Requiem per un èxit

Aquest cap de setmana, a falta de propostes que m’interessessin, he decidit seure’m al sofà de casa i realitzar un entretingut experiment que de tant en tant faig. Tal experiment consta d’empassar-me un parell o tres pel·lícules del mateix director, amb l’objectiu de veure quines diferències es plasmen en cada una d’elles, i el possible procés d’evolució del director. Doncs bé, aquesta vegada la víctima ha estat el realitzador nord-americà Darren Aronofsky. I els dos films que me cascat són “Requiem for a dream” i “The Fountain”. Com a introducció esmentar que el correcte hagués estat veure els films en ordre cronològic, és a dir, primer “Requiem for a dream” i posteriorment “The Fountain”. Però malauradament no ha estat així. Tot i això, i pel cas que ens ocupa es pot aplicar aquella propietat matemàtica que diu que “l’ordre dels factors no altera el producte”. Apuntar que per rematar la feina em podia haver atrevit amb el seu tercer film “Pi” que resulta ser el seu primer llargmetratge, però no he pogut aconseguir-la. Així doncs m’haig de conformar amb les seves dues següents obres.
Darren Aronofsky és d’aquelles rara avis que de tant en tant apareixen en el panorama fílmic. Des de l’estrena del seu esmentat primer film “Pi” es va convertir i li varen penjar l’etiqueta de director de culte. I és que només cal escriure i dirigir un film estrany, innovador, amb múltiples lectures, amb poca publicitat inicial i que acaba convertint-se en un fenomen, per designar-la pel·lícula de culte i de retruc al seu creador també. Això mateix és el que li va succeir a Aronofsky amb “Pi” el 1998. El més fumut de ser considerat un autor de culte, solament amb una pel·lícula, és que et creen una pressió per la qual els teus següents treballs han d’estar a l’alçada del primer. I si no és d’aquesta manera, doncs només fan que caure pals per tot arreu. El talent de Aronofsky va suportar la pressió, i dos anys més tard, el 2000 va realitzar “Requiem for a dream”. El gran èxit aconseguit va ratificar l’etiqueta de director de culte, d’autor personal i va engrandir la figura d’aquest jove director, desintegrant la imatge de jove promesa per ubicar-lo en l’altar de joves directors independents.

“Requiem for a dream” és una extraordinària radiografia de com de perillós i destructiu és el món de les addiccions. Aronofsky ens narra la història per un cantó de la Sara Goldfarb, tendre anciana, viuda, que viu sola en un petit apartament de Brooklyn amb l’única companyia de les seves veïnes i de la seva vella televisió. Enganxada a un programa concurs, la seva vida donarà un tomb radical el dia que rep una trucada de l’emissora de televisió anunciant-li que ha estat seleccionada per participar com a concursant del seu programa preferit. És aleshores quan decideix perdre pes per poder enfundar-se en el seu vestit predilecte, per així lluir les seves millors gales davant les càmeres. Com les velles dietes no surten efecte, escull el camí de les pastilles que li son receptades per un metge de dubtosa reputació. Aquí començarà el calvari de la Sara. Una Sara que té un fill, en Harry. Penjat a tot tipus de drogues, vol muntar el seu propi negoci de venta i distribució de droga juntament amb el seu col·lega Tyrone. En la seva nova empresa rebrà el suport de la seva núvia Marion que està igualment pillada a la heroïna. L’aventura de tots tres té un inici prometedor que mica en mica anirà convertint-se un terrible descens als inferns.
Hi ha una dita que pregona que cal anar en compte amb el que un desitja ja que pot arribar-se a convertir en realitat. I n’hi ha una altre que sentència que somiar és gratis. Tots i cada un dels personatges creats per Aranofsky tenen el seu propi somni. Anhelen canviar, fugir de la seva anodina existència per llaurar-se una nova realitat. La Sara vol aparèixer a la tele. En Harry vol guanyar pasta per compensar a la seva mare i ajudar a la Marion en el seu somni. En Tyrone vol viure a lo gran, deixant de ser un pringat. I la Marion vol independitzar-se dels seus pares, tenint la seva pròpia botiga de roba. Tots quatre tenen un somni, tots quatre busquen convertir en realitat aquest somni. Però l’obsessió per aconseguir aquest somni els anirà destruint poc a poc. El rerefons del film d’Aronofsky no és una reflexió sobre els desitjos no complerts, o els somnis trencats. “Requiem for a dream” és un advertiment tremendament cruel i directe sobre com de devastadores poden ser les addiccions. Addictes a la droga, addictes al sexe, addictes a les pastilles, addictes al règim, o addictes a la tele. Tota addicció és nociva si no se’n sap controlar els efectes.
Per aquest collage bona part del mèrit recau en el treball dels actors. Especialment remarcar el paper del protagonista, en Jared Leto que dóna vida en Harry Goldfard. Sorprenent és la interpretació de la dolça i angelical Jennifer Connelly. Amb aquells impressionants ulls blaus no recordava un personatge tant dur en la seva filmografia. Veure-la tant demacrada, tant desesperada, arrossegant-se per una papelina, demostra que quan s’ho proposa i selecciona bé, pot adreçar la seva irregular carrera. I sobretot desfer-se de la imatge de immaculada esposa com la que va interpretar a “Una mente maravillosa”, i amb la qual va aconseguir l’oscar ( encara em faig creus ) . Però qui de debò està enorme, qui de debò està immensa, qui de debò es menja cada una dels plans, qui de debò és l’autèntica protagonista, i per qui de debò mereix veure el film és per la lliçó d’interpretació que imparteix Ellen Burstyn.

Més enllà del guió, i l’excel·lent dibuix dels seus protagonistes, el gran poder del film són les seves imatges. Aronofsky en un prodigiós treball de muntatge manté un ritme frenètic al llarg de la projecció. Recursos com la pantalla dividida en dos, per emfatitzar els dos punts de vista dels personatge en una mateixa escena. Els constants flashos cada vegada que un dels personatges es col·loca, bé esnifant bé punxant-se. Els primers plans de les pupiles dilatades. La càmera hiperàpida a l’estil de videoclip. No hi ha descans, no hi ha fre, tot és un no parar, accelera, accelera al màxim, prem a fons fins a la meta, fins el final, fins a tocar amb els dits el somni de cadascú. En certs moments ens recorda a la part final de “Uno de los nuestros” quan el personatge de Ray Liotta posat fins a les selles recorre la ciutat a tot drap amb l’alè de la poli al darrera. La reflexió matemàtica i l’obsessió de “Pi”, donen pas a l’addicció i velocitat de “Requiem for a dream”.
Posteriorment al reconeixent unànime del film, Aronofsky trigà ni més ni menys que sis anys a estrenar la seva nova proposta. Una proposta que com en el cas de “Pi” ha deixat descol·locat a tota la parròquia, tant a crítics com a públic en general. I és que “The Fountain” o “La fuente de la vida” com s’ha estrenat a Espanya, s’acosta més a la paranoia conceptual de “Pi” que a la visió realista de “Requiem for a dream”.

Tres moments històrics, tres escenaris radicalment diferents, però amb els mateixos dos personatges protagonistes, i amb el mateix objectiu. “The Fountain” és un cant a la vida, a la lluita eterna de l’home per aconseguir guanyar la partida a la mort, és un crit a l’amor indestructible, perdurable i immortal. En tots tres casos, tenim al personatge masculí (Tomás,Tommy,Tom Creo) que es troba davant el desafiament de trobar el remei per poder salvar a la seva estimada (La reina Isabel,Izzi Creo).

Aronofsky situa l’acció global del seu film en els tres estadis temporals, és a dir, el passat, el present i el futur. El temps passat l’ubica en plena campanya de conquesta espanyola de les terres americanes al segle XVI. El guerrer Tomás li és encarregada la missió de trobar l’arbre de la vida eterna per poder ajudar així la reina Isabel a fer front a l’augment de poder del gran Inquisidor. El temps present és protagonitzat pel doctor Tom Creo, que està invertint tots els seus esforços, energies i recursos per trobar la cura al tumor que pateix la seva dona Izzi. I el en temps futur, hi ha en Tommy que a bord d’una mena de nau espacial, o bombolla estranya que simbolitza una mena d’estrella, viatge a través de l’espai sideral fins a la fi de l’univerns en l’intent de fer reviure la figura de la Izzi. Totes tres històries es van barrejant i saltant d’un costat a un altre, creant una sensació final que tot i ser tres escenaris espaciotemporals diversos ens estan explicant la mateixa història. Els relats del passat i del present fins a cert punt tenen certa lògica argumental i de narració. Però on de debò sembla perdre tot oremus és la del futur. Tant paranoica, tant visionaria, tant profunda, tant poètica, tant mística, com incomprensible, sorprenent, xocant o insòlita.

Per proporcionar-nos la sensació de una única història explicada a través del temps, Aronofsky donà el paper dels tres personatges masculins i femenins als mateixos actors. Així el cada cop més sol·licitat Hugh Jackman interpreta en Tomás el conqueridor, en Tom Creo el metge, i en Tommy l’astronauta. I La Rachel Weisz s’enfunda en la pell de la Reina Isabel i en la de la Izzi. Hugh Jackman està creixent com a actor, i si la seva elecció per interpretar un personatge tant mític i amb tants seguidors com Lobezno a la saga dels X-Men semblava a priori una aposta arriscada. El temps i els seus posteriors treballs han demostrat que Bryan Singer no anava gens equivocat amb el talent d’en Jackman. Si fos així, no hagués encadenat interpretacions amb Woody Allen, o amb Christopher Nolan. L’altre cara és la tendre Rachel Weisz que ens està acostumant a papers de dona vital que per circumstàncies acaba per palmar-la, provocant una reacció airada de la seva respectiva parella, sigui el bo de Ralph Fiennes o d’en Hugh Jackman. Fer un petit esment a una actriu que repeteix amb Aronofsky en un escarit paper com a supervisora del doctor Creo. L’extraordinària Ellen Burstyn després de la seva monumental composició de la Sara Goldfard a “Requiem for a dream” interpreta a la doctora Lillian Guzetti que intenta posar seny davant l’evident desmoronament psíquic, mental i físic d’en Tom Creo.
En definitiva una aposta arriscada d’un Darren Aronofsky que va decidir no seguir l’estil aplaudit de “Requiem for a dream” per llançar-se a una obra massa personal i a qui molts els hi ha semblat un pas enrere en la prometedora carrera d’en Aronofsky. Personalment tot hi haver passat un parell de dies després d’haver-la vist, encara és el moment que l’hagi de pair. Sincerament, me va subjugar i encantar molt més “Requiem” que no pas “The Fountain”. Possiblement perquè requereixi un esforç més de comprensió i reflexió. Probablement, no ho sé amb certesa. Potser esperi un dies, per tornar-me a seure al sofà i intentar esbrinar que diantre em vol explicar en Aronofsky.

