Requiem per un èxit

Aquest cap de setmana, a falta de propostes que m’interessessin, he decidit seure’m al sofà de casa i realitzar un entretingut experiment que de tant en tant faig. Tal experiment consta d’empassar-me un parell o tres pel·lícules del mateix director, amb l’objectiu de veure quines diferències es plasmen en cada una d’elles, i el possible procés d’evolució del director. Doncs bé, aquesta vegada la víctima ha estat el realitzador nord-americà Darren Aronofsky. I els dos films que me cascat són “Requiem for a dream” i “The Fountain”. Com a introducció esmentar que el correcte hagués estat veure els films en ordre cronològic, és a dir, primer “Requiem for a dream” i posteriorment “The Fountain”. Però malauradament no ha estat així. Tot i això, i pel cas que ens ocupa es pot aplicar aquella propietat matemàtica que diu que “l’ordre dels factors no altera el producte”. Apuntar que per rematar la feina em podia haver atrevit amb el seu tercer film “Pi” que resulta ser el seu primer llargmetratge, però no he pogut aconseguir-la. Així doncs m’haig de conformar amb les seves dues següents obres.
Darren Aronofsky és d’aquelles rara avis que de tant en tant apareixen en el panorama fílmic. Des de l’estrena del seu esmentat primer film “Pi” es va convertir i li varen penjar l’etiqueta de director de culte. I és que només cal escriure i dirigir un film estrany, innovador, amb múltiples lectures, amb poca publicitat inicial i que acaba convertint-se en un fenomen, per designar-la pel·lícula de culte i de retruc al seu creador també. Això mateix és el que li va succeir a Aronofsky amb “Pi” el 1998. El més fumut de ser considerat un autor de culte, solament amb una pel·lícula, és que et creen una pressió per la qual els teus següents treballs han d’estar a l’alçada del primer. I si no és d’aquesta manera, doncs només fan que caure pals per tot arreu. El talent de Aronofsky va suportar la pressió, i dos anys més tard, el 2000 va realitzar “Requiem for a dream”. El gran èxit aconseguit va ratificar l’etiqueta de director de culte, d’autor personal i va engrandir la figura d’aquest jove director, desintegrant la imatge de jove promesa per ubicar-lo en l’altar de joves directors independents.

“Requiem for a dream” és una extraordinària radiografia de com de perillós i destructiu és el món de les addiccions. Aronofsky ens narra la història per un cantó de la Sara Goldfarb, tendre anciana, viuda, que viu sola en un petit apartament de Brooklyn amb l’única companyia de les seves veïnes i de la seva vella televisió. Enganxada a un programa concurs, la seva vida donarà un tomb radical el dia que rep una trucada de l’emissora de televisió anunciant-li que ha estat seleccionada per participar com a concursant del seu programa preferit. És aleshores quan decideix perdre pes per poder enfundar-se en el seu vestit predilecte, per així lluir les seves millors gales davant les càmeres. Com les velles dietes no surten efecte, escull el camí de les pastilles que li son receptades per un metge de dubtosa reputació. Aquí començarà el calvari de la Sara. Una Sara que té un fill, en Harry. Penjat a tot tipus de drogues, vol muntar el seu propi negoci de venta i distribució de droga juntament amb el seu col·lega Tyrone. En la seva nova empresa rebrà el suport de la seva núvia Marion que està igualment pillada a la heroïna. L’aventura de tots tres té un inici prometedor que mica en mica anirà convertint-se un terrible descens als inferns.
Hi ha una dita que pregona que cal anar en compte amb el que un desitja ja que pot arribar-se a convertir en realitat. I n’hi ha una altre que sentència que somiar és gratis. Tots i cada un dels personatges creats per Aranofsky tenen el seu propi somni. Anhelen canviar, fugir de la seva anodina existència per llaurar-se una nova realitat. La Sara vol aparèixer a la tele. En Harry vol guanyar pasta per compensar a la seva mare i ajudar a la Marion en el seu somni. En Tyrone vol viure a lo gran, deixant de ser un pringat. I la Marion vol independitzar-se dels seus pares, tenint la seva pròpia botiga de roba. Tots quatre tenen un somni, tots quatre busquen convertir en realitat aquest somni. Però l’obsessió per aconseguir aquest somni els anirà destruint poc a poc. El rerefons del film d’Aronofsky no és una reflexió sobre els desitjos no complerts, o els somnis trencats. “Requiem for a dream” és un advertiment tremendament cruel i directe sobre com de devastadores poden ser les addiccions. Addictes a la droga, addictes al sexe, addictes a les pastilles, addictes al règim, o addictes a la tele. Tota addicció és nociva si no se’n sap controlar els efectes.
Per aquest collage bona part del mèrit recau en el treball dels actors. Especialment remarcar el paper del protagonista, en Jared Leto que dóna vida en Harry Goldfard. Sorprenent és la interpretació de la dolça i angelical Jennifer Connelly. Amb aquells impressionants ulls blaus no recordava un personatge tant dur en la seva filmografia. Veure-la tant demacrada, tant desesperada, arrossegant-se per una papelina, demostra que quan s’ho proposa i selecciona bé, pot adreçar la seva irregular carrera. I sobretot desfer-se de la imatge de immaculada esposa com la que va interpretar a “Una mente maravillosa”, i amb la qual va aconseguir l’oscar ( encara em faig creus ) . Però qui de debò està enorme, qui de debò està immensa, qui de debò es menja cada una dels plans, qui de debò és l’autèntica protagonista, i per qui de debò mereix veure el film és per la lliçó d’interpretació que imparteix Ellen Burstyn.

Més enllà del guió, i l’excel·lent dibuix dels seus protagonistes, el gran poder del film són les seves imatges. Aronofsky en un prodigiós treball de muntatge manté un ritme frenètic al llarg de la projecció. Recursos com la pantalla dividida en dos, per emfatitzar els dos punts de vista dels personatge en una mateixa escena. Els constants flashos cada vegada que un dels personatges es col·loca, bé esnifant bé punxant-se. Els primers plans de les pupiles dilatades. La càmera hiperàpida a l’estil de videoclip. No hi ha descans, no hi ha fre, tot és un no parar, accelera, accelera al màxim, prem a fons fins a la meta, fins el final, fins a tocar amb els dits el somni de cadascú. En certs moments ens recorda a la part final de “Uno de los nuestros” quan el personatge de Ray Liotta posat fins a les selles recorre la ciutat a tot drap amb l’alè de la poli al darrera. La reflexió matemàtica i l’obsessió de “Pi”, donen pas a l’addicció i velocitat de “Requiem for a dream”.
Posteriorment al reconeixent unànime del film, Aronofsky trigà ni més ni menys que sis anys a estrenar la seva nova proposta. Una proposta que com en el cas de “Pi” ha deixat descol·locat a tota la parròquia, tant a crítics com a públic en general. I és que “The Fountain” o “La fuente de la vida” com s’ha estrenat a Espanya, s’acosta més a la paranoia conceptual de “Pi” que a la visió realista de “Requiem for a dream”.

Tres moments històrics, tres escenaris radicalment diferents, però amb els mateixos dos personatges protagonistes, i amb el mateix objectiu. “The Fountain” és un cant a la vida, a la lluita eterna de l’home per aconseguir guanyar la partida a la mort, és un crit a l’amor indestructible, perdurable i immortal. En tots tres casos, tenim al personatge masculí (Tomás,Tommy,Tom Creo) que es troba davant el desafiament de trobar el remei per poder salvar a la seva estimada (La reina Isabel,Izzi Creo).

Aronofsky situa l’acció global del seu film en els tres estadis temporals, és a dir, el passat, el present i el futur. El temps passat l’ubica en plena campanya de conquesta espanyola de les terres americanes al segle XVI. El guerrer Tomás li és encarregada la missió de trobar l’arbre de la vida eterna per poder ajudar així la reina Isabel a fer front a l’augment de poder del gran Inquisidor. El temps present és protagonitzat pel doctor Tom Creo, que està invertint tots els seus esforços, energies i recursos per trobar la cura al tumor que pateix la seva dona Izzi. I el en temps futur, hi ha en Tommy que a bord d’una mena de nau espacial, o bombolla estranya que simbolitza una mena d’estrella, viatge a través de l’espai sideral fins a la fi de l’univerns en l’intent de fer reviure la figura de la Izzi. Totes tres històries es van barrejant i saltant d’un costat a un altre, creant una sensació final que tot i ser tres escenaris espaciotemporals diversos ens estan explicant la mateixa història. Els relats del passat i del present fins a cert punt tenen certa lògica argumental i de narració. Però on de debò sembla perdre tot oremus és la del futur. Tant paranoica, tant visionaria, tant profunda, tant poètica, tant mística, com incomprensible, sorprenent, xocant o insòlita.

