De vegades el terme independent aplicat al món cinematogràfic s’utilitza de forma molt lleugera. Què s’entén per cineasta o cine independent ? Molts respondrien que tot aquell cinema que es produeix fora dels cercles de les grans Majors de Hollywood. Altres afirmarien que és aquell cinema que va contracorrent a les pautes marcades per la indústria. En moltes ocasions es defineix a un director o a una pel·lícula com a independent quan en realitat no ho és. Però queda cool, queda modern, i fins i tot i molt cínicament el terme independent de vegades s’associa a cinema de qualitat. Això del cine independent pot semblar un invent recent. Però de cineastes que s’han enfrontat amb tot el seu talent al gegant hollywoodià han existit sempre. Un dels exemples més clars és el de Samuel Fuller. L’escriptor-director-productor Fuller va rodar durant els anys 50 i 60 un seguit de films, amb una temàtica i personatges allunyats dels estereotips del Hollywood d’aquells anys. D’aquella època en destaca una pel·lícula del 1963, “Shock corridor” (“Corredor sin retorno”).
“Shock corridor” ens narra la història d’un periodista, John Barret, que en la seva ambició per fer-se amb el premi Pulitzer no dubte a fer-se passar per un malalt mental per poder entrar en un manicomi. El seu objectiu és poder resoldre el cas de l’assassinat d’un dels interns. El que havia de ser un treball de camp, per a glòria del propi Barret. Acaba esdevenint un viatge dramàtic cap el més profund de la bogeria humana. Samuel Fuller aconsegueix amb “Shock corridor” dirigir una demolidora metàfora de la societat nord-americana en plena guerra freda.
Fuller va aplicar tot el seu bagatge com a periodista de successos en la seva joventut, i com a soldat en primera línea de combat durant la Segona Guerra Mundial, al conjunt de la seva obra. Fou un malson per l’estricte sistema dels estudis de Hollywood, comportant-se com un veritable contrabandista. Els seus films estaven impregnats per la seva forta personalitat. Violents, viscerals, contundents, poderosos, emocionants eren el segell Fuller. “Shock corridor” no n’és una excepció. Emmarcat en l’àmbit dels passadissos d’una institució per a malalts mentals, Fuller descriu amb no poca subtilesa l’Amèrica postguerra mundial. Una Amèrica plena de pors, plena de prejudicis, plena de injustícies, plena d’hipocresia que l’estaven duent com al protagonista del seu film cap a la més absoluta de les bogeries.
Tres eren els aspectes que més preocupaven al societat nord-americana de principis dels 60 i sobretot en aquell any 1963. El primer era l’obsessió al Comunisme. El comitè d’activitats nord-americanes havia fet estralls en la industria cinematogràfica. Un comitè que inundà en la globalitat de la ciutadania americana un odi a tot allò que sonés a comunista o vermell. Aquest rebuig queda palès en el personatge de Stuart. Un jove sureny que buscant l’estimació paterna i del seu país decideix allistar-se i anar a la guerra de Corea. Allí és fet presoner i trobarà en el comunisme sentit a tot el buit que duia de casa. Però tot això se li girà en contra un cop aconsegueix tornar a casa. El repudi a que és objecte per tots aquells que ell creu dels seus el dur cap a la bogeria. Juntament amb a l’odi al comunisme, el segon gran tema a l’amèrica dels seixanta era la segregació racial. La comunitat de color reclamava els drets que li pertanyien com a ciutadans. Uns drets que li eren denegats pel sol fet de ser negres. L’efecte d’aquesta situació és el personatge de Trent. Paradigma del racisme latent en la comunitat del que mal anomenat “món lliure”. Trent és un negre que creu ser un tipus blanc, fundador del Ku Klux Klan. I finalment tenim el personatge del doctor Boden, gran científic que treballar en la proliferació de les armes nuclears. Un any 1963, on el món va estar a punt d’abocar-se a la Tercera Guerra Mundial. La por a la guerra nuclear era utilitzada pels polítics. Una por convertida en psicosi constant sobre una societat manipulada pel cúmuls de les seves debilitats. 
Fuller desgrana una a una totes aquestes debilitats, per despullar-les de forma extrema. Scorsese apuntava arran del seu anàlisi de “Shock corridor” “que estava plena de material de primera plana: els infermers són conseqüència de la paranoia de la Guerra Freda i del racisme sureny. Tots els tipus de la bogeria americana estaven representants i la metàfora era transparent com el cristall, és a dir, segons Fuller, Amèrica s’havia convertit en un manicomi.” . I per si no n’hi hagués prou Fuller utilitza una cita d’Euripides com a sentència final de tot plegat “ A aquells que volen destruir, déu els torna bojos”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario