Les dues cares de Keira Knightley

Mentre alguns han aprofitat aquest megapont per anar a la muntanya a gaudir de la poca neu que el canvi climàtic ens ha deixat, un servidor s’ha dedicat a seure al sofà de casa i veure algunes pel·lícules. Dues d’elles són films d’estil, temàtica, ambientació i directors diametralment oposats. Però que tenen un sol punt en comú, la seva protagonista femenina. Si féssim una enquesta o revisem les portades de les més prestigioses i de retruc insulses revistes cinematogràfiques, en podrem extreure un clara conclusió. Actualment hi ha dues actrius joves que copen tota l’atenció del respectable. Una és nord-americana i rossa, i l’altre anglesa i morena. Totes dues són de la mateixa generació, la rossa del 1984 i la morena del 1985. Totes dues són guapes, atractives, i fins i tot i per què no dir-ho bones actrius. De la rossa ja n’he parlat en post anteriors, i com molt bé heu deduït em refereixo a la nova temptació anomenada Scarlett Johansson. Aleshores és de la morena anglesa de la que em vull fer ressò, després de visionar dos exemples del seu treball, “Orgullo y prejuicio” i “Domino”.
Keira Knightley s’ha anat fent un lloc de renom en el star-system hollywoodià a base de papers totalment diferents uns dels altres. Si bé molts la reconeixeran per ser la rèplica femenina als dos protagonistes de la trilogia dels Pirates del Carib, la seva carrera prové d’una mica més lluny. I és que pocs se’n recorden de la joveneta Keira, enfundada en camiseta i pantalon curt donant patades a una pilota de futbol perseguint el seu somni de convertir-se en Beckham. Després de la repercussió que va suposar per la seva carrera el fet de protagonitzar Pirates del Carib, no ha parat de treballar. Així el 2005 va estrenar ni més ni menys que 4 films i d’entre ells dos projectes tant dispars com els esmentats.

“Pride & Prejudice” és una més de les adaptacions d’una novel·la de l’escriptora Jane Austen. Centrada en la vida d’una família humil però benestant a l’Anglaterra del XVIII, ens narra les tribulacions que la mare fa per poder casar a totes i cada una de les seves 5 filles. Sobretot a les dues més grans, amb l’objectiu de col·locar-les i emparentant-les amb una família rica que asseguri la posició social tant d’elles com de la seva família. El film és una repetició dels temes que són recurrents en la literatura de la seva autora, a tenor d’altres adaptacions com “Sense and Sensibility” i “Emma”. Amors, desamors, amors no correspostos, classisme, ambició, mentides, veritats mal enteses, malentesos, i com no final feliç. Un cocktail amenitzat amb tocs d’humor i romanticisme de vegades massa dolç i de color de rosa. Tot i així és un film entretingut, a estones divertit amb una posada en escena impecable, deliciosa fotografia i correcta recreació de la classe alta a l’Anglaterra rural de finals del XVIII. Tot i això, un per moments té la sensació d’estar vivint i deja vu. És a dir, d’estar veient una repetició de “Sense and Senbility” ja que les semblances són massa evidents, tant pel que fa a la temàtica, l’ambientació i personatges. Cosa que no cal penalitzar al seu director sinó més aviat a l’autora de la novel·la.

Un dels papers protagonistes recaigué en aquesta anglesa de fina figura, mirada penetrant i somriure un xic peculiar. El seu paper és el de la noia rebel, inconformista, i com delata el títol orgullosa i prejuciosa. En aquest film Keira Knightley ens mostra la seva cara més edulcorada. Tot i interpretar a la rebel de la família, l’amor l’acaba per desfer el bloc de gel que sembla representar. Cal esmentar que el seu talent com actriu li permet aguantar amb dignitat el seu enfrontament actoral amb dos monstres de la interpretació. Per un cantó un bell rocker, curtit en mil batalles, que aquí dóna vida al pare silenciós, comprensiu i distant de los “tejes manejes” de la seva dona per casar a les seves filles. Donald Sutherland està precís i equilibrat en aquest paper de pare de família que tot i la seva aparent despreocupació, té clar quin és el camí que han de seguir les seves filles per aconseguir la seva felicitat. I per altre banda tenim a una primera dama de la interpretació i que omple la pantalla solament amb la seva presència. Judi Dench té un petit paper però té un parell d’escenes amb les que coincideix amb la Keira qui aconsegueix donar-li la rèplica sense que la gran actriu anglesa se la mengi.
Aquell mateix 2005 i encara tenint fresca la seva interpretació en un film d’època, Keira feia un gir de 180 graus i protagonitzava la darrera obra fins aleshores del director nord-americà Tony Scott. “Domino” pretenia ser un biòptic de la vida de Domino Harvey, paradigma de la desobediència per antonomàsia. Filla d’un actor de hollywood, va créixer tenint tot el que volia, va treballar com a model de grans firmes. Per després convertir-se en una caçarecompesses vivint al límit.

Keira donava vida a Domino Harvey, un personatge dur i violent. En aquesta ocasió Keira ens mostrava el seu costat més salvatge, sensual, eròtic, i provocador. Allunyadíssim del recatat del seu anterior film. Film d’acció desenfrenada que ens mostrava i demostrava que la jova Keira era capaç d’adaptar-se a qualsevol tipus de paper i aconseguir ser a primera impressió creïble. A ritme de videoclip Tony Scott realitza una pel·lícula d’acció no gaire diferent dels seus anterior treballs. Especialitzat en films d’aquest gènere, Scott abusa massa d’aquesta estètica videoclipera amb moviments de càmera frenètica, angles impossibles i fotografia amb colors molt intensos. El film pretén ser una crítica als realities show de televisió, tot i que es queda en res més que en pura intenció, sense aprofundir en el tema. A més i donant símptomes de filmografia esgotada Tony Scott recorre a escenes quasi ratllant el plagi d’anteriors treballs més aconseguits com el de l’escena final d’Amor a quemarropa on en una brutal seqüència final , policies i mafiosos es veuen immersos en una descontrolat tiroteig.

Com en el cas de “Pride & Prejudice” Keira comparteix cartell amb actors veterans com els casos del recuperat Mickey Rourke després de Sin City, Christopher Walken i Jacqueline Bisset que dóna vida a la mare de Domino Harvey. I com en el cas anterior aguanta el combat amb la força que dóna la joventut i el talent.
A tall de conclusió tant “Pride & Prejudice” com “Domino” són dos exemples de la versatilitat de Keira Knightley. Són dues cares de la mateixa moneda. Una bella cara que ha tingut l’ull de no encasellar-se en papers de nena mona sinó curiosament els ha combinat fent films d’acció i aventures, si considerem els films del Pirates del Carib dins del gènere. I com succeeix amb la seva companya de generació, qualsevol excusa és bona per fruir dels encants de la Keira Knightley.

L'aroma de l'obsessió

L’altre dia llegia que actualment alguns escriptors escriuen i estructuren les seves obres pensant en el fet que en un futur puguin ser adaptades a la gran pantalla. Sense cap mena de dubte que la literatura ha estat ja des dels inicis del cinema font d’inspiració de molts dels llargmetratges que s’han realitzat. I més encara quan una obra arriba a convertir-se en un best seller i en tot un fenomen literari. Casos recents com el del Codi da Vinci, o com el del Nom de la Rosa són exemples que poden corroborar aquesta afirmació. Així doncs, l’obra de Patrick Süskind “El Perfum” publicada el 1985 era carn de cinema des del mateix moment en que var arribar a vendre més de 12 milions d’exemplars i fos traduït a 42 idiomes. Per què doncs aquest retard de quasi vint anys, doncs per la simple raó que el seu autor em va trigar 16 anys a vendre els drets per la seva adaptació cinematogràfica. Des d’aquell mateix instant “El Perfum” ha estat un projecte que ha passat per multitud de mans, algunes de tant de prestigi com les del gran Stanley Kubrick. Finalment la responsabilitat de filmar l’obra de l’autor alemany ha recaigut en un compatriota seu, el director Tom Tykwer.

El títol original és “Das parfum, die geschichte eines mörders” traduït com “ El perfum, història d’una assassí”, ens narra la història del jove Jean-Baptiste Grenouille i la seva obsessió per aconseguir el perfum dels perfums, el perfum que reculli l’essència mateixa de l’amor. Ubicada en el temps de la França del segle XVIII pre-revolucionària, ja de molt petit en Jean-Baptiste descobreix que té un sorprenent do per reconèixer qualsevol tipus d’olor. En el seu afany per saber-ne més i més el dur a contactar amb un reputat perfumista, qui el començarà a instruir en l’art de creació dels perfums. Però la seva obsessió per a condensar en una sola fragància la bellesa, el porta a la ciutat de Grass on seguirà el seu aprenentatge per extreure dels éssers vius la seva olor corporal. Aquí serà on començarà la seva desenfrenada carrera patològica per satisfer el seu desig més profund. En aquest viatge no dubtarà a assassinar a tota jove que se li posi per davant, no abans d’haver-se apoderat del seu olor.

Un dels gran reptes al que s’enfronta un director en l’adaptació de qualsevol obra literària és plasmar en imatges l’imaginari original del text. I en aquest aspecte en Tom Tykwer se n’ensurt prou bé. Sense cap mena de dubte que la seva recreació dels carrers de la França del XVIII, és esplèndida. Carrers putrefactes, menjats per la brutícia i la pobresa. Escenari ideal per a situar el personatge d’un assassí en sèrie, carrers foscos, ambient lúgubre, on el perill i el terror es respira en cada cantonada. Un dels grans encerts del seu director és que defuig el morbo que pot suposar per l’espectador la visió sàdica dels assassinats que el protagonista comet. Centrant-se més en la seva malaltissa obsessió olfactiva, descrivint-nos l’evolució psicològica del protagonista. El fàcil hagués estat el mostrar la crueltat amb que l’assassí matava a les seves víctimes innocents. En canvi, per Tykwer és encara més cruel observar com la passió del protagonista per les olors el porta pel camí de la completa psicosi assassina. En aquest aspecte és interessant la reflexió que se’ns planteja. Ja que l’origen de l’extrema maldat del personatge creat per Süskind neix del seu desig per crear la cosa més bella del món, per poder d’aquesta manera ser reconegut i en el fons ser estimat.

Per a que el film resisteixi la inevitable comparació amb el llibre i surti indemne, el director ha hagut de treballar com un veritable artesà del perfum. És a dir, ha hagut de convinar tot un conjunt d'elements fent servir els millors ingredients dels que diposava per obtenir la fórmula final. D'entre aquests ingredients destacarem en primer terme a tot l'equip tècnic del departament de direcció artística i vestuari per la seva acurada recreació dels carrers de la França del XVIII. Esmentar en aquest aspecte que gran part de les escenes foren rodades pels carrers de Girona i Barcelona. Concretament una de les escenes culminants del film com és la de la magna orgia final fou rodada al poble espanyol de Barcelona, coreografiada per la Fura del Baus. Per altre part, un altre dels ingredients ha estat la figura dels encarregats de traslladar el text de Süskind al format cinematogràfic. En la difícil tasca d’escriure el guió apareixen l' Andrew Birkin que participà en l’adaptació d’un altre monumental best seller com el Nom de la Rosa, i en Bern Eichinger autor del guió de “El hundimiento”. La banda sonora creada per Reinhold Heil, Johnny Klimek i el mateix Tykwer serveix de perfecte embolcall per descriure l’atmosfera terrorífica i el turment del protagonista de la novel·la. Pel que fa el repartiment, Tykwer decideix amb encert donar el paper protagonista a un desconegut actor, Ben Whishaw que està creïble en el paper d’en Jean-Baptiste. I al ser una coproducció i el fet d’haver-la de rendibilitzar, dos dels papers secundaris recauen en dos actors de renom com Dustin Hoffman i Alan Rickman. Tot unit i barrejat en la seva dosi exacte aconsegueix un resultat final més que digne.

Acceptable adaptació d’una enorme novel·la. Una novel·la sobre el món de les fragàncies, i com d’un sentiment tant bonic com l’amor en pot sorgir un ésser amb unes motivacions tant horribles. Ja que l’únic que el Jean-Baptiste Grenouille desitjava per damunt de tot, per damunt de noves olors, per damunt d’aconseguir el perfum perfecte, per damunt de trobar la tretzena essència, per damunt del tot això el que més desitjava era ser estimat.

Per l'amor del pare

El tema de la homosexualitat podríem afirmar que afortunadament ha sortit de l’armari en termes fílmics. Ja no és un assumpte tabú, ja no cal insinuar la tendència sexual d’alguns del seus protagonistes. Avui en dia, és una qüestió relativament normal, tot i que encara li queda molt de terreny per la seva completa acceptació social. En aquest aspecte el cinema ha aportat el seu petit granet de sorra. Moltes han estat les pel·lícules que han abordat el tema de la homosexualitat, ja sigui de forma directe o indirecta, o de forma clara o suggerida. En moltes d’aquestes ocasions el terme homosexual ha estat lligat al terme discriminació. Han centrat l’acció en el rebuig social que patia el protagonista solament pel fet de ser gay. I com aquest ha estat un recurs molt utilitzat, és difícil trobar-nos amb alguna cosa original, nova pel que fa a la temàtica gay.

Aquest no seria el cas, del darrer film del director francès Jean-Marc Vallée. Amb un títol tant contundent com evocador “C.R.A.Z.Y.” ens narra la història d’un jove que lluita per trobar-se a si mateix, per afrontar la seva sexualitat de forma oberta. Al mateix temps que intenta per tots els mitjans guanyar-se el respecte, i amor de la seva família, sobretot el del seu pare. El film ens descriu la vida del jove Zachary des del seu naixement al Nadal del 1960, fins a finals de la seva adolescència a mitjans del 80. Nascut en el si d’una família de classe treballadora, la seva existència serà una continua guerra interior. Ja des de petit tenia clar que era diferent als altres nois, i ho veia clar per què tot i l’esforç del seu pare, mai li regalaven per Nadal el que ell desitjava. A més, creix envoltat de germans, 4 més. Tots amb la seva particularitat, l’epollon, l’esportista, el rebel i el més petit que sembla estar al marge de tot. En un ambient familiar tant asfixiant el seu únic suport serà , com no, el de la seva mare. Que a més està convençuda que el seu petit Zach té el do de curar.

El que Jean-Marc Vallée ens mostra a C.R.A.Z.Y. és l’evolució del jove Zach enfrontat a ell mateix. Què és més fort ? Acceptar-se tal com és, acceptar la seva pròpia realitat sexual, o bé l’amor pel seu pare a qui de cap de les maneres voldria decebre? Aquest és el dilema Shakespearià al qual haurà d’afrontar en Zach. I la lluita serà dura. Amb mentires, enganys, autoenganys i fugides a l’estranger per comprovar si d’aquesta manera podia arribar al fons de la qüestió.
Un dels elements que diferencia el film de Jean-Marc Vallée d’altres referents a la mateixa temàtica és el fet d’aprofundir en la relació que manté el seu protagonista amb els altres membres del seu cercle familiar. La tendre, comprensiva i quasi mística relació amb la seva mare, d’aquí sembla unir-los un lligam que va més enllà del simple fet de ser mare i fill. El de la conflictiva relació amb els seus germans. Poc treballada, aprofundint molt poc en la majoria dels seus germans. Solament inserirà un xic més amb els lligams amb el seu germà gran Raymond. I per damunt de tots està la figura paterna. Veritablement és l’altre gran protagonista del film. Si dura és la lluita d’en Zach per acceptar-se a si mateix. Dura també en serà la del seu pare per mirar d’acceptar al seu fill. Un home, xapat a l’antiga com es diria, que ha tingut 5 fills mascles, és incapaç d’admetre que ni un dels seus fills sigui un home de veritat.

Un dels aspectes que millor resolt el director és el tema de l’ambientació. El film transcorre durant un període de 20 anys. Dels 60 als 80, anys convulsos en la societat americana. Doncs el realitzador francès utilitza la música com a vehicle perfecte per anar situant als seus personatges i ubicant a l’espectador. A més els constants canvis de look del protagonista també ens mostren de manera directa el pas del temps i els canvis de tendències en la joventut anglosaxona de principis dels 70 fins els 80. El rock, la música disco, el glam, i el punk són uns gèneres musicals que en un petit espai de temps van coincidir, marcant tots ells el seu propi estil i amb una estètica molt característica. D’això se n’aprofita el director, a més de fer una selecció musical del tot representativa de cada moment. Sent també un referent del moment vital en que es troba en Zach. Pink Floyd, David Bowie, Rolling Stones, Jefferson Airplane en són alguns exemples. Per contrast tenim la passió del seu pare per Charles Aznavour. I per damunt de tots està una de les claus que sustenta el film, la música de la Patsy Cline i com no podia ser d’una altre manera del seu títol Crazy.

“ Crazy, I'm crazy for feeling so lonely
I'm crazy, crazy for feeling so blue
I knew you'd love me as long as you wanted
and then someday you'd leave me for somebody new”

La lletra de la cançó és tota una revelació. És tota una sentència, és l’essència final del film. Com també ho és el títol , “C.R.A.Z.Y.”. Si voleu saber el per què de les sigles, jo m’esperaria al final dels títols de crèdit per descobrir-ho.

Torna la màgia

De tant en tant com per art de màgia succeeixen fets del tot inexplicables a la cartellera cinematogràfica. Hi ha temes o gèneres cinematogràfics que tenen el seu moment de glòria. I de cop i volta desapareixen en l’oblit de l’espectador. I tal com van desaparèixer tornen a copar les pantalles del cinema de mig món. Una cosa semblant està passant actualment amb el món de la màgia. Films sobre mags, il·lusionistes, prestidigitadors han existit sempre. No mags en el terme més ampli de la paraula, sinó mags en la concepció moderna del terme. És a dir, mags de saló, mags que utilitzen les seves caixes i trucs per fer desaparèixer gent o levitar-les davant l’estupor de l’espectador incrèdul. Doncs bé, si aquest tipus de personatges semblaven haver-se perdut, actualment hi ha diversos films que en recuperen la seva presència. Per un costat, el bo d’en Woody Allen recorre a la màgia per dibuixar a un dels seus personatges en la seva última comèdia Scoop. Curiosament, aquest personatge, un mag un xic peculiar el gran Splendini, és interpretat pel mateix Allen. A l’espera de la darrera obra de Chris Nolan “The Prestige” també centrat en el món dels mags. Tenim en cartellera un film suggerent i interessant. Neil Burger firma el film “The Illusionist”. A l’Àustria de principis de segle XX, irromp en els teatres vienesos l’espectacle del mag Eisenheim. Un espectacle centrat en la realització de trucs aparentment impossibles, com el fer brotar d’un test un taronger a partir d’una simple llavor. Però el talent d’Eisenheim sobrepassarà tot el conegut fins aleshores, fins el punt de poder comunicar-se amb el més enllà, fent aparèixer figures de gent morta. Aquest inquietant do, començarà a intranquil·litzar a les autoritats, fins i tot a la màxima autoritat, el príncep Leopold. Aquest ordenarà al cap de la policia de Viena, l’inspector Uhl, investigar i desemmascarar a Eisenheim, al que considera un mer farsant. I com succeeix en la majoria de vegades el detonant de la rivalitat entre mag i príncep se centra en la figura d’una noia. Sophie, vell amor d’infantesa del mag Eisenheim i que actualment és la promesa del príncep Leopold.

The Illusionist aconsegueix amb escreix el seu objectiu, que crec que no és cap altre que entretenir. Una màxima del cine és el fet d’aconseguir l’atenció de l’espectador. De vegades s’aconsegueix amb una parafernàlia d’efectes especials sense solta ni volta. No és el cas del film de Neil Burger. Amb l’hipnotisme que la màgia i la il·lusió aporten, teixeix un film sobre el poder de mostrar com a real, accions que no ho són. O al menys escapen a tota racionalitat possible. La vella lluita entre racionalitat i irracionalitat. Entre la suggestió de voler creure el que estem veient, i de veure el que en realitat és. Un dels encerts d’en Burger, és el fet d’embolcallar-ho amb un aura de misteri. El misteri propi de la màgia. Misteri que envolta la figura del mag Eisenheim, del qual es desconeix d’on prové i quin és l’origen de tant espectacular talent.