Per proporcionar-nos la sensació de una única història explicada a través del temps, Aronofsky donà el paper dels tres personatges masculins i femenins als mateixos actors. Així el cada cop més sol·licitat Hugh Jackman interpreta en Tomás el conqueridor, en Tom Creo el metge, i en Tommy l’astronauta. I La Rachel Weisz s’enfunda en la pell de la Reina Isabel i en la de la Izzi. Hugh Jackman està creixent com a actor, i si la seva elecció per interpretar un personatge tant mític i amb tants seguidors com Lobezno a la saga dels X-Men semblava a priori una aposta arriscada. El temps i els seus posteriors treballs han demostrat que Bryan Singer no anava gens equivocat amb el talent d’en Jackman. Si fos així, no hagués encadenat interpretacions amb Woody Allen, o amb Christopher Nolan. L’altre cara és la tendre Rachel Weisz que ens està acostumant a papers de dona vital que per circumstàncies acaba per palmar-la, provocant una reacció airada de la seva respectiva parella, sigui el bo de Ralph Fiennes o d’en Hugh Jackman. Fer un petit esment a una actriu que repeteix amb Aronofsky en un escarit paper com a supervisora del doctor Creo. L’extraordinària Ellen Burstyn després de la seva monumental composició de la Sara Goldfard a “Requiem for a dream” interpreta a la doctora Lillian Guzetti que intenta posar seny davant l’evident desmoronament psíquic, mental i físic d’en Tom Creo.
En definitiva una aposta arriscada d’un Darren Aronofsky que va decidir no seguir l’estil aplaudit de “Requiem for a dream” per llançar-se a una obra massa personal i a qui molts els hi ha semblat un pas enrere en la prometedora carrera d’en Aronofsky. Personalment tot hi haver passat un parell de dies després d’haver-la vist, encara és el moment que l’hagi de pair. Sincerament, me va subjugar i encantar molt més “Requiem” que no pas “The Fountain”. Possiblement perquè requereixi un esforç més de comprensió i reflexió. Probablement, no ho sé amb certesa. Potser esperi un dies, per tornar-me a seure al sofà i intentar esbrinar que diantre em vol explicar en Aronofsky.

Reaccions humanes

Quan arriben les calors de l’estiu i s’apropen les vacances a, l’igual que succeeix amb les dates nadalenques, la cartellera s’inunda de les típiques i inevitables superproduccions yakees. Avui en dia, les sales estan plenes d’homes aranyes, pirates solcant els mars del carib, i per si no hi hagués prou ara els recuperats robots transformables. Entre tanta mediocritat, i efectes especials de tant en tant es cola una petita joia que la única manera que duri a la cartellera més de dues setmanes seguides és que la publicitat boca orella faci el seu efecte. Un exemple del que comento és la darrera obra d’un dels directors de més renom a la seva terra, Austràlia. Ray Lawrence va aconseguir bones crítiques amb la seva anterior pel·lícula, “Lantana”, i ara ens arriba la seva última proposta “Jindabyne”.

Basada en un relat de l’escriptor Raymond Carver “Tanta aigua tan a prop de casa” ens narra la història de 4 amics que decideixen passar un cap de setmana pescant. Quan arriben al seu lloc de destí, topen amb el cadàver d’una jove en mig del riu. Aleshores en comptes de trucar a la policia, decideixen lligar el cos a un arbre i seguir amb la seva jornada de pesca. A l’arribar a casa, sense ser conscients d’haver fet res malament, es troben amb la incomprensió de les seves dones, del rebuig de la opinió pública i de l’odi de la comunitat aborigen ja que la noia morta és d’aquesta raça. Els conflictes latents en les respectives parelles afloren de forma visceral arran d’aquest incident que està a punt de destruir les plàcides vides dels deus protagonistes.

