Una segona oportunitat

Hi ha vegades a la vida que decideixes arriscar-te. Agafes el diari, mires les estrenes de la setmana hi ha un film del qual ni has sentit a parlar, d’un director que no et sona de res i el crític de torn li posa quatre estrelles. Per no desvetllar del tot el tema i per què l’opinió final del crític no influeixi sobre el teu parer final, llegeixes per damunt l’argument del film. Aleshores decideixes per un impuls irrefrenable d’anar al cinema escollir l’opció arriscada.
I l’aposta fou un film francès, “De battre mon coeur s’est arrêté”, en castellà “De latir mi corazón se ha parado”. El director és un tal Jacques Audiard, del qual no en sabia res de res i no he vist res seu. Per mi fou una nova experiència. El film pren com a base argumental un film nordamericà del 1978 titulat “Fingers” de James Toback.
La pel·lícula ens narra la història de Tom, un jove que treballa en el sector immobiliari. La seva feina és pels mitjans que siguin, legals o il·legals, desallotjar edificis per poder-los vendre al millor postor. Un camí que ve heretat per via paternal, ja que el seu pare viu del mateix. Un dia, topa amb un vell professor de piano, el qual el convida a una audició per reprendre la carrera de pianista que va deixar feia 10 anys. I així seguir els passos de la seva mare que també fou pianista. Aleshores busca algú que l’ajudi a preparar l’audició i troba el suport d’una jova xinesa que no parla una sola frase en francès, que li farà de professora. A partir d’aquest moment la seva vida es debat entre dos móns absolutament oposat, el de la música o el de la corrupció immobiliària.
Sense cap mena de dubte el més ressenyable del film és l’actuació del seu protagonista, l’actor Roman Duris. Superb , en aquest paper de lluitar personal. Hi ha plans que fins i tot té una retirada a un jove Robert de Niro.
El rerefons del film no és cap altre que a la vida a tots se’ns presenta una segona oportunitat per mirar de canviar de rumb. Un dia , per les circumstàncies que foren vam decidir prendre un camí. Probablement no fou el més encertat, com el cas del protagonista del film. Vam deixar coses enrere, vam abandonar la nostra veritable vocació, el nostre veritable somni. Per què, un es pregunta, per por, per no voler afrontar el fracàs i la decepció que suposaria no haver-ho aconseguit, ves a saber. Tom decideix seguir el camí del seu pare, a la mort de la seva mare. Prefereix la violència, l’extorsió, el diner fàcil. Però vet aquí que la vida li dóna l’opció de canviar-ho tot, se li obra la porta per seguir el que veritablement estima, el que realment l’apassiona que és la música.
I és que de vida només en tenim una, i és una pena que moltes vegades la desaprofitem i no som prou valents per dir aquí estic i vull aconseguir el que realment m’omple, el que de veritat farà de mi una persona feliç. En Tom al final del film ho compren i aprofitarà aquesta segona oportunitat.