Reaccions humanes

Quan arriben les calors de l’estiu i s’apropen les vacances a, l’igual que succeeix amb les dates nadalenques, la cartellera s’inunda de les típiques i inevitables superproduccions yakees. Avui en dia, les sales estan plenes d’homes aranyes, pirates solcant els mars del carib, i per si no hi hagués prou ara els recuperats robots transformables. Entre tanta mediocritat, i efectes especials de tant en tant es cola una petita joia que la única manera que duri a la cartellera més de dues setmanes seguides és que la publicitat boca orella faci el seu efecte. Un exemple del que comento és la darrera obra d’un dels directors de més renom a la seva terra, Austràlia. Ray Lawrence va aconseguir bones crítiques amb la seva anterior pel·lícula, “Lantana”, i ara ens arriba la seva última proposta “Jindabyne”.

Basada en un relat de l’escriptor Raymond Carver “Tanta aigua tan a prop de casa” ens narra la història de 4 amics que decideixen passar un cap de setmana pescant. Quan arriben al seu lloc de destí, topen amb el cadàver d’una jove en mig del riu. Aleshores en comptes de trucar a la policia, decideixen lligar el cos a un arbre i seguir amb la seva jornada de pesca. A l’arribar a casa, sense ser conscients d’haver fet res malament, es troben amb la incomprensió de les seves dones, del rebuig de la opinió pública i de l’odi de la comunitat aborigen ja que la noia morta és d’aquesta raça. Els conflictes latents en les respectives parelles afloren de forma visceral arran d’aquest incident que està a punt de destruir les plàcides vides dels deus protagonistes.

Tot i que la història de Carver ja havia estat duta anteriorment al cinema en un dels fragments del film coral “Vides encreuades” de Robert Altman, Ray Lawrence el dota d’una càrrega dramàtica molt més dura, introduint altres elements no presents en el film d’Altman. Com són la fractura matrimonial, i sobretot el tema racial descrivint-nos el problema latent a la aparent i manyaga societat australiana entre els aborígens i els de raça blanca. En essència “Jindabyne” és un film on la història i els seus personatges són els que duen les regnes i el pes de la tragèdia. Un film on se’ns descriu amb cruesa la naturalesa humana. En primer terme la més fosca i terrible, ja que el film s’inicia veient la cara de l’assassí i mostrant-nos el resultat del seu atroç acte. Per altre, tenim la passivitat, la incomprensible desatenció, la increïble insensibilitat dels quatre pescadors que sabent que hi ha una morta en el riu, no se’ls acut altre cosa que lligar-la i seguir gaudint com si res del seu esport. Posteriorment tenim la compressió, el rebuig, el sentiment de culpa de les parelles front el terrible acte dels seus marits. I finalment tenim l’eterna lluita i enfrontament entre races, incapaces de conviure en pau. Tot plegat es barreja amb mestria en aquest intens drama.

Gran part del mèrit del film de Ray Lawrence recau sense cap mena de dubte en el treball dels seus protagonistes. El pes de la història recau en gran mesura en la figura dels personatges que interpreten al matrimoni Kane. Stewart Kane és una bella glòria dels ral·lis que ara es veu relegat a regentar un petit taller en mig d’un poblet en mig de la immensitat de les planures australianes. I ella és la Claire Kane, dóna fràgil bolcada en cos i ànima en el seu fill. Però el fet d’abandonar la seva família durant quasi un any i mig després del naixement del seu fill, obre una ferida i una esquerda en el seu matrimoni que sembla no haver supurat del tot. Una tensió, que amb el pas del temps sembla haver-se cicatritzat però que el cas del cos al riu reobre amb virulència. Tenint clar la forta càrrega emocional, i l’excel·lent treball de la resta del repartiment, s’ha de fer un punt i a part al referir-nos a la feina dels dos actors protagonistes. Gabriel Byrne a qui dóna vida a Stewart Kane demostra altre vegada que és un gran actor. Byrne recrea amb magnificència el retrat de l’home atrapat en una vida anodina, que viu del records del passat, enamorat de la seva dóna i pressionat per una mare possessiva. És com una mena de bomba de rellotgeria, a qui el fet d’anar a pescar i estar amb contacte amb la natura serveix com a escapament per tanta pressió. Però qui de debò és l’ànima del film, és l’actriu Laura Linney. Cal dir que aquesta immensa actriu torna a estar superba en el paper de la Claire Kane. La seva mirada, la seva expressivitat, la seva contundent duresa, la seva eterna lluita contra si mateixa, la seva determinació, fa de la seva composició una delícia per els sentits. És sense cap mena de dubte una ACTRIU amb majúscules i la seva interpretació a “Jindabyne” n’és de nou un grandiós exemple.
Així doncs, la suma dels elements fa que “Jindabyne” m’hagi reconciliat amb el bon cinema. És un film que en té assegut a la cadira amb el cor encongit, gaudint segon a segon, pla rere pla, no tan sols del trement relat, sinó de les accions i reaccions dels seus protagonistes. Amb la bellesa dels boscos i planures inabastables australianes com a teló de fons i testimoni mut de tot el que allí s’hi esdevé.

Takeshi versus Takeshi

A la vida de tot creador artístic arriba a un punt on s’interroga cap a on ha de dirigir la seva carrera. En el camp del cinema, alguns directors han optat per realitzar films en clau autobiogràfica per mostrar al món com de difícil és ser un cineasta admirat i reconegut per tothom, o com pot arribar a minar i destruir la personalitat pròpia tot el que envolta el procés creatiu cinematogràfic. Dos grans exemples són per un cantó el film “Vuit i mig” de Fellini on de la mà del seu alter ego Matroianni descrivia tot el seu ideari, tot el seu món interior i es qüestionava sobre l’ofici de director i es despullava metafòricament davant l’espectador. I per altre, encara més descarnat fou el film “All that jazz” on el director i coreògraf Bob Fosse no tenia cap mena de mania a representar-se com un tipus enganxat a les drogues, faldiller però entregat a la seva passió que no era cap altre que la dansa. A mig camí entre tots dos trobem la pel·lícula del director japonès Takeshi Kitano “Takeshis’”.

Artista multidisciplinari va iniciar la seva carrera com a còmic, passant posteriorment per la televisió fins fer el salt definitiu al cine. La marca Kitano es caracteritzà per films violents, plens de escenes d’acció, on policies i yakuzes omplien cada un dels plans. Més endavant, a mesura que madurava com autor va intercalar altres experiències com comèdies familiars a “El verano de Kikujiro”, drames demolidors a “Dolls” o estranys musicals de samurais a “Zatoichi”. No sabem ben bé perquè, però sembla que tots aquests reconeixements, distincions i premis a la seva trajectòria ha arribat per cansar-li. I ha decidit donar-hi a tot plegat un tomb radical. El resultat és aquest desconcertant retrat sobre si mateix, sobre el seu cinema i sobre tota la seva obra anterior. En paraules del seu propi creador, el film és el somni dins un altre somni del seu protagonista. Un protagonisme que per més enrevessament està compartit pel mateix Kitano que encarna a dos personatges enfrontats. A un cantó del mirall encarna al reputat i exitós actor Beat Kitano, i de l’altre dóna vida a Kitano, un humil caixer de supermercat la màxima aspiració del qual és convertir-se en actor.

El film és un compendi de l’obra kitaniana fins el dia actual. Tant és així que la resta del repartiment està composat per la gran majoria d’actors que l’han acompanyat en els seus films anteriors. Susumu Terajima, Tetsu Watanabe o Kayoko Kishimoto en són una representació. “Takeshis’” és una experiència onírica, desbordant, metafòrica, poètica, delirant, surrealista i experimental. Un film solament recomanable pels fans més acèrrims de Kitano, i per a qui ha seguit de prop la seva filmografia. Ja que si no és així, la pel·lícula ja sent un xic incomprensible de per si, pot esdevenir per l’espectador no immers en l’univers personal de Kitano un autèntic suduko irresoluble. Si la intenció de Kitano era trencar amb tot el que havia fet fins ara per reprendre i replantejar-se el seu futur com a director cinematogràfic, doncs queda clar que “Takeshis’” és un magnífic punt i a part. En ella no té cap problema a parodiar-se de forma insolent en la figura que més l’ha marcat, és a dir, de dur i violent yakuza. L’escena a la platja on el personatge de Beat Kitano dispara sense descans sobre un grup de policies, i sobre la resta del repartiment que s’abalancen sobre ell és el veritable punt d’inflexió del film.

Què és el que realment pretén Kitano amb aquesta cinta ? Cap a on vol dirigir els seus pròxims films ? De debò vol trencar amb la imatge i l’estil que més èxit comercial l’hi ha donat ? O simplement ens ha volgut transmetre el seu propi desconcert artístic ?. Totes les respostes crec que les trobarem en el seu següent film d’aquest enigmàtic, genial i inexpressiu japonès.