Altre dels encerts d’en Burger és el seu repartiment. En el paper de l’il·lusionista Eisenheim tenim a Edward Norton, actor talentós que borda la seva recreació del mag turmentat i segur se si mateix. Paul Giamatti encarna al persistent Inspector Uhl, encarregat de descobrir els trucs del mag. Giamatti ens torna a regalar una de les seves interpretacions. Un personatge incrèdul i descregut que té clar que tot és un truc, una il·lusió que tot en la vida té una explicació. Però que a mesura va coneixent al mag i s’endinsa en la seva personalitat, va creixent en ell el dubte. I finalment la figura femenina té el rostre de l’actriu Jessica Biel.

Com si d’una poció es tractés, Burger barreja amb artesania i habilitat multitud d’elements. Triangle amorós, màgica blanca, il·lusionisme, lluita de classes, acció detectivesca. Fins i tot ens té reservats un número final de traca i mocador, digne del més gran dels mags. Número que aquí no desvetllarem. Ja que com tothom sap, cap mag que s’apreciï revela el secrets dels seus trucs.

Viatge al.lucinant

En el món de la ciència-ficció hi ha un autor venerat, moltes de les obres del qual han estat adaptades al cinema. Philip K. Dick és un dels tòtems de la literatura de ciència-ficció del segle XX. La seva particular visió del futur i la seva personal imaginació que el va a dur a crear ambients, personatges i situacions al·lucinants, fan de les seves històries terreny abonat pel seu trasllat a la gran pantalla. Alguns del seus relats han esdevingut grans films del gènere. Només cal recordar Blade Runner, basada en la novel·la “¿ Somien els androides amb ovelles elèctriques?”, o Desafiament total basat en el relat “We Can remember it for you” i la més recent “Minority Report” basat en un relat curt del mateix títol. Ara s’ha estrenat l’última adaptació d’una obra de Philip K. Dick.

A Scanner Darkly fou escrita el 1977 i ha estat des dels seus inicis una de les novel·les més venudes del seu autor. El repte de portar-la al format cinematogràfic ha estat pel director Richard Linklater. Un repte que cal sumar-li al de rodar el film amb la tècnica de la rotoscòpia. Ho dit en altres paraules, rodar la pel·lícula amb actors de carn i ossos, per després en el procés de postproducció dibuixar amb ordinador sobre ells. Donant la sensació final d’estar veient un film d’animació quan en realitat no ho és.

A diferència de les més celebrades obres de Philip K. Dick, A Scanner Darkly no s’ambienta en un món futurista, sinó més aviat en un futur no gaire llunyà. Ens trobem al Comptat d’Orange, als Estats Units. El govern lluita contra el món de les drogues, entenent-la com si d’una guerra contra el terrorisme es tractés. L’objecte del govern és acabar la distribució i consum de la nova droga que està en voga entra la societat, l’anomenada substancia D. Una droga que acaba amb el cervell, destruint mica en mica la personalitat i imbuint a la persona que en consumeix en un món totalment imaginari, un món paral·lel fora de tota realitat que l’envolta. En aquesta guerra, el govern decideix infiltrar un dels seus agents en una cèl·lula que trafica amb aquest tipus de narcòtics. Bob Arctor haurà d’espiar als seus amics, però quans se li ordena que aprofundeixi en la seva recerca acaba immers en un món paranoic, on les dobles identitats i la percepció del que és real i del que no ho és es confonen de manera extrema.

Un element que fa de A Scanner Darkly un obra especial dins de la bibliografia del seu autor, és en el fet, que en gran mesura està basada en fets autobiogràfics del propi Philip K. Dick. En una època de la seva vida, Dick fou addicte a tot tipus de drogues al·lucinògenes i lisèrgiques. Una addicció que el portà a estar a les portes de la mort. Tant és així que el final de la novel·la, la dedica a tots aquells amics que van morir o van patir danys irreparables en viatges al·lucinògens. Tot i aquestes notes de caire autobiogràfic, també se’n desprèn altres elements característics de l’obra de Dick. Un món opressiu, un món que ataca a l’individu, un govern que intenta destruir la persona, privant-li de la seva llibertat individual. Un Estat controlador, un Gran Germà com el que profetitzar Orwell que pretén tenir sota tutela tots els aspectes de la societat. En aquest aspecte la tècnica de la rotoscòpia és ideal per traslladar aquest ambient de paranoia constant. La figura del personatge d’en Bob Arctor és la representació de la progressiva anulació de la individualitat a la que es veu sotmès. No només per l’efecte de la substancia D. Sinó també per la pressió amb la que ha de conviure pel fet d’estar vivint dues vides en un sòl cos. Mentre a comissaria es fa anomenar Fred i ha d’actuar i rendir comptes com a policia que és. Fora ha d’actuar com el que és, en Bob Arctor procurant fer bé la seva feina que no és cap altre que mirar de trair als seus companys. En aquest aspecte és revelador el detall del vestit que els agents en missió d’incògnit han de dur dins de les dependències policials, per evitar ser reconeguts, i que ningú conegui la seva veritable identitat. S’enfunden una mena de mono en el qual van apareixent diversos rostres, i que manipula el to de veu. Aquest efecte és una metàfora del que li acaba passant al protagonista, és a dir, al fer-se passar per tantes identitats diferents, acaba per perdre la seva pròpia.

L’arquitecte d’aquesta faula futurista és en Richard Linklater, autor que ja va utilitzar aquesta mateix efecte al film Waking Life. Un dels seus plantejaments inicials fou intentar traslladar de la manera més fidel possible tots i cada un dels elements que es trobem plasmats a la novel·la original. No ha estat una tasca senzilla, però el resultat és una film original i amb un gran transfons que obra la porta a tota mena de reflexions. Acompanyant la figura del director, aquest ha aconseguit envoltar-se de un elenc notable d’actors. De tal manera que el paper protagonista l’encarna un actor, que sembla abonat a films amb arguments futuristes i móns paral·lels, m’estic referint a Keanu Reeves. Al seu costat un histriònic Robert Downey Jr., un excessiu Woody Harrelson, i a més una recuperada Winona Ryder.
En definitiva A Scanner Darkly és un experiment fílmic molt apetitós. Més enllà de l’efecte rotoscòpic, el film és una nova mostra de l’inesgotable talent de Philip K. Dick per inventar històries on els seus protagonistes lluiten no solament contra un ens superior que l’oprimeix. Sinó també contra el seu altre jo, contra una altre realitat, contra un món, en aquest cas el de les drogues, que com va visionar , per haver-ho viscut en pròpies carns, és un món que pot arribar a destruir-te de forma terrible sinó se’n controlen les dosis.

Crims a la ciutat del somins

Agafo un llibre sobre cinema i busco la definició que en fa del gènere de cinema negre. I em trobo que un tret característic eren els seus personatges. Gàngsters, policies, polítics corruptes, mafiosos, femmes fatales i detectius privats que vivien sempre al límit, i que es movien segons el seu codi moral, tot en un món violent, generalment dels baixos fons de la ciutat. Si a aquests personatges hi col·loquem un terrible, violent i truculent assassinat com a vèrtex a partir del qual gira tota l’acció, tenim com a resultat el nou film de Brian De Palma. The Black Dahlia, La Dàlia negre, és la nova proposta d’aquest director, abordant de ple tots els tòpics de l’anomena’t cine noir.

Los Angeles, anys 40. Hollywood comença a viure l’inici de la seva època daurada. Això atrau a multitud de joves aspirants a actius. Una crida al somni americà que en moltes ocasions acaba en tragèdia. A la cara frívola, alegre, de diversió, entreteniment del Hollywood que es veia a les pantalles, s’hi amagava una altre realitat molt més fosca. Crim, extorsió, prostitució, corrupció. Una de les víctimes fou la jove Elizabeth Short, de 22 anys que somiava en ser una gran estrella però que fou trobada el 15 de gener del 1947 brutalment assassinada. El seu cos fou trobat en un descampat completament nu, seccionada per la cintura, l’havien extret tots els òrgans vitals i sexuals, i l’hi havien tallat la boca d’orella a orella. La jove Betty Short era coneguda com la Dalia Negre, pel fet que sempre anava vestida de negre. Aquest escabrós cas, que succeí realment, serveix com a punt de partida del film de De Palma .

Com en els mítics films de cine negre, l’obra es basa en la novel·la d’un dels grans escriptors actuals del gènere. Si durant els anys 40 i 50 foren els Dashiell Hammet o Raymond Chandler la font d’inspiració del gran cinema negre d’aquells anys. Avui en dia, el testimoni l’ha pres, amb gran èxit l’escriptor James Ellroy. Una de les seves anteriors novel·les ja fou adaptada a la gran pantalla, fou l’extraordinària L.A. Confidential. En aquesta ocasió, La Dàlia Negre neix de la novel·la homònima del seu creador. Una obra que fou com una mena d’exercici d’exorcisme pel mateix Ellroy ja que relatava la violació i assassinat d’una jove, en unes circumstàncies molt semblants a les que varen envoltar la mort de la seva pròpia mare l’any 1958. Partint del cas real de la mort de la Dàlia Negre, primer Ellroy en la seva novel·la i després De Palma en el seu film, dibuixen una visió fosca del Hollywood dels 40 molt allunyada del glamour habitual.
Prenent les bases del cine negre més clàssic, tenim a dos joves detectius del departament de la policia de Los Angeles que es veuen immersos en la investigació del cas de la Dàlia Negre. Bucky Bleichert, i Lee Blanchard , a part de tenir en comú la seva professió, també comparteixen un mateix passat com a boxejadors. A més a tots dos els unirà l’amor cap a la mateixa dóna, una jove atractiva, Kay Lake. Les seves indagacions els porten als baixos fons de la ciutat. On abunden les prostitutes, bars de lesbianes, mafiosos poderosos, i magnats del cine porno. En aquest particular viatge, hi apareix la figura de la Madeleine Linscott, nena rica, filla d’un adinerat constructor que per mirar de fugir del seu decadent entorn familiar és una habitual dels ambients més decadents de la meca del cinema. Les històries de cada un dels personatges van entrelligant-se tenint tots els com a punt central la figura de la Betty Short.
Brian de Palma ha estat un director quelcom irregular. Un director que s’ha mogut sempre en el terreny del films de suspens ( molts en homenatge al seu admirat Hitchcock ), acció i de gàngsters. I que quan ha volgut abordar altre tipus de gèneres o històries el resultat no ha estat del tot satisfactori. Aquí, tenim certes pinzellades del seu talent a l’hora de narrar-nos una història enrevessada, de descriure’ns una atmosfera fosca, i uns personatges molts d’ells que amaguen un passat un tèrbol, tal i com demanen els cànons del cine negre. El fet de portar el més fidedignament la novel·la d’Ellroy a la pantalla, es barregin diverses trames paral·leles a la de la investigació de l’assassinat de la Elizabeth Short. Una mescla que pot en certs moments descol·locar a l’espectador que si hi està del tot atent i va retenint el nom de cada un dels personatges que van apareixen, pot acabar perdut en aquesta mena de trencaclosques en que de vegades es converteix el film de De Palma.