A sang Freda

Amb l’excusa de l’estrena als cines del film “Capote”, he aconseguit recuperar la pel·lícula “A sangre Fría” basada en la novel·la “In cold Blood” de Truman Capote. “Capote”, dirigida per Bennett Miller ens narra el procés de creació d’un dels llibres més influents del segle XX. Sobretot perquè la seva aparició suposà la inauguració del que més tard es va conèixer com la novel·la de no ficció. A més de revolucionar el món del periodisme. “In cold Blood” fou la culminació de l’excèntric escriptor Truman Capote. El film “Capote” ens descriu com aconseguí recopilar la informació que li va servir d’inspiració per escriure aquesta obra mestra de la literatura contemporània. El fet de veure “Capote”, va obrir en mi la necessitat de tornar a visionar “A sangre fría” (1967) del director Richard Brooks que basada en la novel·la ens explica els terribles fets que es relaten al llibre. Ni més ni menys que l’assassinat dels quatre membres d’una respectable família, d’una població del centre dels Estats Units.
Tots dos films són complementaris, ja que un és conseqüència de l’altre, o si es vol veure d’altre manera un és el resultat de l’altre. Els més puritans em dirien que el més adient fora agafar el llibre i llegir-se’l i sobretot després d’un dia tant assenyalat com Sant Jordi. Però com sóc una mica mandrós vaig preferir veure el film més que res per recordar els punts bàsics de la novel·la. Punts que queden palès no solament el film de Richard Brooks sinó també el de Bennett Miller.
El que havia de ser un simple article sobre l’horrible matança de quatre membres d’una mateixa família en un poble, Holcomb, perdut entre les grans pastures de Kansas. A mesura que aprofundeix en la idiosincràsia de la gent de la contrada. Dels propis Clutter, la família assassinada, i finalment de la parella d’assassins, en Perry Smith i en Dick Hickock, el propi Capote se n’adona que està davant de la seva gran creació. “A vegades, quan penso en lo bo que serà, em falta l’aire” Li digué el propi Capote a una amiga seva. Aquesta ambició desmesurada per escriure i descriure punt per punt, detall a detall, no ja solament el que va passar aquella nit a casa del Clutter sinó sobretot que va dur a aquella parella de joves a cometre tal atrocitat. Fa que el personatge de Truman Capote faci tot el possible per poder seguir amb la seva història. I quan dic tot el possible em refereixo a fer-se íntim de l’agent de la llei del poble de Holcomb per poder així seguir les incidències de la investigació de primera mà. I un cop són detinguts els dos assassins, el mateix Capote s’encarrega de proporcionar-los advocats per evitar que siguin executats. La seva veritable finalitat no era salvar-los de la forca, els volia mantenir en vida solament pel fet que li continuessin explicant qui eren, d’on venien, com havia estat la seva infància, i sobretot no volia deixar-los morir abans que li expliquessin que succeí la nit a casa dels Clutter. Realment la figura de Capote no queda gaire afavorida en aquest aspecte. Ens mostra una persona amb una enorme falta d’escrúpols. No li fa res fingir ser amic i confident de Perry Smith per què aquest li vagi omplint de contingut per la seva obra. Fins i tot li arriba a amagar el títol del llibre “ A sangre Fría”. I quan ho descobreix en Perry, Capote no té el mínim remordiment en dir que és un títol provisional que han posat els editors. La mateixa sang freda que els assassins mostren a l'hora de perpetrar els seus horribles actes, se li pot atribuir també a Truman Capote, quan alimenta l'esperança dels dos reus. Solament per un profit purament egoista. Al veure i reflexionar sobre aquesta actitud un es pot arribar a preguntar la premissa del príncep Maquiavel on “la finalitat sempre justifica els mitjans”. A més, aquesta postura de total crueltat vers la seva font, la base a partir de la qual està construint el llibre que li reportarà fama immortal, em porta a mirar certs paral·lelismes amb altres genis d’altres camps artístics. Es diu que Picasso era cruel amb tot aquell qui l’envoltava, dones, fills. També és sabuda la crueltat amb la que Hitchcock podia arribar a tractar a les seves actrius, només cal recordar a la tortura a la que va sotmetre a Tippi Hedren a “The Birds”. A la vista dels exemples la meva pregunta és cal ser cruel per arribar a la genialitat, o són les genis uns éssers cruels.
En un moment del film el personatge de Capote, magistralment interpretat per Philip Seymour Hoffman, assenyala el quid de la qüestió i transfons de la novel·la. El xoc de les dues amèriques , la conservadora i tradicional representada pels Clutter. I l’amèrica desarranjada i violenta que donen vida els joves Perry i Dick. Si bé al film “Capote” no queda palès aquest enfrontament, si que es ressalta en el de Richard Brooks. El muntatge del film de Brooks va mesclant no ja solament els flashbacks per saltar en el tems, sinó també va entrellaçant la vida i viatge dels dos assassins i el dia a dia dels Clutter. Dos maneres d’afrontar la vida. Juntament amb aquest fet, tant la novel·la com el film també incideixen en les motivacions. Unes motivacions que el cas d’en Perry provenen d’una persona inestable, una persona tremendament violenta. Probablement per haver viscut en un entorn violent, amb una mare alcohòlica, un pare que maltractava a la seva dóna. La qual cosa va fer créixer un sentiment de profund odi vers el seu pare. Una relació pare-fill difícil, amb una manca de transmissió de valors, pot donar com a resultat aquesta altre Amèrica. L’Amèrica fosca, violenta, l’altre vessant del somni americà.

Qui és qui

Acostumats a veure’l immers en films amb una gran dosi de consciència social, un se sorprèn al topar-se amb aquest canvi de registre. Spike Lee, un dels grans abanderats del cine independent nord-americà i figura indiscutible entre els directors afroamericans, ens presenta en la seva nova pel·lícula un exercici de com és capaç d’abordar amb increïble solvència i eficàcia un gènere tant diferent dels tractats fins aleshores com és el dels robatoris de bancs.