Nevermind

Les estrelles del rock sempre han tingut un atractiu especial, i més si el seu final ha estat tràgic i envoltat de misteri i polèmica. Figures com les de Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison són el prototip del malaurat lema “Sexe,drogues i rock’n roll”. A més de tenir en comú unes morts de forma prematura, envoltades d’una aureola mítica que els convertí de la nit al dia en icones universals del món de la música. El cinema no ha passat per alt la recreació de la vida d’aquests personatges. Per què reuneixen en si mateixos ingredients suficients per atreure a la audiència. Joventut, passió, sexe, drogues, excessos, vides al límit, rebel·lia. El darrer exponent d’aquesta llarga llista negre d’estrelles de la música rock que decideix acabar amb la seva existència en el moment culminant de la seva carrera musical, i sense traspassar el llindar dels 30 fou el líder del grup Nirvana, en Kurt Cobain. Figura cabdal per entendre la música dels 90, de tot un moviment musical que se’l va batejar com “Grunge” i representant de tota una generació de joves que ens varen estigmatitzar amb l’etiqueta de Generació X.

La seva misteriosa mort, la policia va determinar que fou un suïcidi, ha estat objecte de multitud d’especulacions i teories de tota índole. Els successos que es varen esdevenir en aquells ja llunyans dies d’abril del 1994 només són presents en les vivències del propi Cobain. Però com imaginar és gratis el director Gus Van Sant s’ha llançat a l’aventura de recrear el que per ell haurien estat els darrers dies de la vida del cantant nord-americà. “Last Days” és el darrer projecte del sempre polèmic, arriscat, innovador, i irregular Gus Van Sant.
“Last Days” vol ser un viatge al voltant dels últims dies d’existència del líder de Nirvana. Per evitar problemes de drets i possibles demandes, Van Sant es va curar en aquest aspecte en salut i va canviar el nom del protagonista pel de Blake. Però observant el film, observant el personatge d’en Blake i observant la terrible semblança de l’actor que l’interpreta amb el de Kurt Cobain, s’ha de ser molt curt de vista per veure amb claredat que el film gira entorn a la figura de Cobain. Se’ns dibuixa un Cobain allunyat de tota civilització, aïllat en mig del bosc. En una gran casa, on hi conviu amb una parella de joves com ell. Que no sabem si són amics, companys, coneguts o fans que passen par allí. A més de tant en tant hi passen personatges del tot inconnexos, com un representant de les pàgines grogues o una parella de testimonis d’una de les milers religions que profeten als EEUU. Tot per mostrar una mena d’atmosfera d’allò més inquietant, estranya i desconcertant. Probablement simbiosi perfecte del que segons Van Sant era la personalitat del mateix Cobain.

Per a la realització d’aquest nou film, Gus Van Sant retorna a l’estil que tants bons rèdits va aconseguir amb la pel·lícula “Elephant”, amb la qual va aconseguir la Palma d’or del festival de Cannes. Un estil caracteritzat per la càmera en mà. Pels llarguíssims plans seguint els personatges. Despullat de tot artifici tècnic i centrat solament en rodar i captar la vida de la gent que s’hi posa al davant de l’objectiu. Un estil que pot semblar de vegades pesat, avorrit, i carregant. Pel sol fet que en moltes ocasions dóna la sensació de no estar veient res de l’altre món, no hi ha moviment, no hi ha acció. I és que com en el cas d’”Elephant” els personatges no interpreten, els personatges flueixen davant la càmera. Aspecte que per alguns pot semblar una autèntica presa de pèl, i per altres és poesia en moviment. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Al meu parer, tot i ser films molt semblants, “Elephant” estar per damunt de “Last Days”. Possiblement perquè l’efecte sorpresa que va causar l’anterior, aquí s’esvaeix.

Més enllà del fet estilístic del film, un dels seus punts interessants és com Van Sant descriu el personatge de Kurt Cobain. Un tipus del tot solitari, perdut, desorientat, tancat en el seu propi món, on la única vàlvula d’escapament és la seva poesia, els seus escrits i la seva música. La vida de Cobain va estar marcada per les drogues, la depressió i les malalties. La seva personalitat tremendament feble segurament no va digerir gairebé l’allau i el pes que comporta l’enorme fama que va aconseguir. Tot i aquest reconeixement, Cobain, tal i com es desprèn de les suposicions de Van Sant se sentia extremadament sol. Els seus llargs passejos pel bosc, per la casa, deambulant com una mena de zombi a la recerca d’alguna cosa perduda. Probablement el que intentava buscar era a si mateix. Pot ser el fet de no aconseguir-ho, de veure que aquell Cobain era irrecuperable va decidir posar fi a la seva vida. I és que ja ho va deixar clar en la suposada nota de suïcidi. Parafrasejant un fragment de la lletra de la cançó “Hey Hey, My My” de Neil Young “És millor cremar-se que apagar-se lentament”.

Nou pla d'estudis

Haig de reconèixer que sempre m’han fet una mica de mandra les pel·lícules centrades en els conflictes que es deriven en centres educatius. Sobretot la típica història de barri marginal, nois conflictius, profe compromès que aconsegueix captar l’atenció dels nois i fer-los veure que l’educació és el que els convé per poder sortir de la misèria que els envolta. El film mític i simbòlic de tot aquest subgènere fou “Rebelión en las aulas”. I a partir d’aquí, un reguitzell de títols molts d’ells insofribles com aquella martingala perpetrada per la Pfeiffer. Però de tant en tant, apareix una nova visió, un nou punt de vista sobre el tema. Aquest és el cas del film de un director quasi desconegut, al menys per la meva part. Ryan Fleck dirigeix un exercici realista de la dura que pot arribar a ser la vida del professorat. Ryan Fleck ens planteja la situació des de l’altre cantó de la barrera. És a dir, ara el conflictiu i qui té problemes de sociabilitat no són els alumnes, sinó és el professor.

“Half Nelson” ens narra la història de Dan Dunne un jove professor d’història, que imparteix classe en un institut d’un barri negre al cor de Brooklyn. El seu mètode no és gens ortodox, passant de la típica classe d’història plena de dades de vegades inútils. El que veritablement pretén és fer-los veure la importància de la història com element per poder canviar el món. Un món al qual el seu idealisme no ha pogut vèncer, i ha decidit refugiar-se en les drogues per fugir de la seva opressió. Amb aquest plantejament, Dan establirà una estranya però entranyable relació amb una de les seves alumnes, la jove de 13 anys Drey. Una noia que viu en una família desestructurada, on la mare no para de treballar, on un dels seus germans està a al presó, i l’altre és un camell.
Fleck ens mostra a “Half Nelson” la tendre a l’hora que dura existència del dia a dia del jove Dan. Un paio que mentre en hores lectives a l’escola intenta inculcar el dur art de fer pensar als seus alumnes. De nit decideix entregar-se al viatge al·lucinogen de les drogues. En aquest dualisme troba consol i companyia en la jove Drey que de forma callada comprèn el viacrucis pel qual està passant el seu mestre. Tots dos a la seva manera troba en l’altre el punt de suport necessari per fer front a la duresa que els envolta.

Un dels grans encerts del film està sense cap mena de dubte en la interpretació dels seus màxims protagonistes. El personatge de Dan Dunne és interpretat per Ryan Gosling, un paper que li va valer una nominació als oscars en la seva darrera edició. Una composició de llargs silencis on la seva intensa mirada per moments trista, per altres col·locada diu més d’ell que qualsevol paraula que en surti de la seva boca. I el seu contrapunt el posa Drey, a qui dóna vida la jove Shareeka Epps. Una noia que com el seu professor no és del tot feliç amb la vida que li ha tocat viure. Només aconsegueix somriure i estar còmoda en els moments que passa amb el seu professor.
Proposta doncs del tot recomanable, pel tema, pel seu realisme, pel treball dels actors, per la seva tendresa sense arribar a la patètica sensibleria, i sobretot per ser un film allunyat de la mediocritat regnant, fugint dels tòpics de films de profes i alumnes.

Bogeria en les entranyes dels EEUU

De vegades el terme independent aplicat al món cinematogràfic s’utilitza de forma molt lleugera. Què s’entén per cineasta o cine independent ? Molts respondrien que tot aquell cinema que es produeix fora dels cercles de les grans Majors de Hollywood. Altres afirmarien que és aquell cinema que va contracorrent a les pautes marcades per la indústria. En moltes ocasions es defineix a un director o a una pel·lícula com a independent quan en realitat no ho és. Però queda cool, queda modern, i fins i tot i molt cínicament el terme independent de vegades s’associa a cinema de qualitat. Això del cine independent pot semblar un invent recent. Però de cineastes que s’han enfrontat amb tot el seu talent al gegant hollywoodià han existit sempre. Un dels exemples més clars és el de Samuel Fuller. L’escriptor-director-productor Fuller va rodar durant els anys 50 i 60 un seguit de films, amb una temàtica i personatges allunyats dels estereotips del Hollywood d’aquells anys. D’aquella època en destaca una pel·lícula del 1963, “Shock corridor” (“Corredor sin retorno”).

“Shock corridor” ens narra la història d’un periodista, John Barret, que en la seva ambició per fer-se amb el premi Pulitzer no dubte a fer-se passar per un malalt mental per poder entrar en un manicomi. El seu objectiu és poder resoldre el cas de l’assassinat d’un dels interns. El que havia de ser un treball de camp, per a glòria del propi Barret. Acaba esdevenint un viatge dramàtic cap el més profund de la bogeria humana. Samuel Fuller aconsegueix amb “Shock corridor” dirigir una demolidora metàfora de la societat nord-americana en plena guerra freda.
Fuller va aplicar tot el seu bagatge com a periodista de successos en la seva joventut, i com a soldat en primera línea de combat durant la Segona Guerra Mundial, al conjunt de la seva obra. Fou un malson per l’estricte sistema dels estudis de Hollywood, comportant-se com un veritable contrabandista. Els seus films estaven impregnats per la seva forta personalitat. Violents, viscerals, contundents, poderosos, emocionants eren el segell Fuller. “Shock corridor” no n’és una excepció. Emmarcat en l’àmbit dels passadissos d’una institució per a malalts mentals, Fuller descriu amb no poca subtilesa l’Amèrica postguerra mundial. Una Amèrica plena de pors, plena de prejudicis, plena de injustícies, plena d’hipocresia que l’estaven duent com al protagonista del seu film cap a la més absoluta de les bogeries.

