Viatge a un món màgic

Supèrbia, majestuosa, inspiracional, indispensable, màgica, emocionant, meravellosa, enlluernadora, brillant, excel·lent. Aquest són alguns dels adjectius que la premsa especialitzada fa servir per descriure la última meravella visual del director japonès Hayao Miyazaki , El castell Ambulant (Hauru no ugoku shiro). Per començar dir que subscric tots i cadascun dels elogis. I és que el que aquest japonès, mestre absolut actualment de l’animació, aconsegueix film rea film és una cosa única. La prodigiosa mescla de realitat amb un món de fantasia, només pot haver sorgit de la enorme imaginació d’un visionari com és el cas de Miyazaki.
El castell Ambulant ens narra la història de la jove Sophie que durant un dels seus comptats passeig per la ciutat topa amb el mag Howl. Aquest episodi farà que es guanyi l’enemistat de la Bruixa dels ermassos qui li sotmet a un encanteri que la farà envellir fins al punt de prendre l’aparença d’una velleta de 90 anys. És a partir d’aquí que Sophie es veu immersa en una gran aventura per superar la maledicció. La qual cosa la durà a entrar en contacte en un món de bruixes, mags bons i dolents i un ventall de personatges típics de la mitologia de Miyazaki.
Sincerament és difícil descriure amb paraules un film com aquest. El millor que es pot dir d’ell és que la gent vagi a gaudir del seu visionat. És el millor exemple de la dita que resa que una imatge val més que mil paraules. La bellesa de cada un del seus dibuixos supera tota imaginació. Realment Miyazaki té un do. Més enllà del do de traslladar el seu imaginari en imatges de dibuixos animats, el gran do de Miyazaki és fer que l’espectador sigui partícip d’aquest món tant personal. És capaç de fer que l’espectador s’oblidi durant les dues hores que dura el film de l’edat que té, per convertir-lo i fer aflorar en aquest petit espai de temps en el nen que tots portem dins. I és que Miyazaki és un nen atrapat en el cos d’una home de 65 anys. I això li dóna aquesta admirable vitalitat que es traspua en cada un dels seus films. Tots ells són un cant a la vida, a la lluita pel bé, per la justícia enfront de les atrocitats que moltes vegades els propis humans en som responsables.

Centrant-nos en la pel.lícula cal dir que té molts punts en comú i està en sintonia amb projectes anteriors. Si bé aquí és la mateixa protagonista qui és víctima de l’encanteri, en el seu anterior film, la premiada El viatge de Chihiro, són els pares de la protagonista que cauen víctimes d’un encanteri la qual cosa fa que la jove Chihiro s’endinsi en el seu particular viatge pel món fantàstic de Miyazaki. I en un anterior film, Porco Rosso, és el protagonista , qui degut a un encanteri perd la fisonomia d’ésser humà per adaptar la d’un porc. El món dels mags i les bruixes també són presents en el Viatge de Chihiro i la princesa Mononoke. Són aquests aspectes recurrents en la filmografia del mestre nipó que marquen un estil que alguns el titllen de barroc en el seu intent complimentar els elements d’una bellesa extrema amb els dels més terribles malsons.
Un altre punt en comú al llarg de la seva filmografia és el fet que l’heroïna de la major part dels seus films sigui una noia. Sophie, Chihiro, Mononoke, Kiki, Naushika, i la més coneguda de totes Heidi. Totes elles tenen en comú que són joves, fortes de caràcter, independents, que han perdut algun dels seus pares, i que a pesar de la seva curta edat han pogut sobreposar-se a totes les penalitats per enfrontar-se amb elles. Curiós que en un món com l’asiàtic on la dóna sempre ha tingut un paper secundari, Miyazaki prefereixi que sigui la dóna la protagonista dels seus films. En aquest aspecte es podria emparentar amb un dels grans directors de cinema japonès, Kenji Mizoguchi que en molts dels seus films també la dóna prenia un paper principal.
Altre element comú a tots aquests films és la seva banda sonora. Per parlar de la música d’aquest i dels films anteriors de Miyazaki cal fer un punt i a part. Si Fellini se l’associa a Nino Rota, Sergio Leone a Ennio Morricone, Hitchcock a Bernard Herrmann i a Spielberg amb John Williams. A Miyazaki cal associar-lo a Joe Hisaishi. Compositor de pràcticament tots els films de Miyazaki torna a superar-se a El Castell Ambulant. És una partitura extraordinària, partint d’un tema central que li serveix de leiv motive crea una obra que combina els temes pausats amb els de grandiloqüència per descriure’ns les escenes de més acció.
En fi, és una cinta que cal no perdre-se-la. És una ocasió única per entrar a la sala de cinema, deixar-se anar i pujar al núvol imaginari que ens mostra Miyazaki per retornar a la nostra infantesa.

