Requiem per un èxit

Aquest cap de setmana, a falta de propostes que m’interessessin, he decidit seure’m al sofà de casa i realitzar un entretingut experiment que de tant en tant faig. Tal experiment consta d’empassar-me un parell o tres pel·lícules del mateix director, amb l’objectiu de veure quines diferències es plasmen en cada una d’elles, i el possible procés d’evolució del director. Doncs bé, aquesta vegada la víctima ha estat el realitzador nord-americà Darren Aronofsky. I els dos films que me cascat són “Requiem for a dream” i “The Fountain”. Com a introducció esmentar que el correcte hagués estat veure els films en ordre cronològic, és a dir, primer “Requiem for a dream” i posteriorment “The Fountain”. Però malauradament no ha estat així. Tot i això, i pel cas que ens ocupa es pot aplicar aquella propietat matemàtica que diu que “l’ordre dels factors no altera el producte”. Apuntar que per rematar la feina em podia haver atrevit amb el seu tercer film “Pi” que resulta ser el seu primer llargmetratge, però no he pogut aconseguir-la. Així doncs m’haig de conformar amb les seves dues següents obres.
Darren Aronofsky és d’aquelles rara avis que de tant en tant apareixen en el panorama fílmic. Des de l’estrena del seu esmentat primer film “Pi” es va convertir i li varen penjar l’etiqueta de director de culte. I és que només cal escriure i dirigir un film estrany, innovador, amb múltiples lectures, amb poca publicitat inicial i que acaba convertint-se en un fenomen, per designar-la pel·lícula de culte i de retruc al seu creador també. Això mateix és el que li va succeir a Aronofsky amb “Pi” el 1998. El més fumut de ser considerat un autor de culte, solament amb una pel·lícula, és que et creen una pressió per la qual els teus següents treballs han d’estar a l’alçada del primer. I si no és d’aquesta manera, doncs només fan que caure pals per tot arreu. El talent de Aronofsky va suportar la pressió, i dos anys més tard, el 2000 va realitzar “Requiem for a dream”. El gran èxit aconseguit va ratificar l’etiqueta de director de culte, d’autor personal i va engrandir la figura d’aquest jove director, desintegrant la imatge de jove promesa per ubicar-lo en l’altar de joves directors independents.

“Requiem for a dream” és una extraordinària radiografia de com de perillós i destructiu és el món de les addiccions. Aronofsky ens narra la història per un cantó de la Sara Goldfarb, tendre anciana, viuda, que viu sola en un petit apartament de Brooklyn amb l’única companyia de les seves veïnes i de la seva vella televisió. Enganxada a un programa concurs, la seva vida donarà un tomb radical el dia que rep una trucada de l’emissora de televisió anunciant-li que ha estat seleccionada per participar com a concursant del seu programa preferit. És aleshores quan decideix perdre pes per poder enfundar-se en el seu vestit predilecte, per així lluir les seves millors gales davant les càmeres. Com les velles dietes no surten efecte, escull el camí de les pastilles que li son receptades per un metge de dubtosa reputació. Aquí començarà el calvari de la Sara. Una Sara que té un fill, en Harry. Penjat a tot tipus de drogues, vol muntar el seu propi negoci de venta i distribució de droga juntament amb el seu col·lega Tyrone. En la seva nova empresa rebrà el suport de la seva núvia Marion que està igualment pillada a la heroïna. L’aventura de tots tres té un inici prometedor que mica en mica anirà convertint-se un terrible descens als inferns.
Hi ha una dita que pregona que cal anar en compte amb el que un desitja ja que pot arribar-se a convertir en realitat. I n’hi ha una altre que sentència que somiar és gratis. Tots i cada un dels personatges creats per Aranofsky tenen el seu propi somni. Anhelen canviar, fugir de la seva anodina existència per llaurar-se una nova realitat. La Sara vol aparèixer a la tele. En Harry vol guanyar pasta per compensar a la seva mare i ajudar a la Marion en el seu somni. En Tyrone vol viure a lo gran, deixant de ser un pringat. I la Marion vol independitzar-se dels seus pares, tenint la seva pròpia botiga de roba. Tots quatre tenen un somni, tots quatre busquen convertir en realitat aquest somni. Però l’obsessió per aconseguir aquest somni els anirà destruint poc a poc. El rerefons del film d’Aronofsky no és una reflexió sobre els desitjos no complerts, o els somnis trencats. “Requiem for a dream” és un advertiment tremendament cruel i directe sobre com de devastadores poden ser les addiccions. Addictes a la droga, addictes al sexe, addictes a les pastilles, addictes al règim, o addictes a la tele. Tota addicció és nociva si no se’n sap controlar els efectes.
Per aquest collage bona part del mèrit recau en el treball dels actors. Especialment remarcar el paper del protagonista, en Jared Leto que dóna vida en Harry Goldfard. Sorprenent és la interpretació de la dolça i angelical Jennifer Connelly. Amb aquells impressionants ulls blaus no recordava un personatge tant dur en la seva filmografia. Veure-la tant demacrada, tant desesperada, arrossegant-se per una papelina, demostra que quan s’ho proposa i selecciona bé, pot adreçar la seva irregular carrera. I sobretot desfer-se de la imatge de immaculada esposa com la que va interpretar a “Una mente maravillosa”, i amb la qual va aconseguir l’oscar ( encara em faig creus ) . Però qui de debò està enorme, qui de debò està immensa, qui de debò es menja cada una dels plans, qui de debò és l’autèntica protagonista, i per qui de debò mereix veure el film és per la lliçó d’interpretació que imparteix Ellen Burstyn.