Tot i que la història de Carver ja havia estat duta anteriorment al cinema en un dels fragments del film coral “Vides encreuades” de Robert Altman, Ray Lawrence el dota d’una càrrega dramàtica molt més dura, introduint altres elements no presents en el film d’Altman. Com són la fractura matrimonial, i sobretot el tema racial descrivint-nos el problema latent a la aparent i manyaga societat australiana entre els aborígens i els de raça blanca. En essència “Jindabyne” és un film on la història i els seus personatges són els que duen les regnes i el pes de la tragèdia. Un film on se’ns descriu amb cruesa la naturalesa humana. En primer terme la més fosca i terrible, ja que el film s’inicia veient la cara de l’assassí i mostrant-nos el resultat del seu atroç acte. Per altre, tenim la passivitat, la incomprensible desatenció, la increïble insensibilitat dels quatre pescadors que sabent que hi ha una morta en el riu, no se’ls acut altre cosa que lligar-la i seguir gaudint com si res del seu esport. Posteriorment tenim la compressió, el rebuig, el sentiment de culpa de les parelles front el terrible acte dels seus marits. I finalment tenim l’eterna lluita i enfrontament entre races, incapaces de conviure en pau. Tot plegat es barreja amb mestria en aquest intens drama.

Gran part del mèrit del film de Ray Lawrence recau sense cap mena de dubte en el treball dels seus protagonistes. El pes de la història recau en gran mesura en la figura dels personatges que interpreten al matrimoni Kane. Stewart Kane és una bella glòria dels ral·lis que ara es veu relegat a regentar un petit taller en mig d’un poblet en mig de la immensitat de les planures australianes. I ella és la Claire Kane, dóna fràgil bolcada en cos i ànima en el seu fill. Però el fet d’abandonar la seva família durant quasi un any i mig després del naixement del seu fill, obre una ferida i una esquerda en el seu matrimoni que sembla no haver supurat del tot. Una tensió, que amb el pas del temps sembla haver-se cicatritzat però que el cas del cos al riu reobre amb virulència. Tenint clar la forta càrrega emocional, i l’excel·lent treball de la resta del repartiment, s’ha de fer un punt i a part al referir-nos a la feina dels dos actors protagonistes. Gabriel Byrne a qui dóna vida a Stewart Kane demostra altre vegada que és un gran actor. Byrne recrea amb magnificència el retrat de l’home atrapat en una vida anodina, que viu del records del passat, enamorat de la seva dóna i pressionat per una mare possessiva. És com una mena de bomba de rellotgeria, a qui el fet d’anar a pescar i estar amb contacte amb la natura serveix com a escapament per tanta pressió. Però qui de debò és l’ànima del film, és l’actriu Laura Linney. Cal dir que aquesta immensa actriu torna a estar superba en el paper de la Claire Kane. La seva mirada, la seva expressivitat, la seva contundent duresa, la seva eterna lluita contra si mateixa, la seva determinació, fa de la seva composició una delícia per els sentits. És sense cap mena de dubte una ACTRIU amb majúscules i la seva interpretació a “Jindabyne” n’és de nou un grandiós exemple.
Així doncs, la suma dels elements fa que “Jindabyne” m’hagi reconciliat amb el bon cinema. És un film que en té assegut a la cadira amb el cor encongit, gaudint segon a segon, pla rere pla, no tan sols del trement relat, sinó de les accions i reaccions dels seus protagonistes. Amb la bellesa dels boscos i planures inabastables australianes com a teló de fons i testimoni mut de tot el que allí s’hi esdevé.