Punt i seguit és el treball dels actors. En el paper del jove protagonista, Brian de Palma recorre a un jove amb projecció. Josh Hartnett dóna vida a Bucky Bleichert, un jove agent de policia que aconsegueix l’ascens gràcies a les seves dots pugilístiques i sacrificant un parell de dents. Josh Harnett està correcte en la seva interpretació de l’agent Bucky. Transmetent-nos l’angoixa, a part de la que li suposa l’investigació del cas d’assassinat, en la que es veurà atrapat en un doble triangle amorós de tràgiques conseqüències. Doble ja que per un costat s’enamorarà de la parella del seu amic i company Blanchard, Kay Lake. I per altre banda es debatrà entre l’amor més romàntic vers la Kay, i la relació basada en el sexe i la passió que encarna el personatge de la Madeleine Linscott. Dos homes i una dóna, i un home i dues dones. El resultat, al més pur estil de tragèdia grega. La rèplica masculina la don l’actor Aaron Eckhart com a Lee Blanchard. Policia de prestigi al cos, el qual el cas de la Dàlia Negre l’obsessionarà, fins fer-li perdre la poca cordura que li resta. Els papers femenins del film recauen, per un costat al de l’actriu canadenca Mia Kirshner, que dóna vida a l’Elizabeth Short. Actriu que la veren descobrir en aquells sensuals balls eròtics al film Exòtica, del director Atom Egoyan. Actriu de mirada penetrant que guarda una gran semblança física a la verdadera Betty Short. Pels papers de femme fatals, De Palma aconsegueix els serveis de dues de les actrius més sol·licitades del moment. El paper de la rossa, tendre, melancòlica, vulnerable, recau en la figura de Scarlett Johansson. I el seu contrapunt, el de la morena, sensual, dura, enigmàtica, recau en l’oscaritzada Hillary Swank. Que després de guanyar un parell d’estatuetes, una fent de noi atrapat en un cos de noia, i després en una noia volent triomfar com a boxejadora. Veure-la ara fent d’autèntica femme fatal, traspuant sensualitat a cada pla se’ns fa si més no una mica estrany.

Tot i això, el resultat és un film convincent i un retorn més que digna al vell gènere cinematogràfic que tantes obres mestres ha donat a aquest art. De Palma surt airós en aquest intent de recuperar una forma de fer cinema i un gènere clàssic com el del cine noir.

Hi ha futur sense nens ?

Moltes són actualment les veus que s’alcen per advertir que o ens conscienciem tots a nivell ecològic o al món li queden 4 dies comptats. S’està parlant molt sobre l’emissió excessiva de CO2 i l’augment del forat de la capa d’ozó, de la caça indiscriminada d’espècies animals en perill d’extensió, del canvi climàtic que porta a inundacions terribles a una part del planeta i sequera mortal a l’altre. En definitiva que mica en mica ens anem carregant l’anomenat planeta blau. Tot pensant que la raça humana és alguna cosa així com indestructible, i que sobreviurem al nostre entorn. Però el que les classes dirigents, que són al cap i a la fi les que poden donar un tomb a tot això, i també les que no ho són no s’han parat a pensar és què passaria si fos la mateixa raça humana la que estigués en veritable i real perill d’extinció. Doncs aquest el plantejament inicial del film del director d’origen mexicà Alfonso Cuarón. Hijos de los hombres, Children of men, neix de la novel·la de P.D. James on es dibuixa una humanitat a la vora de la desaparició.

Som a l’any 2027 i fa 18 anys que no neix ni un nen a la terra. La dona pateix una estranya infertilitat la qual cosa posa en perill el futur de la raça humana. A Anglaterra hi ha una obsessiva persecució a l’immigrant il·legal, la qual cosa crea un ambient d’estat policial. Aquesta extrema situació propicia l’existència de grups l’objectiu del qual és alliberar i dotar a tothom dels mateixos drets, utilitzant qualsevol mitjà per aconseguir-ho, fins i tot la violència més visceral. En mig d’aquest caos apareix en Theo, un paio que ha perdut tota esperança en l’home i que l’únic que el preocupa és intentar sobreviure dia rere dia. Però de cop i volta, sense voler-ho se li encomana la missió d’aconseguir uns papers per una jova que ha de ser enviada a la seu d’una enigmàtica organització humanitària. Una jova que resultar portar al damunt l’última esperança per la salvació.

Servint-se de la novel·la de P.D. James, Alfonso Cuarón realitza una extraordinària faula futurista sobre un món replet d’injustícies, i que o bé canvien les coses o no li espera un demà gaire prometedor. Children of men és una mena d’advertència del que ens pot passar en un futur pròxim. Tant és així que Cuarón situa l’acció en un temps no massa allunyat d’avui dia, segurament amb la intenció de fer-nos veure que això que ens relata no és una cosa que pugui succeir d’aquí centenars d’anys. Sinó que o vigilem o ho tenim a l’altre costat del carrer. Tot i així el propi Cuarón afirma que la seva no és una visió pessimista del futur, sinó una visió realista del present. Una visió en la que mescla varis temes. Per un costat el tema de l’extinció de la raça humana. Un fet que ens pot semblar del tot remot, però ja que cada dia apareixen noves i més mortíferes malalties. Per què no elucubrar sobre un efecte que fes que la dona deixés de ser fèrtil i no pogués procrear. Que passaria aleshores?. Curiosa és una de les conseqüències d’aquesta situació, doncs els membres més joves del planeta són tractats com estrelles mediàtiques, com a símbols de la darrera llum d’il·lusió d’una humanitat sumida en la desesperança. Un sentiment aquest que Cuarón plasma a la pantalla, pintant els carrers anglesos tenyits en un ambient fred, gris i plujós. Altre tema que Cuarón aborda al film és el de la immigració. Un assumpte que actualment està candent, i portada diària de mitjans escrits i televisius, el tracta de forma bastant apocalíptica. Anglaterra, que ve a ser un país que se sent orgullós de ser un país acollidor de tota classe de persones, de tota classe de races, de tota classe de religions. S’ha convertit, en aquest futur pròxim, en un Estat Policial on la repressió a l’immigrant agafa un caire de tracte inhumà. Veient les escenes de persones que parlen diferents idiomes recloses en gàbies com si fossi animals. O les escenes a l’arribada a la presó, ens recorden malauradament als terribles episodis viscuts a les presons de Guantánamo o a les de l’Iraq.

El cocktail dissenyat per Cuarón, es veu amenitzat amb un bon ritme i amb trepidants escenes d’acció. A destacar les de la persecució en cotxe i sobretot les escenes de l’assalt al gueto on tenen reclosos als immigrants il·legals. Hi ha una pla seqüència on la càmera segueix al protagonista entre les runes, i em mig d’un mar de bales xiulant per tot arreu que és un prodigi de tècnica cinematogràfica.
Amb tot no voldria deixar-ho sense fer un petit incís sobre el treball dels actors que apareixen al film. Magnífiques les aparicions ens papers secundàries de la sempre estel·lar Julianne Moore, i de l’extraordinari Michael Caine. Però vull aturar-me en el treball de l’actor Clive Owen. Aquest actor anglès ha aconseguit de mica en mica fer-se un lloc en el panorama cinematogràfic. A base de solvents actuacions, és un actor a tenir en compte. Té una presència imponent, i en aquest cas interpreta de forma magistral la figura d’en Theo. Un tipus amb un passat combatiu però que un fet tràgic del passat l’ha marcat convertint-lo en un ésser reflex de la societat que l’envolta. Una societat egoista, egocèntrica, freda, distant que passa del que té al voltant i que només pensa en salvar el seu cul. Però el topar-se amb la jove Kee i la seva càrrega, fan ressorgir el Theo més vigorós, generós i abnegat amb la causa. Una imatge del que no tot està encara perdut, que encara hi ha un xic d’esperança. Si a un bon guió, li sumes una bona utilització de la tècnica, i a més uns magnífics actors el resultat és un excel·lent exercici de cinema entretingut però amb un clar i contundent missatge de transfons. És un clar exemple que de tant en tant la diversió, i l’acció no està renyida amb la reflexió.

La bareta màgica d'en Woody

Si hi ha actualment un director amb aires de mag, aquest és sense cap mena de dubte Woody Allen. No en el sentit més ampli del terme. No per fer films enigmàtics, plens d’efectes especials, on de vegades la tècnica està per damunt de l’argument. Si no en la seva vessant de prestidigitador, d’il·lusionista, capaç de treure’s de la txistera una gran pel·lícula com el qui treu conills, ocells o mocadors de clors. El seu talent, la seva imaginació, el seu repertori de gags i acudits sembla no tenir final. Pot arribar a donar la sensació que Allen fa una i altre vegada la mateixa pel·lícula any rere any. Cosa que als seus detractors no els hi discutiré. El que si queda clar és el fet que no para de reinventar-se i aportar elements nous que enriqueixen la seva més que nodrida filmografia. La seva darrera joia dur el títol de Scoop, terme anglès que s’utilitza per referir-se a obtenir una bona exclusiva a nivell periodístic. En el seu periple de rodatges per Europa, aquesta és la seva segona obra ubicada a la ciutat de Londres, la primera fou l’anterior Match Point. Un periple que el durà si les coses no es torcen a l’estiu del 2007 a la ciutat de Barcelona.

