La veritat és que s’ha intentat vendre “Apocalypto” com un film que descobreix un dels secrets millors guardats de la història. El secret de la desaparició d’una civilització i d’una cultura com la Maia. Que després de més de 1000 anys dominant terres americanes, construint grans ciutats, erigint piràmides, forjant una societat enormement avançada, amb grans descobriments culturals i científics. S’esfumà sense ningú saber ben bé perquè. Allí quedaren aquelles ciutats i construccions ara amagades entre l’espessor de la jungla. Però el film de Mel Gibson en el fons no explica per què desaparegué. Podem endevinar quines possibles causes foren les causants, però ni es dóna una de concreta ni tampoc crec sincerament que fos l’objectiu del director d’origen australià. “Apocalypto” és essencialment un film d’aventures. Un film d’acció trepidant, amb un ritme frenètic sobretot a partir de la persecució del protagonista. Un film que pretén, probablement amb encert (caldria consultar a especialistes sobre la matèria) recrear la vida d’aquesta societat tant enigmàtica i poderosa.El film s’inicia en una petita aldea on hi viuen pacíficament un grup de indígenes pertanyents , s’entén, a la cultura Maia. Poble caçador, viuen en perfecte harmonia amb el paisatge que els envolta. Aquesta pau es veu truncada quan un grup de guerrers ataca l’aldea i saqueja a sac i foc als seus habitants. Jaguar Paw i la resta de la població que no ha estat assassinada són fets presoners i duts cap a la gran ciutat, on uns seran venuts com esclaus i altres oferts en sacrifici als deus. Jaguar Paw, miraculosament se salva del sacrifici, però serà víctima d’un joc macabre. Un joc macabre que acaba per convertir-se en tota una caça a l’home tenint com escenari la immensitat de la jungla.
“Apocalypto” reprèn del film anterior de Gibson una violència extrema. Gibson no s’està per romanços, i les escenes del saqueig al poble, dels sacrificis humans i de les lluites cos a cos són d’un realisme i ferocitat que a molts pot esparverar, però sincerament són la crua realitat. Si hi ha una conclusió que em podem treure després de veure el film, és que com deix el filòsof “L’home és un llop per l’home”. Hauran passat milers d’anys, però avui en dia l’home continua matant-se uns als altres. Continua intentat imposar-se als altres per la força bruta de la violència. I l’home, no ens enganyem no ha estat mai un àngel de la caritat. Ha estat precisament aquest aspecte de la violència, la barbàrie i la brutalitat que feien gala els Maies , el centre de la polèmica. Ja que acusen a Gibson de només oferir la cara fosca dels Maies, la cara més rendible cinematogràficament parlant, la cara que més omple les sales de cinema, la cara de la saig i fetge. No la cara dels avanços, dels descobriments, de la cultura, això nos ens enganyem no ven. I Gibson ha estat coherent amb aquesta premissa. I realment se n’ha sortit airós.
Deixant de banda les escenes més espectaculars com poden ser la dels sacrificis humans, amb obertures d’estómacs i cors bategant, amb caps rodolant per les escales, i camps amb multitud de cossos amuntegats. Gibson ens narra la història d’un ésser anònim, d’un ésser que la vida el posa en una tessitura en la que haurà de prendre tot un seguit de decisions i accions, no ja per salvar la seva vida i la de la seva família, sinó per superar un dels seus gran traumes, la por. És l’home contra les circumstàncies, i en aquest cas no és l’home contra un element com la natura, sinó és l’home contra els seus congèneres. Com ja he comentat és en essència un film d’acció, d’aventures. Gibson això si, cuida molt bé els petits detalls. La fotografia és esplendorosa, i no és que en sigui un expert però diria que certs passatges del film està rodada en càmeres digitals. La jungla es converteix en un personatge més de l’acció. I per donar més versemblança i credibilitat al seu projecte els personatges parlen amb la llengua autòctona. Una cosa semblant a la que ja va apostar a “La passió de Crits” rodada en llatí, hebreu i arameu. Aposta en la quals pocs i creien i que vist el resultat final fou una de les seves grans atraccions. A diferència de la citada “Passió de Crist” on actors de renom copaven alguns dels personatges més rellevants. Aquí els actors del film són autèntics desconeguts. En l’aspecte musical, Gibson es posa en mans del que va ser compositor del seu film més premiat. James Horner crea una partitura fosca, amb temes cerimonials, amb un ús instrumental ètnic i veus greus. Precisament aquestes línees s’estan escrivint amb la música de la banda sonora de “Apocalypto” de fons.