Takeshi versus Takeshi

A la vida de tot creador artístic arriba a un punt on s’interroga cap a on ha de dirigir la seva carrera. En el camp del cinema, alguns directors han optat per realitzar films en clau autobiogràfica per mostrar al món com de difícil és ser un cineasta admirat i reconegut per tothom, o com pot arribar a minar i destruir la personalitat pròpia tot el que envolta el procés creatiu cinematogràfic. Dos grans exemples són per un cantó el film “Vuit i mig” de Fellini on de la mà del seu alter ego Matroianni descrivia tot el seu ideari, tot el seu món interior i es qüestionava sobre l’ofici de director i es despullava metafòricament davant l’espectador. I per altre, encara més descarnat fou el film “All that jazz” on el director i coreògraf Bob Fosse no tenia cap mena de mania a representar-se com un tipus enganxat a les drogues, faldiller però entregat a la seva passió que no era cap altre que la dansa. A mig camí entre tots dos trobem la pel·lícula del director japonès Takeshi Kitano “Takeshis’”.

Artista multidisciplinari va iniciar la seva carrera com a còmic, passant posteriorment per la televisió fins fer el salt definitiu al cine. La marca Kitano es caracteritzà per films violents, plens de escenes d’acció, on policies i yakuzes omplien cada un dels plans. Més endavant, a mesura que madurava com autor va intercalar altres experiències com comèdies familiars a “El verano de Kikujiro”, drames demolidors a “Dolls” o estranys musicals de samurais a “Zatoichi”. No sabem ben bé perquè, però sembla que tots aquests reconeixements, distincions i premis a la seva trajectòria ha arribat per cansar-li. I ha decidit donar-hi a tot plegat un tomb radical. El resultat és aquest desconcertant retrat sobre si mateix, sobre el seu cinema i sobre tota la seva obra anterior. En paraules del seu propi creador, el film és el somni dins un altre somni del seu protagonista. Un protagonisme que per més enrevessament està compartit pel mateix Kitano que encarna a dos personatges enfrontats. A un cantó del mirall encarna al reputat i exitós actor Beat Kitano, i de l’altre dóna vida a Kitano, un humil caixer de supermercat la màxima aspiració del qual és convertir-se en actor.

El film és un compendi de l’obra kitaniana fins el dia actual. Tant és així que la resta del repartiment està composat per la gran majoria d’actors que l’han acompanyat en els seus films anteriors. Susumu Terajima, Tetsu Watanabe o Kayoko Kishimoto en són una representació. “Takeshis’” és una experiència onírica, desbordant, metafòrica, poètica, delirant, surrealista i experimental. Un film solament recomanable pels fans més acèrrims de Kitano, i per a qui ha seguit de prop la seva filmografia. Ja que si no és així, la pel·lícula ja sent un xic incomprensible de per si, pot esdevenir per l’espectador no immers en l’univers personal de Kitano un autèntic suduko irresoluble. Si la intenció de Kitano era trencar amb tot el que havia fet fins ara per reprendre i replantejar-se el seu futur com a director cinematogràfic, doncs queda clar que “Takeshis’” és un magnífic punt i a part. En ella no té cap problema a parodiar-se de forma insolent en la figura que més l’ha marcat, és a dir, de dur i violent yakuza. L’escena a la platja on el personatge de Beat Kitano dispara sense descans sobre un grup de policies, i sobre la resta del repartiment que s’abalancen sobre ell és el veritable punt d’inflexió del film.

Què és el que realment pretén Kitano amb aquesta cinta ? Cap a on vol dirigir els seus pròxims films ? De debò vol trencar amb la imatge i l’estil que més èxit comercial l’hi ha donat ? O simplement ens ha volgut transmetre el seu propi desconcert artístic ?. Totes les respostes crec que les trobarem en el seu següent film d’aquest enigmàtic, genial i inexpressiu japonès.

Nevermind

Les estrelles del rock sempre han tingut un atractiu especial, i més si el seu final ha estat tràgic i envoltat de misteri i polèmica. Figures com les de Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison són el prototip del malaurat lema “Sexe,drogues i rock’n roll”. A més de tenir en comú unes morts de forma prematura, envoltades d’una aureola mítica que els convertí de la nit al dia en icones universals del món de la música. El cinema no ha passat per alt la recreació de la vida d’aquests personatges. Per què reuneixen en si mateixos ingredients suficients per atreure a la audiència. Joventut, passió, sexe, drogues, excessos, vides al límit, rebel·lia. El darrer exponent d’aquesta llarga llista negre d’estrelles de la música rock que decideix acabar amb la seva existència en el moment culminant de la seva carrera musical, i sense traspassar el llindar dels 30 fou el líder del grup Nirvana, en Kurt Cobain. Figura cabdal per entendre la música dels 90, de tot un moviment musical que se’l va batejar com “Grunge” i representant de tota una generació de joves que ens varen estigmatitzar amb l’etiqueta de Generació X.