Si a Match Point, Allen es posava un xic més seriós del normal per relatar-nos la història d’un aprofitat i medrador social, en un film ple d’infidelitats, robatoris i assassinats. A Scoop recupera la seva cara més còmica. En aquesta ocasió ens relata l’aventura en la que es trobarà immersa una jova estudiant de periodisme americana que està de vacances a Londres. Una nit acudeix a un espectacle de màgica on un mag la fa pujar per què participi en un dels seus trucs. Mentre ella es troba tancada a la caixa xinesa, un espectre en forma de famós periodista li revela l’exclusiva de l’any. Que no és cap altre que el nom del famós assassí del Tarot que porta de corcó a tota la policia londinenca. A partir d’aquell instant la jova amb la col·laboració involuntària del mag es convertiran en improvisats detectius a la recerca de les proves per desemmascarar el sospitós assassí del Tarot. Però amb el que no comptarà la jova Sondra és el fet d’enamorar-se del màxim sospitós. Un jove, ric i atractiu , membre d’una aristocràtica família anglesa, de nom Peter Lyman.
Per aquesta nova comèdia envoltada d’aire de film de suspens, Woody Allen torna a repetir amb la protagonista del seu anterior projecte. Scarlett Johansson dóna vida a la jova Sondra Pransky que en el seu intent d’escalar en la seva professió s’embolica en la trama de l’assassí del Tarot. A diferència de Match Point, aquí Allen es reserva el paper del mag Sid Waterman, més conegut pel seu nom artístic, el gran Splendini. Paper fet a mida per ell, i que torna a ser un recopilatori dels personatges que ha anat interpretant tots aquests anys. Personatges porucs, maldestres, despistats, però amb un gran sentit de la fidelitat, amb gran cor i de tant en tant i xic valents. Juntament amb la parella protagonista tenim l’actor australià Hugh Jackman, més conegut per interpretar al personatge de Lobezno a la saga del X-men, encarna al jove Peter Lyman. Personatge el de Lyman que ens recorda al de Cary Grant a Sospecha, o el del tiet Charlie a La sombra de una duda, interpretat per Joseph Cotten. Personatges tots ells seductors, incapaços de fer mal a una mosca a primer cop de vista. Però que amaguen tots ells un costat fosc que, les figures femenines que li donen la rèplica intentaran desemmascarar.

Pel que fa a la figura de Scarlett Johansson, s’ha parlat molt després de la seva segona col·laboració amb Woody Allen que aquest ha trobat de nou una nova musa. Com ja ho varen ser amb anterioritat Diane Keaton, Mia Farrow o Dianne Wiest. La Johansson sembla haver-les agafat el relleu. En paraules del seu propi director “És com si et toqués la loteria. Simplement ho té tot. La vida ha estat generosa amb ella: és bella, sexy, molt llesta, divertida, ocurrent i bona companya de feina.”.En aquest aspecte haig de confessar que com li succeeix al petit director novaiorquès tinc un debilitat per Scarlett Johansson. I com jo, molts ens varem enamorar una mica d’aquella noia trista i abandonada a Lost in Translation. Això no treu que sigui una gran actriu, que veritablement ho és. Capaç de fer tota mena de papers en tota mena de registres. A Scoop, Allen li sap treure la seva vena més còmica.
Com apunto a l’inici molts dels seus detractors l’acusen de ser un director que es repeteix. Scoop els hi torna a posar en safata aquest argument, ja que els personatges de la Sondra i Splendini ens recorden terriblement als del matrimoni Lipton, del film Misteriós assassinat a Manhattan. Una parella del tot normal que per casualitat es converteixen en investigadors d’un crim. No és d’estranyar que Allen recuperi l’ànima de Misteriós assassinat a Manhattan, ja que ell mateix la considera un dels seus films favorits i l’oportunitat de nou de tornar a l’univers de les històries de misteri que tant li agradaven de jove. Altre element que Allen recupera és tot el relacionat amb la màgia. “odio la realitat. I per desgràcia, la realitat é l’únic lloc on podem aconseguir un bon filet per sopar”. Per fugir doncs d’aquesta realitat que tant l’amoïna, que millor que crear-se un món ple d’imaginació, fantasia i màgia.

Com gran amant del setè art, moltes de les escenes dels seus films són un homenatge als grans del cinema. Mai ha amagat la seva passió pels mestres europeus com Buñuel, Fellini i Bergman. Scoop no n’és una excepció. Estimable és la seva visió de la mort, la d’un vaixell viatjant cap a no res comandat per la icona de la mort amb la dalla. Una mort que ens recorda a la que Bergman representà en un dels films preferits d’Allen, El setè segell. I per a homenatges el que fa a la figura del mestre absolut del suspens, Hitchcock. Com el mateix Woody explica “ va fer tantes pel·lícules de misteri i vas utilitzar tants trucs que és impossible fer alguna cosa de suspens sense que d’alguna manera ens recordi amb ell”. I és que amb en Woody no solament ens assemblem amb l’alçada i les ulleres de pasta. Sinó que professem una quasi malaltissa passió pel cinema.

Martin is back

Es podrien utilitzar multitud d’adjectius per descriure la darrera obra de Martin Scorsese. Poderosa, trepidant, fosca, dura, realista, exuberant, angoixant, opressora, hipnòtica. Entre totes la millor definició que se’n pot fer és dir que és un film Scorsese en estat pur. I és que el mestre novaiorquès ha tornat als orígens per delectar-nos una vegada més amb el seu enorme talent. The Departed , traduït com Infiltrats, és un thriller que pels que som més que admiradors de Martin Scorsese feia temps que enyoràvem. Scorsese, tot i que no crec que hagi estat el cas ja que el talent és una cosa que no es perd, ha recuperat el pols, l’essència del cinema que més l’ha caracteritzat i del que més elogis i reconeixements ha rebut. Ha recuperat la seva senya d’identitat, amb un cinema centrat en gàngsters locals, reproduint amb minuciositat el món criminal que els envolta i com utilitzen tots els recursos al seu abast per mantenir la seva quota de poder. El crim, l’extorsió, la corrupció, la mentida són el pa de cada dia d’aquests personatges que com cap altre director ha sabut dibuixar Scorsese.

Infiltrats, és un film inspirat en un film hongkonguès titulat Infernal Affairs del director Wai Keung. Alguns diran que és un remake però en paraules del propi Scorsese “Infernal Affairs és un bon exemple de per què ens encanta el cine de Hong Kong, si bé Infiltrats no és un remake d’aquesta pel·lícula. Em vaig inspirar en Infernal Affairs per la naturalesa de la història i dels seus personatges.” Si bé el film de Scorsese es basa en la trama principal del film de Wai Keung, de la mà del guionista William Monahan i del toc Scorsese donen una volta més i aprofundeixen en la vida dels seus protagonistes. És sabut que en el cine de Hong Kong el que prima és l’estil per sobra del fons. En aquest cas Scorsese, sense perdre les senyes del seu propi estil, centre la seva mirada a mostrar-nos el procés d’esfondrament moral de cada un dels seus protagonistes. És un cas semblant al que va dur a terme amb un film anterior, El Cabo del miedo. Aleshores si que era més un remake d’un film dels anys seixanta, El cabo del terror. En aquella ocasió Scorsese ho va aprofitar per donar-li una volta de rosca més. Posant èmfasi en aspectes que en el film anterior no varen ser tractats com el cas de la tensió entre el matrimoni, i la forta sexualitat que radiava el personatge de la filla.

L’argument d’Infiltrats té com a punt de partida el fet que el Departament de policia de Massachussets i més concretament de la ciutat de Boston busca per tots els mitjans acabar amb el regnat del clan mafiós de Frank Costello. En el seu intent de desmantellar la seva organització, un departament especialitzat en operacions secretes recluta a un jove prometedor, Bill Costigan per què s’infiltri en l’organització de Costello . Mentre Costigan intenta guanyar-se la confiança de Costello, un altre jove policia, Collin Sullivan, puja ràpidament de categoria dins de la policia de l’Estat fins arribar a un lloc de responsabilitat a l’unitat d’Investigacions Especials. El que no saben en el seu departament és que mentre la policia té un infiltrat a l’organització de Costello. El popi Costello té el seu propi infiltrat en el departament de policia.

Scorsese canvia els carrers perillosos de la seva estimada New York, que tant bé coneix i que ha plasmat de forma meravellosa en films mítics com Malas Calles, Taxi Driver i Un dels nostres, pels carrers de la ciutat de Boston. Aquest canvi és fruit del guió que firma William Monahan que explica que va decidir ubicar la història a la ciutat de la costa est per què “ el projecte em va arribar en un moment de la meva vida que estava pensant en Boston , d’on jo vinc, i en al gent que havia perdut durant la meva pròpia vida, així que em va permetre explorar temes que m’eren molt personals.”. Aquest viatge implica també que si bé en anteriors films fos la màfia d’origen italià l’objecte de la mirada de Scorsese, en aquest cas és la màfia d’origen irlandès l’epicentre de l’acció. A pesar d’això, la naturalesa violenta de tots dos clans fa que Scorsese s’hagi mogut amb la desimboltura de sempre a l’hora de narrar-nos la seva vida quotidiana. Monahan i Scorsese teixeixen una història triangular entre els personatges de Bill Costigan, Collin Sullivan i Frank Costello. Un triangle en el qual els personatges de Costigan i Sullivan descriuen un desenvolupament vital aparentment paral·lel. Tots dos personatges s’han criat als carrers més desfavorits de Boston. Tots dos, per motius diferents ingressen a l’acadèmia de policia. I tots dos es veuran immersos en un joc envoltat per la mentida, i l’aparences que posarà en perill la seva vida. Una situació que els posarà a prova, duent-los al límit de la resistència psicològica. Com molt bé descriu el propi director “ és com si Billy i Collin estiguessin recorrent camins paral·lels...però al final els camins acaben per col.lisionar”. I em mig de tots està la figura de Costello. Una figura que bé a representar el mal absolut, despietat, desconfiat, i que com a gran capo no dubta a utilitzar el terror i la violència més atroç per mantenir el seu imperi.