Així doncs, cal desempallegar-se de tot tipus de prejudicis. Prejudicis contra la persona de Gibson, prejudicis per ser un film històric, prejudicis per ser un film merament violent, prejudicis per ser un film amb subtítols. Tot cal deixar-ho enrere, tal i com fa el protagonista, i anar a gaudir d’una bona sessió de cinema trepidant que us deixarà enganxats a la butaca durant les quasi dues hores i vint minuts, que es passaran volant. Ah, tot i que no és gaire correcte, atents al un dels detalls finals, i pista d’una de les causes de la desaparició de la cultura Maia.
En aquesta ocasió, Nolan ha partit de la novel·la homònima de Christopher Priest per abordar de nou un dels elements que ha estat present en gran part de la seva filmografia, com és el tema de l’obsessió. “The Prestige” ens situa a finals del XIX principis del XX, en una ciutat com a Londres on els espectacles de tota mena de prestidigitadors copen les sales i teatres de la ciutat. A falta de l’arribada del nou art nascut de la mà de germans francesos però concebut com a indústria a l’altre cantó de l’atlàntic, m’estic referint al cinema. La gent mundana trobava en els espectacles de màgia la distracció perfecte per ocupar el seu poc temps de lleure. En aquest ambient, els mags havien de cercar en cada espectacle el número més espectacular per aconseguir l’atenció del públic. Era allò del més difícil encara. D’aquest cercle apareixen els dos protagonistes, dos joves mags, en Robert Angier i l’Alfred Borden que inicien les seves carreres junts però que un tràgic succés acaba per separar-los i convertint-los en enemics i rivals irreconciliables. A partir d’aquell instant s’inicia una carrera no ja solament per aconseguir el millor truc i esdevenir el millor mag del món, sinó que pel camí es busca desprestigiar, ensorrar i eliminar l’adversari. Una cursa que marca l’esdevenir de totes dues vides i no ja solament d’ells mateixos sinó que afectarà de manera directa a tot aquella persona que els envolta. En mig de tanta rivalitat aniran apareixen personatges com el mentor, la dóna, l’amant, l’enginyer, i l’inventor. Tots ells aportant el seu gran de sorra en el trencaclosques que Nolan resolt en el seu particular Truc Final.
Al començament de tot espectacle de màgia, el mag de torn reclama a l’espectador que estigui atent a tot allò que està a punt de presenciar. Fent l’ullet Nolan inicia el film amb la frase “Esteu atents?”. Aleshores com a bon truc de màgia que és en essència el film, aquest té una posada en escena digne dels grans números. Segons el personatge d’en Cutter “Tot gran truc de màgia consisteix en tres actes. El primer rep el nom de La Presentació: on el mag mostra alguna cosa extraordinària, però com és d’esperar, segurament no ho sigui. El segon acte és el Gir. El mag fa que aquella cosa ordinària realitzi quelcom d’extraordinari. Ara bé encara que busquis el secret no el trobaràs. I finalment tenim el tercer acte, anomenat El Prestigi. És la part dels girs i canvis inesperats, i veus alguna cosa sorprenent que mai has vist abans.” . Aquesta explicació resumeix de forma magnífica el que és “The Prestige”, un gran espectacle de màgia. Però una màgia que no és gens blanca ni amable. Tot el contrari, ja que si hi ha una element que ha marcat i caracteritzat a tots els protagonistes dels films anteriors de Nolan és una aura de foscor, misteri basada en tot un conjunt d’obsessions. El protagonista de “Memento” estava obsessionat en esbrinar fos com fos l’assassí de la seva dóna. El de “insomni” era un policia obsessionat a atrapar el delinqüent, en una ciutat on mai es feia de nit. I el personatge de Bruce Wayne a “Batman begins” estava obsessionat en trobar i venjar-se dels assassins dels seus pares. Així doncs Nolan és coherent amb els seus treballs anteriors i torna a presentar-nos uns personatges que tenen com a fonament principal l’obsessió per ser millor que l’altre. Una obsessió que els ofusca de tal forma que ningú ni res és més important que ells i el seu truc. 