La seva misteriosa mort, la policia va determinar que fou un suïcidi, ha estat objecte de multitud d’especulacions i teories de tota índole. Els successos que es varen esdevenir en aquells ja llunyans dies d’abril del 1994 només són presents en les vivències del propi Cobain. Però com imaginar és gratis el director Gus Van Sant s’ha llançat a l’aventura de recrear el que per ell haurien estat els darrers dies de la vida del cantant nord-americà. “Last Days” és el darrer projecte del sempre polèmic, arriscat, innovador, i irregular Gus Van Sant.
“Last Days” vol ser un viatge al voltant dels últims dies d’existència del líder de Nirvana. Per evitar problemes de drets i possibles demandes, Van Sant es va curar en aquest aspecte en salut i va canviar el nom del protagonista pel de Blake. Però observant el film, observant el personatge d’en Blake i observant la terrible semblança de l’actor que l’interpreta amb el de Kurt Cobain, s’ha de ser molt curt de vista per veure amb claredat que el film gira entorn a la figura de Cobain. Se’ns dibuixa un Cobain allunyat de tota civilització, aïllat en mig del bosc. En una gran casa, on hi conviu amb una parella de joves com ell. Que no sabem si són amics, companys, coneguts o fans que passen par allí. A més de tant en tant hi passen personatges del tot inconnexos, com un representant de les pàgines grogues o una parella de testimonis d’una de les milers religions que profeten als EEUU. Tot per mostrar una mena d’atmosfera d’allò més inquietant, estranya i desconcertant. Probablement simbiosi perfecte del que segons Van Sant era la personalitat del mateix Cobain.

Per a la realització d’aquest nou film, Gus Van Sant retorna a l’estil que tants bons rèdits va aconseguir amb la pel·lícula “Elephant”, amb la qual va aconseguir la Palma d’or del festival de Cannes. Un estil caracteritzat per la càmera en mà. Pels llarguíssims plans seguint els personatges. Despullat de tot artifici tècnic i centrat solament en rodar i captar la vida de la gent que s’hi posa al davant de l’objectiu. Un estil que pot semblar de vegades pesat, avorrit, i carregant. Pel sol fet que en moltes ocasions dóna la sensació de no estar veient res de l’altre món, no hi ha moviment, no hi ha acció. I és que com en el cas d’”Elephant” els personatges no interpreten, els personatges flueixen davant la càmera. Aspecte que per alguns pot semblar una autèntica presa de pèl, i per altres és poesia en moviment. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Al meu parer, tot i ser films molt semblants, “Elephant” estar per damunt de “Last Days”. Possiblement perquè l’efecte sorpresa que va causar l’anterior, aquí s’esvaeix.

Més enllà del fet estilístic del film, un dels seus punts interessants és com Van Sant descriu el personatge de Kurt Cobain. Un tipus del tot solitari, perdut, desorientat, tancat en el seu propi món, on la única vàlvula d’escapament és la seva poesia, els seus escrits i la seva música. La vida de Cobain va estar marcada per les drogues, la depressió i les malalties. La seva personalitat tremendament feble segurament no va digerir gairebé l’allau i el pes que comporta l’enorme fama que va aconseguir. Tot i aquest reconeixement, Cobain, tal i com es desprèn de les suposicions de Van Sant se sentia extremadament sol. Els seus llargs passejos pel bosc, per la casa, deambulant com una mena de zombi a la recerca d’alguna cosa perduda. Probablement el que intentava buscar era a si mateix. Pot ser el fet de no aconseguir-ho, de veure que aquell Cobain era irrecuperable va decidir posar fi a la seva vida. I és que ja ho va deixar clar en la suposada nota de suïcidi. Parafrasejant un fragment de la lletra de la cançó “Hey Hey, My My” de Neil Young “És millor cremar-se que apagar-se lentament”.