L'últim refugi dels misserables

El cinema ha tingut certa predilecció pels relats sobre els conflictes bèl·lics. Això si , pel que fa al gènere bèl·lic cal especificar que han existit dues tendències alhora de filmar pel·lícules de guerra. L’una des de la vessant teòrica i purament descriptiva d’uns fets concrets i l’altre amb un clar objectiu antibel.licista denunciant la barbàrie i el sin sentit de tota guerra. És en aquesta segona tendència on cal emmarcar el següent film. Senderos de Gloria ( Paths of glory ) del 1957 és un títol de referència quan es pensa en el cinema de denúncia i reivindicatiu de tot allò que envolta una guerra. És el film antibèl.lic per antonomàsia i no solament per la representació del que pateixen els soldats a les trinxeres sinó de la hipocresia i burocràcia dels alts mandataris que fan la guerra des dels despatxos . Mai ningú havia estat tant despietat amb els alts comandaments i la seva doble moral durant els conflictes bèl·lics. Tant és així que avui en dia segueix tant vigent el seu missatge que fa d’ella una pel·lícula per la qual el temps no passa. L’ull crític del seu director va furgar en el més profund de la guerra convertint un relat sobre la Gran Guerra en una obra mestra universal. Stanley Kubrick aconseguia un altre cop amb Senderos de Glòria ratllar la perfecció partint d’un dels seus grans mèrits com a director de cinema , la mil.limètrica descripció i definició d’uns personatges i els seus comportaments. En aquesta ocasió basant-se en la novel·la de Gerald Fried que narrava la història real de l’afusellament de tres soldats francesos durant la guerra l’any 1916 , ell i l’escriptor Jim Thompson van escriure el guió. Amb la col·laboració del productor de la primera etapa de Kubrick , James B. Harris , i amb un planter d’actors de primer ordre van rodar el que és un film insuperable dins el gènere antibèl.lic.

França patia el 1916 una situació crítica al respecte d’aquesta lluita entre l’administració civil i la militar. Els militars necessitaven un cop d’efecte per forçar i justificar d’alguna manera la necessitat de la guerra. En aquesta tessitura se centra la narració de Senderos de Gloria. Els alts comandaments han decidit prendre una posició alemanya situada al Turó de les Formigues. La missió és encomanada al General Paul Mireau . Tot i les seves reticències inicials tenint en compte la multitud de baixes que es produiran , les promeses de glòria , fama i reconeixement el convenceran. Si el General Mireau ( George Macready ) serà l’encarregat de dirigir l’atac des de la reraguarda , el cap visible i que l’haurà de dirigir des de primera línia de foc serà el Coronel Dax , un impressionant , immens , indescriptible Kirk Douglas. El personatge del Coronel Dax podem dir que està en sintonia amb el que seran els protagonistes de les pel·lícules de Stanley Kubrick. Un ésser petit , solitari i idealista que s’haurà d’enfrontar contra una força superior. En el cas de Senderos de Gloria , el Coronel Dax veurà com aquesta força superior pren la forma de la burocràcia militar. Tot i el seus esforços al final s’adona que tot és una farsa i que és tal el poder del seu enemic que l’únic que li queda és el resignar-se i cedir. Això mateix succeirà a Spartacus , a Dr. Strangelove , a 2001: una odissea de l’espai , a la Taronge mecànica , al Resplendor i fins i tot a la Chaqueta Metálica.