Plan Oculto ( Inside Man ) ens narra la història de l’anhela’t robatori perfecte. Seguint els cànons típics d’aquest tipus de gènere cinematogràfic tenim el lladre. Clive Owen interpreta al cervell de l’operació, Dalton Russell. Guapo, atractiu, intel·ligent, previsor, meticulós sense deixar res a l’atzar, ni a la improvisació. Denzel Washington dóna vida al poli, detectiu Keith Fraizer. Honest, decent, i un xic reticent al matrimoni i al compromís és l’encarregat d’evitar el robatori. La tercera en discòrdia és Jodie Foster encarnant a la misteriosa Madeline White. Vindria a ser una mena de “Senyor Lobo” en femení. Una agent, encarregada de solucionar problemes. Dura, forta, sense complexos, amb molts i molt importants contactes en les altes esferes , tant econòmiques com polítiques. La qual cosa li permet fer la seva feina de la manera més eficaç. L’amo del banc li dóna vida un dels grans actors veterans que ens queda, Christopher Plummer. Arthur Case vol evitar per tots els mitjans que li sigui robat certa informació referent al seu passat que prefereix mantenir en el més absolut dels secrets. Finalment en papers secundaris ens apareixen Willem Dafoe encarnant John Darius com a cap de l’escamot de la policia i en Chiwetel Ejiofor com a Detectiu Bill Mitchel company de fatigues del personatge de Denzel Washington.

Basat en un guió original del debutant Russell Gewirtz, la trama gira doncs al voltant de l’aparent robatori a un banc a la ciutat de New York. Dic aparent perquè el que fa de l'obra de Spike Lee diferent a la resta de pel·lícules de robatoris és que aquí, res és el que sembla ser. Tot i ser la seva primera incursió en aquest tipus de cinema Lee sap moure’s de manera majestuosa en aquest joc de veritats, mitges veritats, mentides, enganys, simulacions i aparences. Com a espectador un ha d’estar molt atent a cada un dels segons ja que el més mínim descuit pot ser fatal. Spike Lee sap mantenir la tensió, la intriga, ens obliga a mantenir-nos asseguts a la butaca fins els crèdits finals ja que en aquests tipus de films sempre hi ha una sorpresa final.
Sens dubte un dels grans encerts del film és el seu repartiment. Un film amb Denzel Washington, Jodie Foster, Willem Dafoe, Clive Owen i Christopher Plummer és tota una garantia. A més, si això li sumem la riquesa de matisos dels seus personatges fa de Plan Oculto una magnífica pel·lícula. Cap dels seus protagonistes revela realment qui és. Tots i cadascun d’ells amaga un secret. Clive Owen la seva identitat, ja que es passa pràcticament tot el film amb el rostre tapat. A més no revela realment les motivacions finals que el duen a perpetrar tant arriscat pla. El personatge de Denzel Washington està sent investigat per la pròpia policia per la desaparició d’una forta quantitat de diners en la resolució d’un cas de drogues. Christopher Plummer que interpreta l’amo del banc, és membre respectable de la societat benestant de la gran City. Però oculta un terrible passat del qual no ha pogut escapar i que ha volgut mantenir en secret en una caixa del seu propi banc. I el més admirable de tots ells és el que encarna Jodie Foster. En aparença és un personatge sense una feina clara. Es dedica simplement a resoldre problemes i situacions que com el seu personatge en aparença no tenen sortida possible. Acostumada a protagonitzar papers femenins amb una gran planta, aquí torna a demostrar que en un món d’homes , polis, lladres, amos de bancs, alcaldes,... ella és qui dur les regnes i qui realment posa allò que s’ha de posar sobre la taula sense miraments. És un film on no hi ha herois, ni antiherois, ni bons, ni dolents. O almenys cal esbrinar qui de veritat és bo i dolent segons les seves accions passades i presents.
A pesar que la cinta és probablement i en aparença la més comercial de la carrera del director novaiorkés, i pel fet de ser un encàrrec d’uns grans estudis, Lee és fidel a les seves arrels. Amb això vull dir que al llarg del film i si un ha seguit una mica la cinematografia del menut director i coneix la seva posició política descobrirà pinzellades del seu talent. Només uns apunts, la frase que un dels policies li etziba a un dels ostatges que surt del banc. Aquest dur un turbant i el poli crida “Atenció, és àrab, dur una bomba”. Cap el final del film, en el despatx de l’amo del banc observar amb atenció de qui té fotografies i s’enorgulleix de conèixer. Com amant que és de la ciutat de New York i fan del Knicks, no ha pogut evitar fer un petit homenatge a una de les llegendes vives d’aquest equip. El protagonista que dóna vida Denzel Washington dur de cognom Frazier. El mateix que Walt Frazier, estrella dels Knicks entre el 1967-1977 i membre de l’equip que a la dècada dels 70 va aconseguir els dos únics anells que té la franquícia. I per finalitzar deixar per la reflexió la frase que més i millor resumeix el film i que en un moment del film li comenta el personatge de la Jodie Foster al de Denzel Washington : “ Quan a la ciutat corra la sang, compra béns.”