Nevermind

Les estrelles del rock sempre han tingut un atractiu especial, i més si el seu final ha estat tràgic i envoltat de misteri i polèmica. Figures com les de Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison són el prototip del malaurat lema “Sexe,drogues i rock’n roll”. A més de tenir en comú unes morts de forma prematura, envoltades d’una aureola mítica que els convertí de la nit al dia en icones universals del món de la música. El cinema no ha passat per alt la recreació de la vida d’aquests personatges. Per què reuneixen en si mateixos ingredients suficients per atreure a la audiència. Joventut, passió, sexe, drogues, excessos, vides al límit, rebel·lia. El darrer exponent d’aquesta llarga llista negre d’estrelles de la música rock que decideix acabar amb la seva existència en el moment culminant de la seva carrera musical, i sense traspassar el llindar dels 30 fou el líder del grup Nirvana, en Kurt Cobain. Figura cabdal per entendre la música dels 90, de tot un moviment musical que se’l va batejar com “Grunge” i representant de tota una generació de joves que ens varen estigmatitzar amb l’etiqueta de Generació X.

La seva misteriosa mort, la policia va determinar que fou un suïcidi, ha estat objecte de multitud d’especulacions i teories de tota índole. Els successos que es varen esdevenir en aquells ja llunyans dies d’abril del 1994 només són presents en les vivències del propi Cobain. Però com imaginar és gratis el director Gus Van Sant s’ha llançat a l’aventura de recrear el que per ell haurien estat els darrers dies de la vida del cantant nord-americà. “Last Days” és el darrer projecte del sempre polèmic, arriscat, innovador, i irregular Gus Van Sant.
“Last Days” vol ser un viatge al voltant dels últims dies d’existència del líder de Nirvana. Per evitar problemes de drets i possibles demandes, Van Sant es va curar en aquest aspecte en salut i va canviar el nom del protagonista pel de Blake. Però observant el film, observant el personatge d’en Blake i observant la terrible semblança de l’actor que l’interpreta amb el de Kurt Cobain, s’ha de ser molt curt de vista per veure amb claredat que el film gira entorn a la figura de Cobain. Se’ns dibuixa un Cobain allunyat de tota civilització, aïllat en mig del bosc. En una gran casa, on hi conviu amb una parella de joves com ell. Que no sabem si són amics, companys, coneguts o fans que passen par allí. A més de tant en tant hi passen personatges del tot inconnexos, com un representant de les pàgines grogues o una parella de testimonis d’una de les milers religions que profeten als EEUU. Tot per mostrar una mena d’atmosfera d’allò més inquietant, estranya i desconcertant. Probablement simbiosi perfecte del que segons Van Sant era la personalitat del mateix Cobain.

Per a la realització d’aquest nou film, Gus Van Sant retorna a l’estil que tants bons rèdits va aconseguir amb la pel·lícula “Elephant”, amb la qual va aconseguir la Palma d’or del festival de Cannes. Un estil caracteritzat per la càmera en mà. Pels llarguíssims plans seguint els personatges. Despullat de tot artifici tècnic i centrat solament en rodar i captar la vida de la gent que s’hi posa al davant de l’objectiu. Un estil que pot semblar de vegades pesat, avorrit, i carregant. Pel sol fet que en moltes ocasions dóna la sensació de no estar veient res de l’altre món, no hi ha moviment, no hi ha acció. I és que com en el cas d’”Elephant” els personatges no interpreten, els personatges flueixen davant la càmera. Aspecte que per alguns pot semblar una autèntica presa de pèl, i per altres és poesia en moviment. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Al meu parer, tot i ser films molt semblants, “Elephant” estar per damunt de “Last Days”. Possiblement perquè l’efecte sorpresa que va causar l’anterior, aquí s’esvaeix.

Més enllà del fet estilístic del film, un dels seus punts interessants és com Van Sant descriu el personatge de Kurt Cobain. Un tipus del tot solitari, perdut, desorientat, tancat en el seu propi món, on la única vàlvula d’escapament és la seva poesia, els seus escrits i la seva música. La vida de Cobain va estar marcada per les drogues, la depressió i les malalties. La seva personalitat tremendament feble segurament no va digerir gairebé l’allau i el pes que comporta l’enorme fama que va aconseguir. Tot i aquest reconeixement, Cobain, tal i com es desprèn de les suposicions de Van Sant se sentia extremadament sol. Els seus llargs passejos pel bosc, per la casa, deambulant com una mena de zombi a la recerca d’alguna cosa perduda. Probablement el que intentava buscar era a si mateix. Pot ser el fet de no aconseguir-ho, de veure que aquell Cobain era irrecuperable va decidir posar fi a la seva vida. I és que ja ho va deixar clar en la suposada nota de suïcidi. Parafrasejant un fragment de la lletra de la cançó “Hey Hey, My My” de Neil Young “És millor cremar-se que apagar-se lentament”.