Sessió doble d'acció

“Enfant Terrible” és un terme que en el món cinematogràfic s’aplica a aquells directors que fugen del sistema establert per les grans corporacions i de la mastodóntica i opressora indústria del cine i que es dediquen a fer el tipus de cinema que els hi agrada i que a més crea una munió de seguidors fidels. Un d’aquests Enfants Terribles és el director, guionista, productor i un munt de coses més Robert Rodriguez. Des del seu naixement cinematogràficament parlant, amb aquella meravella que es deia “El Mariachi” fins avui la carrera de Robert Rodriguez ha estat marcada sense cap mena de dubte pels projectes arriscats, per l’excés, la desmesura, l’espectacularitat i sobretot, sobretot per l’entreteniment. De la mà del seu “germà” Tarantino, l’altre gran enfant terrible, han ideat i perpetrat la seva darrera gamberrada. I és que tot i ser pensada i estrenada als Estats Units com a una única pel·lícula sota el títol de Grindhouse, aquí les hem de veure per separat, coses del marketing que hi farem. La primera de les parts que ens arriba és la dirigida per Robert Rodriguez i dur per títol “Planet Terror” sent la personalíssima visió i recreació de films sobre zombis.

La dupla Rodriguez-Tarantino són especialistes tan en innovar i crear una nova estètica i nou llenguatge cinematogràfic, com per recuperar gèneres que semblaven desterrats en l’oblit de la memòria col·lectiva, reinventant-los a la seva manera. El cas de Grindhouse i més concretament el de “Planet Terror” s’encamina més cap a la segona de les vessants. I és que Rodriguez ha volgut tributar el seu particular homenatge als films de sèrie B, quasi diria de sèrie Z, centrats en la figura dels zombis. I realment tant ell com Tarantino tenen un do especial. Tenen un sentit de l’espectacle, i de l’entreteniment aplicat al cinema que molt pocs directors tenen actualment. A un altre nivell i salvant molt però que molt les distàncies se’ls pugui comparar en aquest aspecte a personatges com els Spielberg i Lucas dels seus inicis als anys 70.

Aquesta nova proposta de Rodriguez recull tots els prototipus del gènere. Un poble allunyat de la civilització, una enigmàtica malaltia afecta als seus habitats a qui els comença a aparèixer unes sospitoses i asqueroses erupcions. Al mateix temps es converteixen el màquines àvides de sang, cruspint-se a tot aquell que es creua en el seu camí. Aleshores es van reunint un grup de personatges que lluitaran en la seva contra. Una metge que fuig del seu violent marit, també metge. Un misteriós conductor de grues que amaga un fosc passat. Un cuiner a la recerca de la recepta de carn perfecte. Un científic amb tèrboles relacions amb el govern. I una go-go a qui els zombis se li han menjat una cama. Tots conformen un escuadrò d’antiheoris molt típic no solament dels films de zombis, sinó de la filmografia de Robert Rodriguez. Que a més de lluitar contra l’amenaça dels zombis, hauran de fer front a l’escamot de soldats comandats per un militar de pinta seriosa i amb no gaires bones intencions.

Trobar un adjectiu per sintetitzar i descriure “Planet Terror” és una feina complicada. El que si tinc clar és que és un divertimento al més pur estil Rodriguez, i que ha gaudit tant realitzant-lo com n’he gaudit jo veient-lo. A pesar d’algunes escenes passades de voltes, i purament delirants ( menció espacial a la protagonitzada per Tarantino i el seu membre viril ) crec que tot forma part d’aquests jocs pirotècnics que és “Planet Terror”. L’acció és vigorosa, la tensió és perpètua, l’atmosfera és sinistre, no hi ha descans, no hi ha treva, és una muntanya russa on a l’espectador no li és permès distreure ni un segon la mirada de la pantalla. Rodriguez combina de forma magistral aquesta acció amb uns diàlegs àgils, escenes d’amor romàntiques, algunes altres pujades de to ( amb sorpresa per l’espectador ), i acudits col·locats en la seva justa mesura. Res sobra, i res falta. Tot quadre com un rellotge suïs, i és que com he comentat, Rodriguez a l’igual que el seu “germà” Tarantino té un do per realitzar aquest tipus de films.

Altre element que tenen en comú la dupla és el fet d’envoltar-se d’amics i fidels col·laboradors en els seus projectes. “Planet Terror” no n’ha estat una excepció, així tenim tipus com Bruce Willis, el mateix Tarantino o Marley Shelton. A més Rodriguez hi fica la família amb la presència del seu fill Rebel, i dues de les seves nebodes Elise i Electra Avellan interpretant un parell de psicòtiques cangurs. I a l’igual que Tarantino, també té bon ull per rellançar joves actors i en aquest cas curiosament tots tres provinents del món de la televisió. Navee Andews l’ex-soldat iraquià Sayid de “Perdidos”, Freddy Rodriguez de “A dos metros bajo tierra” i la Rose McGowan la seductora Paige de “Embrujadas”.

Anotar dos aspectes que em varen cridar l’atenció. En primer terme és l’entrada del film. Amb aquest esperit de recuperar aquells cinemes a l’aire lliure, “Planet Terror”, s’inicia amb el tràiler d’un film fictici, o no, titulat “Machete”. Pensem que pot ser un bon nou projecte idea per Rodriguez. I per altre, i és un punt que si algú me’l pogués resoldre n’estaria agraït. I és que no sé si era cosa del cinema, del rotllo que estava gastat, o era un efecte més volgut per Rodriguez però la cinta semblava treta del calaix dels records dels anys 70, ja que durant bona part del metratge només fan que sortir petites ratlles com de cinta desgastada pel pas del temps. Vull creure que és fet a propòsit. Tot i aquest misteri tècnic cal dir que és una de les propostes més refrescants d’aquest estiu. Que malauradament no podrem gaudir de forma completa fins que a finals d’agost s’estreni el segon segment, aquest “Death Proof” dirigit per Quentin Tarantino i que promet ser una nova volta de rosca d’aquests nens trapelles i entremaliats que tant ens fan gaudir i que ens demostren que encara hi ha gent amb gran talent a l’altre costat de l’oceà.

El conflicte dels Simpson

En aquesta dèria generalitzada, deguda en gran mesura per la manca d’imaginació alarmant de guionistes i productors de Hollywood, de transportar al cine qualsevol sèrie de televisió. El fet que la sèrie d’animació més llogava de la història no hagués encara sucumbit a la temptació era tota una sorpresa. Finalment, després de 20 anys en antena, i de varies propostes i intents frustrats, el seu creador Matt Groening, i la munió de productors, guionistes i directors que ha tingut la sèrie, encapçalat per James L. Brooks han donat el pas definitiu. Així, l’estiu del 2007 serà recordat entre altres coses a nivell cinematogràfic pel salt a la gran pantalla de la família més iconoclasta, irreverent, maldestre, entranyable i inclassificable, que no són altres que els Simpson.

“The Simpsons the movie” ha estat el següent esglaó en la llarga carrera de reconeixements a tot nivell, en premis i crítiques d’una de les sèries de televisió que ha revolucionat el medi. Els Simpsons que varen néixer de forma totalment espontània a la sala d’espera d’una productora de la imaginació de Matt Groening han esdevingut tot un fenomen arreu del món. Arran del seu tremebund èxit, era d’esperar que el cinema truqués a les portes dels Simpsons. Tot i això, ha estat un camí llarg i meditat pels seus creadors. En paraules d’uns dels responsables Al Jean “ Hem esperat 18 anys pe realitzar la pel·lícula perquè no vàrem voler fer-la per la sola raó que la poguéssim fer-la. Vàrem voler crear un argument que ens exigís les possibilitats que ens brinda una pel·lícula. “The Simpsons the movie” no són tres episodis de la sèrie posats un rera l’altre”. El resultat final, doncs puc dir que no m’ha decebut. I és que com succeeix quan una sèrie de televisió, un còmic, o un llibre és dut al cinema, la gran incògnita és la resposta dels seus fans més acèrrims. I puc afirmar sense cap mena de vergonya que sóc un obsés dels simpsons. Sóc dels que els segueix des de que la 2 de TVE els va estrenar. Una TVE que mai va saber trobar-li el lloc, ja que si bé era una sèrie de dibuixos, no era precisament per a nens. Aleshores va arribar A3 que l’està rendibilitzant i exprimint fins a les últimes conseqüències.