Un dels primers aspectes que Kubrick ressaltarà a l’inici del film és la vida a les trinxeres. El tràveling frontal seguint el General Mireau és exemplar. A mesura que avança i observem als homes en aquella ratonera que devien ser les trinxeres podem fer-nos una petita idea de les condicions de vida en les que havien de sobreviure. En un moment donat el General Mireau s’atura a saludar a un soldat , no resistint la tensió i la pressió el soldat esclata a plorar. No tots els homes estaven preparats per aguantar la vida a la trinxera. La Gran Guerra canviaria definitivament la mentalitat que es tenia fins aleshores del que era una guerra. Fou tant devastadora a tots nivells però sobretot a nivell humà que per primera vegada la guerra deixaria de ser un acte heroic per esdevir un lloc on el homes que hi anaven no tornarien sent els mateixos. Tots i cadascun dels diàlegs de Senderos de Gloria són una joia i en cadascuna de les frases hi ha un clar rerafons crític i àcid sobre els conflictes bèl·lics. Quan el General Mireau i el Coronel Dax estan parlant de la possibilitat de prendre el Turó de les Formigues , el General Mireau parla de les baixes que es produiran en termes percentuals. Els homes s’havien convertit en simples xifres , simples tants percent , no són éssers de carn i ossos amb sentiments. És la deshumanització elevada al màxim exponent, en una guerra on per primera vegada les baixes foren de milions , els homes que hi participaven ja no eren importants. Més importants que els homes eren els objectius militars i donar una imatge digne de cara a la resta de la població. Enfront d’aquesta opinió defensada pel personatge del General Mireau , està la del Coronel Dax que pensa més en els homes com homes i no amb els honors i la glòria. Quan en un moment de la conversa surt la paraula pàtria , la resposta del personatge interpretat per Kirk Douglas no pot ser més demolidora “ El patriotisme és l’últim refugi dels miserables.” Sentència atribuïda a Samuel Johnson , poeta satíric, novel·lista i crític anglès del segle XVIII. I és que al llarg de la història s’han realitzat tantes atrocitats i tantes bogeries en nom de la pàtria que són comprensibles i compartides reaccions com les de Samuel Johnson que fou testimoni de la guerra dels Set Anys i les del Coronel Dax que ho és d’una guerra on el patriotisme serví d’excusa.

Els instants abans de sortir a terra de ningú a morir sota les ràfegues de les metralladores segurament eren els pitjors. L’ombra de la por cobria a tots i cadascun dels soldats a punt per combatre. La tensió descrita es reflexa en els ulls dels homes. La camera segueix el Coronel Dax a través de les trinxeres ultimant els darrers detalls abans d’emprendre l’ofensiva. Els homes semblen xais espantats sabent el seu destí a l’escorxador. Tots són conscients que tenen molt poques possibilitats de sortir vius d’aquella acció militar. La guerra de desgast , tant habitual durant el transcurs de la Gran Guerra , es cobrava milers de baixes per només el guany de poc metres a terreny enemic. L’escena de l’atac és una viva representació d’aquella carnisseria. El tràveling lateral ens permet endinsar-nos en el moviment dels soldats a través de la terra i els filferros. L’artilleria i el foc de metralladora feia que els cossos anessin caient com fitxes de dòmino , l’un rera l’altre. Minuts després d’haver iniciat l’ofensiva , el Coronel Dax s’adona que falta els homes d’una companyia. Al retornar a les trinxeres veu amb estupor com tots el soldats d’una companyia sencera encara romanen al punt d’inici , incapaços de donar un pas més enllà de les seves pròpies línies. El pànic els paralitza , saben del cert que la mort els espera allà fora i no volen convertir-se en carn de canó, no volen ser un número més en la llarga llista de baixes que s’estava cobrant aquella inútil guerra. A la negativa d’una part del regiment , la resta comença a retrocedir. Davant d’aquest acte de suposada covardia , el General Mireau que ho està observant tot amb prismàtics decideix llançar foc d’artilleria sobre els seus propis homes per obligar-los a sortir de les trinxeres.