Infiltrats suposa pels amants del cine de Scorsese gaudir d’un Scorsese que no vèiem des de feia més d’una dècada. El seu immens prestigi, guanyat a base d’obres mestres, fa que Martin Scorsese sigui dels pocs autors de Hollywood que puguin dirigir els films que ell vol podent tenir el control i la llibertat final del resultat, cosa si més no inusual a la indústria nord-americana. Aquest aspecte ha fet que els últims anys s’hagi perdut en projectes amb aires de grans superproduccions que poden donar la sensació que estaven molt allunyades de l’essència del cinema scorsenià. Kundun, Gangs of New York o l’Aviador són els exemples d’obres que sense ser mals films, tot el contrari, no arribaven a l’alçada d’altres projectes anteriors. Amb aquest regrés a un món i uns personatges que coneix bé, amb el que sembla estar agust, còmode fa en el seu conjunt treure el millor de Scorsese. Feina quasi 11 anys de la seva última incursió en el món de l’hampa amb la crònica de la màfia a la ciutat de Las Vegas a Casino l’any 1995. I 16 anys de la seva obra culminant de la màfia dels suburbis de la ciutat de New York a la imponent Un del nostres. I vist el resultat final, l’espera ha valgut la pena. Afirmar si Infiltrats és millor que Casino o Un dels nostres és difícil. El que si es pot asseverar és que com a mínim hi està a l’alçada.

El fet que es consideri a Infiltrats un retrobament amb el Scorsese més visceral, no és solament un mèrit del seu director, que en el fons ho és. Sinó també és mèrit d’un equip amb el qual Scorsese s’ha sabut envoltar. A part de l’excel·lent guió de William Monahan, els altres dos pilars amb els que Scorsese posa els fonaments de la seva obra són el seu director de fotografia i la seva muntadora. Michael Ballhaus i Thelma Schonmaker respectivament són dos dels seus col·laboradors més veterans. Amb Michael Ballhaus porta més de vint anys treballant junts, des de After Hours seva és la fotografia de films com La última temptació de crist, Un dels nostres, L’edat de la Innocència, Gangs of New York i aquesta darrera Infiltrats. I si porta vint anys amb Ballhaus, amb Thelma Schonmaker en porta més de trenta. Des de Toro Salvaje, totes i cada un dels films de Scorsese porta la signatura en el seu muntatge de la Thelma. Ella, juntament amb Martin són els responsables finals que Infiltrats tingui un dels ritmes cinematogràfics més vertiginosos que recordi en molt de temps. Són dues hores i mitja que passen en un sospir. No hi ha temps per la respiració, no val a badar, no val parpellejar, qualsevol gest que impedeixi distreure la mirada de la pantalla pot fer que ens perdem un instant cabdal del film. És una cursa a tot velocitat, no hi ha temps pel descans. Des del segon u fins al darrer és una successió d’escenes plenes d’acció, de moments de tensió. Scorsese, tal i com ho feia el gran mestre Hitchcock, ens obliga a ser partícips de l’angoixa constant dels seus protagonistes. És un ritme que té similituds amb l’arrencada i final de Casino. I també amb la part final d’Un dels nostres. Si ja Thelma Schonmaker va aconseguir l’Oscar l’any 2005 per l’Aviador, no m’estranyaria que ho tornés a aconseguir pel seu prodigiós treball a Infiltrats.

Altre aspecte que Scorsese cuida i que moltes vegades passa desapercebut per la gran majoria del públic és la música. A Infiltrats torna a treballar amb el compositor Howard Shore, autor de la banda sonora del seu anterior film l’Aviador. Però el que més destaca i que és una marca d’identitat en els films de Scorsese és la seva magnífica selecció de temes musicals contemporanis. Rollings Stone, John Lennon, Beach Boys, Patsy cline, The Allman brothers band o Roy Buchanan entre d’altres formen part de la particular banda sonora que acompanya l’acció d’aquests infiltrats. Gran amant de la música de la seva època té un gust exquisit i un do per inserir temes que serveixen d’embolcall perfecte pel transcurs de la narració. Un do com el que tenia Kubrick, o el té actualment Woody Allen, Clint Eastwood i Tarantino per escollir el tema concret pel moment adequat.

I he deixat pel final el comentari respecte al repartiment de la pel·lícula. A Scorsese sempre se l’ha considerat un gran director no solament pel seu domini de la narració, i de la tècnica cinematogràfica. Sinó sobretot per ser un magnífic director d’actors. Per les seves mans han passat la flor i nata dels actors de Hollywood, i com li succeeix a Woody Allen els actors es moren per treballar amb ell. A Infiltrats ha aconseguit reunir un estratosfèric grup d’actors, i no solament això, sinó que a més tots i cadascun d’ells està esplendorosos en el seu paper. Leonardo Dicaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, Martin Sheen, Alec Baldwin, Ray Winstone i Vera Farmiga conformen l’elenc d’actors que amb la seva actuació posen la cirereta final al gran pastís que és Infiltrats. Leonardo Dicaprio dóna vida a Billy Costigan el jove policia que s’infiltrarà en l’organització de Frank Costello per mirar de reunir proves amb l’objectiu de detenir-lo. Matt Damon és Collin Sullivan, el seu contrapunt, el jove policia que ascendeix ràpidament en el departament però que treballa per Costello. Jack Nicholson és Frank Costello, capo mafiós, autèntica representació del mal. Mark Wahlberg és Digman que juntament amb el personatge que dóna vida Martin Sheen , el capità Queenan, són l’enllaç de Costigan amb el cos de policia. Sent els únics que coneixen la seva real identitat i autèntica missió. Del treball excel·lent de tots ells, vull destacar-ne dos per sobre de tots. Per un costat el del gran Jack Nicholson. Autèntic mite i monstre de la interpretació ens torna a regalar una autèntica classe magistral del que és ser un actor en majúscules. Per acceptar el paper de Costello, Nicholson va posar com a condició que creixés el seu paper al guió i pogués modificar els diàlegs. Només els grans tenen reservat aquest privilegi. I a fe que s’ho mereix perquè composa un autèntic dimoni. És dels últims actors que sols amb la seva presència ja es menja l’escena. No cal que digui res, només amb un gest en té prou per transmetre aquesta sensació de terror que envaeix el seu personatge. I donant-li la rèplica hi ha a un superb Leonardo Dicaprio. Tercera col·laboració consecutiva amb Martin Scorsese i no serà l’última. Dicaprio sembla haver arribat a la maduració com actor amb Scorsese. I Scorsese sembla haver trobat el relleu generacional del seu actor fetitxe, Robert de Niro, en el jove Leonardo. Scorsese ha aconseguit que Dicaprio anés esborrant de mica en mica els clixés d’actor guapo, d’ulls blaus per consagrar-lo com un gran actor. Finalment ha extret el talent i el potencial que duia dins Dicaprio. En resum, un guió poderós, un ritme trepidant, una música exuberant, uns actors extraordinaris, una ciutat, uns carrers perillosos, la màfia, la policia, corrupció, assassins, morts, violència . En definitiva Martin is back.

El laberint de la imaginació

Com de poderosa pot arribar a ser la imaginació. Ella sola és capaç de transportar-nos a móns plens d’éssers mitològics, fascinants, de vegades terrorífics. I és que una de les finalitats de la imaginació és fer-nos viatjar a llocs llunyans i fantàstics per mirar de fugir de la realitat que ens envolta. Una realitat que en masses ocasions, és una realitat crua, dura, molt propera al que podem pensar que és l’infern. Doncs aquesta és la premissa amb la que juga el director d’origen mexicà Guillermo del Toro en el seu film El laberinto del Fauno.

Director amb una carrera on el cinema fantàstic hi predomina, ens regala una altre delicatessen no tant sols per la vista sinó per a tots els sentits. En un panorama cinematogràfic, i és un comentari que ha anat repetint en alguns comentaris anteriors, on la originalitat no és que abundi. Un film com el de Guillermo del Toro és tota una raresa. Del Toro és un director que a l’igual que alguns dels seus compatriotes treballa a cavall entre Hollywood i el seu país. Després de l’experiència del Espinazo del Diablo, torna a Espanya per rodar El Laberinto del Fauno. I sembla que el fet de ser mexicà, país destinatari de molts dels exiliats per la guerra civil espanyola ( sense anar més lluny el grandíssim Luís Buñuel ), faci que els dos films que ha rodat a terres espanyoles tinguin com a teló de fons o bé la guerra civil, o la postguerra.

El laberinto del Fauno ens narra la història duna nena, Ofelia, que viatge amb la seva mare embarassada al mig d’un bosc de l’Espanya franquista. Allí l’espera al nou marit de la seva mare, un militar despietat i cruel que comanda un destacament encarregat de perseguir i exterminar els petits reductes de maquis que amagats a les muntanyes, es resisteixen i combaten al franquisme. Tot plegat amb la banal esperança de poder-los vèncer i fer fora al dictador del poder. La relació entre Ofelia i el Capità Vidal no és gens cordial. En aquesta situació Ofelia, topa en mig d’un laberint amb la figura d’un fauno. Una estranya criatura que li explica l’extraordinària història en la que ella és la reencarnació d’una princesa d’un món màgic. I per demostrar-ho haurà de passar tres proves, a qual d’elles més difícil. Proves que posaran a prova la fe i actitud de la jove Ofelia, en la seva aventura per demostrar que realment ella és la princesa.

La combinació i contraposició entre el món d’aquella Espanya de postguerra, amb un franquisme en plena etapa repressiva de qualsevol reducte de republicanisme. I el món fabulós en el que Ofelia es veurà immersa és prodigiosa. Ofelia, que té una dèria com és la de llegir contes de fades, intentarà fugir de tot allò que l’envolta creant-se un món paral·lel que la pugui transportar una realitat més acollidora.
Comentar que gran part del mèrit del film està, més enllà del treball de guió i direcció del propi Guillermo del Toro. En el magnífic treball de tots i cadascun dels actors del film. Superbiós i gegant en Sergi López en el paper de Capità Vidal. Personatge marcat terriblement per la figura paterna, i d’una crueltat extrema. Radiant i poderosa Maribel Verdú en el paper de Mercedes. Una Maribel Verdú que sona a tòpic però que com els bons vins sembla guanyar amb el pas del temps. Sabent escollir molt bé els seus personatges i dotant-los del caràcter i força que atresora tot el seu talent interpretatiu. Després tenim en papers una mica més secundaris a Ariadna Gil , en el paper de Carmen la mare d’Ofelia, i un Álex Ángulo que encarna el metge encarregat de cuidar de la salut dels membres de la contrada. Un personatge que acabarà simbolitzant la rebel·lió del poble enfront la barbàrie franquista. Ah, i no voldria oblidar a la gran protagonista del film, la nena Ivana Baquero que dóna vida a Ofelia i que si sap cuidar la seva carrera, doncs crec que té molt de futur en això del cine.