La base argumental de “The Simpsons” no s’allunya gaire del que podria ser un capítol més. Un Homer inconscient de les repercussions dels seus actes, en fa una de les seves. Una acció que posteriorment haurà de resoldre. En aquest cas sense fer cas a les advertències de no abocar residus al llac de Springfield condemna al seu poble a un desastre ecològic de terribles conseqüències pels seus veïns. La seva enèmissima ficada de pota no solament l’obligarà a tornar-se a guanyar-se l’afecta dels seus amics i veïns, sinó sobretot el respecte i estima de la resta de la seva família, Marge, Bart, Lisa i Maggie.
En la ment de Groening, un dels objectius del projecte era poder fer un film que pogués interessar de la mateixa manera als espectadors que són fidels seguidors de les desventures dels simpsons televisius, com dels que no ho són. Que el fet de conèixer tots i cada un dels personatges no fos un impediment per poder entendre la pel·lícula, les situacions i reaccions dels seus protagonistes. En aquest aspecte cal dir que Groening i companyia possiblement han encertat. Però precisament aquest sigui a la par un dels punts on, al meu parer flaqueja més la pel·lícula. Els protagonistes indiscutibles són els Simpons i això fa que alguns dels personatges secundaris que a la sèrie tenen un fort protagonisme quedin eclipsats. Ara estic pensant per exemple en el Sr. Burns, que ja que el film tracte el tema de l’ecologisme té un paper irrisori. També estic pensant en el bo de Moe, encara que té un parell de gags boníssims. Apu i el seu “badulaque”, Barnie l’inseparable company de birra d’en Homer, el director Skinner l’arxienemic d’en Bart són alguns dels personatges que practicament no tenen cabuda en el film. El que tinc clar que fora impossible fer cabre en 90 minuts a tots els personatges que han aparegut durant aquests 20 anys. Tot i que Groening té un sensacional detall al respecte en una de les escenes. A pesar de tot i el fet que cada membre de la família Simpson té el seu conflicte particular el film no se’n recent. Així tenim un Homer preocupat per salvar els seus per poder salvar-se a si mateix. Una Marge que intenta salvar un matrimoni que es va esquerdant per l’egoisme d’en Homer. Una Lisa enamorada i un Bart en plena crisi fraternal que el dur a preferir el “hola, holita” de Flanders al seu pare.

Una cosa queda clara, i és que la munió de guionistes comandats pel tòtem Groening ha volgut centrar el seu film en tres pilars. Per un costat la vessant més americana amb un cant a la família. És del tot sabut que la base de la societat nord-americana és aquesta obsessió pels valors familiars. I tot i que els Simpsons no siguin la família més exemplar, si que representen un estereotip molt pròxim i exagerat del que són la família tipus americana. El segon pilar, és la seva vessant més crítica, posant el dit a la nafra en el paper dels polítics. Molt s’ha criticat als Simpons que al llarg dels anys han anat perdent la seva mala llet, la seva puteria, la seva mala bava, que havien deixat de mossegar al poder establert. Que altres sèries que havien anat apareixen a l’estela dels Simpons com “Padre de Familia” o “American Dad” eren en l’aspecte de crítica social i política molt més dures que els Simpons. Possiblement sigui així, però sembla que el format cinematogràfic ha fet recuperar en gran mesura aquell esperit crític. De tal manera que tenim un president, ( amb una visió de futur un xic sinistre ) de nom arnold Swarzennegger amb poques llums i totalment manipulable pels seus assessors. Un assessor que és la viva imatge de la corrupció pel poder. I que etziba la frase més demolidora del film “Si, el poder me ha vuelto loco. Ya que cuando no tienes poder, nadie te hace caso”. Això em fa venir el cap a cert personatge amb bigoti, que des que va perdre el poder ha perdut més el cap del que ja l’havia perdut mentre mantenia aquest poder. I en tercer terme, l’altre pilar del film és la seva vessant més universal si se’n pot dir d’aquesta forma, amb la seva conscienciació i crida que fan els Simpsons al tema de l’ecologisme. En aquesta mena de “moda” que s’ha convertit avui en dia el fer-nos veure dels perills de la contaminació i del canvi climàtic, no ja solament són exvicepresidents, o actors que es llancen a realitzar documentals, sinó que són els propis Simpsons qui ens adverteixen de les horribles i tremendes conseqüències que esperen al nostre planeta si comencem a cuidar-lo.

Però on els Simpsons han marcat diferència han estat sense cap mena de dubte, i més enllà de les delirants situacions en les que els hem vist involucrats a cada un dels membres d’aquesta singular família, en els petits detalls i sobretot en uns diàlegs plens de segones intencions. El film en aquest aspecte no n’ha estat una excepció. Només dos petits exemples : fixeu-vos en qui és el president dels EEUU que dóna l’alternativa al ratolí de Rasca i Pica en el film que estan veient els Simpsons. I molta atenció a la frase que Bart escriu com a càstig, autèntica declaració d’intencions amb molta sorna per part de Groening i companyia.