Les repercussions de la fallida ofensiva al Turó de les Formigues seran preses des dels grans despatxos de l’alt comandament. Es buscaran uns caps de turc per rentar la imatge de França i de pas donar exemple a la resta de l’exèrcit. El General Broulard interpretat per Adophe Menjou amb el consens de Mireau i Dax decideixen ajusticiar en consell de guerra a tres homes de les tres companyies que composen el regiment 701, pel delicte de covardia davant l’enemic. El més terrible de la situació és que hauran de ser tres homes escollits a l’atzar. El judici resultarà ser una autèntica pantomima i del tot parcial. Tot està sentenciat inclús abans de realitzar-se les diligències. En el discurs final del Coronel Dax que exerceix d’advocat defensor resumeix en una frase el que s’està produint en aquella sala i l’opinió que li mereix tot l’estament militar “ Hi ha vegades que m’avergonyeixo de pertànyer a la raça humana i aquesta n’és una.” L’excusa que el General Broulard donarà per justificar una acció tant denigrant com la d’afusellar tres homes totalment innocents és la de la pressió de la premsa i els polítics que rebia l’Estat Major. Un Estat Major que prefereix tacar-se les mans de sang de soldats francesos com a forma de rentar la seva imatge davant l’opinió pública. La fredor, el cinisme i la hipocresia amb la que actua el personatge d’Adophe Menjou, el General Broulard , no és altre que la dels polítics que fan la guerra des dels seus luxosos i confortables salons posant banderetes als mapes. Cal dir que l’elecció d’Adolphe Menjou per donar vida al General Broulard no és pura coincidència. Stanley Kubrick el va escollir perquè representava una de les etapes més fosques de la història del cinema americà. Menjou fou un dels que durant la caça de bruixes del senador MaCarthy va declarar en contra de membres de la indústria arruïnant les carreres de molts professionals del ram. Kubrick com a venjança va fer que interpretés el personatge que sintetitzava la vergonya , deslleialtat , traïció i falsedat de la política i del qui no té cap respecte i remordiments per la vida humana. Després de l’execució és capaç de dir que els homes han mort molt bé, molt dignament. I quan Broulard li deixa entreveure a Dax que tot ha estat una maniobra per fer-se amb el lloc i el rang del General Mireau , en Dax es compadeix d’ell com a ésser humà.

D’aquesta manera arribem al final , i el final conté una de les escenes més commovedores alhora que explícita de la història del cinema. Si un dels aspectes que he destacat del cinema de Kubrick són els petits detalls , mirades i gestos , l’escena de la taverna és un exemple magistral . Fugint del sentimentalisme més fàcil i final feliç propi de Hollywood , Kubrick toca la fibra i posa el dit a la nafra del que representa anar a la guerra. En una taverna repleta de soldats de totes condicions i edats esperen el moment de tornar al front prenent unes cerveses intentant oblidar la crua realitat. Criden i fan xivarri , semblen homes durs a qui la guerra no ha afectat. Aleshores l’amo els convida a escoltar la seva última adquisició , una noia alemanya que canta com els àngels. La noia , interpretada per Susanne Christian que esdevindria la dona de Stanley Kubrick , comença la seva actuació entonant una cançó de bressol. A l’inici la càlida i delicada veu de la noi queda soterrada sota les dels soldats. Però poc a poc les veus van apagant-se i alguns comencen a seguir la noia. Sense entendre ni una sola paraula d’alemany i no tenir ni idea del tema de la cançó tots comprenen el seu significat. El ser una cançó de bressol inconscientment els records d’infantesa apareixen i l’enyorança fa osca en els seus cossos. La cançó els fa viatjar fins la casa i família que han abandonat per donar la seva vida en una guerra. Aquells homes durs a qui semblava que els efectes de la guerra no afectava , es transformen en nens a qui la melangia i les llàgrimes seran les úniques formes que tenen d’expressar el seu desig de tornar amb els seus. Kubrick ens dóna a entendre que l’home és un ésser viu que no ha estat creat per matar als seus semblants. La guerra és un acte inútil , innecessari , abominable dirigit per interessos creats , idees buides i personatges sense consciència. On les úniques víctimes són i seran fins que desapareixin les guerres , els seus protagonistes més immediats , és a dir , els soldats . Pobres homes que han d’empunyar l’arma assassina. El caràcter pessimista que tenia Stanley Kubrick vers la raça humana queda palès en aquest film. Això provocava que en moltes de les seves pel·lícules els seus finals fossin amargs , recordem el de Spartacus , el de Dr. Strangelove , 2001: una odissea de l’espai , Barry Lyndon o el de la Chaqueta Metálica. Però rera l’aparent amargura del fracàs s’amaga una petita llum a l’esperança. Tot no està perdut , el canvi és possible i l’home a pesar dels seus defectes té el do de la regeneració i rectificació. Una tasca que segons la mentalitat d’en Kubrick es presenta llarga i difícil.