Nou pla d'estudis

Haig de reconèixer que sempre m’han fet una mica de mandra les pel·lícules centrades en els conflictes que es deriven en centres educatius. Sobretot la típica història de barri marginal, nois conflictius, profe compromès que aconsegueix captar l’atenció dels nois i fer-los veure que l’educació és el que els convé per poder sortir de la misèria que els envolta. El film mític i simbòlic de tot aquest subgènere fou “Rebelión en las aulas”. I a partir d’aquí, un reguitzell de títols molts d’ells insofribles com aquella martingala perpetrada per la Pfeiffer. Però de tant en tant, apareix una nova visió, un nou punt de vista sobre el tema. Aquest és el cas del film de un director quasi desconegut, al menys per la meva part. Ryan Fleck dirigeix un exercici realista de la dura que pot arribar a ser la vida del professorat. Ryan Fleck ens planteja la situació des de l’altre cantó de la barrera. És a dir, ara el conflictiu i qui té problemes de sociabilitat no són els alumnes, sinó és el professor.

“Half Nelson” ens narra la història de Dan Dunne un jove professor d’història, que imparteix classe en un institut d’un barri negre al cor de Brooklyn. El seu mètode no és gens ortodox, passant de la típica classe d’història plena de dades de vegades inútils. El que veritablement pretén és fer-los veure la importància de la història com element per poder canviar el món. Un món al qual el seu idealisme no ha pogut vèncer, i ha decidit refugiar-se en les drogues per fugir de la seva opressió. Amb aquest plantejament, Dan establirà una estranya però entranyable relació amb una de les seves alumnes, la jove de 13 anys Drey. Una noia que viu en una família desestructurada, on la mare no para de treballar, on un dels seus germans està a al presó, i l’altre és un camell.
Fleck ens mostra a “Half Nelson” la tendre a l’hora que dura existència del dia a dia del jove Dan. Un paio que mentre en hores lectives a l’escola intenta inculcar el dur art de fer pensar als seus alumnes. De nit decideix entregar-se al viatge al·lucinogen de les drogues. En aquest dualisme troba consol i companyia en la jove Drey que de forma callada comprèn el viacrucis pel qual està passant el seu mestre. Tots dos a la seva manera troba en l’altre el punt de suport necessari per fer front a la duresa que els envolta.

Un dels grans encerts del film està sense cap mena de dubte en la interpretació dels seus màxims protagonistes. El personatge de Dan Dunne és interpretat per Ryan Gosling, un paper que li va valer una nominació als oscars en la seva darrera edició. Una composició de llargs silencis on la seva intensa mirada per moments trista, per altres col·locada diu més d’ell que qualsevol paraula que en surti de la seva boca. I el seu contrapunt el posa Drey, a qui dóna vida la jove Shareeka Epps. Una noia que com el seu professor no és del tot feliç amb la vida que li ha tocat viure. Només aconsegueix somriure i estar còmoda en els moments que passa amb el seu professor.
Proposta doncs del tot recomanable, pel tema, pel seu realisme, pel treball dels actors, per la seva tendresa sense arribar a la patètica sensibleria, i sobretot per ser un film allunyat de la mediocritat regnant, fugint dels tòpics de films de profes i alumnes.