus prismàtics per aturar-se a la llotja on estan assegudes els personatges de la Winona Ryder , Michelle Pfeiffer i Geraldine Chaplin. Per evitar explicar la història des del punt de vista d’un dels protagonistes del film , Scorsese va preferir la utilització d’un narrador en tercera persona que va explicant-nos els entrellats d’aquest món que de cara a l’exterior està ple de comoditats i de luxes però de cara endins és un món ple de foscor i restriccions. La veu en la versió original és la de Joanne Woodward , esposa de Paul Newman i guanyadora d’un oscar l’any 1957 per Les tres cares d’Eva . Tant la novel·la com la pel·lícula se serviran de la història d’amor entre en Newland Archer i la Condesa Olenska per relatar-nos la hipocresia regant en una societat més preocupada per l’aparença que per exterioritzar els propis sentiments. Tot el film és una excel·lent radiografia d’un món , d’un cercle social on paraules com obediència i tradició tenen un pes extraordinari sobre les vides de les persones que hi estan inmerses. Newland Archer és un jove advocat compromès amb la jove pubilla d’una de les famílies més influents i de més renom de la City. En Newland i la May Welland estan molt enamorats i disposats a casar-se el més aviat possible. Però l’aparició d’una dona farà canviar els sentiments d’en Newland. La dona és la cosina de la May , l’Ellen Olenska que ha retornat a New York després que el seu matrimoni amb un aristòcrata europeu fracassés. En Newland trobarà en la figura de la condesa tot allò que no obté de la May . La condesa és una dona independent, que no li fa res dir les veritats a la cara i que intenta viure el més allunyada possible de l’ambient asfixiant de l’alta societat novaiorquesa. El seu amor és el de dues persones atrapades en un món que no els correspon i del que malauradament els hi serà impossible fugir. A partir d’aquí , la seva història d’amor és convertirà en un torment per a tots dos. En Newland haurà de lluitar contra uns sentiments contraposats. Al final la pressió que exerceix sobre ells la societat serà més fort que l’amor que tots dos puguin sentir.

Es pot assegurar que pràcticament cada escena , cada seqüència , cada fotograma del llargmetratge ens deixa exemples d’aquest món tancat i alienable. La condesa Olenska serà objecte del rebuig de tots el membres de les famílies més respectables com a conseqüència dels rumors sobre el seu fallit matrimoni i imminent divorci. “ Era un món amb un equilibri tant precari que un murmuri podia alterar la seva harmonia “. Els rumors , les xafarderies tenen tots com a punt de mira l’Ellen Olenska. Era inconcebible la situació i la manera com havia actuat la condesa Olenska , una dona , en una societat on aquesta encara no disponia dels mateixos drets que l’home i si els tenia com en el cas del divorci no eren del tot acceptats. “ O és que creu que la dona ha de tenir les mateixes llibertats que l’home ? “ , és una de les preguntes que es fa un dels personatges en presència d’en Newland en referència a la situació legal de la condesa Olenska. Una frase del film resumeix d’una manera clara amb el que s’havia d’enfrontar el personatge de la Michelle Pfeiffer “ La llei accepta el divorci. La societat no. “. Una societat que es comportava com si d’una cort europea es tractés. Una cort amb els seus reis , prínceps , i d’altres aristòcrates. A falta d’una monarquia als Estats Units se’n van inventar una i la relació existent entre les diverses famílies és el més semblant que hi van trobar. El nivell d’importància requeia en elements com l’antiguitat i com no , els diners. El pes de la família és un altre dels aspectes que tenen un paper primordial en la pel·lícula. No hi ha acció de la qual no es necessiti el consentiment de la família. El personatge que millor representa aquesta lligador és el de la May Welland. És la fragilitat , la ingenuïtat personificada . Un personatge que com molt bé la defineix en Newland Archer estava completament al marge de tota allò que l’envoltava. L’ignorància de les intrigues del seu voltant la feia un ésser innocent del qual mai en sortiria ni una mala paraula ni un renec. Preferia viure en una mentida que abordar i enfrontar-se a la crua realitat. Era el resultat d’un món on “ lo autèntic no es deia , no es feia , no es pensava . “.

