La flor de l'exageració

El director d’origen xinés Zhang Yimou s’havia guanyat una gran reputació, fent allò que alguns anomenen cinema d’autor. Habitual en la gran majoria de grans festivals internacionals de cinema ha aconseguit alguns dels guardons més prestigiosos com el Lleó d’Or i de plata del festival de Venècia, L’Ós de plata del festival de Berlín, o el gran premi del jurat del festival de Cannes. La seva obra sempre s’havia caracteritzat per ser un cinema de personatges, un cinema on la història estava per damunt de qualsevol altre consideració. Un cinema personal, íntim, i on la gent, el paisatges i els costums de la societat xineses tenien un fort pes. Repassant la seva filmografia es pot arribar a fer una cuidada radiografia de la sempre hermètica, complexa i allunyada societat xinesa. “Sorgo Rojo”, “La història d’una dona xinesa” o “Vivir” en són tres gran exemples de l’enorme talent de Yimou. Però vet aquí que, i en gran mesura per l’èxit de films com “Tigre y Dragon”, Zhang Yimou va decidir fer un gir i provar amb un cinema radicalment oposat del que havia fet fins aleshores. Prenent com a base la tradició cinemàtica de les anomenades wuxia, es va embarcar en el rodatge de films d’arts marcials. Primer va ser “Hero”, posteriorment “La casa de las dagues voladores”, i ara tanca aquesta mena de trilogia amb “La Maledicció de la flor daurada” , “Man cheng jin dai huang jin jia”.

“La Maledicció de la flor daurada” ens narra la història de la família imperial xinesa de la antiga dinastia Tang. Pocs dies abans del Festival de Chong Yang, l’emperador decideix tornar a palau, acompanyat pel seu segon fill. Allí s’hi reuniran amb la resta de la família. La seva dona i emperadriu i els seus altres dos fills. De cara a l’exterior el luxe i l’exuberància mana en la imatge que es vol donar de la família imperial. Però de portes en dins, els secrets, les lluites, els odis, les enveges, els amors prohibits i les traïdories transpiren per cada una de les habitacions del gran temple imperial.

El film es basa en una obra de teatre dels anys 30, “ThurderStorm” de Cao Yu. Una obra en la que descrivia la desintegració d’una família adinerada d’industrials. Com molt bé assenyala el seu director “ tot i que “ThurderStorm” està ambientada als anys 30, tracta de temes com el poder, el mal, la cobdícia, temes que són aplicables en qualsevol segle, des de la dinastia Tang fins avui.”. Yimou decideix ubicar la seva història durant la dinastia Tang pel fet de ser una de les dinasties més opulentes de la història. El seu desmesurat amor pel luxe i els excessos, es fa palès en cada una de les seqüències i plans del film. No en va ha estat un dels films més cars de la història del cinema xinés i pel qual s’han construït els decorats més enormes i impressionants. El predomini de colors daurats és constant, des de la impossible armadura de l’emperador, fins als vestits i joies de la emperadriu. Tres dels elements més destacables del film són sense camp mena la seva direcció de producció amb un decorats impecables, on cal fer una menció especial als passadissos del palau caracteritzats per una cristalleria multicolor de gran bellesa visual. En segon terme un disseny de vestuari cuidat fins el mínim detall, i que li va valer una nominació en la darrera cerimònia dels Oscar. I finalment una fotografia realment espectacular. Res dels anteriors aspectes destacarien sense la feina de Zhao Xiaoding, on ens torna a demostrar que els xinesos i els orientals en general tenen un do especial pel tractament dels colors. La seva visió per combinar-los és única. El seu talent fa que el film sigui un espectacle visual que sincerament cap altre cinematografia és capaç d’igualar.

Altre dels elements positius del film és el treball dels seus actors principals. El pes del film recau sense cap mena de dubte amb la que anys enrere havia estat la musa i parella sentimental del directori xinés. La seva última col·laboració havia estat el 1995 a la “Joia de Shangai”. Han hagut doncs de passar quasi 12 anys per què la parella Zhang Yimou i Gong Li es tornessin a reunir, i el resultat no ha pogut ser més satisfactori. Gong Li a part de ser la més internacional de les actrius xineses, és una de les de més talent. Ella sola aguanta el film sent la flor que fa brillar el jardí dirigit per Yimou. Aquí dóna vida a la turmentada Emperadriu. Una dóna sola i atrapada en la immensitat del Palau Imperial. Una dona que viu un amor quasi incestuós amb el primer fill de l’emperador, nascut de seva anterior muller. I una dona que davant de les maquinacions i menyspreu del seu marit decideix prendre’s la seva particular venjança. Una dona forta i compendi dels anteriors personatges que havia interpretat a les ordres de Yimou. El personatge de Gong Li no dista gaire de la Qiu Ju de “Una història d’una dona xinesa”, o la de les protagonistes de “La linterna Roja”, “Ju Dou” o “Vivir”. Dones en aparença fràgils, però que amaguen una terrible força interior que els hi dona la energia suficient per fer front a les adversitats davant les quals han de lluitar.

La rèplica la rebrà d’una altre dels actors, en aquest cas de Hong Kong, també dels més internacionals. La seva carrega creix a l’emparament del cinema d’acció de Hong Kong i sobretot de la mà del director John Woo. Després d’una desigual experiència internacional a Hollywood, el paper que el converteix en icona de l’eclosió de films d’arts marcials és del mestre a “Tigre y Dragon”. En aquest cas, Yimou fa amb l’actor Chow Yun Fat, el que Sergio Leone va fer amb Henry Fonda a “Hasta que llegó su hora”, sempre salvant molt les distàncies. Em refereixo al fet que tant Leone com Yimou varen trencar la imatge que fins aleshores havien tingut els seus respectius protagonistes. Una imatge d’home íntegre, d’home d’honor, de bona persona, incapaç de fer mal a ningú. Tant en el cas de Fonda com el de Yun Fat no havien interpretat a cap vilà. Els seus personatges sempre havien estat els herois o si més no, no havien estat mai els dolents de la pel·lícula. Yimou decideix dinamitar aquesta imatge, i dotar a Chow Yun Fat de l’oportunitat de interpretar un paper diametralment oposat als que havia realitzat fins al moment. Yun Fat dóna vida a l’emperador, un ésser tremendament ambiciós. Un tipus dur, despòtic, fred, calculador, prepotent, que regna els seus dominis i a la seva família amb mà de ferro. Un home que creu haver eliminat un secret del passat i aquí no li tremola el pols a l’ordenar anar enverinant a la seva actual esposa poc a poc. Chow Yun Fat està correcta en aquest nou posat de personatge encarnació del mal i per aquí el més important per ell és el poder.
La resta del repartiment són una munió d’actors secundaris que serveixen de comparsa per a la representació final de l’obra de Yimou. Una obra un tot i ha estat venuda com una cita d’arts marcials, les escenes d’acció estan escollides en compte gotes, i no són el recurs principal del film. No és el cas de “Hero”, en aquest cas Yimou dóna més importància a la història que ens pretén narrar. En aquest aspecte cal dir que és una mescla un xic fallida del cinema dels seus primers treballs on la trama i els personatges duien el pes, i el cinema merament comercial d’arts marcials de les seves darreres filmacions. Ni són tant profunds i dramàtics com els primers, ni espectaculars com els segons. Es queda en una mena de mig camí de tot arreu. Tot i això és un film entretingut i interessant. Un film que beu de les tragèdies del teatre clàssic grec, i de fortes reminiscències i de final purament Shakespirià.