Tres eren els aspectes que més preocupaven al societat nord-americana de principis dels 60 i sobretot en aquell any 1963. El primer era l’obsessió al Comunisme. El comitè d’activitats nord-americanes havia fet estralls en la industria cinematogràfica. Un comitè que inundà en la globalitat de la ciutadania americana un odi a tot allò que sonés a comunista o vermell. Aquest rebuig queda palès en el personatge de Stuart. Un jove sureny que buscant l’estimació paterna i del seu país decideix allistar-se i anar a la guerra de Corea. Allí és fet presoner i trobarà en el comunisme sentit a tot el buit que duia de casa. Però tot això se li girà en contra un cop aconsegueix tornar a casa. El repudi a que és objecte per tots aquells que ell creu dels seus el dur cap a la bogeria. Juntament amb a l’odi al comunisme, el segon gran tema a l’amèrica dels seixanta era la segregació racial. La comunitat de color reclamava els drets que li pertanyien com a ciutadans. Uns drets que li eren denegats pel sol fet de ser negres. L’efecte d’aquesta situació és el personatge de Trent. Paradigma del racisme latent en la comunitat del que mal anomenat “món lliure”. Trent és un negre que creu ser un tipus blanc, fundador del Ku Klux Klan. I finalment tenim el personatge del doctor Boden, gran científic que treballar en la proliferació de les armes nuclears. Un any 1963, on el món va estar a punt d’abocar-se a la Tercera Guerra Mundial. La por a la guerra nuclear era utilitzada pels polítics. Una por convertida en psicosi constant sobre una societat manipulada pel cúmuls de les seves debilitats.

Fuller desgrana una a una totes aquestes debilitats, per despullar-les de forma extrema. Scorsese apuntava arran del seu anàlisi de “Shock corridor” “que estava plena de material de primera plana: els infermers són conseqüència de la paranoia de la Guerra Freda i del racisme sureny. Tots els tipus de la bogeria americana estaven representants i la metàfora era transparent com el cristall, és a dir, segons Fuller, Amèrica s’havia convertit en un manicomi.” . I per si no n’hi hagués prou Fuller utilitza una cita d’Euripides com a sentència final de tot plegat “ A aquells que volen destruir, déu els torna bojos”.

El laberint de Zodiac

El sisè film del director David Fincher aborda el cas real del serial killer anomenat Zodiac que va terroritzar la població de la costa propera a la ciutat de San Francisco. I que va mantenir en “jaque” a tota la societat nord-americana de les dècades del seixanta i setanta. El primer que cal tenir present al parlar del film de Fincher és que s’allunya de l’estereotip de films sobre assassins en sèrie. Això fa que un surti de la sala de cinema un xic descol·locat. En aquest aspecte Fincher torna a demostrar la seva mestria rodant un thriller sobri, pausat, angoixant i obsessiu. Trencant amb l’estil dels seus films anteriors on l’acció, la desmesura, i els efectes visuals eren marca de la casa. Fincher, en aquest cas, ha sabut reinventar-se a si mateix, fent un pas endavant en la seva filmografia dirigint el que possiblement sigui la seva pel·lícula més personal i rodona.
Fincher provenia del món del vídeo clip i de la publicitat. Tot va canviar aquell 1992 quan li van oferir rodar Alien 3. Una obra per molts menor, però que sempre he considerat un gran film i que a diferència de la segona part filmada per James “Titanic” Cameron. Recollia l’essència del primer Alien fent corre a la Tinent Ripley per aquells interminables passadissos de la mina, perseguida per l’amenaça quasi invisible de la bèstia alienígena. Posteriorment va dirigir la que és un dels thrillers més influents del 90, i que va marcar una nova manera d’afrontar els films sobre assassins. “Seven” era tot un exercici d’estil cinematogràfic a l’estela de la figura de l’assassí que destripava a les seves víctimes basant-se en els set pecats capitals. Li seguiren “The Game” on col·locava al bo de Michael Douglas com a protagonista d’una broma de càmera oculta de proporcions descomunals. El 1999 tornava a trencar motllos amb l’adaptació de la novel·la de Chuck Palahniuk, “El club de la lucha”. On donava un duríssim cop de puny al centre de la insaciable societat de consum. I finalment tancava a la bona de la Jodie Foster en la claustrofòbica “Panic Room”.

La tensió, la por, l’angoixa, els veure’s superat per una situació que no controla, la violència per la violència, eren detalls que brillaven en els seus anteriors treballs. Si d’algun film se’n pot fer alguna comparança és amb “Seven”. Però la comparació o similituds entre ambdós films acaba en el moment que són dos films que tenen com a un dels protagonistes un assassí en sèrie. Mentre que a “Seven” un dels cops d’efecte era veure les víctimes i l’extrema cruesa amb les que les havia tractat el personatge interpretat per Kevin Spacey. A Zodiac el plantejament és radicalment diferent. D’aquí el que probablement gran part de l’audiència quedi en cert aspecte decebuda amb la pel·lícula. El públic en general quan veu que hi ha un film que té com a principal reclam un assassí en sèrie, i a més és un cas real. El que espera veure a la gran pantalla són imatges dels crims, amb bona dosi de sang i si hi ha detalls morbosos doncs encara millor. Després també espera persecucions trepidants i polis guapos i llestos que acaben per fotre a la presó el dolent de torn. Doncs totes aquestes premisses, tant tòpiques entre bona part de l’audiència, queden completament esmicolades a Zodiac.
Zodiac és un film que es podria descriure com de calma tensa. Durant les quasi dues hores i mitja de metratge es respira una atmosfera enrarida, no estàs mai tranquil. És un sentiment de desassossec que embarga cada un dels plans del metratge. Però no és una intranquil·litat per veure quan actuarà l’assassí. Sinó que és una intranquil·litat per tot allò que envolta el propi assassí. Zodiac, o la persona que es feia dir Zodiac, i que es dedicava a enviar cartes als diaris vanagloriant-se dels seus terribles actes. I a més els desafiava enviant notes xifrades no és en realitat el gran centre de l’acció. Els veritables protagonistes del film són la gent que va estar involucrada en el cas i que d’una manera o altre varen formar part de la interminable persecució en la recerca de l’anònim criminal. Al gran encert de Fincher és mostrar-nos que més enllà de les veritables víctimes, les que Zodiac va matar a sang freda. Zodiac es va cobrar altres víctimes. Víctimes col·lateral, la vida de les quals es va veure alterada de tal manera per la seva figura que cap d’ells va a tornar a ser el que era abans de l’aparició de Zodiac.

Així tenim els personatges de Robert Graysmith, del qual dos llibres seus al voltant de la figura de Zodiac foren la base del guió final. Robert Graysmith, interpretat per un sobri Jake Gyllenhaal, era un anònim caricaturista que de mica en mica es va veure atrapat en la teranyina de l’obsessió per atrapar al famós assassí. La seva malaltissa afició pels jocs de paraules, endevinalles i trencaclosques el dur a capficar-se a resoldre les notes de Zodiac. Una afició inicial que esdevé finalment obsessió, i que deteriora de forma fatal la seva vida personal. Altre víctima fou el redactor Paul Avery, a qui dóna vida un excel·lent Robert Downey Jr. Periodista de successos del diari Chronicle, acaba devorat per la figura de Zodiac a qui fins i tot amenaça. És acomiadat del diari, i que reclús a casa ofegat per la beguda i les drogues. I el tercer en discòrdia és el detectiu David Toschi que encarna Mark Ruffalo. Toschi serà un altre de les víctimes de Zodiac ja que tot i els seus esforços mai podrà engarjolar-lo. Fins i tot, serà acusat d’enviar cartes falses als diaris per mantenir viu el cas i seguir tenint certa popularitat i reconeixement. Tres caçadors que esdevenen caçats. Tres perseguidors que esdevenen atrapats. Tres Teseos que a diferència de l’heroi mitològic grec acaben engolits pel minotaure en el laberint que els mateixos han fabricat per mirar d’atrapar-lo.

La flor de l'exageració

El director d’origen xinés Zhang Yimou s’havia guanyat una gran reputació, fent allò que alguns anomenen cinema d’autor. Habitual en la gran majoria de grans festivals internacionals de cinema ha aconseguit alguns dels guardons més prestigiosos com el Lleó d’Or i de plata del festival de Venècia, L’Ós de plata del festival de Berlín, o el gran premi del jurat del festival de Cannes. La seva obra sempre s’havia caracteritzat per ser un cinema de personatges, un cinema on la història estava per damunt de qualsevol altre consideració. Un cinema personal, íntim, i on la gent, el paisatges i els costums de la societat xineses tenien un fort pes. Repassant la seva filmografia es pot arribar a fer una cuidada radiografia de la sempre hermètica, complexa i allunyada societat xinesa. “Sorgo Rojo”, “La història d’una dona xinesa” o “Vivir” en són tres gran exemples de l’enorme talent de Yimou. Però vet aquí que, i en gran mesura per l’èxit de films com “Tigre y Dragon”, Zhang Yimou va decidir fer un gir i provar amb un cinema radicalment oposat del que havia fet fins aleshores. Prenent com a base la tradició cinemàtica de les anomenades wuxia, es va embarcar en el rodatge de films d’arts marcials. Primer va ser “Hero”, posteriorment “La casa de las dagues voladores”, i ara tanca aquesta mena de trilogia amb “La Maledicció de la flor daurada” , “Man cheng jin dai huang jin jia”.