Amb tot Guillermo del Toro teixeix un viatge fantàstic al fons del nen que tots duem dins. Una infantesa que a diferència del que poguéssim pensar no és dolça i edulcorada sinó tot el contrari. Va una mica més lluny del mite d’Alícia en el país de les meravelles. Guillermo fa una revisió molt sui generis del mite creat per Lewis Carroll. A més, utilitza molt sàviament la figura omnipresent del laberint, per obligar al propi espectador a ser partícip del viatge d’Ofelia. Al final és el mateix espectador qui sembla ficat dins del laberint, seguint les indicacions del Fauno. Anhelant aconseguir arribar al món màgic per deixar enrere als patiments del món real. Una mica ve a ser tot plegat una gran metàfora sobre l’art cinematogràfic. Que no és altre cosa que l’art que a través de les imatges i les històries que allí s’hi representen, estimula la nostra imaginació. I durant l’estona que dura la projecció oblidem totes les penúries amb les quals em de conviure dia a dia.

Perquè t'estimo en 65 paraules

De vegades un cúmul de casualitats fan que un arribi a un estat de felicitat tant gran que té la sensació que no es tornarà a repetir mai més. Això mateix és el que li succeeix al protagonista del darrer film de Maria Ripoll. Tu vida en 65’ ha estat una grata, enorme, feliç, agradable, magnífica, meravellosa sorpresa. Haig d’entonar el mea culpa pel gran i greu prejudici que tinc vers l’actual cinema espanyol. No he estat mai un gran defensor del cine que es fa avui en dia a Espanya. Del passat en sóc un enamorat de directors com Buñuel, Bardem o Berlanga. I del cine més recent sempre he considerat que se salven tres grans noms: Almodóvar que tot i els seus detractors és un director dels anomenats d’autor, fent un cine personal reconegut i admirat més fora que dins. Després tenim a Amenábar que ha sabut fer un gir amb Mar adentro per treure’s l’etiqueta de director de films de por per demostrar tot el seu talent. I finalment a Julio Medem, que amb el seu cine enigmàtic, hipnòtic i de gran bellesa visual per mi és un dels grans.

Tot això bé arran del meu prejudici cap el cine espanyol. Possiblement després d’aquesta jornada, curiosament dia de la Hispanitat, aquesta concepció canviï. I és que la pel·lícula de Maria Ripoll no és que m’hagi agradat, que si que ho ha fet i molt. Sinó que m’ha frapat. Tu vida en 65’ ens explica com una confusió pot dur-nos per camins que mai hauríem esperat. Un diumenge com els altres, tres amics llegeixen al diari l’esquela d’un noi que probablement havia estat company seu a l’escola. Aleshores decideixen anar al seu enterrament. Allí descobreixen que no és ell, però un dels nois coneix a la germana del mort. Aquest encontre canviarà radicalment la vida dels dos personatges, teixint una història d’amistat, d’amor i de mort.

En moltes ocasions he sentit dir allò que el cine espanyol està en crisi. Que la gent no va a veure pel·lícules espanyoles. Veient Tu vida en 65’ un no entén a qué venen aquestes afirmacions. Una de les conclusions que he extret després de veure-la és que salvant les distàncies, a nivell de qualitat, d’originalitat, de frescura, de bon cinema. El cine espanyol no dista gaire del que passa al cine nordamericà, i m’explicaré. Tant allà com aquí crec que es dóna massa pes a les grans produccions. Els films amb molt de pressupost són les que més publicitat i renom aconsegueixen. Però posteriorment resulten ser uns films sense res aportar, mers productes de consum. Solament se salven els grans noms que gràcies a la seva llarga i meritosa trajectòria podent fer productes de gran pressupost sense perdre la qualitat final. Paral·lelament és en el cinema, anomenat independent, underground, fora del control dels grans estudis on trobem les obres de més talent. I això mateix és el que succeeix amb Tu vida en 65’. Un film petit, humil, que ens narra una història senzilla. Rere aquesta humilitat hi ha un film digne de ser reconegut com un dels grans films espanyols de l’any. Estic segur en que els Volver, Alatriste i Borgias aconseguiran moltes nominacions als premis Goya. Però de veritat cap d’elles, a excepció de l’Almodóvar, supera a la de Maria Ripoll.

Maria Ripoll aconsegueix la difícil tasca de combinar en un mateix film, el drama, la comèdia, el somriure, el plor, l’alegria i la tristesa. Tu vida en 65’ és un cant a l’amistat, a l’amor, a la mort i definitiva a tot allò que constitueix la vida.
I és que al mateix que li passa al protagonista, quan li ha d’escriure una carta expressant tot l’amor que sent a la xicota, de la qual se n’acaba d’enamorar. 65 paraules en són poques.

Canviar el nostre destí

¿ Podem llaurar-nos una vida millor ? ¿ Podem deslliurar-nos de l’entorn que ens envolta per aconseguir un futur més esperançador ? ¿ O simplement de vegades som tant covards que ens autoenganyem i decidim tirar pel camí més fàcil ? Aquestes són algunes de les qüestions que se’ns plantegen un cop finalitza el visionat de l’opera prima del director espanyol Daniel Sánchez Arévalo. AzulOscuroCasiNegro és un clar exemple que el cine espanyol encara té salvació. Ja que entre totes les mediocritats que donen mala fama al cine espanyol, hi ha petits exemples de gent amb talent que sense tants mitjans i amb poca publicitat ens regala cine de qualitat.

El títol del film és el color d’un vestit metàfora del que s’interposa entre el que cada un dels personatges són. I del que realment volen i desitgen o aparenten ser. AzulOscuroCasiNegro ens dibuixa un fresc de personatges als quals la vida no els ha tractat gairebé. Atrapats per diverses raons en un món que no els correspon. Atrapats en un carreró que sembla no tenir sortida. Però cada un d’ells intenta pels mitjans que sigui mirar de trobar la porta que els obri el camí cap el canvi, cap una vida més pròspera. Jorge és un jove amb aspiracions que veu com la seva vida dóna un tomb el dia que al seu pare li dóna un infart cerebral. I a més de fer-se càrrec d’ell, heretarà la seva feina en una porteria d’un gran edifici. Per fugir d’un destí que sembla inevitable decideix estudiar empresarials a distància. A més, Jorge té un germà a la presó. Un germà, Antonio que troba una núvia a la presó, la Paula que li proposa que la deixi embarassada per així deixar el mòdul de les presoneres, on és contínuament maltractada per altres recluses i anar al mòdul de maternitat. Per circumstàcies que no desvelaré Jorge, Antonio i Paula conformaran un curiós triangle. A tots ells se’ls uneix el millor amic de Jorge, Israel a qui se li presentarà un fort dilema vers la seva orientació sexual. I finalment tenim a Natalia que ve a ser el símbol de la vida a la que Jorge aspira.

El film de Daniel Sánchez Arévalo furga en el drama quotidià dels seus personatges. Gent normal, gent corrent, gent que li demana a la vida, no una segona oportunitat, sinó simplement una oportunitat. Gent a qui la vida, i tirant de tòpic, no els ha regalat res. Tot el contrari, els ha posat en unes situacions gens agradables. De tal manera que han de ser forts i trobar la manera de deslliurar-se’n. Jorge veu la sortida estudiant una carrera i mirant d’aconseguir feina per deixar la porteria. Mentre la Paula vol tenir un fill per sentir-se una mica més viva, i per tenir una raig d’esperança que li faci més suportable la seva estada entre els barrots de la presó.

Recolzat en un sòlid guió, que dóna molt de pes als seus protagonistes. Uns protagonistes que estant esplèndidament interpretats per cada un dels actor als quals donen vida. Amb tot Daniel Sánchez com deia al principi aconsegueix posar un xic d’esperança vers el cine espanyol. Per què com a tot arreu de talent hi ha però cal una petit ajuda per fer-lo sortir de l’anonimat en el qual es troba. Gent que realment s’arrisqui a donar oportunitats a gent que se la mereix i no sempre destinar els diners als mateixos.

El vent que agita les conciències

Aquesta mateixa setmana apareixia una notícia en la que el govern britànic assegurava que el IRA renunciava definitivament a les armes per emprendre la via política. Grata notícia per un conflicte que dura ja fa més de 80 anys. I és que el conflicte irlandès ha donat molt de si, havent estat dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Cal dir que la gran majoria de vegades no absenta de polèmica. Precisament això és el que ha envoltat l’últim film que toca un tema tant delicat com el del naixement del IRA ( Exercit, Republicà d’Irlanda). I és curiós observar com ha hagut de ser un director anglès qui de nou posi el dit sobre la nafra sobre quins foren els orígens de l’aparició del IRA i com un poble tant pacífic com el irlandès decidís seguir la via de la violència, la via de les armes per aconseguir la desitjada llibertat. Seguint amb la seva coherència d’artista compromès, controvertit, valent, arriscat i polèmic el veterà director Ken Loach torna a posar potes avall el govern britànic amb la seva darrera i per cert premiada obra , El vent que agita la civada (The Wind That Shakes The Barley ).

En aquesta ocasió Loach ens narra com uns camperols de la Irlanda del 1920 decideixen unir-se i crear un exercit per fer front a la que ells consideren invasió de l’Imperi britànic sobre les seves terres. És la bíblica i eterna lluita entre un Goliat , Gran Bretanya, amb un exercit poderós i un David, Irlanda, país de camperols. Però que pren derroters dramàtics quan després de la firma del tractat de pau, una part de la població irlandesa decideix acceptar l’anomenat estat lliure però depenent de Londres. Un tractat que no serà acceptat per l’altre part que decidirà seguir amb la lluita armada per aconseguir la independència total, una part representada pel IRA.).

