El laberint de Zodiac

El sisè film del director David Fincher aborda el cas real del serial killer anomenat Zodiac que va terroritzar la població de la costa propera a la ciutat de San Francisco. I que va mantenir en “jaque” a tota la societat nord-americana de les dècades del seixanta i setanta. El primer que cal tenir present al parlar del film de Fincher és que s’allunya de l’estereotip de films sobre assassins en sèrie. Això fa que un surti de la sala de cinema un xic descol·locat. En aquest aspecte Fincher torna a demostrar la seva mestria rodant un thriller sobri, pausat, angoixant i obsessiu. Trencant amb l’estil dels seus films anteriors on l’acció, la desmesura, i els efectes visuals eren marca de la casa. Fincher, en aquest cas, ha sabut reinventar-se a si mateix, fent un pas endavant en la seva filmografia dirigint el que possiblement sigui la seva pel·lícula més personal i rodona.
Fincher provenia del món del vídeo clip i de la publicitat. Tot va canviar aquell 1992 quan li van oferir rodar Alien 3. Una obra per molts menor, però que sempre he considerat un gran film i que a diferència de la segona part filmada per James “Titanic” Cameron. Recollia l’essència del primer Alien fent corre a la Tinent Ripley per aquells interminables passadissos de la mina, perseguida per l’amenaça quasi invisible de la bèstia alienígena. Posteriorment va dirigir la que és un dels thrillers més influents del 90, i que va marcar una nova manera d’afrontar els films sobre assassins. “Seven” era tot un exercici d’estil cinematogràfic a l’estela de la figura de l’assassí que destripava a les seves víctimes basant-se en els set pecats capitals. Li seguiren “The Game” on col·locava al bo de Michael Douglas com a protagonista d’una broma de càmera oculta de proporcions descomunals. El 1999 tornava a trencar motllos amb l’adaptació de la novel·la de Chuck Palahniuk, “El club de la lucha”. On donava un duríssim cop de puny al centre de la insaciable societat de consum. I finalment tancava a la bona de la Jodie Foster en la claustrofòbica “Panic Room”.

La tensió, la por, l’angoixa, els veure’s superat per una situació que no controla, la violència per la violència, eren detalls que brillaven en els seus anteriors treballs. Si d’algun film se’n pot fer alguna comparança és amb “Seven”. Però la comparació o similituds entre ambdós films acaba en el moment que són dos films que tenen com a un dels protagonistes un assassí en sèrie. Mentre que a “Seven” un dels cops d’efecte era veure les víctimes i l’extrema cruesa amb les que les havia tractat el personatge interpretat per Kevin Spacey. A Zodiac el plantejament és radicalment diferent. D’aquí el que probablement gran part de l’audiència quedi en cert aspecte decebuda amb la pel·lícula. El públic en general quan veu que hi ha un film que té com a principal reclam un assassí en sèrie, i a més és un cas real. El que espera veure a la gran pantalla són imatges dels crims, amb bona dosi de sang i si hi ha detalls morbosos doncs encara millor. Després també espera persecucions trepidants i polis guapos i llestos que acaben per fotre a la presó el dolent de torn. Doncs totes aquestes premisses, tant tòpiques entre bona part de l’audiència, queden completament esmicolades a Zodiac.
Zodiac és un film que es podria descriure com de calma tensa. Durant les quasi dues hores i mitja de metratge es respira una atmosfera enrarida, no estàs mai tranquil. És un sentiment de desassossec que embarga cada un dels plans del metratge. Però no és una intranquil·litat per veure quan actuarà l’assassí. Sinó que és una intranquil·litat per tot allò que envolta el propi assassí. Zodiac, o la persona que es feia dir Zodiac, i que es dedicava a enviar cartes als diaris vanagloriant-se dels seus terribles actes. I a més els desafiava enviant notes xifrades no és en realitat el gran centre de l’acció. Els veritables protagonistes del film són la gent que va estar involucrada en el cas i que d’una manera o altre varen formar part de la interminable persecució en la recerca de l’anònim criminal. Al gran encert de Fincher és mostrar-nos que més enllà de les veritables víctimes, les que Zodiac va matar a sang freda. Zodiac es va cobrar altres víctimes. Víctimes col·lateral, la vida de les quals es va veure alterada de tal manera per la seva figura que cap d’ells va a tornar a ser el que era abans de l’aparició de Zodiac.

Així tenim els personatges de Robert Graysmith, del qual dos llibres seus al voltant de la figura de Zodiac foren la base del guió final. Robert Graysmith, interpretat per un sobri Jake Gyllenhaal, era un anònim caricaturista que de mica en mica es va veure atrapat en la teranyina de l’obsessió per atrapar al famós assassí. La seva malaltissa afició pels jocs de paraules, endevinalles i trencaclosques el dur a capficar-se a resoldre les notes de Zodiac. Una afició inicial que esdevé finalment obsessió, i que deteriora de forma fatal la seva vida personal. Altre víctima fou el redactor Paul Avery, a qui dóna vida un excel·lent Robert Downey Jr. Periodista de successos del diari Chronicle, acaba devorat per la figura de Zodiac a qui fins i tot amenaça. És acomiadat del diari, i que reclús a casa ofegat per la beguda i les drogues. I el tercer en discòrdia és el detectiu David Toschi que encarna Mark Ruffalo. Toschi serà un altre de les víctimes de Zodiac ja que tot i els seus esforços mai podrà engarjolar-lo. Fins i tot, serà acusat d’enviar cartes falses als diaris per mantenir viu el cas i seguir tenint certa popularitat i reconeixement. Tres caçadors que esdevenen caçats. Tres perseguidors que esdevenen atrapats. Tres Teseos que a diferència de l’heroi mitològic grec acaben engolits pel minotaure en el laberint que els mateixos han fabricat per mirar d’atrapar-lo.