“La Maledicció de la flor daurada” ens narra la història de la família imperial xinesa de la antiga dinastia Tang. Pocs dies abans del Festival de Chong Yang, l’emperador decideix tornar a palau, acompanyat pel seu segon fill. Allí s’hi reuniran amb la resta de la família. La seva dona i emperadriu i els seus altres dos fills. De cara a l’exterior el luxe i l’exuberància mana en la imatge que es vol donar de la família imperial. Però de portes en dins, els secrets, les lluites, els odis, les enveges, els amors prohibits i les traïdories transpiren per cada una de les habitacions del gran temple imperial.

El film es basa en una obra de teatre dels anys 30, “ThurderStorm” de Cao Yu. Una obra en la que descrivia la desintegració d’una família adinerada d’industrials. Com molt bé assenyala el seu director “ tot i que “ThurderStorm” està ambientada als anys 30, tracta de temes com el poder, el mal, la cobdícia, temes que són aplicables en qualsevol segle, des de la dinastia Tang fins avui.”. Yimou decideix ubicar la seva història durant la dinastia Tang pel fet de ser una de les dinasties més opulentes de la història. El seu desmesurat amor pel luxe i els excessos, es fa palès en cada una de les seqüències i plans del film. No en va ha estat un dels films més cars de la història del cinema xinés i pel qual s’han construït els decorats més enormes i impressionants. El predomini de colors daurats és constant, des de la impossible armadura de l’emperador, fins als vestits i joies de la emperadriu. Tres dels elements més destacables del film són sense camp mena la seva direcció de producció amb un decorats impecables, on cal fer una menció especial als passadissos del palau caracteritzats per una cristalleria multicolor de gran bellesa visual. En segon terme un disseny de vestuari cuidat fins el mínim detall, i que li va valer una nominació en la darrera cerimònia dels Oscar. I finalment una fotografia realment espectacular. Res dels anteriors aspectes destacarien sense la feina de Zhao Xiaoding, on ens torna a demostrar que els xinesos i els orientals en general tenen un do especial pel tractament dels colors. La seva visió per combinar-los és única. El seu talent fa que el film sigui un espectacle visual que sincerament cap altre cinematografia és capaç d’igualar.

Altre dels elements positius del film és el treball dels seus actors principals. El pes del film recau sense cap mena de dubte amb la que anys enrere havia estat la musa i parella sentimental del directori xinés. La seva última col·laboració havia estat el 1995 a la “Joia de Shangai”. Han hagut doncs de passar quasi 12 anys per què la parella Zhang Yimou i Gong Li es tornessin a reunir, i el resultat no ha pogut ser més satisfactori. Gong Li a part de ser la més internacional de les actrius xineses, és una de les de més talent. Ella sola aguanta el film sent la flor que fa brillar el jardí dirigit per Yimou. Aquí dóna vida a la turmentada Emperadriu. Una dóna sola i atrapada en la immensitat del Palau Imperial. Una dona que viu un amor quasi incestuós amb el primer fill de l’emperador, nascut de seva anterior muller. I una dona que davant de les maquinacions i menyspreu del seu marit decideix prendre’s la seva particular venjança. Una dona forta i compendi dels anteriors personatges que havia interpretat a les ordres de Yimou. El personatge de Gong Li no dista gaire de la Qiu Ju de “Una història d’una dona xinesa”, o la de les protagonistes de “La linterna Roja”, “Ju Dou” o “Vivir”. Dones en aparença fràgils, però que amaguen una terrible força interior que els hi dona la energia suficient per fer front a les adversitats davant les quals han de lluitar.

La rèplica la rebrà d’una altre dels actors, en aquest cas de Hong Kong, també dels més internacionals. La seva carrega creix a l’emparament del cinema d’acció de Hong Kong i sobretot de la mà del director John Woo. Després d’una desigual experiència internacional a Hollywood, el paper que el converteix en icona de l’eclosió de films d’arts marcials és del mestre a “Tigre y Dragon”. En aquest cas, Yimou fa amb l’actor Chow Yun Fat, el que Sergio Leone va fer amb Henry Fonda a “Hasta que llegó su hora”, sempre salvant molt les distàncies. Em refereixo al fet que tant Leone com Yimou varen trencar la imatge que fins aleshores havien tingut els seus respectius protagonistes. Una imatge d’home íntegre, d’home d’honor, de bona persona, incapaç de fer mal a ningú. Tant en el cas de Fonda com el de Yun Fat no havien interpretat a cap vilà. Els seus personatges sempre havien estat els herois o si més no, no havien estat mai els dolents de la pel·lícula. Yimou decideix dinamitar aquesta imatge, i dotar a Chow Yun Fat de l’oportunitat de interpretar un paper diametralment oposat als que havia realitzat fins al moment. Yun Fat dóna vida a l’emperador, un ésser tremendament ambiciós. Un tipus dur, despòtic, fred, calculador, prepotent, que regna els seus dominis i a la seva família amb mà de ferro. Un home que creu haver eliminat un secret del passat i aquí no li tremola el pols a l’ordenar anar enverinant a la seva actual esposa poc a poc. Chow Yun Fat està correcta en aquest nou posat de personatge encarnació del mal i per aquí el més important per ell és el poder.
La resta del repartiment són una munió d’actors secundaris que serveixen de comparsa per a la representació final de l’obra de Yimou. Una obra un tot i ha estat venuda com una cita d’arts marcials, les escenes d’acció estan escollides en compte gotes, i no són el recurs principal del film. No és el cas de “Hero”, en aquest cas Yimou dóna més importància a la història que ens pretén narrar. En aquest aspecte cal dir que és una mescla un xic fallida del cinema dels seus primers treballs on la trama i els personatges duien el pes, i el cinema merament comercial d’arts marcials de les seves darreres filmacions. Ni són tant profunds i dramàtics com els primers, ni espectaculars com els segons. Es queda en una mena de mig camí de tot arreu. Tot i això és un film entretingut i interessant. Un film que beu de les tragèdies del teatre clàssic grec, i de fortes reminiscències i de final purament Shakespirià.

Epopeia italiana

Un dels riscos que es corra a l’hora d’abordar un film que retrata un període històric, és el caure en el pamflet polític. Hi ha directors que des del seu escepticisme polític, mantenen una certa distància i es dediquen amb més o menys encert a mostrar els fets, intentant ser el més acurat amb els esdeveniments històrics. Aquest posicionament no seria el cas del director Bernardo Bertolucci que a mitjans dels anys setanta va firmar el seu sentit homenatge al Comunisme i de retruc fer un fresc del primer mig segle de la Itàlia del XX. De clara ideologia d’esquerres, Bertolucci dirigí “Novecento” l’any 1976, un monumental film que pretenia dibuixar-nos la Itàlia rural de principis del segle passat.

El film és un recorregut al voltant dels aproximadament primers 50 anys de la història del país transalpí. Tot s’inicia amb la mort d’un grans icones i mites de la cultura italiana com fou Verdi, que morí el gener del 1901. Aquell mateix dia neixen a l’hora dos nadons. L’un és el net del gran patriarca i terratinent de la família dels Berlinghieri, i l’altre d’origen humil és descendent dels treballadors de la finca dels Berlinghieri. A partir d’aquell instant les seves vides seran el punt d’unió en la travessia pel novecento Itàlia. Olmo Dalco i Alfredo Berlinghieri seran els espectadors privilegiats dels canvis que fustigaran la convulsa història italiana del segle XX.

Curiosament la gran distància social que els separava no fou obstacle perquè creixés una forta amistat entre ambdós xicots. Amistat que patirà una forta ruptura a mesura que s’anava crebantant la mateixa societat. Els dos gran protagonistes, Olmo i Alfredo són la metàfora de la lluita social que experimentà Itàlia durant aquell període de la seva història. Període marcat per tres grans esdeveniments. Per un cantó l’entrada en la Primera Guerra Mundial. Les conseqüències de la Gran Guerra fou un gran descontentament general. Les classes més desprotegides, siguin obrers o treballadors de la terra veien com els seus drets eren cada cop menys reconeguts. A més el ressò dels aconteixements que s’estaven produint a Rússia, augmentà la consciència social, creant tot un conjunt d’associacions que desembocaren en l’eclosió del partit comunista. Aquesta presa de consciència de les classes treballadores, sumat a la sensació d’abandó que patien gran part de la burgesia, i sobretot els grans terratinents per part del govern, davant la seva passivitat enfront aquest augment del poder del proletariat. Portà com a conseqüència l’ascens del feixisme que finalitzà amb l’arribada al poder de Mussolini. El naixement, desenvolupament i ascens del feixisme a Itàlia estarà representat en la figura d’Attila, que arropat amb la seva camisa negre és la imatge de la que probablement sigui la pàgina més fosca de l’extensa història italiana. Un Feixisme que té el seus declivi amb el tercer dels esdeveniments que posa punt i final al film com és l’entrada de les tropes aliades i el final de la Segona Guerra Mundial. Un final que dur al proletariat i a les forces d’esquerra a fer-se amb el govern, i la dissolució de les grans propietats i el finals dels patriarcats.