Si es parteix d’una bona novel·la, seguida d’un bon guió i un director que sap interpretar i estructurar la història que es pretén explicar. La cirereta final perquè el resultat sigui d’allò més interessant és el seu repartiment. Nolan ha aconseguit de nou reunir un equip d’actor de primer ordre, i que a més s’ajusten i aporten la dosi idònia per fer creïble no ja la història en si, sinó a cada un dels personatges. Així doncs, ens els papers protagonistes tenim a un Christian Bale que repeteix amb Nolan després de la seva experiència a “Batman begins”. Aquí dóna vida al mag Alfred Borden, personatge que té molts punts en comú amb del Bruce Wayne. I és una nova constatació que aquest noi, a part de ser un bon actor, té bon ull a l’hora d’escollir els papers i els films on treballar. L’altre cara de la moneda és un altre actor que ha interpretat un altre superheroi del còmic. M’estic referint a Hugh Jackman, el Lobezno de X-men, que interpreta a Robert Angier. Contrapunt del personatge de Bale i que li dóna la rèplica de forma digne, mantenint aquesta rivalitat en el seu punt més àlgid. En mig tenim a un com sempre espectacular i sobri Michael Caine, en el paper de Cutter. El toc femení l’aporten per un cantó Rebecca Hall i la omnipresent Scarlett Johansson. I finalment en un petit paper però no menys important i cabdal per la trama, a un recuperat pel món del cine David Bowie. Encarnant a un personatge real com fou l’inventor Tesla. Qui feu la competència al mateix Edison en l’experimentació amb l’electricitat i les seves aplicacions. 
En fi, un pas més en la carrera d’aquest interessant i innovador personatge que és Christopher Nolan. I que emulant als seus protagonistes dissenya el film com si d’un número de màgia es tractés. Mostrant a l’espectador solament allò que ell vol mostrar. Creant una atmosfera de misteri i intriga, per finalment deixar garrativats al personal amb la resolució del Truc Final. 
“Banderas de nuestros padres” ens narra per un cantó la sagnant batalla a l’illa d’Iwo Jima i la seva culminació amb l’aïrament de la bandera immortalitzada en la famosa fotografia. I per altre cantó la repercussió que va tenir aquella fotografia en la vida dels seus protagonistes. El film està basat en el best-seller de James Bradley, fill d’uns dels protagonistes directes, en John “Doc” Bradley. Per dur a terme tant magne empresa, Eastwood ha disposat de la col·laboració de Steven Spielberg que s’ha encarregat de la producció del film. A part del paper de Spielberg, Eastwood s’ha envoltat del membres del seu equip habitual com és el cas del guionista Paul Haggis, el director de fotografia Tom Stern, el dissenyador de producció Henry Bumstead i del muntatge Joel Cox. Tots ells han contribuït a posar el seu talent a les ordres de la mestria de Clint Eastwood que altre vegada firma una meravella. La qual cosa em reafirma en la idea que actualment i juntament amb Martin Scorsese són els dos millors directors vius americans. I de mica en mica, i film rere film, s’està guanyant un lloc de privilegi juntament amb altres monstres del cel·luloide com podrien ser John Ford, Orson Welles, Howard Hawks o Stanley Kubrick. 