En definitiva hi haurà gent que prefereixi els Simpsons de la tele. Que tot i no estar en contra de la pel·lícula potser no hagi cobert les expectatives creades a priori. Personalment entrava al cinema amb certs recels, i en vaig sortir satisfet. Probablement no sigui una obra mestre, i que hi hagi episodis que superin el film. Però el que no es pot negar que tot i haver passat 20 anys, aquesta carismàtica família de color groc no ha perdut la seva capacitat de fer-nos riure. Ahh!! per cert i a qui no li agradi i despotriqui, doncs com diria en Bart “ Multiplícate por cero”.

Adéu mestre

- ¿ Qui ets tu ?

- Sóc la Mort

Aquesta setmana, el dilluns 30 de juliol, finalment la mort ha aconseguit guanyar-li la partida d’escacs al director suec Ingmar Bergman. A l’edat de 89 anys ens deixava per sempre un dels grans, un mestre, un referent. Amb la seva mort, mora també un estil i una manera de fer cinema que malauradament s’ha perdut. I és que avui en dia, un cinema que obliga a l’espectador a pensar, a reflexionar, a qüestionar, que despulla la realitat cruel de l’ésser humà, les seves relacions afectives, les seves febleses, les seves pors, les seves contradiccions no té lloc a la cartellera. Bergman amb aquesta etiqueta de cineasta intel·lectual, va crear un munt d’obres mestres al llarg d’una filmografia extensa i densa.

Com molts altres el meu primer Bergman va ser la que probablement sigui la seva obra més internacional, “ Det Sjunde inseglet” , el “Séptimo sello” del 1956. Amb va impactar de tal manera que creà en mi la imperiosa necessitat de més films bergmanians. Posteriorment vingueren “El manantial de la doncella”, “Los comulgantes”, “Gritos y susurros”, “Fresas salvajes”. I gràcies a les edicions en DVD doncs he pogut visionar pràcticament la totalitat de la seva obra per cinema, films com “persona”, “de la vida de las marionetas”, “Secrets d’un matrimoni”, “L’hora del llop”, “Un verano con Monika”, “Fanny y Alexander” i la seva darrera obra pel cinema “Saraband”. Tot en el seu conjunt conformen una monumental filmografia d’un no menys que monumental artista. Director, escriptor, dramaturg , Ingmar Bergman va compaginar al llarg de la seva carrera, el cinema, el teatre, i la televisió.

Al final de la biografia d’una altre mestre del setè art, Akira Kurosawa sentenciava :
“ Haig de finalitzar aquí. Jo faig pel·lícules; les pel·lícules són el meu mèdium real. Crec que per saber el que va succeir després de “Rashomon”, el procediment més raonable seria buscar-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després. L’ésser humà és incapaç de parlar de sí mateix amb honestedat, però és molt més difícil eludir la veritat fingint ser un altre. Sovint aquesta postura revela molt sobre un mateix d’una manera molt directe. No hi ha res que digui més sobre un creador que el propi treball que realitza” .
Aquestes mateixes paraules les podem atribuir a Bergman. El seu cinema fou un reflex inequívoc de totes les dèries que l’atormentaven. La mort, la religió, la por, la culpa, la venjança, l’amor, el matrimoni, la comunicació, la incomunicació, la gelosia, la fidelitat foren les constants en la seva obra. Bergman sense cap mena de dubte fou el cineasta de l’esperit humà. Possiblement sigui el director que més i millor ha sabut descriure l’ànima de l’home amb un estil directe, en ocasions fred, fugint d’artificis tècnics, simplement l’home front les circumstàncies que l’envoltaven.
“Busqueu-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després”. Si fem cas a Kurosawa, podem esbrinar un mica més la difícil i hermètica personalitat del director suec. Del seu film més autobiogràfic “Fanny i Alexander” se’n desprèn el seu amor pel teatre, per les imatges en moviment. El fet de créixer sota l’estricte i opressora educació religiosa el marcà de manera molt profunda, i es veurà reflexat en multitud de films posteriors. Si hem de buscar Bergman a través dels seus personatges, no ens podem oblidar al grup d’actors que li varen servir d’alter ego a la gran pantalla. Ingmar Bergman es va envoltar d’actors que foren una senya d’identificació més del cinema que firmava. Max Von Sydow, Gunnar Björnstrand, Bibi Andersson, Victor Sjöström, Ingrid Thulin, Harriet Andersson o Erland Josephon en foren els més destacats.

Tot i la seva irreparable pèrdua, com es diuen en aquests casos, sempre ens quedarà la seva obra. Descansi en pau mestre.