Bertolucci davant de tant magna empresa ( més de 5 hores de metratge ), estructurà el film en dos actes. El primer abasta des de l’any 1901 iniciant-se amb el naixement dels dos protagonistes del film , Olmo i Alfredo. Per finalitzar amb l’adveniment del feixisme, i l’anomenada marxa sobre Roma que durà als camises negres del Duce Mussolini al poder el 1922. El segon dels actes cobrirà doncs des de la Itàlia feixista dels anys 20 fins el final de la guerra el 1945. Més enllà de les connotacions polítiques del film ,que les té. Novecento és un cant a Itàlia. Una Itàlia que en poc menys de 50 anys veu com el ferri sistema quasi feudal de les grans propietats que imperava en les zones rurals trontolla amb l’aparició d’idees que pregonen el socialisme. Que té com a reacció furibunda la promoció del feixisme, que malauradament s’estengué com una plaga per l’europa d’entreguerres. I que veu amb esperança un nou ressorgiment amb el final del règim, i la presa del poder per part de la gent del poble. La visió extremadament marxista del film pot fer-nos creure a priori que va en detriment de la qualitat final del resultat. Res més lluny de la realitat. Un dels grans encerts del director de Parma és el saber mantenir l’equilibri entre el missatge polític que transpira el film en cada una de les seves escenes, i l’exquisidesa a l’hora de rodar-la. No en va, Bertolucci va tenir el privilegi d’envoltar-se d’un extraordinari equip que no feu més que exaltar més si cabia l’obra final. Començant pel seu elenc d’actors. En els papers dels dos protagonistes, Bertolucci reuní a dos actors joves per aquells anys que ja eren tota una garantia. El paper d’Olmo Dalco, el jove i rebel obrer, recaigué en l’actor francès Gerard Depardieu. El seu aspecte robust, salvatge, quadrava perfectament amb el paper del lluitador i inconformista Olmo. Que s’enfrontarà i alçarà la veu contra les injustícies de la seva gent i sobremanera contra el camises negres feixistes. En l’altre cantó , l’Alfredo Berlinghieri, a qui dóna vida un atractiu, benplantat i refinat Robert de Niro. És la imatge de la burgesia benestant, privilegiada que viu de la feina dels altres i de les rendes que li dóna la seva posició social. Despreocupat i llibertí haurà de prendre partit quan s’haurà de fer càrrec de la finca familiar. Una posició que no li serà grata ja que haurà de lidiar no solament amb les protestes dels seus treballadors i el caldo de cultiu socialista. Sinó sobretot haurà d’evitar els excessos i impunitat amb la que els feixistes actuaven durant els anys del seus màxim apogeu. Finalment, com molts altres patrones serà jutjat per un tribunal popular, encapçalat pel seu gran amic d’infància i joventut Olmo Dalco. En d’altres papers secundaris ens trobem a Donald Sutherland, encarnant a Attila. Un Attila que és la viva imatge de l’ascens, triomf i declivi del feixisme. Attila que durant la primera guerra entra com administrador de la finca, mica en mica anirà agafant protagonisme. I davant la passivitat dels seus patrons, en especial en Alfredo, aglutinarà a un jove grup de burgesos per convertir-se en la branca dels camises negres en les terres dels Berlinghieri. La seva mirada penetrant, sàdica, visceral, obsessiva, ambiciosa és la descripció perfecte del que vingué a ser el feixisme, no solament a Itàlia sinó del feixisme regnant a Europa d’aquell període tumultuós. Pel que fa als personatges femenins, Dominique Sanda interpretà a Ada Fiastri, la que acabarà sent la muller d’Alfredo. Si el paper de Rober de Niro era la representació de la burgesia rural, el de la Dominique Sada era el de la urbana i moderna. Amant de la poesia, dels cotxes, i de les drogues com la cocaïna és el contrapunt en la figura d’Alfredo. Una urbanita que davant la solitud a la que es veurà abocada durant el seu matrimoni entaularà una forta amistat al Olmo Dalco. La qual cosa farà créixer en Alfredo un fort sentiment de gelosia vers en Olmo. Que no farà més que augmentar el distanciament amb el seu vell amic. Per altre banda tenim a Laura Betti, en el paper de la cosina d’Alfredo Berlinghieri, Regina. Si Donald Sutherland és la cara del feixisme, Laura Betti és la imatge de la Itàlia casada amb el feixisme. Ambiciosa, despòtica, no dubte ni un segon en apropar-se al poder dels feixistes per aconseguir el seu gran objectiu que no és cap altre que mantenir els seus privilegis. Una clara descripció d’aquella Itàlia que permeté l’ascens dels feixistes fins arribar al poder. Finalment en els papers de la vella Itàlia del segle XIX que donarà pas a les noves generacions tenim dos veterans d’autèntic luxe. El vell patrone dels Berlinghieri està interpretat pel grandiós Burt Lancaster. Superb, orgullós i magnànim, Lancaster està esplèndid donant vida l’ancià Alfredo Berlinghieri. Una supèrbia la seva, que no accepta el pas dels anys, ni l’arribada de la vellesa. I prefereix morir penjat entre les vaques, abans d’esperar com el seus cos es pansi com una flor. I l’altre cara és en Leo Dalco, patriarca dels Dalco que treballen des de fa generacions la finca dels Berlinghieri. El gran Sterling Hayden dóna vida al descregut Leo Dalco. Conscient dels seus orígens, veu amb escepticisme i incredulitat l’ascens del socialisme. Bonica és la pregunta que li fa al seu net Olmo, al veure com els amos es veuen obligats a treballar la terra davant la vaga dels pagesos. “Olmo!, serà això el socialisme ?”.
Si el repartiment era estel·lar, no menys ho eren els encarregats de la fotografia i de la música. Habitual col·laborador de Bertolucci , Vittorio Storaro feu gala del seu enorme talent. Amb una fotografia de tons càlids per remarcar el color de la terra del camp. Vermells, grocs i taronges marquen la fotografia al llarg del film. I si la fotografia estava en mans d’un geni, la música fou encarregada pel que amb tota seguretat sigui el gran mestre italià pel que fa a música pel cinema. Ennio Morricone composa de nou una magnífica partitura al servei de la gran epopeia que és Novecento.

Algú va descriure Novecento com la versió marxista d’Allò que el vent s’endugué. La forta càrrega ideològica en cap moment eclipsa la qualitat fílmica de l’obra de Bertolucci. Del que se’l pot acusar és de ser massa partidista, i ser massa condescendent amb el proletariat. Però del que estar clar, és que les grans víctimes d’aquella societat feudal, els grans damnificats de l’adveniment del feixisme, fou el poble. Un poble en la seva gran part que vivia en el camp. Una societat, la italiana de principis de segle XX eminentment rural i que fou patidora en primera persona dels terribles esdeveniments que patir el seu país. Unes veus, la de la gent que durant molt de temps havien estat silenciades. I que Bertolucci decideix, a través de la figura d’Olmo Dalco, i a la seva manera, donar-hi veu.

Sang a l'Àfrica

Darrerament sembla com si una part de Hollywood hagués decidit posar els seus ulls al continent Africà. No per descriure’ns com fins ara els seus meravellosos paisatges, o per realitzar films plens de clixés sense substància. Sinó ens el contrari, films clarament de denúncia de la situació que al gran continent oblidat s’hi viu dia rere dia.
Una de les grans sagnies a la que Àfrica s’ha vist avocada ha estat el constant espoli dels seus recursos naturals. Una terra rica en minerals de tota classe, ha estat espectadora impotent davant la extrema ambició de l’home blanc del robatori a la que ha estat sotmesa. Un robatori que no només ha empobrit els seus habitants. Sinó que per dur a terme aquest robatori, a l’home blanc no li ha tremolat ni el pols ni la consciència en incentivar, instigar, preparar, i subvencionar tota una munió de conflictes bèl·lics als diferents països africans. El darrer film del director nordamericà Edward Zwick alça la veu sobre aquest fet, centrant-se en els terribles esdeveniments que varen ocórrer a Sierra Leona i més concretament sobre el tràfic de diamants. “Blood diamond” és el títol del film, i és el nom amb el que es coneixen els diamants tacats de sang. De sang de la gent que com a esclaus es veuen obligats a buscar-los i extreure’ls dels rius i mines africanes en països en conflicte. Un d’aquest països fou Sierra Leona que a mitjans dels noranta fou víctima d’una cruenta guerra civil entre faccions rebels i el govern. Tot no solament pel poder sinó sobretot pel control de les mines i els diners que reportava el contraban de diamants.

Zwick que en treballs anterior havia realitzat epopeies al servei de la gran estrella de hollywood, tal són els casos de “El último samurai” amb Tom Cruise o “Leyendas de pasión” amb Brad Pitt. A “Blood diamond” ens narra un altre tipus d’epopeia. Una història molt més real i crua. Una història de dolor, sofriment, traïcions, violència, tragèdia, injustícia que malauradament no apareixen als mitjans. Ja que avui en dia és més important el que succeeix allí on hi ha petroli, que el que passa a Àfrica. “Blood diamond” és en essència un film d’aventures, amb un bon ritme gràcies a les constants escenes d’acció. Una acció que ens mostren la terrorífica situació política i social en la que estava immersa Sierra Leona durant els anys dolorosos de guerra civil. En aquest aspecte cal agrair al director que no escatimés realisme a l’hora de tractar temes tant escabrosos com les de les constants matances per part de faccions armades de pobles sencers, de la situació dels refugiats, i en especial el tema dels nens de la guerra. Una situació tremendament esgarrifosa que no és exclusiva del continent negre, sinó de tot aquell país víctima d’un conflicte bèl·lic, en la seva gran mesura del tercer món.
Bona part del mèrit i el resultat del film recau en la seva estrella, Leonardo di Caprio. Com ja apuntava en el comentari realitzat arran del seu paper a “Infiltrados”, definitivament aquest xicot ha arribat a la maduresa com actor. Esplèndid en la seva interpretació del mercenari Danny Archer, un tipus fill d’Àfrica, que no té cap tipus d’escrúpols ni ideologia. L’únic que el mou és primer el seu instint de supervivència i en segon terme els diners. Una interpretació que li ha valgut una nominació a l’oscar. En definitiva aquell nen bonic de Titanic crec que ha mort en favor d’un gran actor que pot donar encara més de si, sempre i quan segueixi escollint i dirigint amb criteri la seva carrera. Els companys de repartiment de Di Caprio són per un costat l’actor de color Djimon Hounsou. Dóna vida a Solomon Vandy, un humil pescador qui és separat de la seva família per part de la guerrilla que l’obliga a treballar buscant diamants. I per això no fos prou descobrirà com el seu fill Dia es converteix en un més d’aquells nens de la guerra. Ell i Archer s’embarcaran en la recerca de la pedra a la qual gira tot el film i que tots dos busquen amb l’esperança que canvi el rumb de les seves existències. Finalment el contrapunt femení el posa Jennifer Connelly en el paper de la reportera americana Maddy Bowen. Possiblement el seu personatge sigui el testimoni del que allí està passant.