Tot era una gran representació d’un paper assignat en la gran obra de teatre que és la vida. Ningú s’atrevia a escenificar un paper diferent al que li havia estat atorgat. I al qui ho feia era apartat i assenyalat com en el cas de l’Ellen Olenska. Aquesta mena d’ostracisme que podia produir anar contracorrent duia a la més absoluta de les soledats i això ho té molt clar l’Olenska. Per ella tot i tenir el suport de part de la seva família veu amb claredat que “L’autèntica soledat és viure entre gent amable que no pregunta la veritat “. Tota la munió de convencionalisme , tradicionalisme , conservadorisme és una llosa massa pesada tant per en Newland i l’Ellen i acabarà per esclafar-los. I els llançarà a una vida buida , grisa i conformista. Acabaran vivint rodejats de soledat , una soledat aparentment no exterior però si interior. Una soledat que és conseqüència d’aquesta mentida en la que viuen. Després de casar-se amb la May , en Newland i l’Ellen tenen el seu últim encontre . En ell, el personatge de Daniel Day-Lewis expressa tot el dolor que dur dins. “ Visc en una mentida. Ningú ho podria suportar “. La resposta de la Michelle Pfeiffer és clara , contundent i amb un to de resignació “ Doncs jo ho faig “. Una resignació que els acompanyarà fins a la resta dels seus dies. Amb el pas dels anys la condesa Olenska retorna amb el seu marit i en Newland continua amb el seu matrimoni amb la May amb la que tindrà tres fills. La feblesa física passarà factura a la May la qual morirà d’una malaltia. A l’edat de 57 anys en Newland viu en la comoditat que li ha donat el seu treball i veient l’emancipació dels seus fills. Precisament un d’ells , personatge interpretat per Robert Sean Leonard , el convida a anar a París on l’espera la condesa Olenska. Durant un dels passeigs que pare i fill donen pels carrers parisencs tots dos se sinceren sobre fets del passat. Newland Archer li confessa al seu fill la relació que va tenir amb la condesa Olenska i que va estar a punt de deixar-ho tot per anar-se’n amb la condesa seguint els seus instints i sentiments més profunds. La sorpresa ve quan en seu fill li confessa que la seva mare , la May , al jaç de mort li va revelar el secret més ben guardat de la família. Al final la May des de la seva postura d’ingenuïtat i innocència resultava que ho sabia tot, però la seva educació i la seva mentalitat la va dur a no treure mai el tema i deixar-ho córrer. Quan el fill li pregunta com era la condesa Olenska i que veia en ella , en Newland ho té molt clar “ Era distinta. Encarnava tot el que no havia viscut “. Al final quan se li presenta de nou una nova oportunitat no tant sols de tornar-la a veure sinó de fins i tot de reprendre allò que van haver de deixar córrer en el passat , decideix no fer l’últim pas. Perquè ?, possiblement per què prefereix recordar-la tal com era , i guardar en el fons del seu cor el record d’aquell amor trencat a causa d’unes convencions socials on la hipocresia , la mentida i els rumors constituïen els pilars en els que es fonamentaven.

Tot i que la història correspon a personatges del segle passat , el tema central és encara vigent als nostres dies. Qui no ha tingut mai por del que diran. Malauradament la societat encara avui exerceix una pressió tant gran que és inevitable fugir-ne’n. El tenir o no bona reputació , bona imatge , que es parli bé d’un són aspectes que en certs sectors socials encara resulten primordials. Vivim en un món ple d’hipòcrites , de persones amb una doble moral que critiquen allò que ells mateixos els hi agradaria fer. Tothom creu tenir la llibertat de censurar les coses i actes dels altres sense abans mirar-se un mateix al mirall. I la rumurologia pot ser a les portes d’un nou segle una de les armes més destructives que es puguin fer servir en contra d’una persona. En Newland i l’Ellen només són dues víctimes més d’aquesta societat i de les persones que la conformen on la façana és més important que el que hi ha al darrera que és precisament la pròpia persona. Una persona sempre serà alguna cosa més que la seva aparença exterior, i nosaltres no som ningú per a jutjar els comportaments d’altres. A pesar que hi hagi algú que s’entesti en creure el contrari.