Reaccions humanes

Quan arriben les calors de l’estiu i s’apropen les vacances a, l’igual que succeeix amb les dates nadalenques, la cartellera s’inunda de les típiques i inevitables superproduccions yakees. Avui en dia, les sales estan plenes d’homes aranyes, pirates solcant els mars del carib, i per si no hi hagués prou ara els recuperats robots transformables. Entre tanta mediocritat, i efectes especials de tant en tant es cola una petita joia que la única manera que duri a la cartellera més de dues setmanes seguides és que la publicitat boca orella faci el seu efecte. Un exemple del que comento és la darrera obra d’un dels directors de més renom a la seva terra, Austràlia. Ray Lawrence va aconseguir bones crítiques amb la seva anterior pel·lícula, “Lantana”, i ara ens arriba la seva última proposta “Jindabyne”.

Basada en un relat de l’escriptor Raymond Carver “Tanta aigua tan a prop de casa” ens narra la història de 4 amics que decideixen passar un cap de setmana pescant. Quan arriben al seu lloc de destí, topen amb el cadàver d’una jove en mig del riu. Aleshores en comptes de trucar a la policia, decideixen lligar el cos a un arbre i seguir amb la seva jornada de pesca. A l’arribar a casa, sense ser conscients d’haver fet res malament, es troben amb la incomprensió de les seves dones, del rebuig de la opinió pública i de l’odi de la comunitat aborigen ja que la noia morta és d’aquesta raça. Els conflictes latents en les respectives parelles afloren de forma visceral arran d’aquest incident que està a punt de destruir les plàcides vides dels deus protagonistes.

Tot i que la història de Carver ja havia estat duta anteriorment al cinema en un dels fragments del film coral “Vides encreuades” de Robert Altman, Ray Lawrence el dota d’una càrrega dramàtica molt més dura, introduint altres elements no presents en el film d’Altman. Com són la fractura matrimonial, i sobretot el tema racial descrivint-nos el problema latent a la aparent i manyaga societat australiana entre els aborígens i els de raça blanca. En essència “Jindabyne” és un film on la història i els seus personatges són els que duen les regnes i el pes de la tragèdia. Un film on se’ns descriu amb cruesa la naturalesa humana. En primer terme la més fosca i terrible, ja que el film s’inicia veient la cara de l’assassí i mostrant-nos el resultat del seu atroç acte. Per altre, tenim la passivitat, la incomprensible desatenció, la increïble insensibilitat dels quatre pescadors que sabent que hi ha una morta en el riu, no se’ls acut altre cosa que lligar-la i seguir gaudint com si res del seu esport. Posteriorment tenim la compressió, el rebuig, el sentiment de culpa de les parelles front el terrible acte dels seus marits. I finalment tenim l’eterna lluita i enfrontament entre races, incapaces de conviure en pau. Tot plegat es barreja amb mestria en aquest intens drama.

Gran part del mèrit del film de Ray Lawrence recau sense cap mena de dubte en el treball dels seus protagonistes. El pes de la història recau en gran mesura en la figura dels personatges que interpreten al matrimoni Kane. Stewart Kane és una bella glòria dels ral·lis que ara es veu relegat a regentar un petit taller en mig d’un poblet en mig de la immensitat de les planures australianes. I ella és la Claire Kane, dóna fràgil bolcada en cos i ànima en el seu fill. Però el fet d’abandonar la seva família durant quasi un any i mig després del naixement del seu fill, obre una ferida i una esquerda en el seu matrimoni que sembla no haver supurat del tot. Una tensió, que amb el pas del temps sembla haver-se cicatritzat però que el cas del cos al riu reobre amb virulència. Tenint clar la forta càrrega emocional, i l’excel·lent treball de la resta del repartiment, s’ha de fer un punt i a part al referir-nos a la feina dels dos actors protagonistes. Gabriel Byrne a qui dóna vida a Stewart Kane demostra altre vegada que és un gran actor. Byrne recrea amb magnificència el retrat de l’home atrapat en una vida anodina, que viu del records del passat, enamorat de la seva dóna i pressionat per una mare possessiva. És com una mena de bomba de rellotgeria, a qui el fet d’anar a pescar i estar amb contacte amb la natura serveix com a escapament per tanta pressió. Però qui de debò és l’ànima del film, és l’actriu Laura Linney. Cal dir que aquesta immensa actriu torna a estar superba en el paper de la Claire Kane. La seva mirada, la seva expressivitat, la seva contundent duresa, la seva eterna lluita contra si mateixa, la seva determinació, fa de la seva composició una delícia per els sentits. És sense cap mena de dubte una ACTRIU amb majúscules i la seva interpretació a “Jindabyne” n’és de nou un grandiós exemple.
Així doncs, la suma dels elements fa que “Jindabyne” m’hagi reconciliat amb el bon cinema. És un film que en té assegut a la cadira amb el cor encongit, gaudint segon a segon, pla rere pla, no tan sols del trement relat, sinó de les accions i reaccions dels seus protagonistes. Amb la bellesa dels boscos i planures inabastables australianes com a teló de fons i testimoni mut de tot el que allí s’hi esdevé.