Ja que ni a la gent autòctona, ni protagonistes directes com el mercenari se’ls dóna mai veu, ella ha de ser el transmissor al món per colpir la consciència. Una consciència que si fem cas a la resposta de les grans potències i de les grans institucions internacionals, dóna la impressió que no els preocupa en excés. I és que com sentencia el propi Danny Archer “fa molt de temps que déu va marxar d’aquesta terra.”

Terror oriental

Des de fa un temps ençà gran part del cinema que prové de països asiàtics copa la selecció oficial de qualsevol festival internacional. I no només això, sinó que a més aconsegueix fer-se amb els premis més importants. En un moment com l’actual on la industria americana peca d’una falta d’originalitat i símptomes alarmants d’estar en decadència creativa. I pel que fa a l’europea no és capaç, no sense excepcions, d’aportar un aire fresc com ho havia pogut fer durant els anys 50, 60 i fins i tot als 70. Ara mateix la frescor ve d’orient. Un dels gèneres on el cinema asiàtic ha aconseguit revolucionar i dotar d’un nou impuls al mitjà , ha estat sense cap mena de dubte en el del terror. Tant és així que Hollywood s’ha dedicat a copiar i fer remakes de films procedents d’aquelles contrades. Una mostra del cinema de terror realitzat en el continent asiàtic és el film “Three...Extremes”. Pel·lícula que recupera la vella fórmula de film estructurat en capítols, cada un d’ells rodat per un director diferent. Aquí, té la particularitat que cada un dels directors és d’un origen diferent. I a més, cada un d’ells és un representant de les que probablement siguin avui en dia les tres grans meques del cinema asiàtic, Hong Kong, Corea del Sud i Japó.
El primer dels segments el signa el realitzador de Hong Kong, Fruit Chan i dur per títol “Dumplings”. En ell Fruit Chan fa una descarnada crítica al culte a la bellesa. Una dona madura es posa en mans d’una mena de curandera perquè li prepari uns plats que li faran ser més jove. El sorprenent i terrorífic del cas, és l’ingredient principal d’aquest suculent banquet. Tot i no estar convençuda en un primer moment, i posteriorment rebutjar-ho a l’esbrinar de que està fet el plat. El conseqüent descobriment que el sacrifici té els seus resultats. Farà que la desconfiança inicial es torni obsessió, fins el punt de deixar al final entreveure certa addicció. Ara que arran del programa (terrorífic si se’m permet la llicència) “Cambio Radical” de A3, ha tornat al primer pla el tema de les operacions d’estètica i aquest extrem culte per estar guapo o guapa o eternament jove costi el que costi. És interessant la metàfora final del film, ja que Chan ens adverteix que compte amb el que un desitja. Perquè no només es pot arribar a complir sinó que pot arribar a consumir-nos com a persones, convertint-nos en algú que realment no som. Esmentar que Fruit Chan degut el cert èxit del film, va aprofitar la base del seu curt per rodar el que és el seu darrer film, titulat de la mateixa forma en que ho és el segment “Dumpling”.

El segon dels segments correspon al director sudcoreà Chan-wook Park. “Cut” és el títol del fragment i ens narrar la terrible experiència a la que s’ha d’enfrontar un director de cinema quan es segrestat per un fanàtic actor que havia treballat com a extra en tots els seus films. Park recorre de nou a un ambient del tot claustrofòbic, i on sentiments com la venjança i revenja són el motor de la història. La veritat no sé que li succeeix aquest director però realment té certa fixació amb el tema de la venjança. Molt més crua, molt més explícita, molt més violenta, molt més aterridora que l’anterior fragment. Park ens mostra de la manera més colpidora i ferotge possible fins on és capaç de sucumbir l’ésser humà en els seus instints més bàsics, sobretot en pro de la supervivència.

El tercer i darrer segment recau en el director japonès Takashi Miike. “Box” és la història d’una novel·lista a la que un fet del passat la persegueix i turmenta en forma de malson. Miike, gran especialista en el gènere de terror, de la víscera i l’exageració afronta el seu segment des de la mesura. Una mesura disfressada d’una aureola tenebrosa, inquietant, de constant intranquil·litat. Com en una mena de trencaclosques, Miike va desgranant l’acció amb petites dosis, explicant-nos pas a pas l’origen del turment de la seva protagonista. Pares, filles, germanes, enveja, foc, morts, fantasmes, incest, tot amanit en un relat al més pur estil asiàtic i que tants bons resultats ha estat donant darrerament a les taquilles d’arreu del món.

En síntesi “Three Extrems” són tres exemples agrupats en un sol film de quina mena de cinema s’està fent a orient. Un cinema deslligat dels lligams morals, polítics o socials que imperen en cinemes com l’americà o europeu. Un cinema molt més lliure on les situacions i l’acció es porta fins a l’extrem. Però això no seria suficient sense les dosis de talent dels realitzadors que les perpetren.

Recuperant un gran Peckinpah

Recentment ha aparegut en format DVD una nova versió del clàssic de Sam Peckinpah “Major Dundee”. En aquesta nova versió restaurada s’inclouen algunes escenes que en la versió original varen ser excloses. I és que “Major Dundee” és una altre malaurat exemple de la dictadura a la que es veien sotmesos alguns directors a l’estricta política d’estudis que imperava a Hollywood. A més a més de ser el gran film proscrit d’un dels directors més polèmics de la història de la cinematografia nord-americana. Gràcies al DVD els amants del cine de Peckinpah hem pogut tornar a gaudir, encara més, d’aquesta joia del gènere del western i obra cabdal per entendre la filmografia posterior del mateix director.
“Major Dundee” fou rodada el 1965 i ja des dels sues inicis la seva producció fou tota una aventura, tant per Peckinpah, com pels actors i sobretot pels seus productors. Retard en la data del rodatge, retalls en el pressupost inicial, disputes pels mètodes del director, i un llarg etcètera que acabà amb Peckinpah expulsat de la sala de muntatge, i un film finalitzat pel propi productor del film Jerry Bresler. Tot un desgavell que afectà i de quina manera al resultat final. Personatges que apareixien i desapareixen sense cap explicació, salts temporals, personatges poc definits, tot plegat per acabar sent un film confús. Han hagut de transcorre 40 anys per què com a mínim s’hagi posat una mica de sentit comú i s’hagi presentat una versió restaura que tot i que segur no era el film que Peckinpah havia pensat i somiat, s’acosta bastant a la seva idea original.
“Major Dundee” ens narra l’epopeia d’un comandant de l’exèrcit de la Unió en plena Guerra de Secessió, al qual decideix prendre’s la justícia pel seu compte i perseguir al cabdill d’un grup de guerrers Apaches de nom Sierra Charriba. Al no tenir prou soldats per formar el seu destacament, haurà de recórrer a presoners de l’exèrcit rebel del Sud, a criminals, i antics esclaus enrolats ara com a soldats de la Unió. Amb aquesta munió heterogènia d’homes el Major Dundee comença el seu peregrinatge per terres pròximes a la frontera de Mèxic en la seva incansable persecució de Sierra Charriba. Els problemes i conflictes entre els homes del regiment del Major Dundee es faran cada cop més palesos. Però a mesura que avancen el seu objectiu, aquestes diputes internes desapareixen per centrar-se en el seu destí final que no és cap altre que acabar al els indis dirigits per Sierra Charriba.

El generós pressupost del que disposà Peckinpah a l’inici del projecte, i el fet que els productors volien aconseguir un altre èxit com el de la superproducció “Lawrence d’Aràbia”. Va fer que el director comptés amb un extraordinari elenc d’actors en el seu repartiment. Encapçalats per Charlton Heston en el paper del Major Dundee, Richard Harris com al Capità rebel Ben Tyreen, Jim Hutton com al tinent Graham, James Coburn en la pell de l’explorador d’un sol braç Samuel Potts. El paper femení fou a càrrec de Senta Berger. I juntament amb tots ells, Peckinpah tingué el suport en papers secundaris d’actors que es varen convertir en habituals dels seus films. Tal és el cas de Ben Johnson, L.Q. Jones i sobretot el de Warren Oates.