Més enllà del guió, i l’excel·lent dibuix dels seus protagonistes, el gran poder del film són les seves imatges. Aronofsky en un prodigiós treball de muntatge manté un ritme frenètic al llarg de la projecció. Recursos com la pantalla dividida en dos, per emfatitzar els dos punts de vista dels personatge en una mateixa escena. Els constants flashos cada vegada que un dels personatges es col·loca, bé esnifant bé punxant-se. Els primers plans de les pupiles dilatades. La càmera hiperàpida a l’estil de videoclip. No hi ha descans, no hi ha fre, tot és un no parar, accelera, accelera al màxim, prem a fons fins a la meta, fins el final, fins a tocar amb els dits el somni de cadascú. En certs moments ens recorda a la part final de “Uno de los nuestros” quan el personatge de Ray Liotta posat fins a les selles recorre la ciutat a tot drap amb l’alè de la poli al darrera. La reflexió matemàtica i l’obsessió de “Pi”, donen pas a l’addicció i velocitat de “Requiem for a dream”.
Posteriorment al reconeixent unànime del film, Aronofsky trigà ni més ni menys que sis anys a estrenar la seva nova proposta. Una proposta que com en el cas de “Pi” ha deixat descol·locat a tota la parròquia, tant a crítics com a públic en general. I és que “The Fountain” o “La fuente de la vida” com s’ha estrenat a Espanya, s’acosta més a la paranoia conceptual de “Pi” que a la visió realista de “Requiem for a dream”.

Tres moments històrics, tres escenaris radicalment diferents, però amb els mateixos dos personatges protagonistes, i amb el mateix objectiu. “The Fountain” és un cant a la vida, a la lluita eterna de l’home per aconseguir guanyar la partida a la mort, és un crit a l’amor indestructible, perdurable i immortal. En tots tres casos, tenim al personatge masculí (Tomás,Tommy,Tom Creo) que es troba davant el desafiament de trobar el remei per poder salvar a la seva estimada (La reina Isabel,Izzi Creo).

Aronofsky situa l’acció global del seu film en els tres estadis temporals, és a dir, el passat, el present i el futur. El temps passat l’ubica en plena campanya de conquesta espanyola de les terres americanes al segle XVI. El guerrer Tomás li és encarregada la missió de trobar l’arbre de la vida eterna per poder ajudar així la reina Isabel a fer front a l’augment de poder del gran Inquisidor. El temps present és protagonitzat pel doctor Tom Creo, que està invertint tots els seus esforços, energies i recursos per trobar la cura al tumor que pateix la seva dona Izzi. I el en temps futur, hi ha en Tommy que a bord d’una mena de nau espacial, o bombolla estranya que simbolitza una mena d’estrella, viatge a través de l’espai sideral fins a la fi de l’univerns en l’intent de fer reviure la figura de la Izzi. Totes tres històries es van barrejant i saltant d’un costat a un altre, creant una sensació final que tot i ser tres escenaris espaciotemporals diversos ens estan explicant la mateixa història. Els relats del passat i del present fins a cert punt tenen certa lògica argumental i de narració. Però on de debò sembla perdre tot oremus és la del futur. Tant paranoica, tant visionaria, tant profunda, tant poètica, tant mística, com incomprensible, sorprenent, xocant o insòlita.

Per proporcionar-nos la sensació de una única història explicada a través del temps, Aronofsky donà el paper dels tres personatges masculins i femenins als mateixos actors. Així el cada cop més sol·licitat Hugh Jackman interpreta en Tomás el conqueridor, en Tom Creo el metge, i en Tommy l’astronauta. I La Rachel Weisz s’enfunda en la pell de la Reina Isabel i en la de la Izzi. Hugh Jackman està creixent com a actor, i si la seva elecció per interpretar un personatge tant mític i amb tants seguidors com Lobezno a la saga dels X-Men semblava a priori una aposta arriscada. El temps i els seus posteriors treballs han demostrat que Bryan Singer no anava gens equivocat amb el talent d’en Jackman. Si fos així, no hagués encadenat interpretacions amb Woody Allen, o amb Christopher Nolan. L’altre cara és la tendre Rachel Weisz que ens està acostumant a papers de dona vital que per circumstàncies acaba per palmar-la, provocant una reacció airada de la seva respectiva parella, sigui el bo de Ralph Fiennes o d’en Hugh Jackman. Fer un petit esment a una actriu que repeteix amb Aronofsky en un escarit paper com a supervisora del doctor Creo. L’extraordinària Ellen Burstyn després de la seva monumental composició de la Sara Goldfard a “Requiem for a dream” interpreta a la doctora Lillian Guzetti que intenta posar seny davant l’evident desmoronament psíquic, mental i físic d’en Tom Creo.
En definitiva una aposta arriscada d’un Darren Aronofsky que va decidir no seguir l’estil aplaudit de “Requiem for a dream” per llançar-se a una obra massa personal i a qui molts els hi ha semblat un pas enrere en la prometedora carrera d’en Aronofsky. Personalment tot hi haver passat un parell de dies després d’haver-la vist, encara és el moment que l’hagi de pair. Sincerament, me va subjugar i encantar molt més “Requiem” que no pas “The Fountain”. Possiblement perquè requereixi un esforç més de comprensió i reflexió. Probablement, no ho sé amb certesa. Potser esperi un dies, per tornar-me a seure al sofà i intentar esbrinar que diantre em vol explicar en Aronofsky.