La trilogia de la vida

El món de les reposicions en DVD m'ha permès descobrir autèntiques joies del setè art. Si fa unes setmanes comentava el film La Balada de Narayama en la seva primera versió dels anys 50, ara toca la trilogia d'Apu. Tres films que ens narren la vida d'Apu des del seu naixement fins a la seva etapa més adulta. El director és Satyajit Ray, considerat el director més important de la història en el seu país natal, la India. Els tres films conformen un tot, un recorregut per les vivències del seu protagonista en un país com la India on la lluita per la supervivència és el pa de cada dia. En cada una de les pel·lícules ens descriu una etapa diferent. La infància, l’adolescència i la maduresa. El fil conductor de totes tres és l'Apu, i al seu voltant s'hi teixeix un mural sobre la vida i la societat de la India.

Pather panchali del 1955 és la primera de la trilogia que a més és l'òpera prima del seu director Satyajit Ray. Amb ella enceta la seva personal visió de la vida en la seva totalitat. En aquest primer acte ens narra la vida de la família Ray. Família humil, formada pel pare, sacerdot, curandero i poeta. La mare , dóna treballadora i protectora dels seus, sobretot dels seus dos fills. L'àvia, entranyable personatge. Dóna de gran edat però d'una enorme vitalitat. Mimada per la seva neta, no vol ser en cap moment un destorb pels seus. La filla i germana d'Apu, noia alegre, independent, descarada, prova sempre de buscar-li la part més positiva i feliç a tot el que fa. I finalment el petit Apu, rialler, trapella, inquiet, aliè al terrible món que l'envolta. La mirada de Satyajit se centre en aquest primer episodi en mostrar-nos la vida rural. La família viu a expenses del que el pare pugui guanyar donant classes i en feines esporàdiques. La qual cosa fa que hagi de marxar lluny de casa per aconseguir els diners pel sustent dels seus. En aquest llarg període, serà la mare qui s'encarregui de cuidar de l'estabilitat de la família. Centrada en cuidar un menut Apu, i preocupada pels maldecaps que la seva filla Durga li genera degut a les seves ànsies de llibertat pròpies de la seva joventut. Si hi ha un element a destacar és el fet que l'acció del film se'ns presenta a través dels ulls de l'Apu. Ell és el testimoni mitjançant el qual Satyajit ens endinsa en la vida de la família Ray. La mirada innocent d'Apu contrasta enormement amb la crueltat amb que la vida el tractarà al llarg de la seva existència. Aquesta contraposició la trobarem en posteriors exemples que ens ha deixat la història del cinema de films on la mirada dels seus ingenus protagonistes s'enfronta a la realitat. La nit del Caçador de Charles Laughton, Matar a un Ruiseñor de Robert Mulligan, El espíritu de la Colmena de Victor Erice o Cría Cuervos de Carlos Saura. Totes elles parteixen d'aquest denominador comú que és la mirada tendra i infantil front el brutal, despietat i malauradament inhumà món adult. en aquest cas hi ha una escena que guarda un fort paral·lelisme amb El Espíritu de la Colmena d'Erice. És en la que l'Apu està amb la seva germana veient una obra de teatre. Està amagat, aspectant, hipnotitzat, amb aquell espectacle. Aquella mirada és la mateixa que Erice va robar a la seva protagonista mentres veien en un cine de barri el Frankeinstein de James Whale. La mateixa mirada que disfruta de la vida serà la que haurà de veure l'altre cara de la moneda. Hi és que molt a pesar seu no sempre la vida somriurà a l'Apu. Una companya silenciosa el perseguirà durant el seu periple existencial. I és que la mort hi serà molt present, marcant el transcurs dels aconteixements i el caràcter d'Apu. Primer serà la seva àvia, mort solitària quasi abandonada. No es pot dir que inesperada, la pròpia àvia sap el destí que li espera. La segona serà la de la seva germana, una mort que marca el final d'una etapa i el final de la primera de les parts. Sense diners la família decideixen emprendre el viatge del camp a la gran ciutat per començar una nova vida.