La versió restaurada ens aporta després de 40 anys una visió més completa i en tota la seva dimensió i esplendor del clàssic de Peckinpah. Després del sorprenent èxit aconseguit pel seu primer llargmetratge “Duelo en la alta sierra” i que li permeté ser recomanat i l’escollit per dirigir “Major Dundee”. Aquesta havia de ser el film que definitivament el podria consagrar i catapultar-lo al selecte món de Hollywood. Però el que va obtenir per contra, és guanyar-se l’etiqueta de director difícil, combatiu, capritxós que el perseguí fins el final dels seus dies. Una etiqueta que només li va suposar tot un seguit d’entrebancs per poder tirar endavant qualsevol projectes posterior. D’igual manera que els seus films estiguessin envoltats per la polèmica per les seves constants lluites amb els productors. Tot i això, “Major Dundee” és un excel·lent exemple del que serà el cinema marca Peckinpah. Un cinema que a nivell argumental girarà sobretot al voltant del tema de l’amistat traïda. És a dir, en gran part de la seva filmografia la base serà l’enfrontament entre els seus dos protagonistes. Personatges que en un passat no gaire llunyà van establir certa relació amistosa. Relació que deguda a circumstàcies i situacions de la vida a la que els personatges han d’afrontar, acabarà per trencar-se. Esdevenint una lluita de personalitats, a més de tenir en el més profund d’ella un sentiment de revenja per la ferida oberta. En el cas de “Major Dundee”, tenim les figures del propi Amos Dundee i el de Ben Tyreen. Tots dos d’origen comú, tos dos instruïts en la mateix acadèmia militar, tots dos membres de l’exèrcit de la Unió. Una vida paral·lela que es veurà truncada per la difícil decisió que haurà de prendre Dundee i que reportarà a Tyreen a la presó i de pas el seu canvi d’exèrcit en plena Guerra Civil. Però vet aquí que la vida els torna a reunir per posar-los a prova. Aquesta premissa s’anirà repetint en els seus següents projectes. De tal manera tenim en Pike i Dutch a “Grupo Salvaje”, Pat Garrett i Billy the Kid a “Pat Garrett & Billy the Kid”, o Mike Locken i George Hansen a “Los aristócratas del Crimen”. Juntament amb l’amitat traïda, conceptes como honor, paraula, valor, principis, ambició, obsessió i venjança, dibuixen el llibre d’estil de Peckinpah.
Un altre element que fa del film una obra interessant, és un rerefons del que en aquells anys seixanta, data de la seva estrena, era la societat nordamericana. Dundee es veu obligat a conformar un destacament amb gent de molt diferent índole. Soldats de la Unió , amb un sergent d’origen mexicà, soldats rebels, soldats de raça negra de la Unió, lladres, predicadors, criminals reconvertits i rastrejadors indis. Un ventall prou representatiu del que era i és la societat americana, no ja del temps de la Guerra Civil, sinó de l’amèrica dels seixanta. Metàfora subliminal amb una escletxa per l’esperança, ja que en la batalla final tots lluiten com un sol exèrcit, com un sol grup oblidant la distància ideològica i cultural que els separen.

En síntesi, ens hem de congratular de la recuperació d’aquest gran clàssic. Un clàssic que va més enllà del gènere del western. Un clàssic del cine nordamericà, i una mostra irrefutable del gran talent d’aquell visionari que fou Sam Peckinpah.

Mostra de cine asiàtic

L’esclavatge de les distribuïdores i del monstre americà a les que es veu sotmès actualment el cinema, porta a casos tant aberrants pels amants del setè art com els següents. El fet que el mercat estigui dominat quasi de forma feudal pel cinema nord-americà i en petites dosis i casos excepcionals pel cinema espanyol o europeu. Fa que en moltes ocasions, espectadors com jo se’ns privi de gaudir de films que provenen d’altres cinematografies, sobretot de les provinents d’àsia. Però per sort o per desgràcia pel mitjà ( i després es queixen que la gent ha deixat d’anar al cinema, i prefereix el DVD o baixar-se-les per Internet ) hi ha films d’aquests països que directament han sortit en DVD, o fins i tot ni això. La qual cosa fa que ens haguem de buscar la vida per altres camins. Aquest ha estat el cas de dos films d’una parella de directors asiàtics de prestigi i que han acumulat premis en diversos festivals. Noms com el del xinès Zhang Yimou, o el coreà Chan-wook Park haurien de ser prou reclam per què alguna distribuïdora hagués tingut la valentia d’oferir-nos la possibilitat de veure les seves darreres obres en gran format.
Zhang Yimou és probablement un dels directors xinesos més coneguts fora de les seves fronteres i el que segurament ha acumulat més premis arreu del món. Films com “Sorgo rojo”, “La linterna roja”, “Vivir” i les més recents “Hero” o la “Casa de las dagas voladoras” han cimentat una carrera sòlida i de gran repercussió arreu on presenta les seves obres. Un director que al començament de la seva carrera es va especialitzar el films on descrivia la societat xinesa, sobretot en el seu àmbit rural i tradicional. A principis del 2000 després de rodar la celebrada Happy Times ( de la qual cal dir que no hi ha una edició el DVD pel nostre país ), i influït sobretot per l’èxit del film de Ang Lee “Tigre y dragón”. Zhang Yimou va donar un gir en la seva obra i va realitzar dos pel·lícules d’arts marcials com foren les ja esmentades “Hero” i “La casa de las dagas voladoras”. Films on primava l’espectacularitat de les escenes d’acció amb una coreografia cuidada fins el mínim detall, i amb una extraordinària i meravellosa fotografia on els jocs cromàtics eren quasi un més dels personatges. Exemple paradoxal fou el cas de “Hero” on cada personatge representava un dels colors primaris de l’art de Sant Martí. Ara està apunt d’estrenar-se, esperem, la seva darrera incursió en aquest estil de pel·lícules d’acció que dur per nom “Curse of the Golden Flowers”. Però entre unes i altres, Yimou va rodar el 2005 un film més intimista, una mena de retorn als orígens. El títol en xinés fou “Qian li zou dan qi”, en anglès es va traduir per “Riding alone for Thousands of miles” i en castellà quedà en “La búsqueda”, ja veieu, coses dels traductors. A falta del nostre coneixement del xinés ens refiem del títol anglès, i més si atenem a l’argument del film.

Yimou ens narra la història d’un pare que dur molt de temps sense parlar-se amb el seu fill. Una greu malaltia d’aquest últim,fa que el pare es replantegi la seva relació i decideixi fer un darrer gest per poder-se reconciliar. Això el dur a terres xineses a la recerca d’un cantant d’òpera tradicional xinesa per filmar la seva representació de l’òpera titulada “Caminant mil milles en solitari”, precisament el títol que don nom el film i metàfora de les vivències del protagonista. El que no preveia és que el llarg viatge estarà ple de dificultats. Que alhora es convertiran en una mena de travessia cap a la redempció i reconciliació no ja amb el seu fill sinó amb el seu esperit interior.
Amb aquell estil seré, pausat de molts films asiàtics, Zhang Yimou ens fa partícips d’aquesta mena de road movie del seu protagonista. Aquest fet, li serveix al mateix temps per dibuixar-nos altre cop la societat actual xinesa que vull fora de les grans metròpolis. Altre cop Yimou posa el seu ull sobre la població rural xinesa, una societat que viu amb el mínim, però que tot i així és una gent amable, hospitalària, agraïda, i molt, molt solidària. Aquest element també li serveix a Yimou per contraposar-ho amb la presència del protagonista que és d’origen Japonès. L’etern enemic xinés, necessita la seva ajuda pels seus fins. Una societat eminentment metropolitana, que viu en grans ciutats, capitalista, competitiva i egoista, enfront a la gent senzilla dels pobles xinesos. Contrapès que té el seu punt d’inflexió en la relació que entaularà el protagonista amb el un nen xinés i que vindrà a ser l’acció que salvarà la seva ànima.

De nou Zhang Yimou ens mostra el seu talent per realitzar films senzills, austers, directes i commovedors. Un cert parèntesi entre tant salt increïble i espases volant. Segurament Yimou necessitava una mena de relax després de l’esgotadora experiència que li devia resultar els rodatges dels seus dos anteriors films. Experiències que no havien estat del tot negatives, vist el seu retorn al gènere. Tot i així, celebrem que Yimou ens regali de tant en tant aquestes petites joies, que malgrat la poca vista i respecte d’alguns directius, aliens al propi Yimou. Faci que en gaudim encara que sigui al sofà de casa.
I des del mateix sofà de casa, en un cas semblant al de Yimou, hem hagut de veure el final de la trilogia sobre la venjança del director coreà Chan-wook Park. Encetava la trilogia amb “Sympathy for Mr. Vengeance”, a la que seguiria la celebrada, aclamada i premiada “Oldboy”. I tancava el seu recorregut amb “Sympathy for lady Vengeance”. En aquest últim episodi Park no es desvia gaire del que ja va deixa entreveure a “Oldboy”. Un cinema dur, contundent, sense concessions, on la cruesa, la violència descarnada conviuen al certes dosi d’humor ( el mínim ).

De nou el film de Park ens explica la història d’un venjança planejada. Com en el cas d’”OldBoy”, en aquest cas la seva protagonista, li és arrabassada una part de la seva vida. Si bé en l’anterior film de Park el seu protagonista era segrestat i tancat durant 15 anys en una habitació d’hotel, a “Sympathy for Lady Vengeance” és una jove la que és enviada a la presó durant 14 anys per un delicte de segrest i assassinat d’un nen. Al sortir de la presó decideix venjar-se del veritable culpable dels crims i l’individu que amb el seu silenci la va condemnar a estar-s’hi tot aquell temps entre reixes. Una venjança que comença a gestar-se en el mateix instant en que entra a la presó. Allí entaularà amistat amb altres recluses. Una amistat que utilitzarà posteriorment per què l’ajudin a complir el seu objectiu. Per guanyar-se la seva amistat i respecte, les ajudarà a sobreviure al món carceller. Dins i amb pas del temps la protagonista començarà a endurir el seu caràcter, que li farà preparar-se per la seva missió posterior.

Vist en la seva totalitat , alguns la podrien acusar d’autèntica apologia de la venjança, de la llei de l’ull per l’ull. Però “Oldboy” també ho era , a més era una venjança per partida doble. Això, nos ens ha desviar del valor del film. Park segueix l’estela i el bon regust que va deixar amb la seva anterior obra. Tot i que possiblement no arribi al nivell de “Oldboy” , aquest nou film és una mostra més que actualment l’originalitat i la qualitat ve del món asiàtic. Tal i com succeïa a “Oldboy” el film transcorre a ritme d’òpera, cosa que ajuda la seva banda sonora. Una òpera amb un clar rerefons de tragèdia grega. I que com a bona tragèdia grega o obra shakeaspiriana acaba en un bany de sang.

Punt i apart mereix el paper de la seva protagonista, qui dur completament el pes del film. Yeong-ae Lee està esplèndida en el paper de la venjança. La seva mirada trista i profunda, però plena d’odi, ressentiment i rancúnia. Ella és, juntament amb el aquest sentiment primari de l’ésser humà com és la venjança, les dues veritables protagonistes del film de Park.