Ken Loach , abonat als temes que couen als seus compatriotes, descriu la seva visió de les causes que varen dur a l’aparició del IRA. A l’esclat d’un terrible conflicte que durà pràcticament uns 80 anys i que ha deixat milers de morts , amb episodis terribles d’atemptats indiscriminats contra població civil i militar , sumant-hi els excessos de les forces d’ocupació britàniques. La primera escena del film és un clar exemple d’això. En una pacífica casa situada en mig del camp de sobte apareixen un grup de militars anglesos, coneguts en aquells temps com els Black and Tans ( negres i caquis ) degut el color dels seus uniformes. Amb el poder que donen les armes, amenacen, humilien homes i dones donant com a resultat la mort d’un pobre noi a pals pel sol fet de respondre en irlandès. Un gota que feu vessar el vas de tants segles d’estar subjugats al gran Imperi Britànic. La mirada de Loach torna a ser directa, buscant el màxim de realisme. L’estil i la forma de narrar-ho recorden a anteriors treballs en que també rememorava un dels grans i greus conflictes del segle XX, com fou la guerra civil espanyola en la seva recordada Terra i Llibertat.).

Més enllà de la seva postura de clara denúncia al govern britànic per la situació creada a Irlanda i que desembocaren en els terribles fets que tots coneixem. Un punt interessant del film és el dibuix de la fractura que es visqué en la societat irlandesa. Si bé en un principi gran part de la població s’enfrontà al gegant opressor anglès, el fet la signatura del Tractat anglo-irlandès del 1921 suposà l’enfrontament entre els mateixos irlandesos. Una fractura que Loach la representa en la figura de dos germans Teddy i Damian. L’un prenent partit per la via institucional a favor de l’Estat Lliure i l’altre per la via de la total independència postura promulgada pel IRA. El resultat, la guerra civil entre germans d’una mateix poble.
Sé que les comparacions en moltes ocasions són tremendament odioses i més en casos històrics, i a més si són fets històrics terribles que donen com a resultat la mort de centenars de milers de persones innocents. Però veient el film de Loach, un no pot deixar de reflexionar sobre uns esdeveniments que contínuament i malauradament veiem en tots els mitjans de comunicació. No vull posar noms, ni cognoms, només us dic a veure si us sona d’alguna cosa. Tenim un país que és envaït per un altre amb l’excusa de posar pau, ordre i instaurar una verdadera democràcia. El país ocupant ho fa per la força fent valer el seva enorme i poderosa maquinària militar. Però la seva ocupació crea un fort sentiment de resistència entre la població civil que es llança a una mena guerra de guerrilles contra les forces invasores. Però això no es tot, la instauració d’un govern tutelat pel govern invasor fa que es produeixi una forta divisió entre la societat del país ocupat. Una divisió social, política i sobretot religiosa que s’agreuja amb la guerra. I que acaba enfrontant gent del mateix país. En una escalda de la violència i l'horror que sembla no tenir final.
Us sona d’alguna cosa !!!

Nou pedaços de vida

Es pot resumir la vida d’una persona en menys de 15 minuts. Feina arriscada, però si ets fill d’un dels grans escriptors del segle XX com Gabriel Garcia Márquez, la feina pot resultar una mica més senzilla. Doncs precisament això és el que aconsegueix Rodrigo Garcia en el seu últim film , Nou Vides (Nine Lives). 9 dones, 9 relats, 9 situacions, 9 dilemes, 9 decisions, en definitiva 9 vides. 9 vides en aparença inconnexes de 9 dones en aparença diferents. Però en el fons amb dos forts lligams, el primer i el més clar és que totes elles formen part del sexe femení. I per l’altre, que en un moment donat la vida els posa a prova a totes elles en 9 situacions en les quals han de decidir per on volen que la seva vida flueixi.

Rodrigo Garcia enllaça de manera magistral 9 curts sobre un pedaç de vida de 9 dones. Una mare que tem la pèrdua de l’amor de la seva filla pel fet d’estar ella a la presó. Una futura mare que veu trontollar tot el seu entorn per la trobada fortuïta d’ull vell amor del passat. Una filla amb un greu trauma del passat que ho vol resoldre enfrontant-se amb el que considera el gran culpable, el seu pare. Una dona insatisfeta amb la seva parella i la vida en comú que duen. Una filla adolescent que decideix sacrificar el seu futur per dedicar-se a cuidar del seu pare minusvàlid. La ex-dona d’un home sord a qui la seva actual dona acaba de suïcidar-se es presenta al seu funeral amb l’esperança de recuperar el que en un temps va ser seu. Una dona madura es replanteja el futur del seu matrimoni tenint una aventura amb el tutor de la seva filla. Una dona aterrida pel futur que l’espera degut a l’operació en la qual li han d’extirpar un pit. I finalment una mare i una filla que passen el dia al cementiri al costat de la tomba d’un familiar.

Nou moments de la vida de nou persones explicats de manera condensada, precisa, contundent, amb intensitat, amb un dur realisme. No es pot descriure més en tant poc temps. En a penes 15 minuts per relat Rodrigo Garcia ens dibuixa d’una forma magnífica la vida passada i present dels seus personatges, a més de deixar obert el seu futur més pròxim. Amb poques paraules, amb uns diàlegs potents, amb uns gestos clarificadors i unes mirades descriptives en té prou per donar-nos tota la informació que ens cal sobre la vida de les seves nou protagonistes. Aquest exercici de concentració s’aconsegueix amb un treball de guió excepcional.

Però també compte el treball indescriptible de les seves actius. Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Amy Brenneman, Syssy Spacek, Kathy Baker, Dakota Fanning i Glenn Close estan absolutament enormes dotant als seus personatges de la intensitat emocional que el paper requereix. Amb tot i per dotar encara de més força als seus relats, Rodrigo Garcia va rodar cada un dels episodis amb un sol pla-seqüència. És a dir, traslladar la màgia i l’espontaneïtat del teatre al cinema. Això fa que la part tècnica del film també sigui remarcable. Ja que el seu treball és impecable. Tot plegat fa que la suma d’un guió extraordinari, unes actrius meravelloses, i el treball tècnic per part del director pulcre i sense estridències, el resultat sigui una experiència cinematogràfica gratificant i deliciosa.

Cop de puny a Amèrica

Fa algun temps vaig veure el monumental documental en clau d’homenatge que el director Martin Scorsese va dedicar a la història del cinema nord-americà. El documental estava estructurat en capítols. I un d’ells resava així : “El director com iconoclasta”. En aquell moment no tenia ni idea que volia dir allò d’iconoclasta. I és clar, quan un no sap una cosa doncs pren dues decisions. Seguir en la ignorància, o agafar un diccionari i esbrinar quin significat té el terme. Aleshores, vaig prendre el segon camí, agafant un diccionari i llegint la definició d’iconoclasta: “ Iconoclasta és una persona que s’oposa a la veneració d’imatges i ídols. També s’utilitza per referir-se a aquella persona que va a contracorrent i el comportament del qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a la autoritat de mestres dins d’aquesta. Sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.” . Aquesta introducció al terme iconoclasta em serveix de manera perfecta per definir la figura d’un dels directors de cinema nord-americans més controvertits i polèmics del moment. M’estic referint al inclassificable Todd Solondz.

I és que cada nou film de Solondz és una mostra més que a pesar de la pressió dels grans estudis a Hollywood, encara hi ha personatges que resisteixen. Sent capaços de mostrar l’altre cara d’Amèrica. Palindromos, que així és om es titula la última aventura cinematogràfica d’aquest autèntic guerrer, és una nova demostració del seu esperit combatiu i crític. Seguint l’estela d’anteriors treballs com Benvinguts a la casa de nines, o la celebrada i premiada Happiness, Solondz torna a obrir en canal amb un afilat bisturí la societat nord-americana. En aquesta ocasió ens narra les peripècies d’una jove de nom Aviva, d’aquí el títol del film. Ja que Aviva és un palíndrom , és a dir, una paraula que es llegeix igual cap endavant com enrere.

Aviva és una noia faltada d’afecta que per omplir aquest buit vol tenir un fill. Aleshores queda embarassada molt joveneta, la qual cosa no fa gens de gràcia als seus pares que intentaran per tots els mitjans impedir-ho. Tant és així que la sotmeten a una operació d’avortament, la qual no acaba de sortir del tot bé. En aquestes, Aviva decideix fugir de casa i emprendre una aventura que la durà a recórrer i conèixer la cara d’una societat cínica, hipòcrita i intolerant.
Un dels grans encerts dels film, i que pot descol·locar a l’espectador és que per cada un dels segments del film en el que es narra un fet relacionat amb la protagonista. Solondz decideix que l’interpreti una actriu diferent. És a dir, que el personatge d’Aviva, pren la forma d’una noia d’uns 4 ó 5 anys negre al principi, després pren la forma d’una jove regordeta, passant per una noia prima pèl-roja amb el cabell llis, una joveneta amb el cabell curt, una adolescent negre amb un greu problema de sobrepès i fins i tot la d’una no tant jove i un xic demacrada que en un deliciós cameo interpreta l’actriu Jenifer Jason Leigh. Amb aquest recurs Solondz ens pretén advertir que els successos que descriu poden passar-li a qualsevol persona, que no depèn de l’aspecte físic que un pugui tenir.

En aquest recorregut, que va més enllà de l’amèrica profunda, Solondz torna a incidir amb personatges que ja va tractar a Happiness com és el cas de la pedofília. Però de tots els moments del film , el més destacat és el de la casa de Mama Sunshine. Una recreació, amb aire a homenatge al film Freaks del seu quasi homònim Tod Browning. Tot plegat li serveix a Solondz per donar un contundent cop de puny al centre de l’estómac a l’acomodada societat nord-americana. Els prejudicis, la religió, la doble moral, l’exclusió social, la hipocresia són alguns dels termes que Solondz té clar que estan enquistats a la idealitzada Amèrica de les oportunitats, la democràcia i la infinita llibertat. Aquesta visió extremadament crítica dels seus semblants fa que la figura de Todd Solondz no sigui gaire ben rebuda dins de les seves fronteres. I de vegades tampoc ben entesa i apreciada fora d’elles. La qual cosa fa que Solondz sigui en realitat un supervivent en una jungla com és la indústria del cine americà, on el que compte i ven no és furgar en lo més podrit d’una societat malalta i que requereix de personatges com Solondz per fer obrir els ulls i les consciències.