Aquest doncs és el punt de partida del segon film, Aparajito del 1957. L'Apu ha crescut i viu amb els seus pares a la gran ciutat. El seu pare viu com a sacerdot i ocasionalment con curandero. Tot sembla anar la mar de bé fins que altre cop la mort apareix per marcar un punt d'inflexió a la vida de l'Apu. En aquesta ocasió serà el pare qui serà víctima de la febre. Mare i fill hauran d'afrontar el difícil tràngol de tirar endavant tot sols. El gran canvi que experimentarà Apu serà la seva passió per l'aprenentatge. Vol anar a l'escola, vol aprendre, vol estudiar. Intueix que el saber pot ser la sortida a les seves penalitats. El saber us farà lliures. El seu esforç es veurà recompensat en forma de beca per a una gran escola de Calcuta. Allí haurà de compaginar l’escola amb el de la feina. Una compaginació dura però que té les seves recompenses. Mentres la seva mare pateix al poble, ja que es troba absolutament sola i allunyada de l’únic ésser que li resta de la seva família. Apu ja és tot un adolescent i sembla que tot li ve de cara. Altre vegada la negre companya senyala el final de l’adolescència. En el seu últim viatge al poble, es troba amb la defunció de la seva estimada mare. Ja no li queda ningú, ell és l’únic que ha sobreviscut. Ara està ell contra el món, i té clar qui és el camí que ha d’emprendre. El de l’estudi. Si amb alguna ens hem de quedar d’aquesta segona part és el cant a la lectura i al saber que fa Satyajit Ray. Apu troba una porta de sortida a la misèria en al lectura. Troba una fugida de la crua realitat en els llibres.
Així arribem al final del trajecte, Apur Sansar del 1959 és l’última de les estacions en el llarg recorregut per la via d’Apu. En aquesta etapa de maduresa, Apu dedicarà gran part del seu esforç a escriure una novel·la que no és res més que la descripció de les seves peripècies vitals. A més i sense pretendre-ho es trobarà amb una esposa. Esposa que després d’uns inicis dubitatius acabarà per comprendre’l i estimar-lo, tant que li donarà un fill. Però altre cop la fatalitat és present en la vida d’Apu. La qual cosa farà que comenci un viatge de fugida de tot i de tots. Ha rebut tants cops que ja no vol saber res de la vida. Ni tant sols del seu fill. Finalment el seu gran amic li fa entrar en raó, i li fa veure que pot començar de nou qui li queda un raig d’esperança.

Satyajit Ray acaba la seva trilogia atorgant a l’Apu una nova oportunitat. La vida li regala una nova via. A pesar de les penalitats sempre hi ha alguna cosa per la que lluitar. I sobretot per la que viure. Satyajit ens regala una obra monumental, una autèntica obra mestre. Amb un estil senzill, pausat, però directe i hiperreal. És com l’aranya que mica en mica va teixint la seva tela. Satyajit fa una meravellosa metàfora de l’evolució de l’home des del seu naixement fins no la seva mort, sinó del naixement d’un nou home, en aquest cas el seu fill.
Voldria acabar aquesta ressenya amb una frase en referència al cinema de Satyajit Ray que va etzibar un altre mestre del cinema, Akira Kurosawa :” No haver vist el cine de Ray és com existir en aquest món sense haver vist el sol o la lluna.”